A Sant Pere, per descomptat, també en tenim un, però no sempre ha estat el mateix. Fins fa cosa de deu anys el que s’imprimia als nostres segells representava l’escut del Vaticà, amb la tiara i les dues claus, en referència a Sant Pere, el primer papa del cristianisme. Fa uns quinze anys, aquest que us escriu es va preguntar per què l’escut municipal no s’adequava a la normativa vigent i encara feia servir l’escut del Vaticà, de manera que es va adreçar a l’Ajuntament, va parlar amb en Joan Icart, aleshores alcalde, i va rebre com a resposta que aquesta no era una prioritat i que el tema estava encallat.

Tot seguit em vaig oferir a fer una proposta d’actualització de l’escut i a acompanyar l’alcalde a defensar-la davant del conseller heràldic de la Generalitat. I així va ser: vaig llegir i rellegir la Llei i el Reglament, vaig posar-me en contacte amb altres municipis que també es diuen Sant Pere… i finalment vaig marxar, acompanyat per l’alcalde, a Barcelona amb una proposta sota el braç. D’aquí sorgí l’actual escut de Sant Pere de Vilamajor, amb la clau de Sant Pere orientada cap al cel i, a sota, la creu de Sant Jordi, que indicava que el nostre municipi havia estat carrer i braç de Barcelona, i les quatre barres, símbol de la pertinença del poble als comtes de Barcelona.

Blasonament oficial de l’escut de Sant Antoni de Vilamajor:

Escut caironat truncat i semipartit: 1r. d’argent, una creu de sant Antoni patent i concavada de gules carregada d’una campaneta d’or sobre el peu; 2n. d’argent, una creu plena de gules; 3r. d’or, 4 pals de gules. Per timbre una corona mural de poble.

Proposta de nou blasonament de l’escut de Sant Antoni de Vilamajor:

Escut caironat: d’argent, una creu de sant Antoni patent i concavada de gules carregada d’una campaneta d’or sobre el peu; el peu partit: 1r d’argent, una creu plena de gules; 2n d’or, quatre pals de gules. Per timbre, una corona mural de vila.

 Justificació:

Amb la nova proposta s’aprofita per actualitzar l’escut municipal de Sant Antoni de Vilamajor un cop superat el llindar dels 5000 habitants passant de categoria de poble a vila. Per tant, proposo actualitzar el timbre amb una corona mural de vila (cinc torres en comptes de tres). Aprofitant el canvi, també proposo un canvi lleu de blasonament que manté tots els símbols però sent més fidel a l’esperit del Reglament de Símbols Locals de Catalunya donant més importància al símbol propi del municipi sense prescindir de les armes de Barcelona que commemoren el títol de Carrer i Braç concedit el 1384.

Què fem amb tots els elements que tenen l’escut antic? Aquest canvi tindria cost econòmic?

No. El canvi és només un procés administratiu. Com a molt es podria haver d’abonar el cost del segell de goma de l’Ajuntament: uns 30-40 euros. La resta d’elements que tenen l’escut amb la corona de poble (rètols, plaques de carrers, cotxes municipals, uniformes) no cal canviar-los ja que només indiquen que han estat fets en el període de l’escut amb corona de poble (1981-2017). Seria, doncs, un element històric que permetria datar-los. A mesura que el consistori encarregués nova papereria o fes noves actuacions hi posaria l’escut nou indicant que ha estat realitzat amb posterioritat del canvi de categoria municipal. Així, doncs, el canvi d’escut no suposaria pràcticament cap cost econòmic.

En què consistiria aquest procés administratiu?

El procés és relativament llarg i requereix consens al plenari municipal (dues terceres parts). La proposta, aprovada prèviament pel Ple, s’envia a la Generalitat per tal que s’hi pronunciï el conseller heràldic i l’Institut d’Estudis Catalans. Un cop la Generalitat dóna el vist-i-plau a la proposta, cal que sigui aprovada de nou del Ple de l’Ajuntament. Finalment, el Departament d’Administracions Públiques de la Generalitat aprova inscriure el nou escut al registre de Símbols Locals i el canvi és oficial un cop publicat al Diari Oficial de la Generalitat.

El nom de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (1894-1961) figura entre els més prominents de les lletres catalanes del segle xx, tant per la seva obra literària, extensa i variada, com també per una important activitat periodística. A Sagarra es deu, encara, algunes de les millors traduccions al català de l’obra de Shakespeare i de Dante, no debades la seva traducció de La Divina Comèdia ha estat considerada pels crítics com la millor en qualsevol idioma. El passat dimarts es commemorà l’efemèride de la seva mort, el dia 27 de setembre de 1961, ara fa 50 anys, víctima d’una malaltia agònica i de llarga durada.

