Ruta d’aquí: El secret amagat de la Calma

Ruta d’aquí: El secret amagat de la Calma

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 65 de la revista “D’aqui”, el juliol del 2017

Punt de sortida i arribada:

Restaurant de Collformic,

Carretera BV5301 Km26.5

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. No trobarem cap font d’aigua.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

El Brull i Tagamanent

Distància: Km

Durada (hores)

*

Tipologia: No circular

p

Desnivell

Collformic (1142 m). El Cafè (1190 m). La Sitja del Llop (1279 m), Puigdrau (1345 m), el Suí (1318m).

Dificultat baixa

Llegenda del mapa:

Mapa: 

1- Collformic
2- Turó del Faig de la Bandera
3- Puigventós
4- Corral de la Cortada
5- La Castanya
6- El Cafè
7- Turó de la Torre
8- Terres Blanques
9- La Terma
10- La Sitja del Llop – Barraca d’en Ramon
11- Turó del Poniol
12- Puigdrau
13- El Molar
14- Roca Roja
15- El Socarrat
16- El Suí (Sull)
17- Turó d’en Cuc
18- Coll del Pi Novell
19- Turó del Samon
20- Turó de la Cova
21- Sant Elies de Vilamajor

Anem des de Collformic al Suí passant per la Sitja del Llop

La Calma és un altiplà del massís del Montseny que s’estén des de Tagamanent fins a Collformic i els seus darrers contraforts arriben fins a la vall del riu Tordera amb els turons del Samon i Sant Elies a Vilamajor, per una banda, i fins a la vall del riu Congost pel Figueró i la Garriga, per l’altra.

Fa segles la Calma estava dominada per un castell avui desaparegut situat damunt del turó de Tagamanent. Segurament recordareu que ja el vam visitar en una de les nostres rutes anteriors (revista D’aquí número 46 – desembre 2015). Dèiem que la Calma és en realitat el paradís que està sobre els set cels i que la missió del castell era protegir-lo. Creieu-me quan us dic que és un indret que us deixarà encisats. Per sempre.

D’altres afirmen que el que amaga la Calma és a algú. Heu sentit a parlar mai del nen amagat de la Calma? Si llegim el nom de Tagamanent veureu com ens revela el seu secret. I com molts sabeu que amagat al Montseny també hi ha un tresor en forma d’olla d’aram plena d’unces d’or guardat per serps, dimonis, encanteris, bruixes, bandolers, follets, dones d’aigua… i molts creuen que és a la Calma. Però on? Enric Larruella deixava entreveure a “Darrera nostre un riu de Flors Trecades” (Ed. Pòrtic, 1982) el lloc exacte on es troba el tresor! On? És enterrat en l’indret des d’on es poden divisar set campanars però que “no cal comptar, que mai en surten set campanars per més combinacions que vulguis fer-ne…”. Al final, els més romàntics sempre us diran que el tresor és la mateixa Calma. Vés a saber.

Ja sabeu que la millor manera d’esbrinar-ho és veure-ho per nosaltres mateixos així que us proposo que hi anem. Abans però, cal anar preparats. La ruta és senzilla i planera però cal anar alerta amb el sol i més a l’estiu. Així que és imprescindible protegir-nos-en amb una gorra, aigua abundant i, encara millor, fer la ruta lluny del migdia. La Calma que un clima d’alta muntanya (molta calor a l’estiu i gel i neu a l’hivern). També pot aparèixer de cop i volta una boira que despista als buscadors de tresors i excursionistes imprudents. Així que abans d’anar-hi hem de tenir clar si és el dia correcte, si estem preparats i si portem tot els que ens pot ser necessari. Esteu apunt? Sí? Doncs, som-hi!

Pujarem per la carretera de Palautordera al Montseny (BV-5301) i tirarem amunt fins a Collformic (al quilòmetre 26’5) i deixem el cotxe a l’aparcament. Agafem la pista que s’enfila per darrere del restaurant pujant suaument per petits turonets. Veurem que cada vegada hi haurà menys arbres i esdevindrà un gran prat amb falgueres i matolls que els costa sobreviure a la climatologia de vegades extrema. Aquests prats s’hi practica la pastura i potser veurem el pastor i el seu ramat. Si porteu gos, feu cas als senyals i porteu-lo lligat en tot moment.

Si us hi fixeu veureu que el camí està marcat amb els senyals blancs i vermells del GR-5-2 així que no ens perdrem. De mica en mica, el camí s’anirà envermellint, ja que ens endinsarem en una zona de gresos molt característics de la zona. Un exemple són les runes de pedra rogenca d’una petita casa enrunada que trobarem a mà esquerra que es coneix com “el Cafè”. Continuem pel camí travessant pel Pla de la Ginesta i passarem entre els turonets de la Torre (1269 m) i de les Pedres Blanques (1270 m). Just passat aquest darrer turó trobem una cruïlla i on destaca el senyal d’inici (o final) del Sender del Pi Novell (PR C-139) marcat amb marques blanques i grogues. A partir d’aquí, abandonem el GR i seguim el PR.

Al cap de ben poc, tot just passat el Pla de la Terma, trobem la fita on es troben tres termes municipals: el Figueró, el Brull i Tagamanent. I ja, davant nostre, s’alça al turó del Poniol la barraca d’en Ramon (o de les Lloses) on a dins hi trobem l’estela neolítica de la Sitja del Llop! És a dir, fa milers d’anys que ja hi havia qui gaudia del tresor de la Calma!

Bé, de fet, dins de la barraca el que trobarem és una còpia de l’estela original. L’original està exposada al poble del Montseny. Les marques circulars, qui les va fer, quan i què signifiquen encara són un misteri. Potser el mapa del tresor? No ho crec pas. O sí. Vés a saber.

Continuem pel camí seguint el Sender del Pi Novell. El camí es transformarà en corriol i s’enfilarà per un petit sortint rocós conegut com a Roca Roja (1294 m) on si us hi fixeu veureu petites plaques que ens recorden a excursionistes que ja no poden visitar aquest meravellós indret. La carena segueix pel Turó Socarrat, Roca Plana i, finalment, el turó del Suí amb un apilament de pedres al seu cim. Des d’aquí gaudirem d’unes vistes excepcionals mirem on mirem. De ben segur que aquest ja és el tresor que la Calma amaga! Compteu campanars? Potser sí.

