“Lo simbólico es muy peligroso”

Diu en Jordi Cabré que el jutge del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, va afirmar, durant l’interrogatori a la ex-diputada Mireia Boya, que «lo simbólico es muy peligroso». Heus aquí la clau de tot plegat. Per això tenen els ulls posats en el representat de Catalunya, el president de la Generalitat. Primer, tot era culpa d’Artur Mas, després de Puigdemont… L’important és atacar el símbol, sigui qui sigui. Per això el cessen, per això el jutgen, per això l’humilien, per això el volen tancat a la presó, per això no el volen tornar a veure presidint la màxima institució catalana.

El seu primer atac fou cessar-lo, perquè ells poden, ergo fan. Veient que les enquestes li donaven mals resultats, el reptaren a presentar-se, confiats que perdria i que acabaria la seva carrera política humiliat pels propis catalans. Es va presentar i va guanyar. Els va sortir el tret per la culata. Per això ara, malgrat ser diputat i tenir tots els drets polítics que li permeten tornar a presidir la Generalitat, ells no l’hi volen, en aquest càrrec. Ens fan triar-ne un altre, qui sigui, però no ell, perquè la persona ha transcendit a símbol, i els símbols, ja ho diu el jutge Llarena, són molt perillosos.

Deia Salvador Cardús que si cedim amb la presidència de la Generalitat, cedirem en tot: lleis, drets, llengua, cultura, inversions, i molt especialment en dignitat. Qui ha de triar el president de la Generalitat? Els catalans, o el president espanyol?

Els catalans tenim dues opcions:

a) Una és preservar el símbol. Puigdemont és el nostre president legítim, i els nostres vots a les eleccions imposades per Madrid es tradueixen en què volem restituir-lo al seu càrrec. Si no ens ho permeteu, tornem a eleccions. I el tornarem a votar. I si no ens el deixeu tornar a proclamar, no n’escollirem cap altre, perquè el nostre president l’escollim els catalans.

b) L’altra és ser pragmàtics. Cridar una mica, treure pit i queixar-nos. Però després cal tirar endavant. Si no cedim, el 155 continuarà. Proposem un candidat alternatiu i que viatgi un cop al mes a Brussel·les a donar uns cops a l’espatlla al president legítim, convertit ara en president simbòlic, i resar a la verge de Montserrat perquè, si ens portem bé, no s’atreveixin amb la llengua, que deixin els presos polítics sortir de la presó, que deixin tornar els consellers exiliats, que comencin les obres del corredor mediterrani i que el proper representant a l’Eurovisió canti en català. I amb un lliri.

Tinc por que sempre triem el seny, el pragmatisme, perquè tenim tradició d’assenyats. Som així, som catalans… Però els portuguesos són independents. Els andorrans, els francesos, els espanyols i belgues, també. Nosaltres no. Perquè som assenyats catalans.

Ens ho han tret tot; només ens queda un president simbòlic a 1000 quilòmetres de distància. Què fem amb el nostre símbol? I què passarà a simbolitzar, si el releguem a intangible? Fem el que fem, si us plau, no el deixem a la mercè dels altres, perquè només cal fer memòria de com tracten els símbols catalans, un cop els posen l’etiqueta de peligrosos…:

Carles Puigdemont

Carles Puigdemont

President de la Generalitat (2016- 2017)

 

Cessat del càrrec (art. 115 CE)

 

Exiliat

 

Procés judicial obert

 

Artur Mas

Artur Mas

President de la Generalitat (2010- 2016)

 

Inhabilitat

 

Multat

 

Procés judicial obert

 

José Montilla

José Montilla

President de la Generalitat (2006- 2010)

 

R

No represaliat

 

Pasqual Maragall

Pasqual Maragall

President de la Generalitat (2003- 2016)

 

R

No represaliat

 

Jordi Pujol

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980- 2003)

 

Presó (1960)

 

Apallissat (1960)

 

Josep Tarradellas

Josep Tarradellas

President de la Generalitat (1954- 1980)

 

Exiliat

 

Josep Irla

Josep Irla

President de la Generalitat (1938 - 1954)

 

Exiliat

 

Lluís Companys

Lluís Companys

President de la Generalitat (1934 - 1934)

 

Q

Assassinat

 

Presó

 

Exiliat

 

Francesc Macià

Francesc Macià

President de la Generalitat (1932 - 1933)

 

Presó

 

Exiliat

 

Josep Puig i Cadafalch

Josep Puig i Cadafalch

President de la Mancomunitat (1917 - 1924)

 

Exiliat

 

Enric Prat de la riba

Enric Prat de la riba

President de la Mancomunitat (1914 - 1917)

 

Presó

 

Què fem?

