Fa molts i molts anys, al veïnat de Santa Susanna de Vilamajor hi havia una masia on hi vivia una família que subsistia amb un petit hort, el bestiar, el que donava el bosc i poca cosa més. Eren els Besa. Els hiverns a dalt de la muntanya eren molt més durs que a la plana i, a més, quan quedava tot nevat, els corriols es feien intransitables i s’havien de recloure dins de la masia sense pràcticament moure’s de la llar de foc.

Sense adonar-se’n, l’hivern havia arribat. La dona d’en Besa li preguntar per enèsima vegada si ja havia fet el pou de glaç ja que feia setmanes que no en parlava. L’ambient es podia tallar amb un ganivet. Silenci. De cop, en Besa grunyia, s’aixecava de la taula i, o bé canviava de tema, o sortia a buscar fusta o qualsevol altra excusa per acabar amb la conversa.

La seva muller estava preocupada. Aquell any era fred i havia de nevar molt. Es preveia molt de gel. Sense el pou no podrien emmagatzemar-lo i quan arribés el bon temps no tindrien res per baixar al poble de Sant Pere, no podrien vendre el gel per les neveres, per les carnisseries o per la tartana de Granollers. Sense el pou no hi hauria diners i sense diners no podrien passar un altre any tant dolent.

Les excuses d’en Besa eren moltes i molt variades. Mai la mateixa. “D’on vols que tregui tanta pedra?”. “Com vols que ho faci tot jo sol?”. “Com vols que cavi un forat tant profund si tot és roca viva?”, “Com vols que faci una obra tant grossa si l’hivern ja és aquí…”

La muller d’en Besa, amb llàgrimes els ulls, va sortir de casa i va córrer muntanya amunt, cap a la fageda del turó d’en Cuc. I de plorar se’n va fer un tip. La visió dels fills passant gana un altre any era massa per ella i el seu marit cada vegada estava més apagat. Més difuminat. Més acabat. L’hivern era aquí, començava a nevar i el rebost era i seguiria ben buit. Enmig d’aquella desesperació, la dona va demanar al mateix diable que si li feia el pou aquella mateixa nit li prometia que ni els seus fills ni el mateix diable no passaria mai gana. El silenci fou la resposta. Mig gelada, baixà muntanya avall i tornà a casa.

L’endemà el seu marit entrà bramant a casa: -Hi ha un pou enorme a la fageda! Hi ha un pou! És un miracle! És immens, tant profund que no he vist el fons! Hi podriem guardar tot el gel de la muntanya i no ens faltaria espai! Ho veus dona? La providència ens somriu! Estem salvats!!! Aquella aparició canvià a en Besa completament. S’inflà d’energies i es passà tot l’hivern compactant la neu, fent-ne blocs i omplint el pou de gel, el Pou d’en Besa. A primers de març el pou era ple de gel. Molts veïns estaven encuriosits de com en Besa, tot sol, tenia de cop i volta el pou de glaç més gran del Montseny. I uns mesos més tard, el gel estava venut, el rebost estava curull i el mas dels Besa passà a ser un dels més importants de la contrada.

Però arribà el dia que el diable es va voler cobrar la seva feina. De cop i volta, els Besa van començar a trobar a faltar bestiar. Primer una ovella, després un porc, uns dies més tard el boc, una altra ovella… Les bèsties dels Besa se sentien atrets pel pou, s’enfilaven muntanya amunt i s’hi llençaven. Quan hi arribava en Besa només en trobava els ossos. El dia de Santa Susanna, la vaca més lletera va desaparèixer. En Besa no s’ho va pensar dos cops i va córrer cap amunt. Encara sentia els brams de l’animal que venien de dins el pou. Amb un magall, en Besa començà a descalçar la paret del pou per poder fer una rampa amb la runa per tal que la vaca pogués sortir. Quan ja tenia bona part de la paret a terra, el diable allargà la mà i vaca i Besa foren engollits pou endins. Tots els veïns es van posar a buscar-los però només van trobar el pou mig enrunat i les poques restes al fons.

Des d’aleshores mai més es va tornar a fer servir i quedà abandonat. Aneu en compte no us hi aventureu sols perquè els veïns diuen que el pou encara s’empassa les bèsties… i els muntaners…