Josep Maria de Sagarra enllestí del poema “El mal caçador” el 1915 a can Llinars de Sant Pere de Vilamajor

i

Aquest article me’l van publicar a l’Actualitat del Baix Montseny el 30 de setembre de 2011.

El nom de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (1894-1961) figura entre els més prominents de les lletres catalanes del segle xx, tant per la seva obra literària, extensa i variada, com també per una important activitat periodística. A Sagarra es deu, encara, algunes de les millors traduccions al català de l’obra de Shakespeare i de Dante, no debades la seva traducció de La Divina Comèdia ha estat considerada pels crítics com la millor en qualsevol idioma. El passat dimarts es commemorà l’efemèride de la seva mort, el dia 27 de setembre de 1961, ara fa 50 anys, víctima d’una malaltia agònica i de llarga durada.

No sorprèn que avui dediquem aquest espai a la persona de Josep Maria de Sagarra, ja que de motius per a recordar-lo no en falten, però a Sant Pere de Vilamajor en tenim un de molt especial. Vet aquí que els nostres paratges amb totes les seves particularitats, tot allò de singular i autèntic que conformava l’escenari del nostre poble cent anys enrere, tots aquests elements que basteixen el nostre sentiment de pertinença a Sant Pere de Vilamajor, com els cims, les carenes, les fonts, la riera, les teulades escampades per la taca blavosa del Montseny, els topònims, els noms de família, els masos — tot això i més configurava, també, el seu propi rerefons personal i afectiu, els seus records, els seus referents i la seva identitat.

Josep Maria de Sagarra era un dels descendents d’una antiga família de la noblesa catalana. L’any 1885 el seu pare, l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939), havia fundat a la masia de can Llinars, ben coneguda al municipi de Sant Pere de Vilamajor, la “Granja-Torre de Sagarra”, una important i premiada indústria lletera. La família construí les instal·lacions i quadres de manera a assegurar la seva pròpia producció de llet de vaca i cabra, amb la qual s’elaborava tot un ventall de productes lactis: formatges, cremes de llet, llet condensada, mantega… La bona marxa del negoci va estimular un augment de producció, al punt que la llet produïda a can Llinars ja no era suficient i la família va acabar adquirint la producció de llet de les masies veïnes. De la mà de la família Sagarra, can Llinars, una cabreria tradicional i senzilla, es va anar transformant gradualment fins a convertir-se en un centre agrícola-industrial premiat a nivell nacional i internacional.

La indústria lletera ocupava la planta baixa de la masia i nombrosos annexos, mentre que la família Sagarra passava algunes estades a les habitacions de la planta noble. Era habitual veure córrer amunt i avall els joves germans Ignasi i Josep Maria. L’Ignasi, futur director del Museu Botànic de Barcelona, dedicava llargues estones a la cerca de papallones i petits insectes pels voltants del poble, mentre que en Josep Maria, empès per la seva vocació literària, buscava inspiració per als seus primers poemes. De fet, a les seves memòries dedica llargs fragments a Sant Pere de Vilamajor i, concretament, al període en què, recloent-se voluntàriament a la masia de can Llinars, enllestiria la redacció del poema “El mal caçador” (30 d’octubre de 1915). Així, doncs, recentment arribat d’Itàlia, que l’havia impressionat força, compara “els marbres definitius” d’Itàlia amb “la modèstia de la riera pelada per l’hivern” i el color de “pa torrat d’aquells guarets finíssims” de Sant Pere de Vilamajor. Recorda llocs tan nostrats com can Vidal, can Gras de Vall, can Llobera, can Surell a mitja muntanya i el Samont, més amunt, els geps de Roca-roja, el Pla de la Calma, el Turó de l’Home i el Matagalls. I no es descuida de les persones que poblen el seu doble escenari, adolescent i literari, com “[…] el pubill de can Surell, que cada tarda passava a cavall de l’euga; o el vell Perera de Canyes, amb la visera cargolada de la seva gorra; o aquell gegantàs emigrat de cal Trompo de Santa Fe, que donava un cop d’ull a l’era de casa nostra, i se n’anava com un sant Cristòfol duent a coll-i-be una criatura escardalenca; i Pere el guardabosc, amb la seva barbota de color vermell i amb aquella bocassa de rap que no feia compliments per a engolir-se en cru tot un nial de botxins”. Curiosa és la descripció que fa de la Miquela, la masovera de can Vidal i “[…] una de les dones del nostre país que ha tingut més semblança física amb el ximpanzé femella”. Això sí, molt bona cuinera.