 

Guia bàsica d’estelades independentistes

Si heu anat a qualsevol dels actes de la Diada no us haurà sobtat veure més estelades que no pas banderes catalanes oficials. Però potser sí t’haurà estranyat veure’n versions molt diferents. Perquè unes tenen el triangle blau i d’altres groc? Perquè n’hi ha de negres, verdes, blaves, grogues i de color de l’arc de Sant Martí?

Per respondre a aquestes preguntes m’he decidit a fer aquesta breu guia:

El naixement i la consolidació:

La primera estelada.

El 1908 apareix la primera estelada amb un rombe blau i un estel blanc sobre les quatre barres. La primera estelada estava a París, a la seu de la Lliga Nacionalista Catalana. Tot i això, dos anys abans, el 1906, es va crear el Centre Catalanista de Santiago de Cuba, on ja es podia veure la primitiva versió d’una estelada. Al mig de la senyera catalana hi apareixia un estel blanc de cinc puntes però sense el rombe ni triangle.

La segona estelada.

El segon disseny d’una estelada que es coneix, es pot veure en aquesta fotografia feta al Fossar de les Moreres l’any 1914 portada per la Joventut Catalanista Els Néts dels Almogàvers. Veiem que és una estelada amb una amb una franja rectangular blanca i estel de cinc puntes de color desconegut.

L’estelada blava: la clàssica.

L’estelada clàssica del triangle blau i l’estel blanc neix el 1918 amb la voluntat de crear un símbol potent i de referència per al catalanisme radical, obra de Vicenç Albert Ballester. L’any 1922 Francesc Macià l’adoptà per al partit que havia creat, Estat Català. Actualment és la més usada i coneguda per l’independentisme. L’han adoptat els partits més majoritaris com el Partit Demòcrata (i les Joventuts Nacionalistes de Catalunya) i Esquerra Republicana de Catalunya (tot i que també sol utilitzar la groga amb estel roig).

Les versions:

L’estel roig de l’esquerra.

L’estel roig sobre fons blanc: Estelada que va utilitzar de 1968 a 1976 el PSAN, el Moviment d’Unificació Marxista, el Bloc Català de Treballadors i des de 1979 fins a la seva dissolució el 1982, el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional. Canviaren el color blanc de l’estel de la senyera pel color roig, símbol del comunisme, i el triangle del blau al blanc en rebuig del blau dels borbons.

L’estel roig sobre fons groc: als anys 70, el PSAN canvià el triangle blanc per un de groc, mantenint l’estel vermell ja que era més econòmic una bandera de dos colors que no pas tres. L’estelada de triangle groc ha esdevingut la bandera hegemònica dels partits declarats d’esquerra i independentistes com la CUP i Esquerra Republicana de Catalunya.

L’ecologista / pacifista.

El 2008 va aparèixer una versió amb el color verd que que reclama un Estat català pacífic i sense exèrcit, ecologista, humanista i animalista. Ajunta el color verd de la natura amb l’estel blanc de la pau i llibertat.

Les de l’esquerra de l’esquerra.

Estelada dels tres estels: Estelada proposada per representar el PSAN, però com que finalment s’obtà per la d’un sol estel no es va utilitzar.

Estelada Roja del Partit Comunista: L’estelada vermella amb estol groc fou creada pel Partit Comunista per representar l’ideologia marxista-leninista. Encara la fa servir la Federació de Joves Comunistes de Catalunya.

