Ruta d’aquí: El dòlmen de ca l’Arenes

Ruta d’aquí: El dòlmen de ca l’Arenes

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 61 de la revista “D’aqui”, el març del 2017

Punt de sortida i arribada:

Can Bosch de Dosrius.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Dosrius

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Can Bosc (462 m), Sot del Dolmen (400 m), el Corredor (635 m).

Dificultat mitja-alta

Llegenda del mapa:

MAPA:

1. Can Bosc

2. Turó de Bell-lloc
3. Pou de glaç de can Bosc
4. Font del Ferro
5. Can Miloca
6. Alzinar vell de ca l’Arenes
7. Ca l’Arenes
8. Dolmen de ca l’Arenes
9. Turó de la Pera
10. Pi cargolat
11. Sot del Fangar
12. Pedrera “Pedres del pare Jaume”
13. Santuari del Corredor
14. Torre de guaita
15. Roques de Mataró
16. Font del Grèvol
17. Mirador
18. Àrea d’esplai del Corredor
19. Puig Aguilar

Anem de can Bosc al santuari del Corredor pel sender SL-80

La muntanya del Corredor ha estat habitada des de temps immemorial, ja que ha estat accessible tant des del litoral com des de la plana del Vallès i ha ofert als seus habitants refugi, recursos, aliment i llocs singulars on satisfer les atàviques necessitats espirituals. Actualment, però, tota aquella esplendor de quan la muntanya estava habitada pels quatre costats ha desaparegut. Però no del tot. Si ens hi fixem bé, podrem veure’n testimonis, i ja veureu que són excepcionals. Som-hi?

Començarem la ruta a prop d’una de les construccions arquitectòniques més singulars i refinades del massís del Corredor: can Bosc. Aquest gran mas, situat al terme municipal de Dosrius, havia estat la residència d’estiueig dels comtes de Bell-lloc ja al segle XVI. De base rectangular, s’alça un volum robust de quatre plantes coronat per una coberta a quatre vents. Les finestres, els portals, les cantoneres i bona part de les parets de façana estan fetes de grans carreus de granit ben treballats, on destaca el portal principal d’arc de mig punt de disset dovelles. Al voltant, creant patis terrassats, s’hi ha anat afegint diversos annexos. Dos grans contraforts de granit a la façana sud encara ressalten més la forma robusta de l’edifici. Tot el conjunt és d’una finesa i, alhora, d’una sumptuositat excepcional.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Podem deixar el cotxe a l’aparcament de davant de can Bosc, on trobarem també un plafó amb un itinerari del recorregut del sender SL-80. Es tracta d’un sender ben senyalitzat per fites de fusta amb marques blanques i verdes. Com que no té pèrdua, ens podrem centrar més en el fabulós paisatge que ens espera.

Resseguim el camp cap a la primera fita i ens enfilem per un camí bosc endins. No trigarem gaire en arribar a les restes del magnífic pou de glaç de can Bosc. Les terres del mas no només proveïen la masia de caça, cereals, hortalisses, fusta i pinyons, sinó que el que s’anomena «petita edat glacial» de l’època medieval a Europa va permetre una indústria al voltant del gel. No només can Bosc tenia pou de glaç, ja que només al municipi de Dosrius en podíem trobar com a mínim cinc: dos a l’entorn del Far, dos a Canyamars i un al costat del nucli de Dosrius. Aquesta indústria tingué el seu apogeu entre els segles XVI i XIX, però després, amb l’aparició de les neveres i l’augment de les temperatures, els pous s’abandonaren. Aquest pou aprofitava l’aigua del torrent de la font del Ferro que omplia una bassa. Al gelar-se, es tallava en blocs i s’emmagatzemava al pou per abastir les ciutats properes (gelats, conservació d’aliments, anestèsia…). Voleu veure quina font alimentava aquest pou? Continuem pel camí que baixa fins al sot i hi trobarem, ben arranjada des del 2005, la font del Ferro.

Continuem camí amunt resseguint els camps. Poc després, el camí s’endinsarà pel bosc de pins, alzines, gatells, verns, àlbers, saüquers, grèvols i gatells, fins a pujar a la carena cap al camí de can Miloca, des d’on podrem gaudir d’unes vistes excel·lents.

Girem a la dreta seguint les indicacions del sender per un caminet ombrívol, protegit per un alzinar espès. Després d’una baixada suau, travessem un petit torrent, el soroll de l’aigua del qual ens acompanyarà a l’inici d’una pujada lleugera fins que trobarem el dolmen de ca l’Arenes.

Aquest sepulcre megalític, d’uns cinc mil anys d’antiguitat, actualment restaurat i tornat a muntar, es tracta d’un dolmen amb una cambra que pretèritament estava colgada per un túmul encerclat per un petit cromlec. Els primers habitants d’aquestes terres no només van alçar aquest petit temple aquí, sinó que podem trobar altres vestigis megalítics al Corredor, com el dolmen de la Pedra Arca, el de la Pedra Llarga, el de Pedra Gentil i el de les lloses del Trull.

Continuem la nostra ruta. El camí s’anirà enfilant muntanya amunt. Si ens hi fixem, a mà esquerra podrem veure un pi ben singular: tan recargolat que forma gairebé un quatre.

