L’origen d’Alfou es remunta a quan Alfou formava part de l’antic gran Vilamajor, abans que Cardedeu i Sant Antoni s’independitzessin del terme municipal de Sant Pere de Vilamajor. Al segle XI, Vilamajor estava formada per set petites viles, llogarets o agrupacions de cases rurals. La capital era Vilamagore (Sant Pere) amb l’església, el castell i el mercat. Les altres sis eren la Vila Brucarias (Les Brugueres), Vila Cannes(veïnat de Canyes), Vila Riffà (Can Miret), Vila Rasa (Vilarasa-Vallserena), Vila Goma (Sant Antoni) i Vila Alfozi (Alfou).

D’aquells temps remots en tenim aquest meravellós temple del segle XII, ampliat durant els segles XVI, XVII, XVIII i XIX com ens indica la data de 1643 de la portalada de ponent.  Com a Sant Joan de Sanata, el portal també té una llinda en forma de petxina i el seu campanar també està acabat amb una piràmide i acabat amb merlets. Us animem a fer-hi una visita i a descobrir-ne els tresors: els altars renaixentistes, barrocs, platerescs i moderns, les testes esculpides de querubins, la pica de pedra… Som-hi!

Tothom a Sant Pere de Vilamajor coneixia la Font Ferrussa: una font medicinal d’aigua rogenca amb grans quantitats de ferro que s’utilitzava com a xarop contra l’anèmia. Parada obligatòria quan s’anava a Sant Elies o a Santa Susanna, es féu famosa arreu de la comarca i fou obra d’estudi de científics com Tomàs Balvey. El gran interès que despertà aquest fascinant broll d’aigua rogenca eclipsà la seva germana petita, la Font del Ferro, que encara brolla amagada entre alzinars sota la Font Borrell.

Doncs, amb la torre del comunidor ha passat una cosa semblant. La majestuositat de la Torre Roja ha eclipsat la torre del comunidor, l’autèntica torre de l’església de Sant Pere. La imatge que tenim de l’església de Sant Pere és un tot “Església-Torre Roja” però són dos edificis diferents, separats i amb història, funcions, estils i èpoques diferents. Un és un temple religiós del segle XVI mentre que l’altre és un edifici militar del segle XII.

De la Torre Roja molt se n’ha parlat i se’n parlarà. Però avui voldria girar el focus cap a aquesta altra torre: el comunidor. El 1580, quan només s’havien replantejat on anirien els murs de la nova església de Sant Pere, es va decidir convertir la torre del castell -Torre Roja- en campanar. Modificaren les finestres superiors per encabir-hi les campanes. Així doncs, el mestre d’obres de la nova església, el mataroní Joan Salvador, exposà que no calia construir-ne cap de nou però proposava fer-hi  un comunidor en forma de torre per donar majestuositat al nou temple.

Normalment els comunidors es feien prop de l’església amb un senzill cobert que consistia en una teulada amb quatre vessants, suportat per quatre columnes i obert als quatre costats, com el famós comunidor de la costa del Montseny. La funció del comunidor era permetre col·locar el rector de la parròquia en un lloc obert, amb visió als quatre punts cardinals, però protegit de l’aigua de la pluja per poder comunir les tempestes i les pedregades.

A Sant Pere de Vilamajor, el comunidor es va alçar a la cantonada de l’església, en forma de torre d’uns vint metres d’alçada i de planta rectangular (quatre per cinc metres) i finestres i cantoneres amb carreus de granit. Només s’hi pot accedir des de l’interior de l’església a través d’un portal situat dalt del cor que dóna a una petita estança situada sobre la pica baptismal del pis inferior. L’estança està il·luminada per una finestra encarada a cal Ferrer. A través d’una escala de cargol va comunicant els diversos pisos: una petita estança amb finestra a la façana principal, l’accés al sotacoberta de l’església i, finalment, el darrer pis, el comunidor pròpiament dit.