Estelada negra anarquista d’estel de vuit puntes: Fou emprada a les dècades dels 70, 80 i 90 del segle XX per sectors anarquistes. El negre i el vermell respresenten l’anarquisme i les vuit puntes de l’estel cada un dels territoris dels Països catalans.

Estelada amb el triangle blau i l’estel roig:  Del Grup d’Alliberament Català, creat l’any 1976. El 1977, arran de la detenció d’Alvar Valls, Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Jaume Vendrell, es creà l’organització de solidaritat amb els patriotes catalans (empresonats, perseguits, exiliats, etc.) anomenada Socors Català, que també adoptà la mateixa estelada.

L’estelada LGTB.

Tot i que alguns la consideren l’estelada pacifista, ha estat majoritàriament acollida pels col·lectius de defensa dels drets dels homosexuals, transexuals i bisexuals. La seva plasmació també ha tingut la seva versió blava (majoritària) i la versió d’esquerres amb l’estel roig.

Versions territorials.

La dels Països Catalans dels tres estels: Proposada com la bandera dels Països Catalans amb tres estels que representen els regnes de Catalunya i Aragó, de València i de Mallorca.

La dels Països Catalans dels deu estels: Proposada com la bandera dels Països Catalans Independents amb deu estels que representarien els diferents territoris. Al contrari del que alguna gent pensa, aquests estels blancs no representarien la Unió Europea (que són dotze i grocs).

L’estelada valenciana: Els independentistes valencians utilitzen l’estelada amb una franja blava i un estel blau, emprat ja per l’Acció Nacionalista Valenciana als anys 30 del segle XX.

La valenciana d’esquerres: Podria ser més antiga que la valenciana d’estel blanc, ja que es troba en una fotografia del 27 de setembre de 1932 en un acte a favor de l’Estatut Valencià.

L’estelada “ianqui”: Aquesta estelada inspirada en la bandera dels Estats Units d’Amèrica va esser proposada sense èxit a final de la dècada de 1960. Havia estat emprada pel partit independentista aragonès Estado Aragonés l’any 1933.

L’estelada aragonesa: Estel vermell sobre les quatre barres. Utilitzada pels independentistes aragonesos.

L’estelada aragonesa (versió amb cercle): És l’estelada utilitda per A Enrestida (AE), un col·lectiu independentista aragonès que forma part del Bloc Independentista de Cuchas (BIC) y que fou creat el 2003.

L’estelada negra de la no rendició.

La del 1714. En els darrers anys ha apregut una nova bandera estelada: la negra. Dos dels impulsors, Joan-Marc Passada i Jordi Avià, en parlen en una entrevista a Vilaweb. La bandera negra ja apareix documentada a la ‘Crònica’ de Ramon Muntaner el segle XIV. El color negre és el contrari al de la rendició, color que ja es va fer servir en contra de la capitulació de Barcelona davant les tropes borbòniques el 1714. La creu blanca és la de Santa Eulàlia, patrona de la capital. I, l’estel, el clam de llibertat.

La versió de l’esquerra. També hi ha una versió més clàssica amb triangle negre i estel roig. Una versió que acull també l’eix social a més del nacional. És molt similar a l’estelada anarquista, però aquesta l’estel roig té 5 puntes com la majoria d’estelades.

Estelades a la carta i paròdies:

Versions esportives.

Davant de tantes versions, els aficionats de diversos clubs esportius també han onejat les seves. Algunes de les més vistes són les del Barça (blau i grana), la de l’Espanyol (blanca i blava) i la de la Penya (negra i verda).

I les inevitables paròdies…

I és clar, també han aparegut paròdies amb crítiques al procés o a la proliferació de tantes versions: la del betis, l’espanyola, la jueva, la musulmana…

Sabies que l’escriptor Prudenci Bertrana va pintar Vilamajor?

Sabies que Prudenci Bertrana, abans d'escriptor modernista, havia estat pintor?

I que havia pintat a Sant Pere de Vilamajor!?

La Cedes de can Cortès em va dir que havien anat a veure una exposició de quadres d’en Prudenci Bertrana al Museu d’Art de Girona. Pintura? Però que no era escriptor?

La notícia no era que també pintava sinó que es van sorprendre en veure quadres de Sant Pere de Vilamajor! Com? Sí? Doncs me n’hi vaig a veure’ls!

El Museu de Girona, en motiu de l’Any Bertana, té una exposició temporal del 11 de maig a l’1 d’octubre de 2017 al cinquè pis del Museu titulada: “Prudenci Bertrana, pintor”. Allà podrem fer-nos uns idea de qui era Bertrana:

Nascut a Tordera el 1867, sempre havia destacat per les seves aptituds pel dibuix. El 1884 es va matricular a la universitat per estudiar enginyeria però ho va deixar al cap d’un any (1885) i es va matricular a l’escola de la Llotja, però tampoc acabà els estudis.

Acabat de casar, es va establir a Girona però no tenia estudis ni cap ofici. Així que va decidir pintar per guanyar-se la vida. Des del 1890 va començar a fer rètols, retrats… i el 1897 fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Girona. Quan va començar a guanyar renom com a pintor començà a escriure.

El 1899 va publicar la seva primera narració i tres anys després obtenia un premi als Jocs Florals d’Arenys de Mar. A mesura que tenia més i més reconeixements literaris i amb la bona crítica de la seva primera novel·la (Josafat), anà desviant el seu interès cap a la literatura sense deixar mai de pintar. Aquesta època va coincidir amb l’època més destacada de les seves obres pictòriques, però després de passar una època a Vilamajor desà els pinzells durant gairebé vint anys.

 

Aquest quadre fou pintat el 1916 i sembla fet des d’una de les finestres del segon pis de can Planes. Si us hi fixeu veureu que cases de la família Cortès encara no havien estat rehabilitades amb els estils modernistes-noucentistes dels anys 20 del segle XX i encara presenten un aspecte medieval. I la Torre Roja encara té el panteó de la família Soler a la façana de migjorn, està arrebossat amb rellotges de sol i no està aïllat, sinó aferrat a l’església per un mur on s’hi guardaven estris del cementiri vell.

Aquest quadre fou pintat el 1916 i sembla fet des del carrer Montseny, a l’altra banda de la riera. O fins i tot, des dels jardins de can Duran. En primer pla trobem la vegetació de la riera i una casa encara per rehabilitar, probablement la Dàlia (si la Jardinera no estava construïda). Diríeu que és la Dàlia, oi?  La muralla de l’església estava en mal estat i plena de vegetació (encara hi havia el cementiri vell). Hi veiem cal Menut, la Mongia, can Pau, cal Gorro…

Què hi feia Prudenci Bertrana a Sant Pere de Vilamajor?

Després de la mort del seu fill Heribert (1913) i la seva filla Helena (1915), Prudenci Bertrana anà a passar una temporada amb la seva dona i la seva filla Cèlia a Sant Pere de Vilamajor. S’estaven en una casa propietat de Xavier Montsalvage. Fou durant aquesta època quan va pintar els dos quadres que hem vist de Vilamajor.

Però quina casa era la de Xavier Montsalvatge?

Xavier Montsalvatge tenia una casa a Sant Pere de Vilamajor? El famós compositor català? Saps quina casa podria ser? Espero el teu comentari!

Quina casa podria ser la Montsalvatge?

Sembla que un dels quadres es podria haver pintat des de can Planes. Podria ser aquesta? O no?

L'exposició només dura fins el 1 d'octubre de 2017

Museu d’Art de Girona, pujada de la Catedral, núm. 12 (darrera la catedral). Tel. 972203834. Feiners de 10 a 19h (de maig a setembre) i de 10 a 18h (d’octubre a abril). Diumenges i festius de 10 a 14h. Els dilluns tancat (excepte festius). Preu entrada general 4’5 euros. Més informació: www.museuart.com

2x1

L’entrada a l’exposició inclou no només veure l’exposició temporal sinó totes les sales del museu de l’art gironí des del segle X al XX.

I si ja us ha passat l’exposició, podeu fer una visita igualment al museu perquè paga la pena.

Recomanable al 100%

Bona excusa per visitar Girona!