A tall de conclusió, no sé si aquest és un apunt sobre la figura de Josep Maria de Sagarra o si, en canvi, és un més dels que dedico a Sant Pere de Vilamajor. La meva convicció és que tots dos són meritoris d’esment i record: el primer, pel seu lloc innegable a la constel·lació de grans conreadors de les lletres catalanes, com Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall; el segon, perquè la història social de Sant Pere de Vilamajor insisteix a sorprendre-nos amb nous motius per a estimar-la i voler conèixer-la millor. Celebro, doncs, l’efemèride del passat 27 de setembre com a català i com a vilamajorenc.

Les 10 festes perdudes de Vilamajor

Post original publicat l’abril del 2010: Amb els anys i la progressiva laïcització de la societat, moltes festes religioses s’han perdut (també a Vilamajor): les processons, les catifes del Corpus, les Caramelles, el Pas Sal… però també n’han desaparegut d’altres. Te’n recordes d’alguna? Aquí en tens unes 10 de les festes perdudes de Vilamajor:

1. El ball de Gitanes. És el ball típic del Vallès -sobretot a la zona de Sant Celoni- i es ballaven per la festa del Carnestoltes. A Vilamajor es ballaven a la plaça de l’Església. Se’n van ballar durant dues èpoques -en va ballar el meu avi i la meva mare- fins que es van perdre. Al poble veí de Sant Esteve de Palautordera, encara hi són molt vives.


2. L’aplec del Corral.
A l’arribada del dilluns de Pasqua, els vilamajorencs ens enfilàvem cap al Corral a menjar-hi la mona i a jugar per l’esplanada. Cada vegada hi va pujar menys gent, diuen que per la competència de l’aplec del Corredor, i amb el temps també es va perdre. Per acabar-ho d’adobar, la font del Corral també es va assecar.


3. Les Majorettes.
Van començar el 1987 i va durar molts pocs anys fins l’entrada dels 90’s. El vestuari era molt vistós: blanc i vermell. Era ben bé un grup de majorettes com les que havíem vist a les pel·lícules americanes, seguides de timbals i percussió. Podeu veure’n fotografies al bloc d’imatges antigues [majorettes I] i [majorettes II].


4. Presència Històrica e Feyts de Vila Magore.
En Francesc Bardera va escriure l’obra de teatre medieval que es va representar entre els anys 1993 i 2000 per més de 150 actors amateurs dirigits per l’Alfred Luchetti. L’obra representava diverses parts de la història de Catalunya, entre altres, la llegenda de les 4 barres, el casament i les estades del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la seva esposa, la reina Peronella d’Aragó al castell de Vilamajor i el naixement del rei Alfons. Actualització: Des del 2014 s’ha recuperat el teatre a la festa amb l’escenificació del llibre “Confidències d’una reina” de la Teresa Sagrera.


5. Aplec de Sant Elies d’estiu.
Dels tres aplecs que es feien a l’any a l’ermita de Sant Elies, el del 20 de juliol era l’original: l’aplec de Sant Elies del dia de Sant Elies. El de l’estiu, la calor i la sequera. Però era època de treballar al camp. Mala data. Per la primavera, per Sant Marc, no feia tanta calor i potser amb una vegada ja n’hi hauria prou per a contentar el Sant, no?

 

6. Les fontades a la Font Fresca del Samont. Cada 11 d’agost, acabada la missa de l’aplec de l’esglesiola de Santa Susanna, no es dinava a l’esplanada com es fa ara sinó que s’anava a dinar a la font Fresca del Samont. El costum de les fontades era molt més estès, sobretot a la font Munné o al Roure Gros. El fet de fer-ho també en un aplec no era exclusiu de Santa Susanna, ja que per l’aplec de Sant Elies la gent anava a dinar a la font de les Planes o a la font del Cortès.