El darrer pis té una finestra a cada façana per poder controlar tots els punts cardinals i, a les cantonades interiors, hi ha semiencastats uns petits recipients ceràmics per l’aigua beneïda. La coberta, inaccessible, és d’un sol pendent i, com la Torre Roja, està rematada amb merlets de maó, un a cada cantonada i un de central a les cares estretes de la torre.

La torre de l’església de Sant Pere, és a dir, el comunidor, es construí amb una força pròpia, amb l’objectiu de donar una talaia al temple. Sense competir amb el campanar, podria perfectament haver pres aquesta funció amb unes finestres més grans. Però com la Font del Ferro, el comunidor de Vilamajor no pot competir amb la seva germana gran. És massa gran. No només és una torre. Com la Font Ferrussa, la Torre Roja també és un símbol.

La convulsa història d’aquesta joia de l’arquitectura de Cardedeu.

Sota l’ombra de la gran església parroquial de Cardedeu s’amaga una petita capella solitària. La frase també es pot entendre literalment, si es vol, ja que la capella es troba just darrer l’absis de l’església, separada només uns pocs metres de la paret exterior, i fins el 1992 estava amagada per cases que la tapaven parcialment. Després de l’enderroc de diversos edificis sorgí la plaça de Sant Corneli tal com la coneixem avui, i ha esdevingut un dels punts neuràlgics de la vida cultural del municipi. Però, què té d’especial aquest petit edifici? Ara ens endinsarem en el passat i en el present d’aquesta petita joia de l’arquitectura local i també testimoni privilegiat de la història de la vila. Som-hi!

Aquesta petita capella és un dels edificis més antics de Cardedeu, de tal forma que, per arribar al seu origen, ens hem de remuntar més de mil anys enrere, al segle X. D’aquell passat més llunyà només ens n’han arribat els fonaments i la base dels murs. Sota la protecció de l’església de Santa Maria, la capella es va consagrar en honor a un sant molt apreciat pels cardedeuencs de l’època: Sant Cebrià. L’objectiu de la capella era acollir la confraria de la patrona de Cardedeu: Santa Maria. La confraria consistia en una associació de laics que formaven una comunitat destinada no només a compartir la devoció comuna per la Verge sinó també a fomentar el vincle entre els seus membres i a ajudar-se mútuament. La confraria estava regulada, tenia els seus administradors, objectius, llistat de membres, llibre de comptes, i demanava quotes anuals i d’entrada als seus membres.

El 1409 la capella va passar a dependre del monestir de les monges de Montalegre. Aquestes monges eren de l’ordre de Sant Agustí i s’havien establert el 1265 a la Conreria (Tiana), on tenien un priorat que va subsistir en aquell lloc fins el 1362, quan es van traslladar a Barcelona. El 1462 un dels preveres de la confraria de Santa Maria va donar els seus béns per tal que es reparés l’edifici. A partir d’aquí la capella va anar perdent l’estil preromànic a mesura que adquiria un aspecte pràcticament idèntic al que veiem avui.

La planta de la nau és rectangular. L’absis, també rectangular, és només una mica més petit que la mateixa nau i té una petita obertura en forma d’espitllera al fons. El canvi principal d’aquesta restauració fou la restitució total del sostre dotant-la d’una volta d’ametlla que la cobreix, acabada amb una teulada a dues aigües. La nau només té dues finestres: una petita lateral, d’arc de mig punt monolític, i la de la façana principal que, en forma ovalada, actua com a rosassa. Aquest ull de bou, però, no s’obrí fins més tard, a resultes d’una reforma l’any 1701, quan es va afegir l’advocació a Sant Corneli, nom pel qual se la coneix avui. Sota l’ull de bou hi ha el portal d’entrada, molt senzill, amb petites dovelles formant un arc de mig punt. La teulada és coronada per un campanar d’espadanya amb una única campana.