Visitar el museu sempre és una bona excusa per visitar el centre històric de Girona. Oi que sí?

Ens saps res de la relació d'en Prudenci Bertrana o Xavier Montsalvatge amb Vilamajor?

2 + 9 =

“Imatges del Romànic del Montseny” de Mariano Pagès [video]

En Mariano Pagès és un d’aquests montsenyencs que sempre va amunt i avall pensant nous projectes i, en el seu cas, sempre genials. A la Mongia de Vilamajor ens va portar “Estels, ermites i esglesioles del Montseny” i vam quedar meravellats. També hem seguit les seves incursions als parcs naturals de Marina, Montnegre-Corredor i Collserola.

I, fa uns mesos, ens va portar l’obra “Retrats del Montseny”. En una paraula: espectaculars. Tots. Si veniu a la Mongia els podreu veure. I us agradaran. Assegurat.

La bona notícia és que en Mariano Pagès ja està embrancat en un nou projecte on gaudirem de cinquanta monuments romànics del Montseny. I la Torre Roja de Vilamajor, l’esglesiola de Santa Susanna i la capella de Sant Joan de Cavallar també en seran protagonistes.

Us animo a seguir la seva pàgina de facebook per estar-ne al dia. Es un d’aquests projectes que cal conèixer, seguir i donar-li suport.

El passat 30 de juny es va presentar el llibre a la Mongia i des del 30 de juny fins el 19 d’agost podrem gaudir-ne de l’exposició amb unes magnífiques fotografies de gran format. El llibre també el podeu adquirir a la Mongia al preu de 32 euros, de ben segur que esdevindrà, indispensable en la biblioteca de qualsevol montsenyenc.

Us espero. Sé que us agradarà.

No us el deixeu passar! Si en voleu fer un petit tast, aquí teniu uns vídeos perquè us en feu una idea:

Aquesta obra reuneix per primera vegada la totalitat de les edificacions religioses erigides entre els segles X i XII al territori montsenyec. Una rigorosa tasca fotogràfica, però, que també inclou una ressenya històrica de cada temple. El romànic del Montseny és representat a través d’imatges de: els interiors dels temples i les seves façanes, els seus elements decoratius, expressions artístiques i tipologies constructives pròpies de l’estil. Arquitectura, talles de pedra, policromies, peces conservades in situ o en museus, reunits en un únic exemplar. L’obra posa de manifest la integració del temple d’origen romànic i el seu enclavament estratègic amb el terreny. S’inclouen, per això, imatges paisatgístiques dels emplaçaments més singulars del massís. 

Emmarcat en l’entorn del Parc Natural del Montseny, el treball es divideix en 4 capítols seguint els límits de les comarques i la subcomarca que l’integren (Osona, la Selva, Vallès Oriental i Baix Montseny). Aquesta particular temàtica s’exposa reparant minuciosament en l’estètica fotogràfica que no deixarà indiferent al lector.

Mariano Pagès

Fotògraf

5 motius pels quals no et pots perdre l’exposició “Imatges del romànic del Montseny”:

R

Les fotografies són de Mariano Pagès. És a dir, una garantia de qualitat.

R

Si t'agrada l'arquitectura, el paisatge i el romànic, aquesta és la teva exposició!

R

Si t'agrada el Montseny, el veuràs com s'integra el romànic. Qui s'adapta a qui? Una comunió fascinant.

R

Una proposta cultural de gran nivell, al teu abast i gratuïta.

R

Una excusa més per visitar la Mongia i el centre històric de Vilamajor. Sempre hi trobaràs alguna cosa nova per descobrir! I pots comprar el llibre de l'exposició. No te'l perdis!

Ruta d’aquí: El secret amagat de la Calma

Ruta d’aquí: El secret amagat de la Calma

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 65 de la revista “D’aqui”, el juliol del 2017

Punt de sortida i arribada:

Restaurant de Collformic,

Carretera BV5301 Km26.5

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. No trobarem cap font d’aigua.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

El Brull i Tagamanent

Distància: Km

Durada (hores)

*

Tipologia: No circular

p

Desnivell

Collformic (1142 m). El Cafè (1190 m). La Sitja del Llop (1279 m), Puigdrau (1345 m), el Suí (1318m).