El Suí és un turó de 1318 metres que hom ha donat un significat especial i molts fan, com nosaltres, una ascensió només per coronar-lo. L’aspecte del turó és ben aspre, esquerp i sull. Segurament d’aquí ve el seu nom: “Sull” que pel ieisme vallesà s’hauria transformat en “Suí”.

Veieu un turó proper que té una caseta i unes antenes? Sabeu quin turó és? És ni més ni més que el Puigdrau (1345 m)! El cim més alt de la Calma! Però si és el cim més elevat, com és que no és el més emblemàtic, visitat o conegut? I perquè el Suí, sent més baix, sí ho és? La meva opinió personal és que el Suí es veu ben elevat des de Palestrins, Cànoves i Vallforners. És una fita visual. En canvi, el Puigdrau s’enlaira poc ja que té una alçada relativa amb els turons del costat no gaire agosarada. Voleu que de tornada ens hi acostem? Serà un moment!

Retornem el camí per on hem vingut i quan retrobem la terma dels tres municipis, deixem un moment el PR i seguim el camí. Al cap de poc trobem una cruïlla. Si giréssim a l’esquerra, retrobaríem el PR. Si giréssim a la dreta, el camí ens baixaria fins al Molar. Però si seguim recte (parlem de camins, obviem el corriol) pel camí que s’enfila arribarem en poca estona serem dalt del Puigdrau i la seva caseta. Què us sembla la vista?

I ara, només ens cal refer el camí, primer pel PR i després pel GR fins a tornar a Collformic. Calculeu l’horari de la ruta per, si voleu, coincidir amb l’horari d’obertura del restaurant: de dimecres a divendres de 10h a 18h i els dissabtes i diumenges de 9 a 18h.

Heu descobert què amaga la Calma? Una olla plena d’or? Un nen esmunyedís? El setè cel? Un paradís? Doncs deixeu-me que us doni una bona notícia! Estem envoltats d’indrets i racons espectaculars! Els anem a descobrir? Doncs no amagueu gaire lluny les botes que el mes que ve visitarem un altre dels racons d’aquí.

Bona ruta!

El millor: Les vistes són espectaculars

El pitjor: La climatologia pot ser dura

s

Zona ramadera. Porteu els gossos lligats.

Ruta d’aquí: El gorg negre de Riells

Ruta d’aquí: El gorg negre de Riells

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 56 de la revista “D’aqui”, el desembre del 2016

Punt de sortida i arribada:

Església de Riells

Ctra. GIV-5521 Km 6,6
17404 Riells i Viabrea

Recomancions:

Recomanem no anar-hi sols, portar un bastó que ens ajudi a creuar la riera, calçat còmode i que no rellisqui, un mapa detallat de la zona… i no aniria malament uns mitjons secs per si ens remullem els peus.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Punt d’Informació de Riells del Montseny

Ctra. GIV-5521 Km 6,6
(al costat de l’ermita)
17404 Riells i Viabrea

p.montseny@diba.cat
Horari: dissabtes, diumenges i festius de 10 a 14h. Consulteu el web del parc per mirar quins dies tanca per vacances: http://parcs.diba.cat/web/montseny

Riells i Viabrea

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Riells del Montseny (510 m), Gorg Negre (640 m).

Dificultat alta. El recorregut no està senyalitzat i té zones de risc on s’ha de grimpar per empedrats i zones relliscoses. Caldrà travessar la riera diverses vegades. No recomanable per a gent no preparada.

Llegenda del mapa:

Mapa:

1- Abadia de Sant Martí de Riells
2- Punt d’Informació de Riells
3- Castanyers
4- Font de les Fogueres
5- Clot de l’Infern (i els seus gorgs)
6- Perxada de la Torroella
7- Gorg Negre de Riells del Montseny
8- Aguda del Cortal
9- Dues Aigües
10- Corrals de Perarnau
11- Can Perarnau

La porta de l’infern és al Montseny?

Si seguiu les «rutes d’aquí», ja us haureu adonat que per arreu del Montseny hi ha notícies d’un munt d’éssers fantàstics: bruixes, fades, dones d’aigua, follets, diables, gegants, dracs… i la gent que hi vivia els temia, tot i que no es deixessin veure. On s’amagaven aquestes temibles bèsties? Amagades al bosc, dins de coves profundes o al mateix infern! Molts asseguraven que sabien per on s’escolaven a la superfície. Eren una espècie de portals ben camuflats i, és clar, el Montseny n’estava ple.

Avui anirem a trobar-ne un: el gorg negre de Riells del Montseny! Abans, però, cal que aclarim un parell de coses. Primer de tot, els que no el conegueu podeu haver pensat que aquest no és realment el gorg negre del Montseny! Doncs, sí i no. Ho és però no és pas l’únic. Al contrari! Es podria dir que cada municipi en té com a mínim un: Seva, Arbúcies, Gualba, Viladrau i… Riells també. I tots tenen les seves llegendes i algunes gairebé calcades les unes de les altres, i, com us podeu imaginar, a cada poble defensaran aferrissadament que el gorg de la llegenda bona és el seu! En aquests casos és millor no ficar-s’hi perquè en sortiríem escaldats…

L’altra cosa que ens hem de preguntar és per què els gorgs han alimentat tantes llegendes d’éssers místics. El Montseny és una muntanya d’aigua, plena de rierols, salts d’aigua i gorgs espectaculars. De tant en tant, algun d’aquests gorgs és tan profund que no se li veu el fons i se’l bateja com a «Gorg Negre». Un gorg sense fons? I aquí neixen totes les llegendes i la imaginació vola fins on la volem acompanyar.