7. La Festa de Sant Ramon Nonat.
Per celebrar la fi de la temporada d’estiu, el Grup Trypahire (l’associació més veterana de Vilamajor) celebrava un sopar la nit del 31 d’agost, la diada de Sant Ramon Nonat. El sopar es feia a l’aire lliure, al bell mig de la carretera del poble -es tallava la circulació-, l’actual avinguda de Sant Nonet.


8. L’aplec de Sant Elies de tardor.
Aquest va ser el primer dels tres aplecs de Sant Elies que es va perdre. Era per Santa Teresa i s’hi pujava cada 15 d’octubre. L’ermita de Sant Elies està dedicada a cadascun dels Sants dels tres aplecs: Sant Marc (primavera), Sant Elies (estiu) i Santa Teresa (tardor). Actualment només se celebra el del 25 d’abril.


9. Il·luminar l’abre de Nadal del campanar.
A l’hivern del 1987, la Carme de can Baró (la meva mare) va anar a parlar amb una colla de joves que estaven muntant les festes del poble: el grup La Força. Els va comentar que sempre li hauria fet molta gràcia veure el gran arbre del costat del campanar engalanat amb llums per les festes de Nadal. I dit i fet. La premsa en va dir “L’arbre il·luminat més gran de Catalunya“.


10. El pessebre vivent.
A finals dels anys 80 Vilamajor també es va mobilitzar per a transformar-se en el Betlem que veié néixer l’infant Jesús. Pastors, ferrers, fusters, dimonis, àngels, els reis d’Orient, rentadores omplien l’antic veïnat de La Força i no se separaven de les olles de brou o de les fogueres per fer passar el fred de la nit de Sant Esteve. Milers de visitants de la comarca es van acostar a veure el Naixement.

Que repiquin les campanes!

}

El campanar de Vilamajor està automatitzat però hi ha certs tocs programats i manuals que cal que els toqui algú.

El campanar de Sant Pere de Vilamajor -la Torre Roja- marca les hores del poble des de temps immemorial. Des de que es van automatitzar el 1988, ja no tenim campaner. Però la Torre Roja no va sola. La majoria de tocs, continuen sent manuals encara que sí electrònics. No és una gravació com alguns campanars, sinó que diversos motors colpegen o balancegen segons el toc que cal fer sonar. Abans s’estiraven cordes i ara es premen botons.

Els tocs tradicionals s’han anat perdent. Els campanars han passat a només tocar les hores i en algunes poblacions fins i tot demanen que emmudeixin per sempre.

Jo no volia que es perdés aquest llenguatge així que, sense ser campaner, procuro que els diversos tocs continuïn dringant a la torre. Ara potser no cal tocar a sometent, espantar bruixes o tempestes, però si us pareu a escoltar les campanes veureu que no us paren d’explicar històries.

Top 10: Les fonts de Vilamajor

Sant Pere de Vilamajor té més de 60 fonts i triar-ne només 10 és molt difícil i, per a mi, més en aquest cas. En un Top 10 només n’hi caben 10, aquesta és la seva gràcia però també comporta la dura decisió de deixar-ne fora d’altres que també hi podrien o hi haurien de ser. No he utilitzat un sol criteri: la més emblemàtica, la més maca, la més cabalosa… sinó una barreja que fan d’aquest un llistat molt personal. Quina seria la teva llista o quina hi afegiries?

En el número 1, hi ha la font més emblemàtica, sense dubte, de Vilamajor: la font Ferrussa. Generacions i generacions de vilamajorencs, vallesans i montsenyencs van venir a tastar aquest xarop rogenc contra l’anèmia que rajava de les fonts ferrusses del Pla Saparera. Avui, la més emblemàtica i coneguda arreu, la font Ferrussa ja no existeix, però encara conservem les seves germanes petites: la font del Sofre i la font del Ferro amb qui comparteixen el primer lloc del rànquing.

En segon lloc, la font més cabalosa de Vilamajor: la font del Cortès, seu de les fontades dels pretèrits aplecs de Sant Elies. En tercer lloc, la font més fresca i idíl·lica: la font Fresca del Samont. En quart lloc, -amb el permís de la font Roquet- la font més elevada situada a l’esquena del turó del Samont: la font Joana.

En cinquè i sisè lloc les fonts de Vilamajor més conegudes i visitades pels garrafaires a muntanya i al pla respectivament: la font Borrell i la font del Roure. En setè i vuitè lloc, dues fonts molt arrelades al poble de Sant Pere. Per una banda, la font dels Lladoners que va abeurar la gent que no tenia aigua corrent ni pou i va omplir els safarejos públics fins la generalització dels electrodomèstics. I per altra banda, la històrica i també desapareguda font Muner, seu de les fontades dels veïns del poble de Sant Pere on s’hi berenava i s’hi pescaven crancs de riu. En novena posició una font de nom terrorífic: la font de les febres, que raja aigua gens recomanable amb altes concentracions d’arsènic i mercuri. I, per acabar, una font agrícola: la font de can Parròquia que manté l’encant d’haver d’endinsar-se uns graons terra endins per trobar el preuat premi refrescant.

I l’onzena? Quina hi posaries?

Ramon Puig, l’últim pastor de Vilamajor?

Sant Pere de Vilamajor ha estat un poble eminentment agrari i forestal. La presència de l’alta noblesa en passats remots o l’obertura d’algun comerç o indústria ha estat sempre una anècdota interessant i divertida, però no ha passat d’això. En una societat agrària, el pitjor enemic del pagès després de la sequera i les glaçades és el ramader, el pastor. La por que el ramat se’t mengés el cultiu o et fes malbé els sarments era constant i feia que el pastor anés d’un lloc a l’altre vigilat de prop. Es podria dir que era l’ovella negra. Però no pas el llop, ja que com un jardiner mantenia un paisatge net, endreçat; el que tenim a la memòria i ens hem fet nostre.

Cada vegada queden menys pagesos. Potser menys d’una vintena. Però de pastors, cap. Amb la mort d’en Ramon Puig es va acabar una tradició centenària a Sant Pere de Vilamajor que l’Ajuntament va voler recuperar recentment amb l’utilització d’un ramat per netejar les zones de protecció d’incendis dels nuclis urbans.

El 30 d’octubre de 2010 es va homenatjar el que en aquell moment fou l’últim pastor, en Ramon Puig de can Son. Ara, per sort, ja no ho podem dir perquè els ramats han tornat a pasturar per Vilamajor. Els actes, molt emotius, van consistir amb la pujada del ramat de cabres de Sant Pere per l’avinguda de Sant Nonet fins a la plaça del campanar. Tot seguit es destapa l’escultura, obra de l’artista australià Lawrence Gundebuka.

Us recomano rellegir l’entrevista que en Jordi Barenys i la Marta Miralles van fer-li al número 18 (primavera 2004) de la revista La Veu d’en Pelideu. Com que fa uns anys que no s’edita i molts no l’heu trobada, la transcric a continuació:

El nostre paisatge agrari no és complet sense ramats pasturant, no només per la imatge bucòlica que provoca la seva presència sinó, sobretot, perquè alimentant-se als erms, rostolls, marges i vores, contribueixen de manera eficient, ecològica i rendible a mantenir-lo net i endreçat. Avui, a Sant Pere només n’hi queda un de remat i en Ramon n’és l’últim pastor, un fet més que constata el canvi que està esdevenint al nostre poble amb la progressiva extinció del paisatge agrari per causa de la insaciable especulació urbanística.

En Ramon Puig Costa va néixer a Gósol l’any 1934 però ja fa molts anys que pastura les seves ovelles pel Pla de Sant Pere. Molts l’haureu vist des de la carretera, amb el seu barret de palla i el seu sarró, deixant menjar els animals a les parcel·les sense edificar d’antics camps ara urbanitzats. Aquesta tarda assolellada i neta que despunta primavera me’l trobo als camps de casa meva i m’hi acosto per fer-la petar una estona mentre les ovelles pasturen plàcidament.

Com vas venir a parar de Gòsol aquí?

Jo ja tenia ganes de marxar, perquè llavors, allà, hi nevava molt i t’estaves tot l’hivern sense poder fer gran cosa que cuidar el bestiar, i era molt avorrit. Així que vaig pensar: res, a la que hi hagi oportunitat marxaràs avall. Aleshores un home de Gòsol que feia de pastor aquí, em va dir que plegava i que si jo volia ocupar la plaça. Com que a mi aquesta feina m’agradava prou, no m’ho vaig pensar… i d’això ja fa almenys 40 anys.

Venies casat o et vas casar aquí?

No, no, em vaig casar aquí. Ben bé ja feia 4 anys que hi era.

Sempre has fet de pastor?

Quan vaig baixar cap aquí vaig anar una temporada a bosc, i també 18 mesos a la fàbrica de tints, però, ui!, que avorrit que era allò per a mi, a més, allà hi havia uns gasos que molta gent es trobava malament; jo només pensava en tornar a això, a aquesta llibertat.

Vaja, que a tu aquesta feina t’agrada…

Sí, sí. Molt perquè t’hi inclinen, però també molt perquè es porta a la sang.

Què s’ha de tenir per ser un bon pastor?

T’ha d’agradar molt l’ofici, molt! I després conèixer bé totes les ovelles perquè si no, a l’hora que crien, és un embolic saber de quina ovella és cada xai.

Vols dir que les coneixes totes una per una?

Sí, sí, una per una.

I quantes en tens?

Ara no gaire més de 100. He baixat, en tenia 240, però he anat baixant perquè vull anar plegant… És que aquí es va posant molt malament la cosa.

Per què ho dius?

Cotxes, aquestes carreteres cada cop van més plenes i és un problema travessar-les, tot i que les ovelles ja les tinc acostumades a aturar-se quan arriben a la vora. Després, també s’han arrencat tots els erms i cada cop has de marxar més lluny i, a la llarga, per aquí baix, tot ha d’acabar cobert de ciment i d’asfalt, i jo terra per tenir un ramat no en tinc… A més, és que jo ja hauria de tenir el retiro a l’edat meva, me n’he fomut un fart d’anar treballant cap aquí i cap allà.

Ja tens ganes de jubilar-te?

Sí, sí… Bé, del tot no; per tenir una vintena d’ovelles i els xais per nosaltres, per menjar carn bona, d’això en tinc ganes mentre em trobi bé per fer-ho.

Quantes hores al dia les treus a pasturar?

Ara poc perquè els dono menjar a dintre, però abans de les 10 o les 11 fins que es feia fosc.

No t’avorries?

No, d’avorrir no avorreix, com que t’agrada l’ofici…

Portes la ràdio?

Sí, porto la ràdio però hi ha dies que ni l’engego.

Pasturar els boscos, els marges, les vores dels camins és una bona feina de neteja…

És clar que sí. Ara els boscos, com que ningú no se’n cuida, les ovelles no poden ni travessar-los de bruts que són, mentre que abans les hi podies fer viure bones temporades.

I de menjar, per aquí al Pla, en sobra o en falta?

A temporades en sobra tant com vulguis, com que no hi ha ramats en un lloc o altra sempre en trobes, el que passa és que a vegades has de marxar lluny i això quan ets jove va molt bé, però ara ja empipa.

Has tingut mai problemes a causa de l’afició a ruixar amb herbicides?

Del cert no ho puc dir, però em trobo que hi ha moltes baixes que abans no tenia, i d’alguna cosa o altra ve. No es moren en sec però, ovelles que són valentes, de cop i volta comencen a no anar a l’hora fins que es moren. És clar, ho ruixen i tu no ho saps fins que al cap d’uns dies l’herba queda rostida, quan les ovelles ja en poden haver menjat. I bo no deu ser, per això aquestes productes porten la creu de verinosos. Per a mi que a llarga els prohibiran perquè s’està contaminant tot.

Quants ramats hi ha a Vilamajor?

N’hi ha un altra entre Llinars i Sant Antoni però aquí a Sant Pere em penso que no n’hi ha cap més.

Abans, n’hi havia més d’ovelles?

Ui, mare de Déu! Moltes, moltes, moltes. En Xamaní sol havia tingut tres o quatre ramats, i llavors molts d’altres. Al poble de Sant Pere podia haver-hi vint mil ovelles com si res. Abans gairebé a cada casa n’hi havia… I tots en vivíem.

I quan pleguis tindràs relleu?

No ho crec perquè de la manera que es va posant… Si tenen herba perquè no tenen corral i si tenen corral perquè no tenen herba… I a més, és que el jovent no s’hi posa, si falta el 70% dels pastors que hi havia.

I per què no s’hi posa, per què no s’hi guanya calés o per la feina?

Amb unes quantitats grans ja s’hi guanyarien la vida, però aquí és difícil tenir-ne moltes perquè no hi ha finquen massa grans. De totes maneres, tot i que ara hi ha la subvenció, no dóna com abans quan faltava carn per abastar la població, ara, amb la Comunitat Europea, ve carn de tot arreu i tan barata com vulguis. Has de comptar que 30 anys enrere, jo havia venut els xais tan cars com ara i fixa’t com ha pujat tot el demés… A més, amb aquesta feina has de ser-hi cada dia i amb les altres plegues el divendres i no tornes fins dilluns. Mira jo, l’única festa que faig és anar el diumenge al mercat.

Però vols dir que la carn que ve de fora és tan bona com aquesta?

No, això no que no ho és. El que passa és que el jovent, de la manera que han pujat, ja no n’hauran tastada de bona i mira, al final, tot és carn igual. Ara els que l’hem menjada bona sempre…

Tu on vens els xais?

Aquí, a la carnisseria de Can Fano, gairebé de sempre que hi hem tractat. El que passa és que abans hi havia l’escorxador del poble que anava molt bé, però ara els hem de portar a Palau i és més enrenou.

Per què han tancat els escorxadors com els de Cardedeu, Llinars o Vilamajor?

Molt perquè es demanen moltes millores, sobretot per qüestions de sanitat i, és clar, si les han de pagar els carnissers sols no els surt a compte.

Per acabar, si ara et vingués un jove dient que vol ser pastor com tu, què li aconsellaries?

Jo li aconsellaria que aquí, ara, no gaire, que aniria malament per aquí. Hauria de marxar, em sembla, a d’altres països, o cap aquí a la part de Girona que els recolzen més i hi ha finques més grans. Posar-se aquí de pastor, com vaig fer jo, sense tenir un pam de terra i anar fent-les viure amb lo dels altres i poder-t’hi guanyar la vida, jo no li aconsellaria… Ah, i lligat de part a part però bé, si li agradés molt tampoc li importaria estar lligat.

La Veu d'en Pelideu

Núm. 18 - primavera 2004

La font Fresca del Samon: Diuen que està tant ben amagada que la calor no la sap trobar…

Diuen que a la muntanya del Samont, des de temps immemorials, hi brolla un raig d’aigua fresca. Enmig d’un sot, sobre el camí, mig tapada per la vegetació s’hi amaga la Font Fresca. Des de sempre, la seva existència era un secret dels muntaners i la mantenien oculta perquè la calor de l’estiu no la trobés pas.

Durant l’apogeu de la Renaixença catalana, va arribar un interès per la natura, la història i la cultura catalanes, aflorant agrupacions excursionistes de caire lúdic i científic. Aquests excursionistes, carregats de mapes, càmeres de fotografiar i quaderns de notes també van arribar fins a Vilamajor. El 1918, en record d’aquella visita, en deixaren la placa de pissarra que diu: MCMVIII – FONT FRESCA DEL SAMON – Fe – Pàtria – Amor – Catalunya i Avant.

Aquest interès es va encomanar a vilamajorencs i foranis, despertant l’interès per fer fontades, trobades i aplecs al voltant de les fonts. A la Font Fresca s’hi reunien cada onze d’agost, després de l’aplec a l’esglesiola de Santa Susanna de Vilamajor, per trobar-s’hi, xerrar, jugar i dinar plegats.

Si us hi fixeu, aquests dies veureu la calor anant amunt i avall. Busca la font, encara. Durant anys i anys, heures, muntaners i excursionistes renaixentistes han mantingut el secret de la font fins avui. Ara et toca a tu guardar el secret. Si la calor t’ho pregunta, no li diguis! Mantinguem el secret d’aquest indret on l’estiu no hi arriba mai.

Shhh!😉