Dificultat baixa

Llegenda del mapa:

Mapa: 

1- Collformic
2- Turó del Faig de la Bandera
3- Puigventós
4- Corral de la Cortada
5- La Castanya
6- El Cafè
7- Turó de la Torre
8- Terres Blanques
9- La Terma
10- La Sitja del Llop – Barraca d’en Ramon
11- Turó del Poniol
12- Puigdrau
13- El Molar
14- Roca Roja
15- El Socarrat
16- El Suí (Sull)
17- Turó d’en Cuc
18- Coll del Pi Novell
19- Turó del Samon
20- Turó de la Cova
21- Sant Elies de Vilamajor

Anem des de Collformic al Suí passant per la Sitja del Llop

La Calma és un altiplà del massís del Montseny que s’estén des de Tagamanent fins a Collformic i els seus darrers contraforts arriben fins a la vall del riu Tordera amb els turons del Samon i Sant Elies a Vilamajor, per una banda, i fins a la vall del riu Congost pel Figueró i la Garriga, per l’altra.

Fa segles la Calma estava dominada per un castell avui desaparegut situat damunt del turó de Tagamanent. Segurament recordareu que ja el vam visitar en una de les nostres rutes anteriors (revista D’aquí número 46 – desembre 2015). Dèiem que la Calma és en realitat el paradís que està sobre els set cels i que la missió del castell era protegir-lo. Creieu-me quan us dic que és un indret que us deixarà encisats. Per sempre.

D’altres afirmen que el que amaga la Calma és a algú. Heu sentit a parlar mai del nen amagat de la Calma? Si llegim el nom de Tagamanent veureu com ens revela el seu secret. I com molts sabeu que amagat al Montseny també hi ha un tresor en forma d’olla d’aram plena d’unces d’or guardat per serps, dimonis, encanteris, bruixes, bandolers, follets, dones d’aigua… i molts creuen que és a la Calma. Però on? Enric Larruella deixava entreveure a “Darrera nostre un riu de Flors Trecades” (Ed. Pòrtic, 1982) el lloc exacte on es troba el tresor! On? És enterrat en l’indret des d’on es poden divisar set campanars però que “no cal comptar, que mai en surten set campanars per més combinacions que vulguis fer-ne…”. Al final, els més romàntics sempre us diran que el tresor és la mateixa Calma. Vés a saber.

Ja sabeu que la millor manera d’esbrinar-ho és veure-ho per nosaltres mateixos així que us proposo que hi anem. Abans però, cal anar preparats. La ruta és senzilla i planera però cal anar alerta amb el sol i més a l’estiu. Així que és imprescindible protegir-nos-en amb una gorra, aigua abundant i, encara millor, fer la ruta lluny del migdia. La Calma que un clima d’alta muntanya (molta calor a l’estiu i gel i neu a l’hivern). També pot aparèixer de cop i volta una boira que despista als buscadors de tresors i excursionistes imprudents. Així que abans d’anar-hi hem de tenir clar si és el dia correcte, si estem preparats i si portem tot els que ens pot ser necessari. Esteu apunt? Sí? Doncs, som-hi!

Pujarem per la carretera de Palautordera al Montseny (BV-5301) i tirarem amunt fins a Collformic (al quilòmetre 26’5) i deixem el cotxe a l’aparcament. Agafem la pista que s’enfila per darrere del restaurant pujant suaument per petits turonets. Veurem que cada vegada hi haurà menys arbres i esdevindrà un gran prat amb falgueres i matolls que els costa sobreviure a la climatologia de vegades extrema. Aquests prats s’hi practica la pastura i potser veurem el pastor i el seu ramat. Si porteu gos, feu cas als senyals i porteu-lo lligat en tot moment.