Hi ha una llegenda d’aquest gorg, que també trobem repetida en d’altres gorgs negres del Montseny. Can Perarnau era una masia a prop de Sant Martí de Riells on vivia en Sebastià. Un dia va enfilar-se cap al gorg negre i de resquitllada va veure com la noia més preciosa que havia vist mai se submergia dins el gorg! Es va enamorar d’ella a l’instant i hi va córrer per veure-la de prop, però ja havia desaparegut. Hi tornà cada dia i la cridava des de la vora del gorg, però res de res… fins que un dia la dona d’aigua va aparèixer i va acceptar casar-se amb en Sebastià, però li va posar una sola condició: sota cap concepte, mai no podria revelar a ningú que ella era una dona d’aigua o no la tornaria a veure mai més. En Sebastià fou la persona més feliç de Riells i amb la seva dona van convertir can Perarnau en una de les masies més riques dels termes del castell de Montsoriu. Un dia, la dona va ordenar als jornalers que recollissin la collita encara que el blat no era madur del tot. Quan en Sebastià s’assabentà que la collita s’havia collit tot i estar encara verda, es va enfurismar amb la seva dona i, davant dels jornalers, li va retreure que què en podia saber, una dona d’aigua, de collites! S’havia arruïnat la feina de tot un any! La dona no es va defensar, tan sols s’enfilà riera amunt, es capbussà al gorg i no tornà mai més. Pocs dies més tard, una forta tempesta assolà el Montseny i va malmetre totes les collites de la zona, excepte les de can Perarnau, que ja estaven segures dins el graner.

És, doncs, el Gorg Negre de Riells una entrada a les entranyes màgiques del Montseny? Si hi anem, hi trobarem una dona d’aigua? Follets entremaliats? O un perillós diable? Us proposo que seguim el camí d’en Sebastià i ho esbrinem! Som-hi?

Comencem des de l’abadia de Sant Martí de Riells, un antic temple romànic que el rei Carles el Calb va donar, l’any 860, al bisbe de Barcelona. Travessem la carretera cap a una pista forestal que s’enfila per la riera de Riells seguint les marques blanques i vermelles del GR-83. Al cap d’uns tres-cents metres, veurem que el sender del GR abandona la pista per un caminet cap a la dreta. No el seguim i continuem pista amunt. Al cap de poc travessarem la riera per un pont i seguim per la pista de terra fins que, de cop, comença a allunyar-se de la riera girant a la dreta, en direcció a can Perarnau. Just aquí, ens hem de fixar a mà esquerra en un petit pontet de fusta que travessa la riera. Deixem la pista forestal, creuem el pont i seguim riera amunt.

La imatge de les aigües jugant a escórrer-se entre les pedres ens anirà seguint tot el viatge. El primer que ens sorprendrà seran els guardes del camí: uns enormes castanyers que vigilen l’entrada al clot. Al cap d’uns metres, veurem que el camí es comença a enfangar. La responsable és la font de les Fogueres, que s’amaga a l’esquerra del camí. A partir d’aquí haurem d’avançar sempre seguint la riera, travessant-la per on ens sembli més segur i anant en compte de no patinar i caure-hi a dins. La muntanya s’anirà tancant al nostre voltant per unes imponents parets de pedra. Estem entrant al Clot de l’Infern, un indret espectacularment bonic! Heu vist, però, quin nom?! Glups! No tingueu por! Seguim!

A mesura que avancem, el caminet es desdibuixarà i haurem de grimpar cada vegada per llocs més empedrats i relliscosos, i anirem trobant petits gorgs, cadascun més bonic que l’anterior. Arribat un moment, ens semblarà que el camí més fresat marxa a l’esquerra cap a la perxada de la Torroella, però nosaltres, tossuts, seguim riera amunt sense perdre-la. Grans pedres al camí ens faran volar la imaginació. Seguim amunt; no defalliu!

Després de travessar la riera diverses vegades veurem que, pujant a mà dreta, hi ha un camí d’un metre i mig d’ample paral·lel a la riera. Ens hi enfilem i seguim direcció riera amunt (cap a l’esquerra). El camí acaba amb una petita clariana i seguim les aigües de la riera. Ja albirem la gran roca de l’Ajaguda del Cortal sota el turó de l’Aguda i sentirem el salt d’aigua que guarda el Gorg Negre. Encisador! La veieu? Em sembla que no hi ha rastre de la dona d’aigua…

Si seguíssim amunt, arribaríem a les Dues Rieres, on la riera de Riells es bifurca: a la dreta, el torrent de can Bernat, i a l’esquerra, el torrent dels Güers. Seguint el torrent de l’Arnau aniriem als corrals de can Perarnau, però nosaltres tornem enrere pel caminet, tot i que aquest cop sense abandonar-lo, i deixem ja la riera i la vegetació de ribera. El caminet de seguida es troba un revolt. Girem a la dreta i baixem en direcció a can Perarnau. Al cap menys d’un quilòmetre en veurem sobresortir la teulada i el que encara en queda (sembla que després que marxés la dona d’aigua no li ha anat pas gaire bé). El camí ens deixa a la pista del principi: girem a la dreta i tornem per on hem vingut fins a l’abadia de Sant Martí de Riells.

Aquesta ruta va estar amagada dels passavolants fins que el 1941 va arribar a Sant Martí de Riells un nou rector desterrat per catalanista i antifranquista: Mn. Pere Ribot. Fins el 1997, aquest enamorat del Montseny va donar a conèixer la muntanya i els seus indrets amagats i excepcionals: ell mateix va batejar aquesta ruta com la d’«El Camí de les Cascades» i la va fer popular.

Abans d’acabar, vull agrair a l’Isa Carretero que m’hagi descobert aquest indret! I vosaltres, no guardeu les botes gaire lluny, que el mes que ve tornem a enfilar-nos per algun racó d’aquí!

Bona ruta!

El millor: Una riera espectacular

El pitjor: El risc d'una reblicada

s

Perill de relliscades!

Ruta d’aquí: El dòlmen de ca l’Arenes

Ruta d’aquí: El dòlmen de ca l’Arenes

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 61 de la revista “D’aqui”, el març del 2017

Punt de sortida i arribada:

Can Bosch de Dosrius.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Dosrius

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Can Bosc (462 m), Sot del Dolmen (400 m), el Corredor (635 m).