No sorprèn que avui dediquem aquest espai a la persona de Josep Maria de Sagarra, ja que de motius per a recordar-lo no en falten, però a Sant Pere de Vilamajor en tenim un de molt especial. Vet aquí que els nostres paratges amb totes les seves particularitats, tot allò de singular i autèntic que conformava l’escenari del nostre poble cent anys enrere, tots aquests elements que basteixen el nostre sentiment de pertinença a Sant Pere de Vilamajor, com els cims, les carenes, les fonts, la riera, les teulades escampades per la taca blavosa del Montseny, els topònims, els noms de família, els masos — tot això i més configurava, també, el seu propi rerefons personal i afectiu, els seus records, els seus referents i la seva identitat.

Josep Maria de Sagarra era un dels descendents d’una antiga família de la noblesa catalana. L’any 1885 el seu pare, l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939), havia fundat a la masia de can Llinars, ben coneguda al municipi de Sant Pere de Vilamajor, la “Granja-Torre de Sagarra”, una important i premiada indústria lletera. La família construí les instal·lacions i quadres de manera a assegurar la seva pròpia producció de llet de vaca i cabra, amb la qual s’elaborava tot un ventall de productes lactis: formatges, cremes de llet, llet condensada, mantega… La bona marxa del negoci va estimular un augment de producció, al punt que la llet produïda a can Llinars ja no era suficient i la família va acabar adquirint la producció de llet de les masies veïnes. De la mà de la família Sagarra, can Llinars, una cabreria tradicional i senzilla, es va anar transformant gradualment fins a convertir-se en un centre agrícola-industrial premiat a nivell nacional i internacional.

La indústria lletera ocupava la planta baixa de la masia i nombrosos annexos, mentre que la família Sagarra passava algunes estades a les habitacions de la planta noble. Era habitual veure córrer amunt i avall els joves germans Ignasi i Josep Maria. L’Ignasi, futur director del Museu Botànic de Barcelona, dedicava llargues estones a la cerca de papallones i petits insectes pels voltants del poble, mentre que en Josep Maria, empès per la seva vocació literària, buscava inspiració per als seus primers poemes. De fet, a les seves memòries dedica llargs fragments a Sant Pere de Vilamajor i, concretament, al període en què, recloent-se voluntàriament a la masia de can Llinars, enllestiria la redacció del poema “El mal caçador” (30 d’octubre de 1915). Així, doncs, recentment arribat d’Itàlia, que l’havia impressionat força, compara “els marbres definitius” d’Itàlia amb “la modèstia de la riera pelada per l’hivern” i el color de “pa torrat d’aquells guarets finíssims” de Sant Pere de Vilamajor. Recorda llocs tan nostrats com can Vidal, can Gras de Vall, can Llobera, can Surell a mitja muntanya i el Samont, més amunt, els geps de Roca-roja, el Pla de la Calma, el Turó de l’Home i el Matagalls. I no es descuida de les persones que poblen el seu doble escenari, adolescent i literari, com “[…] el pubill de can Surell, que cada tarda passava a cavall de l’euga; o el vell Perera de Canyes, amb la visera cargolada de la seva gorra; o aquell gegantàs emigrat de cal Trompo de Santa Fe, que donava un cop d’ull a l’era de casa nostra, i se n’anava com un sant Cristòfol duent a coll-i-be una criatura escardalenca; i Pere el guardabosc, amb la seva barbota de color vermell i amb aquella bocassa de rap que no feia compliments per a engolir-se en cru tot un nial de botxins”. Curiosa és la descripció que fa de la Miquela, la masovera de can Vidal i “[…] una de les dones del nostre país que ha tingut més semblança física amb el ximpanzé femella”. Això sí, molt bona cuinera.

A tall de conclusió, no sé si aquest és un apunt sobre la figura de Josep Maria de Sagarra o si, en canvi, és un més dels que dedico a Sant Pere de Vilamajor. La meva convicció és que tots dos són meritoris d’esment i record: el primer, pel seu lloc innegable a la constel·lació de grans conreadors de les lletres catalanes, com Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall; el segon, perquè la història social de Sant Pere de Vilamajor insisteix a sorprendre-nos amb nous motius per a estimar-la i voler conèixer-la millor. Celebro, doncs, l’efemèride del passat 27 de setembre com a català i com a vilamajorenc.

