Les vilamajorenques atemorien els seus fills amb portar-los a can Patirem

«Si no t’acabes la sopa, t’enviarem una setmana a can Patirem». Amb aquesta advertència, la meva àvia materna aconseguia el que volia de mi. Potser els altres nens de la meva edat escuraven ràpidament el plat per por que els Reis no els portessin cap regal o que se’ls presentés a casa en Pere Botero, però a casa de l’àvia Maria, can Patirem era un lloc imaginari que evocava horrors, desgràcies i tota mena de privacions.

La meva mare aguantava el tipus quan sentia aquesta amenaça, però per dintre es devia pixar de riure. Ella també havia ballat al so d’aquesta cançó, fins que un dia va haver sentit el pare, el meu avi Joan, anunciar amb tota normalitat que se n’anava a treballar a la vinya de can Patirem, a dalt la muntanya. Llavors es devia haver adonat que aquell nom, que semblava sortit d’un conte poblat per llops, caçadors i nens menjats per bruixes, era, en realitat, el nom d’un lloc real: una masia perduda en algun indret remot i muntanyós de Vilamajor.

Can Patirem és al sud-est del coll de Murta

Coordenades: 41º 42′ 537 – 002º 22′ 410
Vaig anar convivint amb aquest nom tan curiós durant anys, fins que vaig ser prou gran per anar-lo a buscar. Els anys també havien transcorregut per al meu avi, qui, llavors, ja no podia enfilar-se per la muntanya com abans, però sí que em va dir on s’amagava i com arribar-hi. Era al veïnat de Canyes, al sud-est del coll de Murta, pujant pel camí de can Panxa, just després de la cruïlla del camí que ve de can Volard de Cànoves i abans de trobar la cruïlla del camí que puja de can Perera de Canyes. Només havia de seguir un caminet mig perdut entre alzines que anava a les artigues de can Patirem, just a sobre, dins el bosc.

Em va dir que, contra tots els meus pronòstics, no es tractava d’una torre amenaçadora envoltada de núvols perennes i foscos, sinó d’una casa petita i miserable, i que encara tindria sort si en quedés alguna paret dempeus.

Fotos: Virgínia Cepero (2016). 

Després d’un parell d’intents fallits, finalment vaig poder trobar les runes, i d’aleshores ençà no ha canviat gaire. La veritat és que, més que una casa petita, més aviat sembla les restes d’una barraca: té una planta rectangular d’uns 7 metres de façana principal orientada a sud-est del que en queda poc més que la part baixa dels murs d’una alçada màxima de 1’80 metres. A les artigues de la feixa del davant, a un nivell inferior, s’hi va plantar una pineda, avui ufanosa. De fet, la vegetació i els arbres ja estan colonitzant les runes, gairebé engolides per l’alzinar, però, tot i així, podem intuir el que seria l’habitatge original, format per dues estances més o menys simètriques d’uns 2,5 x 3,5 metres (habitació i cuina) i, a llevant, com si es tractés d’un afegit, hi veiem una estança auxiliar més estreta però que sobresurt de la façana, d’uns 2 x 4,5 metres, que podria ser una espècie de rebost, de magatzem o, fins i tot, de galliner o similar. L’estança central conserva la porta d’accés i semblaria la més indicada per acollir la llar del foc, tot i que a simple vista no se’n veuen les restes. Us he fet un plànol de la planta perquè us en feu una idea més aproximada.

Els murs exteriors tenen uns 45 centímetres de gruix, mentre que la paret que divideix les dues estances principals és la més estreta, d’uns 30 centímetres de gruix. Ambdues estructures estan fetes amb pedres de la zona, de mida mitjana, lligades solament amb argila. Tant internament com externa (excepte l’annex), les parets estaven arrebossades amb un morter molt pobre, amb més argila que no pas calç. La procedència de les pedres probablement és fruit de l’artigatge de la feixa del davant, quan es van retirar les soques de les alzines i es va buidar de pedres per poder llaurar la terra amb més facilitat.