Dificultat mitja-alta

Llegenda del mapa:

MAPA:

1. Can Bosc

2. Turó de Bell-lloc
3. Pou de glaç de can Bosc
4. Font del Ferro
5. Can Miloca
6. Alzinar vell de ca l’Arenes
7. Ca l’Arenes
8. Dolmen de ca l’Arenes
9. Turó de la Pera
10. Pi cargolat
11. Sot del Fangar
12. Pedrera “Pedres del pare Jaume”
13. Santuari del Corredor
14. Torre de guaita
15. Roques de Mataró
16. Font del Grèvol
17. Mirador
18. Àrea d’esplai del Corredor
19. Puig Aguilar

Anem de can Bosc al santuari del Corredor pel sender SL-80

La muntanya del Corredor ha estat habitada des de temps immemorial, ja que ha estat accessible tant des del litoral com des de la plana del Vallès i ha ofert als seus habitants refugi, recursos, aliment i llocs singulars on satisfer les atàviques necessitats espirituals. Actualment, però, tota aquella esplendor de quan la muntanya estava habitada pels quatre costats ha desaparegut. Però no del tot. Si ens hi fixem bé, podrem veure’n testimonis, i ja veureu que són excepcionals. Som-hi?

Començarem la ruta a prop d’una de les construccions arquitectòniques més singulars i refinades del massís del Corredor: can Bosc. Aquest gran mas, situat al terme municipal de Dosrius, havia estat la residència d’estiueig dels comtes de Bell-lloc ja al segle XVI. De base rectangular, s’alça un volum robust de quatre plantes coronat per una coberta a quatre vents. Les finestres, els portals, les cantoneres i bona part de les parets de façana estan fetes de grans carreus de granit ben treballats, on destaca el portal principal d’arc de mig punt de disset dovelles. Al voltant, creant patis terrassats, s’hi ha anat afegint diversos annexos. Dos grans contraforts de granit a la façana sud encara ressalten més la forma robusta de l’edifici. Tot el conjunt és d’una finesa i, alhora, d’una sumptuositat excepcional.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Podem deixar el cotxe a l’aparcament de davant de can Bosc, on trobarem també un plafó amb un itinerari del recorregut del sender SL-80. Es tracta d’un sender ben senyalitzat per fites de fusta amb marques blanques i verdes. Com que no té pèrdua, ens podrem centrar més en el fabulós paisatge que ens espera.

Resseguim el camp cap a la primera fita i ens enfilem per un camí bosc endins. No trigarem gaire en arribar a les restes del magnífic pou de glaç de can Bosc. Les terres del mas no només proveïen la masia de caça, cereals, hortalisses, fusta i pinyons, sinó que el que s’anomena «petita edat glacial» de l’època medieval a Europa va permetre una indústria al voltant del gel. No només can Bosc tenia pou de glaç, ja que només al municipi de Dosrius en podíem trobar com a mínim cinc: dos a l’entorn del Far, dos a Canyamars i un al costat del nucli de Dosrius. Aquesta indústria tingué el seu apogeu entre els segles XVI i XIX, però després, amb l’aparició de les neveres i l’augment de les temperatures, els pous s’abandonaren. Aquest pou aprofitava l’aigua del torrent de la font del Ferro que omplia una bassa. Al gelar-se, es tallava en blocs i s’emmagatzemava al pou per abastir les ciutats properes (gelats, conservació d’aliments, anestèsia…). Voleu veure quina font alimentava aquest pou? Continuem pel camí que baixa fins al sot i hi trobarem, ben arranjada des del 2005, la font del Ferro.

Continuem camí amunt resseguint els camps. Poc després, el camí s’endinsarà pel bosc de pins, alzines, gatells, verns, àlbers, saüquers, grèvols i gatells, fins a pujar a la carena cap al camí de can Miloca, des d’on podrem gaudir d’unes vistes excel·lents.

Girem a la dreta seguint les indicacions del sender per un caminet ombrívol, protegit per un alzinar espès. Després d’una baixada suau, travessem un petit torrent, el soroll de l’aigua del qual ens acompanyarà a l’inici d’una pujada lleugera fins que trobarem el dolmen de ca l’Arenes.

Aquest sepulcre megalític, d’uns cinc mil anys d’antiguitat, actualment restaurat i tornat a muntar, es tracta d’un dolmen amb una cambra que pretèritament estava colgada per un túmul encerclat per un petit cromlec. Els primers habitants d’aquestes terres no només van alçar aquest petit temple aquí, sinó que podem trobar altres vestigis megalítics al Corredor, com el dolmen de la Pedra Arca, el de la Pedra Llarga, el de Pedra Gentil i el de les lloses del Trull.

Continuem la nostra ruta. El camí s’anirà enfilant muntanya amunt. Si ens hi fixem, a mà esquerra podrem veure un pi ben singular: tan recargolat que forma gairebé un quatre.

El camí continua entre boscos i, de tant en tant, potser veurem lluny, a l’horitzó, el campanar del Corredor que ens espera. Agafem aire, ja que la pujada serà constant i, de tant en tant, trobarem algun tram de pujada forta amb terra de granit un xic relliscós. Al cap de gairebé dos quilòmetres trobarem un altre sender que coneixem: el sender del Corredor SL-72, que ens acompanyarà fins al santuari. Continuarem camí amunt, travessant el sot del Fangar i la pedrera coneguda com «les roques del pare Jaume», i ben aviat entrarem a l’esplanada del santuari del Corredor. Aquí us recomano que recupereu la ruta de la revista d’aquí número 52 (juny 2016) on us explicava la història de «les misterioses llums de la muntanya de baix».

Continuem la ruta, seguint el SL-80 (blanc i verd), que durant un bon tram anirà paral·lel al  GR 92 (blanc i vermell), baixant per un corriol carena avall pel pla de les Brugues fins que una de les fites del sender ens proposarà dues visites que valdrà la pena aprofitar. Una és una petita baixada cap a la font del grèvol. En menys de cinc minuts podrem veure una font arranjada que, si ens hem quedat sense aigua, amb una mica de paciència ens podrà omplir la cantimplora. L’altra visita és al mirador al sot del torrent de Rupit i la serra de Vallalta. Val la pena!