El 1870, amb la desamortització dels béns eclesiàstics, la capella va passar a ser propietat municipal. Tot i així, el culte religiós es mantingué fins a les primeres dècades del segle XX. D’aleshores ençà ha tingut una multitud d’usos diferents segons l’època: des dels més banals (magatzem) fins als més truculents (presó), però finalment ha esdevingut una “casa de cultura”. Entre els anys 1971 i 1986, l’Agrupació Coral Cardedeuenca la restaurà i l’utilitzà com a seu social de l’entitat. Actualment continua lligada a la cultura local exercint de petita sala d’exposicions de pintura, de fotografia, de pessebres… i també d’art contemporani.

La torre que va veure néixer el rei Alfons.

La “Torre Roja”, tal com se la coneix popularment degut al color vermellós de la seva pedra, és l’edifici més singular del nucli històric de Sant Pere de Vilamajor. En realitat aquesta pedra no és autòctona de Vilamajor sinó que es va dur expressament del Pla de la Calma ateses les seves característiques constructives, molt apreciades pels picapedrers. Tot i així podem dir que aquesta denominació és recent ja que el color rogenc de la pedra no es va poder veure fins que l’any 1929, en el decurs d’una restauració, es va retirar la capa d’arrebossat que la protegia. Abans, dos grans rellotges de sol presidien la façana sud de la torre.

L’origen de la torre remunta al segle xii, quan els comtes de Barcelona van restaurar el seu castell de Vilamajor per transformar-lo en un gran palau comtal que fes les funcions de residència d’estiu de la cort i que pogués, alhora, acomodar les visites distingides: bisbes, nobles, ambaixadors, soldats, comerciants… Fins i tot fou parada del camí de Sant Jaume per als nobles europeus que entraven a la Península per l’Empordà. Diu la llegenda que el rei Alfons el Trobador, fill de la reina Peronella d’Aragó i del comte de Barcelona Ramon Berenguer iv, nasqué al castell i hi passà bona part de la seva infantesa.

Aquesta magnífica construcció era la torre mestra, també dita “de l’homenatge”, i actuava com a cor del castell, el punt més inexpugnable del recinte castral, construït segons els cànons de l’arquitectura militar de l’època: murs gruixuts, de 1’60 m, de carreus de pedra, petites espitlleres a la part baixa i només grans finestrals a la part alta.

La planta és quadrada, de 5 per 5 m, i té una alçada de 25 m. La planta baixa era el lloc reservat al magatzem i al cos de guàrdia. A la primera planta, també sense finestres, s’hi accedeix per una escala d’esglaons gastats situada dins del mateix mur. A partir de llavors, s’accedia a la segona planta a través d’una antiga escala de cargol de pedra que a la restauració del 1929 fou substituïda per una escala de volta de maó. La segona planta és la més ben conservada, amb quatre finestres geminades dobles amb columnes i capitells aprofitats d’un edifici anterior. Al sostre hi ha un registre que dóna accés a la tercera planta, però ens caldrà una escala de gat per arribar-hi. Un cop ens hi hàgim enfilat tindrem a l’abast les quatre campanes, la més antiga de les quals data del segle xviii. El forjat actual és una volta rebaixada de maó, però antigament hi havia un embigat de fusta. Les finestres nord i sud foren modificades per poder encabir-hi les campanes més grans. Tornem a enfilar-nos a un registre al sostre i d’aquesta manera arribem al terrat, del qual se’n destaca el característic acabat amb merlets fets amb maons.

Corria l’any 1448 quan un terratrèmol enderrocà el castell juntament amb la resta del poble, amb l’excepció d’alguns trams de muralles i de la Torre Roja. El poble, que en aquell temps era conegut com “La Força” en referència a les seves impressionants fortificacions, es va reconstruir sobre les runes existents i la torre castral es transformà en el nou campanar de l’església gòtico-reinaixentista que es començaria a edificar el 1588. Aquest és el motiu pel qual trobem la torre separada de l’església.

La Torre Roja ha esdevingut un símbol per als habitants de Sant Pere de Vilamajor. La seva posició privilegiada a dalt d’un promontori ha permès que sigui visible a certa distància del poble, fet que la converteix en punt de referència. A més, marca les hores del dia als vilamajorencs a cops de campanes i presideix els dies de festa. Una visita del tot recomanable.