Pel que fa a les finestres, l’elevat grau de degradació de l’edifici no n’ha conservada cap, tot i que, tenint en compte les característiques arquitectòniques, podem aventurar que devien ser ben petites i acabades amb una llinda de pedra senzilla o de fusta. De la mateixa manera, tant els dos portals interiors com el principal haurien de tenir llinda de fusta i, almenys el principal, tenir els brancals de maó.

Sembla que can Patirem hagi de ser d’una sola planta. Per les restes de l’enderroc, la coberta sembla haver estat resolta amb un embigat de fusta i acabada amb teula àrab, però l’avançat estat de ruïna no ens permet afirmar amb rotunditat com era la volumetria. La simetria de les estances principals sembla indicar que li escauria una coberta a dues vessants amb les bigues paral·leles a la façana principal, de cara a sud, creant un carener perpendicular. D’aquesta manera la teulada s’hauria pogut resoldre amb bigues de menys de 3 metres de llum. No obstant això, el fet que la paret interior sigui més prima que les perimetrals pot indicar que no es tractava d’una paret de càrrega sinó més aviat d’una divisòria, la qual cosa faria possible una coberta d’una sola vessant amb el carener a la part posterior, però amb l’inconvenient de requerir unes bigues més llargues, d’uns 4,5 metres, les quals, encara que no siguin res de l’altre món, es fan més difícils de trobar. Us he fet un esbós de com seria l’aspecte de la casa amb dues vessants o bé amb una.

Així, doncs, ens trobem amb una casa petita, senzilla, sense cap mena de caprici estètic. Si a això hi afegim el nom, per si sol prou descriptiu, podem intuir que els seus estadants eren, o bé pobres, o bé d’economia molt modesta. Situada lluny de tot arreu, a 558 metres sobre el nivell del mar, es troba enclavada en una vessant argilosa, boscosa i de pendent pronunciada, on s’han fet aterrossaments segurament per a tenir-hi vinyes, algun hort o petit camp de conreu. Els habitants, doncs, haurien de viure de la combinació de l’explotació forestal (llenya i carbonet) amb la de la l’agricultura de subsistència. La manca de corrals per a bestiar ens faria descartar la seva activitat ramadera. Les principals fonts d’aigua serien la font del Corral d’en Perera (més amunt) i la font del Duc (més avall), però, tenint en compte que es troben relativament lluny, és possible que comptessin amb alguna petita font propera, avui assecada, o bé que aprofitessin l’aigua de les torrenteres properes, o encara que l’aigua ja llavors fos un recurs escàs.

Què en sabem de can Patirem?

OTPAT- Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial (2008). Inventari del patrimoni construït. Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny. Diputació de Barcelona. Àrea d’Espais Naturals i Diputació de Girona.
SARRIÀ i SARACHO, F. (2002). “Les Masies: el veïnat de Canyes”. Quaderns de Vilamajor, 2. Sant Pere de Vilamajor: Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor, p.66.
Arxiu de l’Arquebisbat de Barcelona. Parròquia de Sant Pere de Vilamajor, caixa 1.10. Llibre de comunions 1847-1904
Vaig preguntar al meu avi (Sant Pere de Vilamajor, 1910-1997) què en sabia, de can Patirem, i ell em va comentar que sempre havia conegut la casa abandonada, buida, sense ningú, la qual cosa va fer créixer dins meu l’interès i la curiositat sobre aquesta misteriosa casa. Parlant-ne amb els veïns del poble, la impressió era similar. Hi havia petites variants a la dita que deia l’àvia, però, en general, tot reafirmava la idea que can Patirem era de difícil accés i que devia oferir unes condicions de vida molt dures…

Tot seguit vaig començar a procurar eventuals estudis o treballs publicats sobre can Patirem o sobre les cases de la zona amb l’esperança d’esbrinar qui haurien estat els valents que s’havien atrevit a viure-hi, però no n’hi ha gaires… D’una banda, hi ha l’inventari del patrimoni construït, del Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny, i, d’altra banda, el Mapa del Patrimoni de Sant Pere de Vilamajor. També tenim el Quadern de Vilamajor, núm. 2, titulat Les Masies: el veïnat de Canyes, però sembla que tots coincideixen que no queda cap informació de la casa. Com a molt, s’aventura una data de construcció entorn al segle XVIII.

