[Nota: Publicat el febrer del 2009.] Després de mesos de treballs, debats, crítiques, al·legacions, esperes… ja és efectiu el nou Pla Especial del Parc Natural del Montseny. A Sant Pere de Vilamajor, la superfície de parc passa del 47 al 61% del seu terme municipal. Des de que es va deixar de fer carbonet i el bosc va deixar de ser rendible, ens hi hem -s’hi han- girat d’esquena. Per a molts vilamajorencs, malgrat que la major part del municipi sigui part del massís, el Montseny només és el Turó de l’Home, Santa Fe, Collformic i la font de Passavets. És el Montseny humit, el més llaminer a l’hora d’omplir postals. El nostre és més eixut, sec i polsós: alzines en comptes de faigs, pins en comptes d’avets, senglars en comptes de tritons. Però és el nostre. Algun dia, Sant Pere de Vilamajor es girarà i veurà quin teló de fons no ha volgut veure.

Aquesta ampliació ha generat debat. I en el debat han sorgit els grisos entre el blanc i el negre. Uns diuen que no cal aquesta ampliació ja que suposa un augment de les limitacions als seus habitants. D’altres, una benedicció per la restricció dels eixelebrats que el volen urbanitzar. Per uns, una temible fera robadora de llibertats i autonomia. Per altres, la mare que ens protegirà de nosaltres mateixos. Per uns, un imant de bruts i desaprensius pixapins; per altres, la clau i futur de l’economia turística municipal. Per uns la base d’un model de poble, per d’altres un problema de gestió