Si us hi fixeu veureu que el camí està marcat amb els senyals blancs i vermells del GR-5-2 així que no ens perdrem. De mica en mica, el camí s’anirà envermellint, ja que ens endinsarem en una zona de gresos molt característics de la zona. Un exemple són les runes de pedra rogenca d’una petita casa enrunada que trobarem a mà esquerra que es coneix com “el Cafè”. Continuem pel camí travessant pel Pla de la Ginesta i passarem entre els turonets de la Torre (1269 m) i de les Pedres Blanques (1270 m). Just passat aquest darrer turó trobem una cruïlla i on destaca el senyal d’inici (o final) del Sender del Pi Novell (PR C-139) marcat amb marques blanques i grogues. A partir d’aquí, abandonem el GR i seguim el PR.

Al cap de ben poc, tot just passat el Pla de la Terma, trobem la fita on es troben tres termes municipals: el Figueró, el Brull i Tagamanent. I ja, davant nostre, s’alça al turó del Poniol la barraca d’en Ramon (o de les Lloses) on a dins hi trobem l’estela neolítica de la Sitja del Llop! És a dir, fa milers d’anys que ja hi havia qui gaudia del tresor de la Calma!

Bé, de fet, dins de la barraca el que trobarem és una còpia de l’estela original. L’original està exposada al poble del Montseny. Les marques circulars, qui les va fer, quan i què signifiquen encara són un misteri. Potser el mapa del tresor? No ho crec pas. O sí. Vés a saber.

Continuem pel camí seguint el Sender del Pi Novell. El camí es transformarà en corriol i s’enfilarà per un petit sortint rocós conegut com a Roca Roja (1294 m) on si us hi fixeu veureu petites plaques que ens recorden a excursionistes que ja no poden visitar aquest meravellós indret. La carena segueix pel Turó Socarrat, Roca Plana i, finalment, el turó del Suí amb un apilament de pedres al seu cim. Des d’aquí gaudirem d’unes vistes excepcionals mirem on mirem. De ben segur que aquest ja és el tresor que la Calma amaga! Compteu campanars? Potser sí.

El Suí és un turó de 1318 metres que hom ha donat un significat especial i molts fan, com nosaltres, una ascensió només per coronar-lo. L’aspecte del turó és ben aspre, esquerp i sull. Segurament d’aquí ve el seu nom: “Sull” que pel ieisme vallesà s’hauria transformat en “Suí”.

Veieu un turó proper que té una caseta i unes antenes? Sabeu quin turó és? És ni més ni més que el Puigdrau (1345 m)! El cim més alt de la Calma! Però si és el cim més elevat, com és que no és el més emblemàtic, visitat o conegut? I perquè el Suí, sent més baix, sí ho és? La meva opinió personal és que el Suí es veu ben elevat des de Palestrins, Cànoves i Vallforners. És una fita visual. En canvi, el Puigdrau s’enlaira poc ja que té una alçada relativa amb els turons del costat no gaire agosarada. Voleu que de tornada ens hi acostem? Serà un moment!

Retornem el camí per on hem vingut i quan retrobem la terma dels tres municipis, deixem un moment el PR i seguim el camí. Al cap de poc trobem una cruïlla. Si giréssim a l’esquerra, retrobaríem el PR. Si giréssim a la dreta, el camí ens baixaria fins al Molar. Però si seguim recte (parlem de camins, obviem el corriol) pel camí que s’enfila arribarem en poca estona serem dalt del Puigdrau i la seva caseta. Què us sembla la vista?

I ara, només ens cal refer el camí, primer pel PR i després pel GR fins a tornar a Collformic. Calculeu l’horari de la ruta per, si voleu, coincidir amb l’horari d’obertura del restaurant: de dimecres a divendres de 10h a 18h i els dissabtes i diumenges de 9 a 18h.

Heu descobert què amaga la Calma? Una olla plena d’or? Un nen esmunyedís? El setè cel? Un paradís? Doncs deixeu-me que us doni una bona notícia! Estem envoltats d’indrets i racons espectaculars! Els anem a descobrir? Doncs no amagueu gaire lluny les botes que el mes que ve visitarem un altre dels racons d’aquí.

Bona ruta!

El millor: Les vistes són espectaculars

El pitjor: La climatologia pot ser dura

s

Zona ramadera. Porteu els gossos lligats.