En Carles Ruiz-Cervelló em va preguntar un dia: “-Saps per què els de Sant Pere de Vilamajor ens diuen lletsoners?”. Jo vaig quedar estorat. No ho havia sentit mai. I li vaig dir: “No ho sé”. Ell tot seguit em va respondre: -“Tinc un llibre que vull que vegis”. I dit i fet, va caure a les meves mans un recull enquadernat del setmanari “Curiositats de Catalunya” que es va començar a publicar el 4 de gener del 1936 i l´últim número va aparèixer el 30 d’octubre del 1937, qui sap si per la Guerra Civil.

En el número 2 del setmanari, editat el 11 de gener (Sant Higini) de 1936, a la pàgina 6 es resolia el misteri:

Els autors fan referència a un folklorista de Reus anomenat Cels Gomis que va visitar pobles de tot Catalunya a finals del segle XIX i a principis del XX.

Quan ho vaig llegir vaig pensar: -“Espero que no sigui veritat!”. I, si ho fos, seria ben normal que els vilamajorencs no haguessin tingut com a prioritat a estendre aquest malnom, ja que una ruqueria així no és pas motiu per estar-ne orgullós. Suposo que deu passar el mateix amb el “Quina hora és?” de Sant Pol de Mar o els “Capgrossos de Mataró”.

Cercant informació d’aquesta rondalla, he trobat que el de Sant Pere de Vilamajor no és un cas únic en els Països Catalans on es repeteix pràcticament calcada la mateixa història. El que canvia és el malnom, ja sigui lletsoners o mata-rucs. Altres poblacions amb rucs penjats al campanar són:

Solsona (Solsonès)

Escenifiquen la pujada del burro al campanar i són coneguts com els mata-rucs.

Vilassar de Mar (Maresme)

Una llegenda calcada a la de Sant Pere de Vilamajor. Pugen l’Ase Innoscenci al mes de juny.

Andratx (Mallorca)

També van pujar un burro per menjar el lletsó del campanar d’Andratx.

Tàrrega (Urgell)

També pugen la figura de l’ase dalt del campanar.

Pià (Rosselló)

La llegenda també ha arribat a la Catalunya Nord.

Sant Esteve d'en Bas (La Garrotxa)

El campanar de Sant Esteve està al municipi de la Vall d’en Bas.

Llavorsí (Pallars Sobirà)

També pugen encara el ruc al campanar.

Castelldans (Les Garrigues)

I els rucs també els pujaven als campanars de les terres de ponent…

La Granada (Alt Penedès)

La segona setmana d’octubre, la Festa Major Petita té com a acte principal la Pujada del Ruc al Campanar, la qual congrega molts habitants de tota la comarca. I, per la Festa Major Gran, per Sant Cristòfol, per la segona setmana de juliol es baixa el ruc del campanar.

I, és clar, Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental-Baix Montseny)

No hi ha tradició festiva de rememorar la rondalla pujant la figura d’un ase dalt de la Torre Roja.

Ja ho heu vist, els vilamajorencs ens deien lletsoners per ser rucs i mata-rucs. Coneixes aquesta rondalla de Sant Pere de Vilamajor? On l’havies sentit? En coneixes alguna altra?

No vull acabar sense fer un agraïment sincer a en Carles Ruiz-Cervelló per fer-me arribar la informació. Moltes gràcies!

Cels Gomis i Mestre

Cels Gomis i Mestre

Etnòleg i enginyer

(Reus, 1841 – Barcelona, 13 de juny de 1915) fou un folklorista i enginyer català.

Biografia de Cels Gomis (viquipèdia)

Va estudiar a Madrid i va treballar construint bona part de les carreteres d’Espanya d’aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que després va classificar i va publicar. El 1868 va col·laborar amb el seu conciutadà Joan Prim en la revolució anomenada La Gloriosa. El 1876 va establir-se a Barcelona. El 1909 va perdre un braç en un accident però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantars catalans.

El 1867 començà la seva activitat política: contactà amb els republicans federals i s’afilià al Club dels Federalistes. Durtant la Revolució de Setembre de 1868 va participar en l’assalt a l’Ajuntament de Barcelona, on sembla que ajudà a preservar els arxius municipals de la destrucció “amb què la gent desfogava el seu entusiasme” segons diu ell mateix. A finals del 1869 s’hagué de refugiar a França i Ginebra, on passà l’hivern 1869-70, moment en què ingressà en la secció de l’Aliança de la Democràcia Socialista, de la qual fou secretari. Tornà a Catalunya el 1870 i jugà un important paper en la penetració del bakuninisme. Secretari de La Solidaridad, col·laborà també a Acracia (1886-88), a El Productor, del qual arribà a ser-ne director, (1887-93), a El Estado Catalán, de Valentí Almirall (1869-1972) i a La Tramontana, de Llunas i Pujals. Des del 1876 es dedicà fonamentalment a estudis folklòrics catalans. Quan es va fundar l’Associació d’Excursions Catalana l’any 1878 en fou un dels membres més actius i va publicar molts articles científics i folklòrics al butlletí de l’entitat. Continuà la seva tasca al Centre Excursionista de Catalunya. L’obra folklòrica de Gomis té dues vessants: una instructiva, manifestada en els seus primers treballs Lo llamp i’ls temporals i La lluna segons lo poble, on explica les creences populars sobre aquests temes, i una altra constructiva, on recull les manifestacions de la saviesa general: Meteorologia i agricultura populars i Zoologia popular en són representatives Signats amb les seves inicials C.G. publicà dos opuscles plenament anarquistes, El Catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres, (1887) a Sabadell. D’acord amb aquesta ideologia, va participar al Primer Certamen Socialista organitzat a Reus pel Centre d’Amics, una  societat obrera amb finalitats instructives i de resistència, de caràcter socialista llibertari i laïcista, vinculada a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. La seva militància anarquista no l’allunyà de les seves posicions federalistes, com ho demostra la seva amistat amb Valentí Almirall, del qual traduí al castellà España tal cual es (1886) i El Catalanismo (1902). Va mantenir, a partir d’un federalisme profundament assumit, amb uns forts components de compromís social, una notable concepció de catalanisme progressista. Un catalanisme crític respecte al catalanisme de caràcter essencialista i conservador imposat pel moviment de la Renaixença.bVa escriure també una gran quantitat d’obres escolars sobre temes d’història natural, geografia, gramàtica, geometria i aritmètica.

Font: viquipèdia

Biografia

RIERA ALTA 61 (1936) “Rondalla”. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6

ARXIU PDF. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6 (1936)

RIERA ALTA 61 (1936) “Rondalla”. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6

Accés a tota la col·lecció en PDF.

Universitat Autònoma de Barcelona