Post original publicat l’abril del 2010: Amb els anys i la progressiva laïcització de la societat, moltes festes religioses s’han perdut (també a Vilamajor): les processons, les catifes del Corpus, les Caramelles, el Pas Sal… però també n’han desaparegut d’altres. Te’n recordes d’alguna? Aquí en tens unes 10 de les festes perdudes de Vilamajor:

6. Les fontades a la Font Fresca del Samont. Cada 11 d’agost, acabada la missa de l’aplec de l’esglesiola de Santa Susanna, no es dinava a l’esplanada com es fa ara sinó que s’anava a dinar a la font Fresca del Samont. El costum de les fontades era molt més estès, sobretot a la font Munné o al Roure Gros. El fet de fer-ho també en un aplec no era exclusiu de Santa Susanna, ja que per l’aplec de Sant Elies la gent anava a dinar a la font de les Planes o a la font del Cortès.

7. La Festa de Sant Ramon Nonat. Per celebrar la fi de la temporada d’estiu, el Grup Trypahire (l’associació més veterana de Vilamajor) celebrava un sopar la nit del 31 d’agost, la diada de Sant Ramon Nonat. El sopar es feia a l’aire lliure, al bell mig de la carretera del poble -es tallava la circulació-, l’actual avinguda de Sant Nonet.

8. L’aplec de Sant Elies de tardor. Aquest va ser el primer dels tres aplecs de Sant Elies que es va perdre. Era per Santa Teresa i s’hi pujava cada 15 d’octubre. L’ermita de Sant Elies està dedicada a cadascun dels Sants dels tres aplecs: Sant Marc (primavera), Sant Elies (estiu) i Santa Teresa (tardor). Actualment només se celebra el del 25 d’abril.

9. Il·luminar l’abre de Nadal del campanar. A l’hivern del 1987, la Carme de can Baró (la meva mare) va anar a parlar amb una colla de joves que estaven muntant les festes del poble: el grup La Força. Els va comentar que sempre li hauria fet molta gràcia veure el gran arbre del costat del campanar engalanat amb llums per les festes de Nadal. I dit i fet. La premsa en va dir “L’arbre il·luminat més gran de Catalunya“.

10. El pessebre vivent. A finals dels anys 80 Vilamajor també es va mobilitzar per a transformar-se en el Betlem que veié néixer l’infant Jesús. Pastors, ferrers, fusters, dimonis, àngels, els reis d’Orient, rentadores omplien l’antic veïnat de La Força i no se separaven de les olles de brou o de les fogueres per fer passar el fred de la nit de Sant Esteve. Milers de visitants de la comarca es van acostar a veure el Naixement.

I què n’hem de fer d’aquestes festes? Oblidar-les? Recuperar-les? Recordar-les?

Sant Pere de Vilamajor té més de 60 fonts i triar-ne només 10 és molt difícil i, per a mi, més en aquest cas. En un Top 10 només n’hi caben 10, aquesta és la seva gràcia però també comporta la dura decisió de deixar-ne fora d’altres que també hi podrien o hi haurien de ser. No he utilitzat un sol criteri: la més emblemàtica, la més maca, la més cabalosa… sinó una barreja que fan d’aquest un llistat molt personal. Quina seria la teva llista o quina hi afegiries?

Sant Pere de Vilamajor ha estat un poble eminentment agrari i forestal. La presència de l’alta noblesa en passats remots o l’obertura d’algun comerç o indústria ha estat sempre una anècdota interessant i divertida, però no ha passat d’això. En una societat agrària, el pitjor enemic del pagès després de la sequera i les glaçades és el ramader, el pastor. La por que el ramat se’t mengés el cultiu o et fes malbé els sarments era constant i feia que el pastor anés d’un lloc a l’altre vigilat de prop. Es podria dir que era l’ovella negra. Però no pas el llop, ja que com un jardiner mantenia un paisatge net, endreçat; el que tenim a la memòria i ens hem fet nostre.

Cada vegada queden menys pagesos. Potser menys d’una vintena. Però de pastors, cap. Amb la mort d’en Ramon Puig es va acabar una tradició centenària a Sant Pere de Vilamajor que l’Ajuntament va voler recuperar recentment amb l’utilització d’un ramat per netejar les zones de protecció d’incendis dels nuclis urbans.

El 30 d’octubre de 2010 es va homenatjar el que en aquell moment fou l’últim pastor, en Ramon Puig de can Son. Ara, per sort, ja no ho podem dir perquè els ramats han tornat a pasturar per Vilamajor. Els actes, molt emotius, van consistir amb la pujada del ramat de cabres de Sant Pere per l’avinguda de Sant Nonet fins a la plaça del campanar. Tot seguit es destapa l’escultura, obra de l’artista australià Lawrence Gundebuka.

Us recomano rellegir l’entrevista que en Jordi Barenys i la Marta Miralles van fer-li al número 18 (primavera 2004) de la revista La Veu d’en Pelideu. Com que fa uns anys que no s’edita i molts no l’heu trobada, la transcric a continuació: