Ruta d’aquí: El gorg negre de Riells
Punt de sortida i arribada:
Església de Riells
Ctra. GIV-5521 Km 6,6
17404 Riells i Viabrea
Recomancions:
Recomanem no anar-hi sols, portar un bastó que ens ajudi a creuar la riera, calçat còmode i que no rellisqui, un mapa detallat de la zona… i no aniria malament uns mitjons secs per si ens remullem els peus.
Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.
Més informació:
Punt d’Informació de Riells del Montseny
Ctra. GIV-5521 Km 6,6
(al costat de l’ermita)
17404 Riells i Viabrea
p.montseny@diba.cat
Horari: dissabtes, diumenges i festius de 10 a 14h. Consulteu el web del parc per mirar quins dies tanca per vacances: http://parcs.diba.cat/web/montseny
Riells i Viabrea
Distància: Km
Durada (hores)
Tipologia: circular
Desnivell
Riells del Montseny (510 m), Gorg Negre (640 m).
Dificultat alta. El recorregut no està senyalitzat i té zones de risc on s’ha de grimpar per empedrats i zones relliscoses. Caldrà travessar la riera diverses vegades. No recomanable per a gent no preparada.
Llegenda del mapa:
Mapa:
La porta de l’infern és al Montseny?
Si seguiu les «rutes d’aquí», ja us haureu adonat que per arreu del Montseny hi ha notícies d’un munt d’éssers fantàstics: bruixes, fades, dones d’aigua, follets, diables, gegants, dracs… i la gent que hi vivia els temia, tot i que no es deixessin veure. On s’amagaven aquestes temibles bèsties? Amagades al bosc, dins de coves profundes o al mateix infern! Molts asseguraven que sabien per on s’escolaven a la superfície. Eren una espècie de portals ben camuflats i, és clar, el Montseny n’estava ple.
Avui anirem a trobar-ne un: el gorg negre de Riells del Montseny! Abans, però, cal que aclarim un parell de coses. Primer de tot, els que no el conegueu podeu haver pensat que aquest no és realment el gorg negre del Montseny! Doncs, sí i no. Ho és però no és pas l’únic. Al contrari! Es podria dir que cada municipi en té com a mínim un: Seva, Arbúcies, Gualba, Viladrau i… Riells també. I tots tenen les seves llegendes i algunes gairebé calcades les unes de les altres, i, com us podeu imaginar, a cada poble defensaran aferrissadament que el gorg de la llegenda bona és el seu! En aquests casos és millor no ficar-s’hi perquè en sortiríem escaldats…
L’altra cosa que ens hem de preguntar és per què els gorgs han alimentat tantes llegendes d’éssers místics. El Montseny és una muntanya d’aigua, plena de rierols, salts d’aigua i gorgs espectaculars. De tant en tant, algun d’aquests gorgs és tan profund que no se li veu el fons i se’l bateja com a «Gorg Negre». Un gorg sense fons? I aquí neixen totes les llegendes i la imaginació vola fins on la volem acompanyar.
Hi ha una llegenda d’aquest gorg, que també trobem repetida en d’altres gorgs negres del Montseny. Can Perarnau era una masia a prop de Sant Martí de Riells on vivia en Sebastià. Un dia va enfilar-se cap al gorg negre i de resquitllada va veure com la noia més preciosa que havia vist mai se submergia dins el gorg! Es va enamorar d’ella a l’instant i hi va córrer per veure-la de prop, però ja havia desaparegut. Hi tornà cada dia i la cridava des de la vora del gorg, però res de res… fins que un dia la dona d’aigua va aparèixer i va acceptar casar-se amb en Sebastià, però li va posar una sola condició: sota cap concepte, mai no podria revelar a ningú que ella era una dona d’aigua o no la tornaria a veure mai més. En Sebastià fou la persona més feliç de Riells i amb la seva dona van convertir can Perarnau en una de les masies més riques dels termes del castell de Montsoriu. Un dia, la dona va ordenar als jornalers que recollissin la collita encara que el blat no era madur del tot. Quan en Sebastià s’assabentà que la collita s’havia collit tot i estar encara verda, es va enfurismar amb la seva dona i, davant dels jornalers, li va retreure que què en podia saber, una dona d’aigua, de collites! S’havia arruïnat la feina de tot un any! La dona no es va defensar, tan sols s’enfilà riera amunt, es capbussà al gorg i no tornà mai més. Pocs dies més tard, una forta tempesta assolà el Montseny i va malmetre totes les collites de la zona, excepte les de can Perarnau, que ja estaven segures dins el graner.
És, doncs, el Gorg Negre de Riells una entrada a les entranyes màgiques del Montseny? Si hi anem, hi trobarem una dona d’aigua? Follets entremaliats? O un perillós diable? Us proposo que seguim el camí d’en Sebastià i ho esbrinem! Som-hi?
Comencem des de l’abadia de Sant Martí de Riells, un antic temple romànic que el rei Carles el Calb va donar, l’any 860, al bisbe de Barcelona. Travessem la carretera cap a una pista forestal que s’enfila per la riera de Riells seguint les marques blanques i vermelles del GR-83. Al cap d’uns tres-cents metres, veurem que el sender del GR abandona la pista per un caminet cap a la dreta. No el seguim i continuem pista amunt. Al cap de poc travessarem la riera per un pont i seguim per la pista de terra fins que, de cop, comença a allunyar-se de la riera girant a la dreta, en direcció a can Perarnau. Just aquí, ens hem de fixar a mà esquerra en un petit pontet de fusta que travessa la riera. Deixem la pista forestal, creuem el pont i seguim riera amunt.
La imatge de les aigües jugant a escórrer-se entre les pedres ens anirà seguint tot el viatge. El primer que ens sorprendrà seran els guardes del camí: uns enormes castanyers que vigilen l’entrada al clot. Al cap d’uns metres, veurem que el camí es comença a enfangar. La responsable és la font de les Fogueres, que s’amaga a l’esquerra del camí. A partir d’aquí haurem d’avançar sempre seguint la riera, travessant-la per on ens sembli més segur i anant en compte de no patinar i caure-hi a dins. La muntanya s’anirà tancant al nostre voltant per unes imponents parets de pedra. Estem entrant al Clot de l’Infern, un indret espectacularment bonic! Heu vist, però, quin nom?! Glups! No tingueu por! Seguim!
A mesura que avancem, el caminet es desdibuixarà i haurem de grimpar cada vegada per llocs més empedrats i relliscosos, i anirem trobant petits gorgs, cadascun més bonic que l’anterior. Arribat un moment, ens semblarà que el camí més fresat marxa a l’esquerra cap a la perxada de la Torroella, però nosaltres, tossuts, seguim riera amunt sense perdre-la. Grans pedres al camí ens faran volar la imaginació. Seguim amunt; no defalliu!
Després de travessar la riera diverses vegades veurem que, pujant a mà dreta, hi ha un camí d’un metre i mig d’ample paral·lel a la riera. Ens hi enfilem i seguim direcció riera amunt (cap a l’esquerra). El camí acaba amb una petita clariana i seguim les aigües de la riera. Ja albirem la gran roca de l’Ajaguda del Cortal sota el turó de l’Aguda i sentirem el salt d’aigua que guarda el Gorg Negre. Encisador! La veieu? Em sembla que no hi ha rastre de la dona d’aigua…
Si seguíssim amunt, arribaríem a les Dues Rieres, on la riera de Riells es bifurca: a la dreta, el torrent de can Bernat, i a l’esquerra, el torrent dels Güers. Seguint el torrent de l’Arnau aniriem als corrals de can Perarnau, però nosaltres tornem enrere pel caminet, tot i que aquest cop sense abandonar-lo, i deixem ja la riera i la vegetació de ribera. El caminet de seguida es troba un revolt. Girem a la dreta i baixem en direcció a can Perarnau. Al cap menys d’un quilòmetre en veurem sobresortir la teulada i el que encara en queda (sembla que després que marxés la dona d’aigua no li ha anat pas gaire bé). El camí ens deixa a la pista del principi: girem a la dreta i tornem per on hem vingut fins a l’abadia de Sant Martí de Riells.
Aquesta ruta va estar amagada dels passavolants fins que el 1941 va arribar a Sant Martí de Riells un nou rector desterrat per catalanista i antifranquista: Mn. Pere Ribot. Fins el 1997, aquest enamorat del Montseny va donar a conèixer la muntanya i els seus indrets amagats i excepcionals: ell mateix va batejar aquesta ruta com la d’«El Camí de les Cascades» i la va fer popular.
Abans d’acabar, vull agrair a l’Isa Carretero que m’hagi descobert aquest indret! I vosaltres, no guardeu les botes gaire lluny, que el mes que ve tornem a enfilar-nos per algun racó d’aquí!
Bona ruta!
Comentaris recents