Tornem a la ruta camí avall fins a l’àrea d’esplai del Corredor. Un corriol anirà baixant per la solella, però de tant en tant els arbres ens protegiran del sol. El sender resseguirà suaument la carena de la serra fins a dalt del Puig Aguilar (530 m). Abandonem el GR i continuem pel SL-80 baixant xino-xano fins a trobar altre cop el majestuós can Bosc.

Ah! Em faria il·lusió veure com feu la ruta! Si feu fotografies d’aquesta o de qualsevol ruta d’aquí i les pengeu a Instagram, poseu-hi el hastag #rutesdaqui.

Bona ruta!

El millor: Des de la prehistòria se sap que aquest és un indret especial

El pitjor: Alguna pujada dura de terreny relliscós.

Porteu la càmera

Ruta d’aquí: Els 4 temples de Sant Celoni

Ruta d’aquí: Els 4 temples de Sant Celoni

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 62 de la revista “D’aqui”, l’abril del 2017

Punt de sortida i arribada:

Església parroquial de Sant Celoni.

Carrer Major.

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Agraïrem un mapa del nucli urbà que podrem trobar al centre d’informació turística de Sant Celoni.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Oficina de Turisme de Sant Celoni

Carrer Major, 53, 08470 Sant Celoni, Barcelona

Tel. 938 67 01 71

Sant Celoni

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Puig de Bellver (220 m), Sant Ponç (135 m).

Dificultat Molt baixa

Llegenda del mapa:

Mapa:

1- Església parroquial de Sant Martí de Sant Celoni
2- Ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver
3- Camp d’Esports
4- La Rectoria Vella
5- Esglesiola de Sant Martí de Pertegàs – Capella de Sant Erasme
6- L’Escorxador-biblioteca
7- Capella de Sant Ponç
8- Ajuntament – Plaça de la Vila
9- Punt d’Informació
10- Hospital
11- Plaça del Bestiar

Passejarem per descobrir quatre tresors de Sant Celoni

Aquesta és una ruta urbana que ens permetrà descobrir els quatre temples de la vila de Sant Celoni. Comencem pel temple més conegut: l’església de Sant Martí, un exemple magnífic del barroc català. Es troba al centre de la vila, a la plaça de l’església, travessada pel carrer Major. El visitant només pot quedar-se embadalit pels esgrafiats de la façana. La importància d’aquest temple és prou gran com per dedicar-li un article en exclusiva, però també en parlarem més endavant.

Com que, tret dels celonins, pocs visitants coneixen els altres tres temples de la vila, en aquesta ruta aprofitarem per anar-los a visitar. El primer objectiu és descobrir un dels més desconeguts: l’ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver.

Darrere l’església de Sant Martí de Sant Celoni trobem la plaça del Comte del Montseny, on neix l’avinguda de la Verge del Puig que s’enfila al turó de Bellver. Seguim avinguda amunt fins a arribar a l’ermita.

Presidint el turó, veiem un alt obelisc de maó coronat per una estrella que es va erigir el 1962, obra dels arquitectes Joan Bergós i Eugeni Rosich. Dos anys més tard, van afegir un pòrtic a l’ermita que també havien rehabilitat, ja que l’ermita havia estat fortament afectada per la Guerra Civil espanyola. La història del temple ha estat convulsa. L’edifici original s’alçà entre el 1919 i el 1935, però fou de seguida fet malbé durant la guerra.

Però, i abans del 1919? Què hi havia en aquest turó? Un document del 1526 informa que al cim del Puig de Bellver de Sant Celoni hi havia una antiga ermita dedicada a la Mare de Déu del Puig de Bellver. Més tard, entre el 1582 i el 1618, s’hi va establir una comunitat de monjos caputxins, els quals acabarien traslladant-se a un convent que havien construït a baix al poble, abandonant, així, l’ermita. Diuen que el 1687 la Mare de Déu del Puig va salvar la vila d’una plaga de llagostes, i els celonins, en etern agraïment, la veneren com la seva patrona. D’aquells temps pretèrits no ens ha arribat cap rastre de l’ermita caputxina, però gairebé podem endevinar el motiu pel qual se la va batejar amb el nom de «Bellver»: les vistes són meravelloses! El turó, fent honor al seu nom, domina la vila de Sant Celoni i el Pertegàs, i d’allà es divisa el Montseny, Campins i Mosqueroles i fins i tot els turons de l’Home, de Morou, de Sant Elies i del Samon, així com també el Montnegre, el Corredor, l’Alt Vallès i el riu Tordera.

Tornem a la plaça del Comte del Montseny i des d’allà agafem el passeig dels Esports que ens portarà, de dret, cap a la Rectoria Vella. La Rectoria és una immensa masia gòtica del segle XV. Actualment és la seu de l’àrea de cultura de Sant Celoni i sempre té magnífiques exposicions per visitar. Just al davant, al jardí, trobem l’església de Sant Martí de Pertegàs, la primigènia de la vila. Agafa el nom d’un petit afluent del riu Tordera que hi passa molt a prop: el torrent del Pertegàs.

Aquest temple romànic ja surt documentat el 1031. Sí, fa gairebé mil anys! L’edifici d’aquella època era més senzill. Amb el creixement del nombre de feligresos, va caldre un nou temple que el bisbe Berenguer consagrà el 1106. Amb l’augment de la població de Sant Celoni, el 1369 va caldre ampliar-la de nou. El 1630, es va decidir que calia un temple encara més gran i que ja no valia la pena engrandir més aquest, així que es començà a construir una església més gran i cèntrica: Sant Martí de Sant Celoni. Amb el temps, Sant Martí de Pertegàs s’anà abandonant i el segle XIX ja estava mig enrunada. Alguns celonins, en veure el temple en tan mal estat, no se’n van poder estar i van decidir transformar en capella el que quedava de la nau i dedicar-la a Sant Erasme, i així és com ha arribat als nostres dies.

Per trobar el darrer temple que ens queda haurem d’anar el que antigament es considerava les afores de la vila. Tal com us vaig explicar a la revista d’aquí número 29, de juny del 2014, la por als contagis feia que a l’edat mitjana els hospitals com aquest s’allunyessin dels nuclis habitats. Hem de pensar que en aquella època els hospitals no eren un lloc on es curava els malalts, sinó un lloc on se’ls apartava dels seus veïns per evitar els contagis. A Sant Celoni hi havia un hospital conegut com «Casa de Sant Nicolau» que tenia una capella, actualment dedicada a Sant Ponç. Som-hi!

Continuem la nostra ruta baixant pel passeig de la Rectoria Vella. Passem per davant l’Escorxador, que actualment acull la biblioteca. Al final del passeig, entrarem pel carrer de Sant Joan i passarem davant la plaça del bestiar fins a trobar el carrer Major. Allà, girem a l’esquerra i tirem avall fins al final del carrer Major, on es creuen l’avinguda de Sant Ponç i el carrer de Ramon Berenguer IV. Enmig de la plaça Rafael Ferrer, on hi havia hagut l’antic hospital –avui enderrocat–, hi trobem la capella de Sant Pons. És petita, d’una sola nau, i, com moltes capelles romàniques, té un absis circular. Sant Ponç continua presentant-nos moltes incògnites: quan es va canviar la seva devoció de Sant Nicolau a Sant Ponç? No ho sabem. Quan es va construir? Tampoc no ho sabem. Els murs de la capella presenten característiques preromàniques; alguns estudiosos la daten cap al segle XII però no la trobem documentada fins el 1338.

Per tancar el cercle, seguim altre cop pel carrer Major fins a l’església parroquial de Sant Martí de Sant Celoni. El procés de construcció d’aquest temple fou llarg. El 1634 es va posar la primera pedra de la nova església, però aviat les guerres, els disturbis i un fort contagi de pesta negra va reduir tràgicament la població. Com a conseqüència, es van aturar les obres. Es va haver d’esperar uns cinquanta anys, fins el 1680, perquè es reprengués la construcció. Va caldre vint-i-tres anys més per enllestir l’obra i els interiors, i, finalment, el bisbe Benet de Sala va poder consagrar la nova església parroquial de Sant Celoni.

Amb aquesta ruta hem conegut el patrimoni religiós i urbà de Sant Celoni: una ermita (de la Mare de Déu del Puig de Bellver), una esglesiola (de Sant Martí de Pertegàs), una capella (de Sant Ponç) i una església (de Sant Martí de Sant Celoni), però passejant segur que us haureu fixat que la vila amaga molts més tresors per descobrir: torres medievals, edificis modernistes… però això ens ho reservem per a una altra ruta.

Així, doncs, recordeu: no amagueu les botes gaire lluny perquè ben aviat tornarem a buscar més racons d’aquí. A punt?

Bona ruta!

El millor: Conèixer 4 temples en una sola ruta

El pitjor: No és tan paisatgística com estem acostumats

Ruta urbana

Ruta d’aquí: L’ànima del Montnegre

Ruta d’aquí: L’ànima del Montnegre

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 63 de la revista “D’aqui”, el maig del 2017

Punt de sortida i arribada:

Sant Martí de Montnegre

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Celoni

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Inici i final a Sant Martí de Montnegre (570 m). Turó Gros (766 m). Santa Maria de Montnegre (611 m). L’alzina grossa de can Preses (440 m).

%

Dificultat mitja

Llegenda del mapa:

MAPA:

1. Sant Martí de Montnegre
2. Rectoria de Montnegre
3. Restaurant – Ca l’Auladell
4. Inici PR – C 103
5. Terra Negra
6. Turó de la Freixa
7. Coll de Basses
8. Roureda i els faig d’en Preses
9. Torre de guaita
10. Turó Gros
11. El vaivé de la Casa Vella
12. Turó de ca n’Alomar
13. Capella de Santa Maria de Montnegre
14. Roure de Santa Maria
15. Font de Santa Maria
16. Font del Degotall
17. Can Joan de l’Om
18. Alzina Grossa de can Preses
19. Can Preses

Visitem l’esglesiola de Sant Martí i la capella de Santa Maria de Montnegre pel sender SL-C 103

El massís del Montnegre és un lloc idíl·lic a prop de casa, però poca gent el visita i ningú no sap per què. Hi ha qui diu que el Montnegre és una muntanya molt frondosa on el sol amb prou feines arriba a tocar el terra. Potser per això algú el va batejar amb aquest nom. Els camins s’assemblen entre ells i costa distingir una obaga d’una altra. Qui no els coneix, corre el perill de perdre’s. Si hi sumem que es troba proper al mar i a la transitada via Augusta del Vallès, el massís esdevenia, a més, un lloc molt accessible a lladres, pirates i bandolers.

És normal, doncs, que sigui una muntanya despoblada on poca gent vivia, i els pocs que s’hi atrevien, fos per inconsciència o necessitat, acabaven forjant un caràcter dur o bé fugien a viure en terres més hospitalàries.

El Montnegre, doncs, ha amagat gelosament durant segles una enorme quantitat de tresors just al davant del nostre nas que a molts ens han passat desapercebuts i que només coneixen els autèntics enamorats del massís i els veïns més muntaners de la zona.

A la ruta d’aquest mes, us proposo descobrir part d’aquests tresors: alzines i roures monumentals, castanyedes i avellaners de postal, cims amb vistes espectaculars, fonts d’aigua fresca, boscos encisadors i temples centenaris. I tot això a prop de casa! Som-hi?

L’inici de la nostra ruta serà a l’ermita de Sant Martí de Montnegre. Arribar-hi és senzill si se sap com fer-ho. Si no us coneixeu el lloc, us animo a visitar l’oficina de turisme de Sant Celoni, que es troba al mateix carrer Major número 53, en l’edifici de l’antic hospital de pobres i malalts de Sant Antoni Abat (s. XVII).

Sortim d’un lloc conegut: la vila de Sant Celoni, i haurem de fer una petita marrada en cotxe d’uns onze quilòmetres. Agafem la carretera C-35 en direcció a Hostalric fins al trencall a mà dreta, en direcció a les urbanitzacions de Can Batlle, Can Coll i Boscos del Montnegre. Entrem a la urbanització i seguim les indicacions (primer cap a l’Hotel Cal Batlle i després cap a Sant Martí de Montnegre). Deixarem Can Coll enrere i continuarem per la pista forestal fins a l’ermita. Deixem el cotxe a l’aparcament de Sant Martí i comencem la nostra ruta.

Ens enfilem camí amunt (per on hem vingut en cotxe) deixant enrere el restaurant i, de seguida, veurem un altre aparcament amb molt bones vistes i també el plafó de l’inici de l’itinerari del «Montnegre carener» SL-C 103, que seguirem tota l’estona. Està ben senyalitzat amb fites de fusta i marques blanques i verdes.

Cal avisar, abans de res, que la ruta s’enfila de cop i volta cap a dalt de la carena en una pujada dura que ens farà bufar una mica. Agafem-nos-ho amb calma i amunt cap al coll de Terra Negra!

Un cop allà, prenem la pista de l’esquerra seguint la pujada cap a la carena on les alzines cada vegada competiran més amb els castanyers. Seguim pujant cap al coll de les Basses. A mesura que pugem, entrem en un clima més humit que afavoreix també la presència de faigs, roures de fulla gran i, atenció!, roure africà, molt escàs a Catalunya.

Continuem per la carena fins al turó Gros, també conegut com «el turó de la telefonista», presidit per una torre de guaita molt alta des d’on es controlen possibles incendis forestals.

El camí baixa cap al vaivé de la Casa Vella. Agafem un trencall a l’esquerra, que deixa la carena i baixa per l’obaga on ja comencem a notar la presència d’avellaners. Anem baixant fins a la capella de Santa Maria de Montnegre. Un petit temple del segle XVIII que fou malmès durant la Guerra Civil i restaurat el 2009.

Just al costat, veiem les restes del roure de Santa Maria, declarat arbre monumental però que el 2010 una forta tempesta de vent i neu aterrà. Abans de caure a terra, tenia una alçada de 23 metres i un tronc de 4’4m de perímetre. El 2012 es va plantar al seu costat una rèplica de l’arbre caigut, clonat a partir de segments cel·lulars vius de l’antic roure. I just sota el roure, al marge, hi ha la font de Santa Maria, on podrem refrescar-nos (alerta: ja sabeu que les fonts naturals no tenen garantia sanitària).

Continuem seguint les marques blanques i verdes del sender. Al cap de poc, trobem al peu del camí una teula que surt d’entre unes pedres al marge. És una altra font molt menys cabalosa, tal com ens revela el seu nom: «font del Degotall». Continuem baixant pel camí principal ignorant els accessos de desembosc. De tant en tant trobarem misterioses restes de forns a una banda i revolts amb unes vistes espectaculars del Montseny i de Montsoriu a l’altra. I, en un d’aquests revolts, apareix una nova sorpresa: l’espectacular alzina Grossa. Llàstima que malauradament també s’hagi esqueixat com el roure de Santa Maria i que se l’hagi hagut de subjectar amb tensors. El tronc fa més d’un metre de diàmetre i tres de perímetre.

El camí va planejant fins que trobem l’aparcament de l’inici del sender. Tornem a baixar pel camí del restaurant fins a l’església de Sant Martí de Montnegre. Com veureu, està situada en un enclavament privilegiat, al costat de la rectoria i amb unes vistes espectaculars del Montseny.

L’esglesiola fou edificada entre els segles XVII i XVIII com una única nau barroca, coberta amb volta de canó, amb un absis semicircular i dues capelles laterals. En destaca el seu campanar-torre a la façana principal, que li dóna un aspecte robust ja que ocupa la mateixa amplada de la façana i està coronat, com molts altres de la zona, amb merlets i una piràmide de pedra.

Però l’esglesiola de Sant Martí de Montnegre ha estat l’ànima de la muntanya des de temps immemorials. El 1022 ja es troba documentada, quan era l’església del castell de la família Gualba i dominava tota la baronia de Montnegre, Fuirosos, la Batlloria i Gualba.

Aquestes visites, són un agraït premi després d’aquesta passejada. No us sembla? I recordeu: no amagueu les botes gaire lluny perquè ben aviat tornarem a buscar més racons d’aquí. A punt?

Bona ruta!

El millor: Les vistes

El pitjor: La senyalització per arribar al punt de sortida

Porteu càmera fotogràfica!

Ruta d’aquí: El castell de Montsoriu

Ruta d’aquí: El castell de Montsoriu

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 64 de la revista “D’aqui”, el juny del 2017

Punt de sortida i arribada:

Coll de n’Orris (carretera GI-552)

Recomancions:

No trobarem cap font d’aigua. Cal dur una cantimplora plena d’aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Breda

Distància: Km

Durada (hores)

*

Tipologia: no circular

p

Desnivell

Inici i final al coll de n’Orris (250 m). Castell de Montsoriu (618 m).

%

Dificultat mitja

Llegenda del mapa:

Mapa: 

1- Coll de n’Orri
2- Can Messeguer
3- Pla de Talavera
4- Castell de Montsoriu
5- Torre de les Bruixes

Anem del coll de n’Orri fins a dalt de la fortalesa dels Cabrera

Un dels castells més coneguts del Montseny -i de Catalunya- és, sens dubte, el castell de Montsoriu. Les seves altes i inexpugnables muralles es veuen des de quilòmetres de distància. Però, què amaguen tan gelosament, aquestes muralles?

Diuen que aquest turó privilegiat ha estat ocupat ja des d’antic, no només pels ibers sinó que potser ja des de l’època del neolític. A l’edat mitjana, cap al segle XI, s’alçà una fortificació a la qual la família Cabrera donà un impuls fent créixer el palau amb magnífiques torres, muralles i estances, arribant al segle XIV en la seva màxima esplendor.

Saber què guardava aquesta fortalesa va treure de corcoll molts cabdills i consagrats militars amb ferotges atacs. Fins i tot el rei Pere III va enviar 1200 soldats a sotmetre el castell a un llarg setge, però no va aconseguir rendir-lo. Voleu descobrir-ne el secret? Som-hi!

Farem una pujada a peu des del coll de n’Orri. Per arribar-hi hem d’anar cap a Breda i seguir per la carretera GI-552 en direcció al castell de Montsoriu. Entre els quilòmetres 7 i 8 haurem arribat al coll, on hi ha el trencall de la pista del castell. En el mateix encreuament, arran de carretera, hi ha un petit espai on deixar el cotxe. De seguida veurem una creu de terme, que marca l’inici de la nostra ruta. Difícilment ens perdrem de camí cap al castell, ja que seguirem un sender ben senyalitzat amb marques blanques i grogues: el sender PR-C 201.

El sender deixa de seguida el camí asfaltat i entra a mà esquerra pel bosc. Seguim camí amunt. Serà una pujada forta i constant durant uns dos quilòmetres i mig. Ens anirem enfilant vorejant una carena fins al pla de Talavera, on hi ha una bassa per al control d’incendis. Després d’aquest collet, el camí continua enfilant-se serpentejant i augmentant el pendent a mesura que pugem.

Un cop a dalt, ens esperaran les immenses muralles. La presència majestuosa del castell impressiona. Si voleu saber quines estances amaga, us recomano visitar el castell per dins. Ho podeu fer amb un guia o al vostre aire. Els horaris d’entrada (comproveu actualitzacions a www.montsoriu.cat) són de dijous a diumenge de 10h a 17h o 19h, depenent de si és temporada d’hivern o d’estiu. Al web també veureu la tarifa de l’entrada (perquè us en feu una idea, és de 7’5 € adult amb guia i 6 € sense). També hi ha descomptes per majors de 65 anys, estudiants…

Però a dins, a més de la joia de l’arquitectura gòtica militar catalana, què atresora aquest castell? Doncs, un munt de llegendes que els habitants del Montseny han anat passant de generació en generació. Si les voleu conèixer, us recomano el llibre Llegendes del Montseny (Brau: 1992) de Martí Boada, on es fa un magnífic i amè recull.

Una de les coses que més relats ha inspirat són els túnels del castell. Explica una de les llegendes que un rei moro va voler sotmetre el castell de Montsoriu, i per això va alçar un setge amb l’esperança que la manca d’aliments faria capitular la guarnició del comte de Cabrera. Anaren passant els dies i les setmanes, i res. De cop i volta, un emissari del comte va baixar fins al setge amb un missatge que anava dirigit al rei moro: ni més ni menys que una invitació a taula a la gran sala gòtica del castell. Conscient que les formes s’han de guardar en tot moment, el rei moro acceptà la invitació, pensant que segurament rebria la rendició i el comandament del castell després de l’amable àpat, però en entrar rere les muralles, el rei moro quedà ben astorat: la imatge de gent famèlica i atemorida no hi era per enlloc, sinó tot el contrari! Durant el menjar, serviren fruita selecta acabada de collir, bon vi, peix fresc i exquisit que encara feia olor de mar… Davant aquell prodigi, que imputà a un miracle de la Verge cristiana, el rei moro decidí aixecar el setge i deixar les terres de Montsoriu sense ni tan sols sospitar de l’existència de les galeries que permetien abastir la fortalesa sempre que calgués.

Una altra llegenda que ens feu arribar Apel·les Mestres en el seu llibre Llegendes i tradicions del Montseny (Salvador Bonavia, llibreter: 1933) se centra en les serpents de Montsoriu. Les serpents no són unes serps qualssevol, no! Les serpents són serps que, quan arriben als cent anys de vida, «perden l’oremus d’ésser serps», els creix cabellera i porten sempre un diamant a la boca que només desen per breus instants a terra quan beuen aigua d’alguna font. Diuen que l’afortunat que sigui capaç d’arrabassar un d’aquests diamants serà ric per sempre més.

Les serpents viuen en coves amb la missió de guardar tres grans cossis de la bugada plens de monedes encantades que només es podran desencantar per algú que es llanci en una incursió gairebé suïcida durant la nit de Sant Joan, munit amb una bona dosi de llet i aigua beneïda. Aquestes bèsties atemoriren els habitants de Montsoriu i tots coneixien la seva predilecció per la llet. El temor creixia perquè no sempre restaven amagades dins les coves, sinó que visitaven els masos dels pastors per, durant la nit, mamar les cabres dels ramats i quedar-se’n la llet! Explica la llegenda que una pastora, en adonar-se de la de visita d’una serpent, va deixar-li trossos de pa sucat amb llet. Amb el temps, la serp li agafà confiança i la pastora la seguia amunt i avall, fins que un dia, quan la serpent va anar a beure a la font, la pastora aprofità aquell moment de distensió per prendre-li el diamant, i diuen que des de llavors «va ser rica i feliç tots els dies de sa vida» (in Mestres, op. cit.).

De llegendes n’hi ha moltes més, com la de la Dama Roja del castell de Montsoriu, que visita la fortalesa cada nit de Sant Joan amb la seva llarga cabellera i el seu vestit vermell. S’alça damunt la torre de les heures amb una llanterna encesa en una mà i un corn de caça a l’altra. La dama toca tres cops el corn, que ressona per tota la vall. Al cap de poc, un misteriós cavaller vestit de negre apareix muntat en un cavall també negre i s’endú la dama a cobert de la foscor de la nit. Qui era aquesta dama? I el cavaller? És un misteri. Molts afirmen que a la nit de Sant Joan encara veuen la claror de la llanterna i senten els tres tocs abans del trenc d’alba.

Tant si heu decidit visitar el castell per dins com si preferiu pujar només per gaudir de la vista dels seus dominis, l’ascensió haurà valgut la pena. Tornem cap al cotxe refent el mateix sender fins al coll de n’Orri. Si, pujant, el castell no ens perdia mai de vista, ara, mentre baixem, gaudirem del pla de Breda i de tot el litoral.

Hem visitat un enclavament emblemàtic i singular, però de ben segut que estem envoltats de més indrets excepcionals. Els anem a descobrir? Doncs, no amagueu gaire lluny les botes, que el mes que ve visitarem un altre dels racons d’aquí.

Bona ruta!

El millor: Gaudir d'una de les joies del gòtic català

El pitjor: No trobarem aigua pel camí

q

Consulteu els horaris d'obertura del castell