Però, quan ja semblava que no podria resoldre el misteri, va caure a les meves mans una documentació excepcional de la parròquia que em va permetre endinsar-me en la història de la casa. Vols conèixer-la? Som-hi!

“Sempre vaig veure can Patirem abandonada, buida i mig enrunada.”
Joan Baró Mas (1910-1997)

Vilamajorenc

“A mi, quan no volia menjar, el meu pare moltes vegades em deia: quinze dies a can patirem!”
Mercè Garriga

Vilamajorenca

“A casa dèiem: No tens gana? Vuit dies a can Patirem! Però sempre la he vist buida.”
Joan Bruguera (1924)

Vilamajorenc

“Si no t’acabes la sopa, t’enviarem una setmana a can Patirem.”
Maria Icart Serra (1924-2013)

Vilamajorenca

“[Això d’enviar els desganats a can Patirem], de petita ho sentia dir a la iaia”.
Montserrat Prat

Vilamajorina

“Quan era petita i no tenia gana em deien: -A can Patirem hauries d’estar!”
Carme Teixidor

Vilamajorina

“Això [d’anar a can Parirem] ho hem dit molts pares de Sant Pere.”
Lolita Carbonell

Vilamajorenca

“Era tanta la gana que els gossos quan veien sortir la lluna bordaven perquè es pensaven que era un pa.”
Enric Garcia-Pey

Onomàstic

La documentació de la parròquia és molt exhaustiva i ens indica qui viu a les cases del municipi any rere any des del segle XVII fins a principis del segle XX, alhora que també ens indica si en alguna no hi viu ningú i està deshabitada. L’edificació que avui coneixem com a «can Patirem» no la trobem ni en la documentació del segle XVIII ni en la del XVII; és més moderna, concretament del segle XIX, i el seu nom original fou el del cognom de la primera família que l’habità: «can Pasqual».

El primer any en què es fa referència expressa a la casa és el 1848, quan hi va anar a viure el matrimoni format per en Joan Pascual i la seva muller, na Maria. De les dones, generalment no hi consta el cognom; només s’indica quin parentiu tenien amb el cap de la casa, i en aquest cas, al costat del nom de la Maria només hi ha una m, que ens indica que es tracta de la muller d’en Joan.

Can Pasqual és d’una senzillesa arquitectònica tal, que es podria haver construït en menys d’un any, així que la data de construcció l’hauríem de situar entre el 1847 i 1848. Set anys més tard, el 1854, s’inscriu en el llibre de comunions de la parròquia la seva filla Francesca i la casa és rebatejada com a «can Patiràs». Sembla, doncs, que can Pasqual era coneguda amb el malnom de «can Patiràs» i que aquest s’acabaria oficialitzant el 1854, tal i com si fos una premonició dels seus veïns, segurament per la manca de condicions que hi devia haver en aquest indret o per la pobresa de la família. De fet, segons en Garcia Pey, es diu que era tanta la gana de la casa que els gossos, quan veien sortir la lluna, bordaven perquè es pensaven que era un pa…

El 1855 s’hi inscriu una nova filla, l’Eulàlia, i, el 1856, la Josefa.

El 1866, el nom de la filla Josefa desapareix de llistat d’habitants de la casa, i el mateix tornaria a passar l’any següent amb l’altra filla, l’Eulàlia. Desconeixem si això es deu a una marxa voluntària o bé a la defunció d’ambdues filles, però el fet és que, el 1867, només hi viuen el matrimoni d’en Joan i la Maria, acompanyats per la filla gran, la Francesca.

Era cert el mal auguri del malnom de la casa? Potser no ho sabrem mai del cert, però el que sí sabem és que aquell any, el 1867, la casa canvia el nom pel de «can Patirem». És com si la família Pasqual hagués reconegut que no era el millor lloc on viure.