El camí continua entre boscos i, de tant en tant, potser veurem lluny, a l’horitzó, el campanar del Corredor que ens espera. Agafem aire, ja que la pujada serà constant i, de tant en tant, trobarem algun tram de pujada forta amb terra de granit un xic relliscós. Al cap de gairebé dos quilòmetres trobarem un altre sender que coneixem: el sender del Corredor SL-72, que ens acompanyarà fins al santuari. Continuarem camí amunt, travessant el sot del Fangar i la pedrera coneguda com «les roques del pare Jaume», i ben aviat entrarem a l’esplanada del santuari del Corredor. Aquí us recomano que recupereu la ruta de la revista d’aquí número 52 (juny 2016) on us explicava la història de «les misterioses llums de la muntanya de baix».

Continuem la ruta, seguint el SL-80 (blanc i verd), que durant un bon tram anirà paral·lel al  GR 92 (blanc i vermell), baixant per un corriol carena avall pel pla de les Brugues fins que una de les fites del sender ens proposarà dues visites que valdrà la pena aprofitar. Una és una petita baixada cap a la font del grèvol. En menys de cinc minuts podrem veure una font arranjada que, si ens hem quedat sense aigua, amb una mica de paciència ens podrà omplir la cantimplora. L’altra visita és al mirador al sot del torrent de Rupit i la serra de Vallalta. Val la pena!

Tornem a la ruta camí avall fins a l’àrea d’esplai del Corredor. Un corriol anirà baixant per la solella, però de tant en tant els arbres ens protegiran del sol. El sender resseguirà suaument la carena de la serra fins a dalt del Puig Aguilar (530 m). Abandonem el GR i continuem pel SL-80 baixant xino-xano fins a trobar altre cop el majestuós can Bosc.

Ah! Em faria il·lusió veure com feu la ruta! Si feu fotografies d’aquesta o de qualsevol ruta d’aquí i les pengeu a Instagram, poseu-hi el hastag #rutesdaqui.

Bona ruta!

El millor: Des de la prehistòria se sap que aquest és un indret especial

El pitjor: Alguna pujada dura de terreny relliscós.

Porteu la càmera

Ruta d’aquí: L’ànima del Montnegre

Ruta d’aquí: L’ànima del Montnegre

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 63 de la revista “D’aqui”, el maig del 2017

Punt de sortida i arribada:

Sant Martí de Montnegre

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Celoni

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Inici i final a Sant Martí de Montnegre (570 m). Turó Gros (766 m). Santa Maria de Montnegre (611 m). L’alzina grossa de can Preses (440 m).

%

Dificultat mitja

Llegenda del mapa:

MAPA:

1. Sant Martí de Montnegre
2. Rectoria de Montnegre
3. Restaurant – Ca l’Auladell
4. Inici PR – C 103
5. Terra Negra
6. Turó de la Freixa
7. Coll de Basses
8. Roureda i els faig d’en Preses
9. Torre de guaita
10. Turó Gros
11. El vaivé de la Casa Vella
12. Turó de ca n’Alomar
13. Capella de Santa Maria de Montnegre
14. Roure de Santa Maria
15. Font de Santa Maria
16. Font del Degotall
17. Can Joan de l’Om
18. Alzina Grossa de can Preses
19. Can Preses

Visitem l’esglesiola de Sant Martí i la capella de Santa Maria de Montnegre pel sender SL-C 103

El massís del Montnegre és un lloc idíl·lic a prop de casa, però poca gent el visita i ningú no sap per què. Hi ha qui diu que el Montnegre és una muntanya molt frondosa on el sol amb prou feines arriba a tocar el terra. Potser per això algú el va batejar amb aquest nom. Els camins s’assemblen entre ells i costa distingir una obaga d’una altra. Qui no els coneix, corre el perill de perdre’s. Si hi sumem que es troba proper al mar i a la transitada via Augusta del Vallès, el massís esdevenia, a més, un lloc molt accessible a lladres, pirates i bandolers.

És normal, doncs, que sigui una muntanya despoblada on poca gent vivia, i els pocs que s’hi atrevien, fos per inconsciència o necessitat, acabaven forjant un caràcter dur o bé fugien a viure en terres més hospitalàries.

El Montnegre, doncs, ha amagat gelosament durant segles una enorme quantitat de tresors just al davant del nostre nas que a molts ens han passat desapercebuts i que només coneixen els autèntics enamorats del massís i els veïns més muntaners de la zona.

A la ruta d’aquest mes, us proposo descobrir part d’aquests tresors: alzines i roures monumentals, castanyedes i avellaners de postal, cims amb vistes espectaculars, fonts d’aigua fresca, boscos encisadors i temples centenaris. I tot això a prop de casa! Som-hi?

L’inici de la nostra ruta serà a l’ermita de Sant Martí de Montnegre. Arribar-hi és senzill si se sap com fer-ho. Si no us coneixeu el lloc, us animo a visitar l’oficina de turisme de Sant Celoni, que es troba al mateix carrer Major número 53, en l’edifici de l’antic hospital de pobres i malalts de Sant Antoni Abat (s. XVII).

Sortim d’un lloc conegut: la vila de Sant Celoni, i haurem de fer una petita marrada en cotxe d’uns onze quilòmetres. Agafem la carretera C-35 en direcció a Hostalric fins al trencall a mà dreta, en direcció a les urbanitzacions de Can Batlle, Can Coll i Boscos del Montnegre. Entrem a la urbanització i seguim les indicacions (primer cap a l’Hotel Cal Batlle i després cap a Sant Martí de Montnegre). Deixarem Can Coll enrere i continuarem per la pista forestal fins a l’ermita. Deixem el cotxe a l’aparcament de Sant Martí i comencem la nostra ruta.

Ens enfilem camí amunt (per on hem vingut en cotxe) deixant enrere el restaurant i, de seguida, veurem un altre aparcament amb molt bones vistes i també el plafó de l’inici de l’itinerari del «Montnegre carener» SL-C 103, que seguirem tota l’estona. Està ben senyalitzat amb fites de fusta i marques blanques i verdes.

Cal avisar, abans de res, que la ruta s’enfila de cop i volta cap a dalt de la carena en una pujada dura que ens farà bufar una mica. Agafem-nos-ho amb calma i amunt cap al coll de Terra Negra!

Un cop allà, prenem la pista de l’esquerra seguint la pujada cap a la carena on les alzines cada vegada competiran més amb els castanyers. Seguim pujant cap al coll de les Basses. A mesura que pugem, entrem en un clima més humit que afavoreix també la presència de faigs, roures de fulla gran i, atenció!, roure africà, molt escàs a Catalunya.

Continuem per la carena fins al turó Gros, també conegut com «el turó de la telefonista», presidit per una torre de guaita molt alta des d’on es controlen possibles incendis forestals.

El camí baixa cap al vaivé de la Casa Vella. Agafem un trencall a l’esquerra, que deixa la carena i baixa per l’obaga on ja comencem a notar la presència d’avellaners. Anem baixant fins a la capella de Santa Maria de Montnegre. Un petit temple del segle XVIII que fou malmès durant la Guerra Civil i restaurat el 2009.

Just al costat, veiem les restes del roure de Santa Maria, declarat arbre monumental però que el 2010 una forta tempesta de vent i neu aterrà. Abans de caure a terra, tenia una alçada de 23 metres i un tronc de 4’4m de perímetre. El 2012 es va plantar al seu costat una rèplica de l’arbre caigut, clonat a partir de segments cel·lulars vius de l’antic roure. I just sota el roure, al marge, hi ha la font de Santa Maria, on podrem refrescar-nos (alerta: ja sabeu que les fonts naturals no tenen garantia sanitària).

Continuem seguint les marques blanques i verdes del sender. Al cap de poc, trobem al peu del camí una teula que surt d’entre unes pedres al marge. És una altra font molt menys cabalosa, tal com ens revela el seu nom: «font del Degotall». Continuem baixant pel camí principal ignorant els accessos de desembosc. De tant en tant trobarem misterioses restes de forns a una banda i revolts amb unes vistes espectaculars del Montseny i de Montsoriu a l’altra. I, en un d’aquests revolts, apareix una nova sorpresa: l’espectacular alzina Grossa. Llàstima que malauradament també s’hagi esqueixat com el roure de Santa Maria i que se l’hagi hagut de subjectar amb tensors. El tronc fa més d’un metre de diàmetre i tres de perímetre.

El camí va planejant fins que trobem l’aparcament de l’inici del sender. Tornem a baixar pel camí del restaurant fins a l’església de Sant Martí de Montnegre. Com veureu, està situada en un enclavament privilegiat, al costat de la rectoria i amb unes vistes espectaculars del Montseny.

L’esglesiola fou edificada entre els segles XVII i XVIII com una única nau barroca, coberta amb volta de canó, amb un absis semicircular i dues capelles laterals. En destaca el seu campanar-torre a la façana principal, que li dóna un aspecte robust ja que ocupa la mateixa amplada de la façana i està coronat, com molts altres de la zona, amb merlets i una piràmide de pedra.

Però l’esglesiola de Sant Martí de Montnegre ha estat l’ànima de la muntanya des de temps immemorials. El 1022 ja es troba documentada, quan era l’església del castell de la família Gualba i dominava tota la baronia de Montnegre, Fuirosos, la Batlloria i Gualba.

Aquestes visites, són un agraït premi després d’aquesta passejada. No us sembla? I recordeu: no amagueu les botes gaire lluny perquè ben aviat tornarem a buscar més racons d’aquí. A punt?

Bona ruta!

El millor: Les vistes

El pitjor: La senyalització per arribar al punt de sortida

Porteu càmera fotogràfica!

Ruta d’aquí: El castell de Montsoriu

Ruta d’aquí: El castell de Montsoriu

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 64 de la revista “D’aqui”, el juny del 2017

Punt de sortida i arribada:

Coll de n’Orris (carretera GI-552)

Recomancions:

No trobarem cap font d’aigua. Cal dur una cantimplora plena d’aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Breda

Distància: Km

Durada (hores)

*

Tipologia: no circular

p

Desnivell

Inici i final al coll de n’Orris (250 m). Castell de Montsoriu (618 m).

%

Dificultat mitja

Llegenda del mapa:

Mapa: 

1- Coll de n’Orri
2- Can Messeguer
3- Pla de Talavera
4- Castell de Montsoriu
5- Torre de les Bruixes

Anem del coll de n’Orri fins a dalt de la fortalesa dels Cabrera

Un dels castells més coneguts del Montseny -i de Catalunya- és, sens dubte, el castell de Montsoriu. Les seves altes i inexpugnables muralles es veuen des de quilòmetres de distància. Però, què amaguen tan gelosament, aquestes muralles?

Diuen que aquest turó privilegiat ha estat ocupat ja des d’antic, no només pels ibers sinó que potser ja des de l’època del neolític. A l’edat mitjana, cap al segle XI, s’alçà una fortificació a la qual la família Cabrera donà un impuls fent créixer el palau amb magnífiques torres, muralles i estances, arribant al segle XIV en la seva màxima esplendor.

Saber què guardava aquesta fortalesa va treure de corcoll molts cabdills i consagrats militars amb ferotges atacs. Fins i tot el rei Pere III va enviar 1200 soldats a sotmetre el castell a un llarg setge, però no va aconseguir rendir-lo. Voleu descobrir-ne el secret? Som-hi!

Farem una pujada a peu des del coll de n’Orri. Per arribar-hi hem d’anar cap a Breda i seguir per la carretera GI-552 en direcció al castell de Montsoriu. Entre els quilòmetres 7 i 8 haurem arribat al coll, on hi ha el trencall de la pista del castell. En el mateix encreuament, arran de carretera, hi ha un petit espai on deixar el cotxe. De seguida veurem una creu de terme, que marca l’inici de la nostra ruta. Difícilment ens perdrem de camí cap al castell, ja que seguirem un sender ben senyalitzat amb marques blanques i grogues: el sender PR-C 201.

El sender deixa de seguida el camí asfaltat i entra a mà esquerra pel bosc. Seguim camí amunt. Serà una pujada forta i constant durant uns dos quilòmetres i mig. Ens anirem enfilant vorejant una carena fins al pla de Talavera, on hi ha una bassa per al control d’incendis. Després d’aquest collet, el camí continua enfilant-se serpentejant i augmentant el pendent a mesura que pugem.

Un cop a dalt, ens esperaran les immenses muralles. La presència majestuosa del castell impressiona. Si voleu saber quines estances amaga, us recomano visitar el castell per dins. Ho podeu fer amb un guia o al vostre aire. Els horaris d’entrada (comproveu actualitzacions a www.montsoriu.cat) són de dijous a diumenge de 10h a 17h o 19h, depenent de si és temporada d’hivern o d’estiu. Al web també veureu la tarifa de l’entrada (perquè us en feu una idea, és de 7’5 € adult amb guia i 6 € sense). També hi ha descomptes per majors de 65 anys, estudiants…

Però a dins, a més de la joia de l’arquitectura gòtica militar catalana, què atresora aquest castell? Doncs, un munt de llegendes que els habitants del Montseny han anat passant de generació en generació. Si les voleu conèixer, us recomano el llibre Llegendes del Montseny (Brau: 1992) de Martí Boada, on es fa un magnífic i amè recull.

Una de les coses que més relats ha inspirat són els túnels del castell. Explica una de les llegendes que un rei moro va voler sotmetre el castell de Montsoriu, i per això va alçar un setge amb l’esperança que la manca d’aliments faria capitular la guarnició del comte de Cabrera. Anaren passant els dies i les setmanes, i res. De cop i volta, un emissari del comte va baixar fins al setge amb un missatge que anava dirigit al rei moro: ni més ni menys que una invitació a taula a la gran sala gòtica del castell. Conscient que les formes s’han de guardar en tot moment, el rei moro acceptà la invitació, pensant que segurament rebria la rendició i el comandament del castell després de l’amable àpat, però en entrar rere les muralles, el rei moro quedà ben astorat: la imatge de gent famèlica i atemorida no hi era per enlloc, sinó tot el contrari! Durant el menjar, serviren fruita selecta acabada de collir, bon vi, peix fresc i exquisit que encara feia olor de mar… Davant aquell prodigi, que imputà a un miracle de la Verge cristiana, el rei moro decidí aixecar el setge i deixar les terres de Montsoriu sense ni tan sols sospitar de l’existència de les galeries que permetien abastir la fortalesa sempre que calgués.

Una altra llegenda que ens feu arribar Apel·les Mestres en el seu llibre Llegendes i tradicions del Montseny (Salvador Bonavia, llibreter: 1933) se centra en les serpents de Montsoriu. Les serpents no són unes serps qualssevol, no! Les serpents són serps que, quan arriben als cent anys de vida, «perden l’oremus d’ésser serps», els creix cabellera i porten sempre un diamant a la boca que només desen per breus instants a terra quan beuen aigua d’alguna font. Diuen que l’afortunat que sigui capaç d’arrabassar un d’aquests diamants serà ric per sempre més.

Les serpents viuen en coves amb la missió de guardar tres grans cossis de la bugada plens de monedes encantades que només es podran desencantar per algú que es llanci en una incursió gairebé suïcida durant la nit de Sant Joan, munit amb una bona dosi de llet i aigua beneïda. Aquestes bèsties atemoriren els habitants de Montsoriu i tots coneixien la seva predilecció per la llet. El temor creixia perquè no sempre restaven amagades dins les coves, sinó que visitaven els masos dels pastors per, durant la nit, mamar les cabres dels ramats i quedar-se’n la llet! Explica la llegenda que una pastora, en adonar-se de la de visita d’una serpent, va deixar-li trossos de pa sucat amb llet. Amb el temps, la serp li agafà confiança i la pastora la seguia amunt i avall, fins que un dia, quan la serpent va anar a beure a la font, la pastora aprofità aquell moment de distensió per prendre-li el diamant, i diuen que des de llavors «va ser rica i feliç tots els dies de sa vida» (in Mestres, op. cit.).

De llegendes n’hi ha moltes més, com la de la Dama Roja del castell de Montsoriu, que visita la fortalesa cada nit de Sant Joan amb la seva llarga cabellera i el seu vestit vermell. S’alça damunt la torre de les heures amb una llanterna encesa en una mà i un corn de caça a l’altra. La dama toca tres cops el corn, que ressona per tota la vall. Al cap de poc, un misteriós cavaller vestit de negre apareix muntat en un cavall també negre i s’endú la dama a cobert de la foscor de la nit. Qui era aquesta dama? I el cavaller? És un misteri. Molts afirmen que a la nit de Sant Joan encara veuen la claror de la llanterna i senten els tres tocs abans del trenc d’alba.

Tant si heu decidit visitar el castell per dins com si preferiu pujar només per gaudir de la vista dels seus dominis, l’ascensió haurà valgut la pena. Tornem cap al cotxe refent el mateix sender fins al coll de n’Orri. Si, pujant, el castell no ens perdia mai de vista, ara, mentre baixem, gaudirem del pla de Breda i de tot el litoral.

Hem visitat un enclavament emblemàtic i singular, però de ben segut que estem envoltats de més indrets excepcionals. Els anem a descobrir? Doncs, no amagueu gaire lluny les botes, que el mes que ve visitarem un altre dels racons d’aquí.

Bona ruta!

El millor: Gaudir d'una de les joies del gòtic català

El pitjor: No trobarem aigua pel camí

q

Consulteu els horaris d'obertura del castell

Ruta d’aquí: Els micos del Cortès

Ruta d’aquí: Els micos del Cortès

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 59 de la revista “D’aqui”, el gener del 2017

Punt de sortida i arribada:

Terra Blanca (Sant Pere de Vilamajor)

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Recomanem dur un bastó ja que durant un petit tram, haurem de caminar pel llit de la riera i les pedres ens poden fer relliscar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Pere de Vilamajor

Distància: Km

Durada (minuts)

*

Tipologia: no circular

p

Desnivell

Terra Blanca (450 m), El Cortès (790 m).

%

Dificultat mitja-baixa

Llegenda del mapa:

MAPA:

1 – Ermita de Sant Elies

2 –  Alzina rodona

3 – Font de Borrell

4 – El Cortès (mas i font)

5 – Can Sorell

6 – Can Planell

7 – Can Nadal

8 – Terra Blanca

9 – Can Perera de Canyes

10 – Can Gras d’Avall

11 – Can Vidal

12- Can Llinars

Les dues obres mestres d’un picapedrer anònim

Caminant per les muntanyes del Montseny, us haureu trobat animals de tota mena: intrèpids ratolinets de bosc, alguna mosca despistada, alguna tímida salamandra o fins i tot algun senglar fugisser. El cert és que la muntanya n’està plena. Quin és l’animal més rar? Alguns us diran l’estranya granota roja, d’altres el tritó nocturn del Montseny, alguns nostàlgics recordaran el perillós llop i, fins i tot, els més agosarats se n’inventaran algun de fantàstic, fruit d’una llegenda per a espantar els nens petits.

Però heu sentit a parlar dels micos del Cortès? Sí, micos al Montseny enfilats als arbres fent crits eixordadors! No us ho creieu? No? Som-hi!

Comencem la ruta a Sant Pere de Vilamajor. Primer hem d’arribar a un punt de sortida que, si seguiu les nostres rutes, ja coneixereu: Terra Blanca. És fàcil de trobar: des de Sant Pere de Vilamajor agafeu l’avinguda de Sant Elies fins que es converteix en camí de terra. Només heu de seguir les indicacions del Camí de Sant Elies. Seguireu muntanya amunt fins a trobar una esplanada de sauló blanquinós (Terra Blanca) on deixarem el cotxe. Pujant pel camí en direcció a Sant Elies, anirem seguint les indicacions del Sender del Pi Novell, marcat amb l’indicatiu blanc i groc del PR-C 139. Ens enfilem per un corriol costerut enmig del bosc que ens deixarà davant la masia de can Planell, custodiada per uns magnífics lledoners gairebé centenaris. Seguim el sender. Darrere la masia, protegint el flanc nord i oest, veiem uns magnífics roures. La pista s’enfila fent ziga-zagues uns centenars de metres més. Enmig d’una recta amb una pujada suau trobem una fita del sender que ens demana deixar la pista i girar a mà dreta per anar cap a Sant Elies, però nosaltres seguirem pista amunt en direcció a la font de Borrell.

Així, doncs, continuarem pel camí fins a la Font de Borrell, on pararem a fer el primer descans i refer-nos. A vegades la font no té prou cabal perquè del broc en ragi aigua, però tranquils, que més endavant trobarem una font més cabalosa. Heu vist algun mico mentrestant? No? Tingueu paciència… Seguim?

Som ben a prop d’una cruïlla. Nosaltres trenquem a mà esquerra en direcció al Cortès. Seguim el camí que voreja el serrat del Borrell fins a trobar una nova cruïlla de camins. A mà esquerra, el camí baixa cap a la Pedrera, i a mà dretas’enfila cap al pla de Vilardell i les Planes. Nosaltres tirem recte en direcció al mas del Cortès.

El camí s’estreny i guanya en bellesa a mesura que travessa els diversos sots que recullen l’aigua dels turons de la Moixa i del Samon. Al cap de poc s’alça el Cortès, la masia habitada més enlairada de Vilamajor. La casa avui s’ha reconvertit en una preciosa casa de turisme rural amb unes vistes espectaculars al Vallès i al Corredor. Prop de la casa, sota una immensa alzina, brolla la font del Cortès.

Fa ben bé més de tres-cents anys, el Cortès era la masia més important d’aquest veïnat de muntanya. D’ella en depenien moltes masies menors, com les Planes del Cortès, i altres petites cases i barraques com els Salars, la Fajolera, etc. Només a la masia del Cortès hi vivien 15 persones, sense comptar amb el gran nombre de mossos que tenia al seu servei. La masia tenia molts camps, horts, corrals plens de bestiar i hectàrees de bosc ric en llenya, castanyes, glans i senglars.

No sabem d’on venen els micos del Cortès. Fem volar la imaginació? Som-hi: El senyor del Cortès era un home rude, aspre i de caràcter molt sec. Com moltes homes de muntanya, vaja. Alguns comparaven el seu parlar amb els grunyits d’un senglar i d’altres fins i tot asseguraven que s’entenien mútuament. Suposem que el Cortès va tenir sis fills i que tots ells es quedaren a ajudar la masia. Però l’hereu i el més petit varen sortir més lletjos que un pecat, amb unes immenses orelles ben esbatanades i més assilvestrats que el pare, si és que això era possible… Al contrari dels seus quatre germans, que s’ocupaven del camp i del tracte amb els mossos, els dos germans orelluts, per esquivar les mofes, estaven sempre bosc endins, tenint cura de la producció de llenya i del bestiar. Marxaven de casa abans de l’alba i tornaven quan ja era fosc. Se’ls veia enfilar-se als arbres com si res i, amb aquells grans pàmpols, aviat els van conèixer com «els micosdel Cortès».

Com que les finances del gran mas anaven cada vegada millor, el senyor del Cortès va decidir ampliar la masia. Encarregà al mestre picapedrer el finestral més ben treballat de la contrada, amb un arc conopial amb traceria, i li demanà que hi esculpís el més preuat que tenia: el rostre dels seus sis fills. Quan el picapedrer va conèixer els sis fills, quedà horroritzat de l’aspecte dels dos orelluts. Per millorar l’obra d’art es va prendre la llicència artística de suavitzar les faccions dels dos «micos del Cortès». Finalment, va presentar una de les millors finestres del Vallès. El pare, però, feu un dels seus grunyits de desaprovació davant la incredulitat de l’artista. El senyor Cortès li reprengué que hi volia veure els seus sis fills, i que dos dels que hi havia esculpits amb orelles petites no hi feien res, sinó que se’ls havia inventat l’artista. De manera que, sense pensar-s’ho gaire, amb un cop de garrot va esmicolar dues de les cares.

L’artista, desolat, tornà a picar una nova finestra, encara més bonica que l’anterior, i aquesta és la que, finalment, després de l’aprovació del senyor, es col·locà a la façana sobre el portal principal del mas.

Veieu els micos? No? Acosteu-vos una mica més i guaiteu atentament la finestra. Els veieu? Els micos del Cortès!

No patiu pel pobre picapedrer, perquè, malgrat els caps trencats, la finestra sense els micos continuava sent una obra d’art i de seguida va trobar un comprador: el senyor Sorell , de l’altra banda de la vall, que la va posar orgullós damunt el portal de la seva masia.

Potser història no és veritat però el que sí és cert, és que si voleu, baixant cap a Terra Blanca us podeu acostar a can Sorell i contemplar l’altra obra d’art d’aquest imaginari i esplèndit picapedrer anònim. Us encantarà!

Bona ruta!

El millor: La font del Cortès

El pitjor: La font de Borrell no sempre raja aigua

No us descuideu la càmera fotogràfica!

Ruta d’aquí: L’aplec de Sant Elies de Vilamajor

Ruta d’aquí: L’aplec de Sant Elies de Vilamajor

Fotografia d'Enric Planas, 2016

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 5 de la revista “D’aqui”, l’abril del 2012

Punt de sortida:

Sant Pere de Vilamajor (ajuntament)

Recomancions:

Hi podeu anar a peu, en bicicleta o amb vehicle. El camí està ben senyalitzat tant per vehicles com per caminaires.

Si ho feu en cotxe, és recomanable fer-ho en 4×4 i fer grups per evitar pujar massa cotxes a la muntanya. Aneu alerta amb els caminaries: no correu, aneu en compte amb els revolts i no aixequeu pols. Una cadena no deixa arribar al peu de l’ermita, però trobareu un aparcament 50 metres al costat.

Si pugeu a peu, tingueu en compte que l’excursió és llarga, aproximadament dues hores de pujada i dues de baixada. Us aconsello sortir d’hora per evitar el sol del migdia i la pols dels cotxes que acostumen a pujar a partir de les onze del matí. Porteu aigua i protecció solar. No us oblideu d’un calçat còmode que no rellisqui. Podeu seguir el camí principal o seguir el Sender del Pi Novell des de Sant Pere fins a Sant Elies (PR-C 139).

Recomanem portar una càmera de fotografiar per immortalitzar la diada.

Si us voleu estalviar de dur el dinar, no us oblideu de recollir prèviament a l’ajuntament o a la Mongia el tiquet que inclou el plat, la beguda i les postres.

Està rigorosament prohibit fer foc.

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938610418

Obert caps de setmana i festius de 10 a 14h

www.vilamajor.cat

D'ABRIL, l'aplec

Sant Pere de Vilamajor

Distància: 8 + 8 Km d'anada i tornada

Durada (hores) anada i tornada

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat mitjana

Sis anys demanant pluja

L’aplec a Sant Elies és la festa més arrelada de Vilamajor — més, fins i tot, que la mateixa festa major de l’estiu. Probablement no tenim a la contrada una festa amb tanta tradició com aquesta, que compta, a més, amb la seva pròpia llegenda: fa més de sis segles, Vilamajor i tota la contrada patia una forta sequera que faria perdre tota la collita. A la sequera, la va seguir la fam i la crisi econòmica. La crisi econòmica es va transformar en crisi social, amb robatoris, inseguretat i desesperació. Les males condicions higièniques van portar, al cap de poc, una nova garrotada a la moral de la gent: una epidèmia de còlera que va produir molts morts. Els vius, per altra banda, eren pobres i afamats. Vaja… un desastre…

La desesperació va fer reunir el poble en assemblea a l’església de Sant Pere. Un grup de prohoms del poble aniria al monestir de Santa Fe per demanar consell a l’abat. El batlle, acompanyat d’insignes vilamajorencs, s’enfilà cap al monestir i un cop allà van explicar els seus temors i fer les respectives súpliques al pare abat. Després d’uns minuts de silenci, els mirà fixament i els digué que amb fe podrien canviar la seva sort, i els encomanà a Sant Elies, qui podia propiciar unes bones pluges per a recuperar les collites. Les pregàries foren escoltades i en senyal d’agraïment els vilamajorencs (i veïns de tos els pobles de la contrada) construïren una capella dalt del turó que es trobava entre el Cortès i el Terrer.

L’agraïment i la devoció fou enorme, tant que les visites al turó es feien tres cops l’any: a la primavera cada 25 d’abril (Sant Marc), a l’estiu cada 20 de juliol (Sant Elies) i a la tardor cada 15 d’octubre (Santa Teresa). La devoció saltà fronteres i vingueren pagesos del Montseny, de Tagamanent, de Fogars, de Cànoves, de Marata, de Granollers, de Cardedeu, de Palautordera, de Sant Celoni i de Mollet. Al final, convingueren que amb tres pregaries a l’any no n’hi havia prou i que s’havien de fer cada dia. Així que al segle XVII engrandiren la capella, la convertiren en una ermita i li adossaren un habitatge per a un ermità que seria alimentat per tots els veïns a canvi de les seves pregàries.

Amb les pluges, la sequera i les epidèmies s’oblidaren i, amb el temps, també el motiu de tant agraïment. L’ermità cada vegada rebia menys visites, menys almoines i menys pa. L’aplec de l’estiu, el que se celebrava cada 20 de juliol, se suspengué amb l’argument que hi havia massa feina al camp. Al cap de poc, també es perdé l’aplec del 15 d’octubre fins que només es conservà el de primavera. El 1914, el darrer ermità abandonà l’ermita i l’edifici s’abandonà. L’aplec, cada vegada més oblidat, només ressorgia si parava de ploure. Però la memòria continuava sent curta. En plena guerra civil, a l’estiu de 1936, un grup d’exaltats s’enfilà al turó i enderrocà l’ermita, però aquest fet, en comptes de sentenciar una tradició centenària, la va revifar. Els veïns la reconstruïren amb més bona voluntat que encert arquitectònic. La festa de l’aplec es recuperà amb força i ha mantingut l’esperit fins avui.

Què et trobaràs si puges a l’ermita? Des que es va enderrocar el campanar d’espadanya, la imatge del temple és com la d’una petita masia. En destaca l’absis posterior i el portal dovellat amb un gravat indesxifrable a la clau amb les figures, probablement dels tres sants —Elies, Marc i Teresa—, i una roda de foc -símbol de Sant Elies-. A la dreta de la capella encara hi ha la casa que havia estat de l’ermità, avui emprada com a refugi improvisat d’excursionistes. Si no hi has pujat mai, el que més et sorprendrà és la bellesa de l’indret i, sobretot, les seves vistes. Actualment l’aplec es desenvolupa al voltant de l’esplanada de davant de l’ermita i, també, a sota l’alzinar de dalt del turó on hi ha una torre de guaita d’incendis forestals. Antigament, però, després de la missa, els veïns dinaven prop de les fonts de les Planes i del Cortès.

És cada 25 d’abril! Bona festa! Ens hi veurem?

El millor: Una festa centenària

EL pitjor: Si l'aplec s'escau en cap de setmana, potser trobareu massa gent

Des del turó tindreu unes vistes espectaculars!

Ruta d’aquí: El Castanyer Gros d’en Cuc

Ruta d’aquí: El Castanyer Gros d’en Cuc

Aquesta ruta la vaig publicar al número 2 de la revista “D’aqui”, el gener del 2012

Guia:

0:00 h – Aparcament del Pantà de Vallforners

0:10 h – Presa del pantà

0:25 h – Cua del pantà

1:10 h – Font del Malforat

1:20 h – Castanyer d’en Cuc

2:30 h – Aparcament del Pantà de Vallforners

Punt de sortida:

Aparcament del pantà de Vallforners. Cànoves i Samalús.

Recomancions:

Recomano portar una cantimplora amb aigua, calçat còmode i que no rellisqui, un mapa detallat de la zona.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Punt d’Informació del Parc Natural del Montseny de Cànoves

Parada de l’autobús

Tel: 938434223

Dissabtes i diumenges, de 10h a 14h.

www.canovesisamalus.cat

Cànoves

Distància: 4 + 4 Km d'anada i tornada

Durada (hores)

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat mitjana, però és pot fer en família.

En aquest arbre centenari hi va viure un bosquerol fins que s’incendià el 1936

Ens dirigirem al poble de Cànoves. Passat el punt d’informació situat a la parada de l’autobús deixarem a l’esquerra la plaça de Sant Muç i agafarem el camí asfaltat de Vallforners en direcció nord. Cal moderar la velocitat a menys de 30 km/h i anar alerta amb els vianants i altres vehicles que ens trobarem de cara. Després de 2 km s’acabarà l’asfalt i el camí continuarà de terra amb la riera de Vallforners a l’esquerra. Finalment trobarem una cadena tallant el camí i, just al costat, l’aparcament de l’embassament on deixarem el vehicle. Si hi pugem un matí de dissabte o diumenge, a la cadena de l’aparcament podrem demanar informació i consells a l’informador de Vallforners.

Comencem la ruta a 450 m sobre el nivell del mar i l’objectiu és arribar al Castanyer Gros d’en Cuc, situat a 780 m. El camí s’enfila durant uns 10 minuts de pujada constant mentre veiem a mà esquerra el salt d’aigua del sobreeixidor de Pantà de Vallforners, que recull aigua perquè els pagesos de Cànoves i Cardedeu puguin regar tot l’any. Un cop trobem la presa, el camí continua bastant planer durant un quart d’hora resseguint el pantà i gaudint d’unes vistes esplèndides, sobretot si el pantà és ben ple.

Quan hàgim arribat a la cua del pantà girarem a la dreta i ens enfilarem per la baga del Castanyer d’en Cuc. El camí és fresc i agradable, flanquejat per l’aigua del torrent que anirà creuant el camí i fent salts que sentirem en tot moment. La vegetació de ribera guanyarà presència i, de tant en tant, gaudirem de l’espectacle tectònic de petites (i no tant petites) tarteres de pedra pissarra. El camí anirà pujant durant tres quarts d’hora fins que trobarem una font que raja d’un broc d’acer inoxidable i que recull l’aigua del Sot del Malforat. El camí no té pèrdua ja que està senyalitzat, i quan no ho està, agafarem sempre el camí principal.

Som només a deu minuts d’arribar i ja estem prou elevats per gaudir d’unes magnífiques vistes de la baga d’en Cuc i de la vall de Vallforners. Després de dues cruïlles girant a l’esquerra trobem l’imponent Castanyer Gros d’en Cuc. Potser no és el castanyer més vell però és sens dubte l’arbre amb el tronc de més perímetre de la Península Ibèrica: 12 m de circumferència, 17’5 m de capçada i 15 m d’alçada. El tronc està buit i alguns bosquerols l’havien utilitzat com a barraca provisional. L’any 1936 va patir un incendi accidental que obligà a amputar-li el tronc principal.

Els castanyers volen zones fresques de muntanya mitjana amb sòls silicis. La principal zona amb presència de castanyers al massís del Montseny és més al nord, a Arbúcies, Sant Hilari i Viladrau, però en aquest racó de Cànoves el Castanyer Gros d’en Cuc ha trobat les condicions ideals per a un desenvolupament òptim —un bon terreny, una bona temperatura i el grau ideal d’humitat—, fet que li ha permès esdevenir un arbre monumental.

Feta la visita, agafem forces i ens en tornem, camí avall, fins l’aparcament, però si volguéssim variar una mica la ruta també podríem tornar pel camí de can Cuc. Bona passejada!

El millor: L'espectacularitat del castanyer

EL pitjor: L'aparcament és de pagament

Una excursió genial però eviteu la calor forta de l'estiu, que és quan el pantà acostuma a estar més buit.