La malastrugança torna a can Patirem el 1875, quan veiem que en Joan Pasqual desapareix de la documentació (per defunció, potser?) i la Maria passa a viure sola amb la seva filla Francesca.

Al cap de pocs anys, el 1878, ve a viure a la casa el marit de la Francesca, en Ramon Munner, i a la casa hi conviuen el nou matrimoni d’en Ramon i la Francesca amb la sogra Maria, vídua d’en Joan. Però aquesta convivència durarà poc, perquè a partir del 1879 només hi viuen el matrimoni d’en Ramon i la Francesca (defunció de la Maria, potser?).

El nou matrimoni (Ramon i Francesca) malviurà a can Patirem fins el 1888, any en què deixen la casa. Can Patirem restarà abandonada durant tres anys, fins el 1890.

El 1891, una nova família es va atrevir a pujar a viure a la casa: l’Andreu Soler, acompanyat de la seva dona Maria i els seus dos fills, en Josep i en Joan. Recordem que les condicions de vida no deurien ser les millors, fet que probablement hagi justificat que marxessin ben aviat: quatre anys després, és a dir, el 1895. Esperem i desitgem que se n’hagin anat a viure a un lloc millor…

La casa va romandre abandonada un any, durant el 1896. Un any després, el 1897, hi va anar a viure una altra família: en Salvador Martí i la seva muller, la Maria Masó. La malastrugança torna a aparèixer en només tres anys, ja que en Salvador desapareix (per defunció?) el 1900, any en què ve a viure amb la Maria Masó un tal Joan Icart (segones núpcies? Un afillat?), juntament amb la tia Montserrat. Aquesta visita, però, només dura un any, i finalment marxen tots tres de la casa.

La darrera família en habitar can Patirem hi arribà el 1901: en Ramon Monfolleda i la seva dona Rosa, però marxen de seguida, ja que només hi viuran fins el 1903, quan abandonaran, per sempre, la casa. A partir del 1904, can Patirem ja quedarà deshabitada definitivament.

Desconeixem en quina situació es podria trobar la casa i el seu estat de manteniment en el moment de l’abandó, però a partir del 1904 devia començar un procés lent i implacable cap a l’enderroc. La teulada podria haver aguantat encara alguns anys i, potser, tot i que ningú hi tornà a viure de forma permanent, la casa podria haver acollit algun muntaner, bosquerol o algun fugitiu en època de la Guerra Civil. Però tard o d’hora la teulada hagué de cedir i esfondrar-se, juntament amb la part superior de les parets. Amb el temps, algunes alzines hi han nascut i en pocs anys els murs tindran una alçada ben minsa.

La casa no ha sobreviscut al segle XX, però sí el seu topònim, i és feina nostra que també ho faci la seva història.

I vosaltres? Us acabareu la sopa? O us haurem de portar a can Partirem?

Es construeix can Pasqual i el 1848 hi van a viure en Joan Pasqual i la seva dona Maria

|

El 1854, la casa pren oficialment el nom de "can Patiràs"

La família Pasqual creix amb la Francesca, l'Eulària i la Josefa.

|

El 1867, la casa pren oficialment el nom de "can Patirem"

Després de la mort del pare, Francesca Pasqual es casa amb en Ramon Munner

La casa resta abandonada del 1888 al 1890

Entre el 1891 i 1895 hi va viure la família Soler

La casa torna a abandonar-se el 1896

Entre el 1897 i 1900 hi va viure la família Martí-Masó

Entre el 1901 i 1903 hi visqué la darrera família: els Monfolleda

La casa s'abandona definitivament el 1904

Sabies que hi ha més "can Patirem" per Catalunya?

  • Can Patirem a Les Franqueses del Vallès (barri de Bellavista).
  • Can Patirem (can Pelican) a l’Hospitalet de Llobregat.
  • Can Patiràs a Cistella (Girona).
  • Can Patiràs a Arbúcies (veïnat del Sorrall).
  • Can Patiràs a Ogassa.
  • Carrer de can Patiràs a Sant Iscle de Vallalta.
  • Plaça de can Patiràs a Moià.
  • Can Patiràs a Campins.

En coneixes algun altre?