El buscarem pel Reguissol i la Tordera i… el trobarem!

Us heu preguntat mai d’on ve el nom de «Palautordera»? En aquesta ruta us vull demanar que m’acompanyeu a buscar l’emplaçament d’aquest misteriós palau que ha donat nom a dos municipis del Vallès.

Fa més de mil anys, Santa Maria de Palautordera tenia un nom molt enèrgic i bucòlic: Vitamènia. Sant Esteve de Palautordera tampoc no es quedava enrere: Vallflorida. I, de cop i volta, ens arriba un escrit de l’any 1045 que parla d’una magnífica estança senyorial a «la vila de Palau». Com s’explica que un palau tant insigne que va poder eclipsar el nom atàvic dels dos pobles hagi desaparegut sense deixar-ne cap rastre? Per què no en sabem res?

Antigament, Vitamènia i Vallflorida eren dominades pels senyors de les Agudes des del seu castell a dalt del Montseny. Posteriorment, els seus descendents dominaren aquestes contrades des del castell de Montclús fins a Santa Margarida, i, més tard, ho feren la noble nissaga dels Cabrera des dels castells de Montsoriu i d’Hostalric. Així, doncs, d’on va sorgir aquest nou Palau? On s’alçava? Qui el governava? Per què va desaparèixer en l’oblit?

Santa Maria de Palautordera té el que en heràldica s’anomena un «escut parlant»: un escut que fa palès qui representa a través dels seus símbols. El símbol principal és un palau, no pas un castell. Un palau és un edifici destacat i sumptuós on hi viu el senyor que administra un territori determinat, mentre que un castell, tot i que també podia ser la residència d’un senyor, tenia una funció militar i defensiva. Si busquem un palau en comptes d’un castell, ja no cal cercar-lo en turons elevats i estratègics sinó en llocs singulars, simbòlics, a prop de rius o dins els nuclis urbans. Veiem també que el palau està coronat per un ocell. Uns diuen que és un colom que representa la pau, la tranquil·litat i la seguretat de l’indret; d’altres, que és un tord, un excel·lent ocell cantaire que migra amunt i avall per Europa i que podria referir-se al riu Tordera, «el riu dels tords». És possible que el nom de «Palautordera» vulgui dir «el palau del riu dels tords»? No ho sabem del cert. Potser és força agosarat assegurar-ho, però almenys ens permetrà tenir un lloc on començar a buscar el palau. El nucli urbà més llunyà del castell dels Moros i del castell de Fluvià és Santa Maria: un indret planer, tranquil i envoltat per dos cursos d’aigua: la riera del Reguissol i el riu Tordera.

Esteu a punt? Ep, que si la cerca d’un misteriós palau, capaç d’esfumar-se i amagar-se dels habitants de la vall del Tordera, no és prou motivació per vosaltres, què me’n diríeu si us avancés que aquest palau segueix estant avui dia protegit per dos animals fantàstics que farien aterrir el més valent? Ara sí, som-hi?

Comencem la ruta des del parc del Reguissol, que es troba davant l’església de Santa Maria de Palautordera. Fixeu-vos que just a l’entrada hi ha una fita que marca una ruta anomenada «Del Reguissol a la Tordera», senyalitzada amb el color blau marí. Ni fet expressament, oi? Només ens caldrà seguir-la amb els ulls ben oberts.

Baixem les escales, passem per davant dels safaretjos i travessem el Reguissol pel pontet cap a l’auditori Ovidi Montllor. Continuem i trobem un camí que s’enfila cap a l’Arboretum, però nosaltres seguim per baix, paral·lels al Reguissol, i el tornem a travessar per un altre pontet. Deixem enrere una zona d’esbarjo de gossos i anem a parar a un camí de terra. Girem a la dreta, resseguint el Reguissol. El camí aviat es tornarà una pista asfaltada. Continuem anant alerta amb els cotxes. Al cap de poc, l’abandonarem per seguir un corriol que trenca a mà dreta. Només ens cal seguir els senyals (no té pèrdua). Les platanedes i els arbres de ribera donen cobertura a molts ocells. Veieu algun tord? O algun palau? No? Seguim, doncs.

El camí desemboca en una cruïlla, i en comptes de girar a l’esquerra i travessar el torrent, nosaltres ens enfilem a la dreta cap el nucli urbà pel carrer de l’Empordà. Continuem recte deixant enrere el casal de can Rahull, travessem la carretera i seguim recte fins al passeig del Remei. Girem a l’esquerra i pugem sota l’ombra dels plataners, cap al carro de ferro de l’escultor Plandiura, que presideix la glorieta de davant el Remei. Girem a la dreta pel carrer de l’ermita, travessem la carretera nova i continuem recte cap a una zona peatonal. Girem a la dreta cap a un parc des d’on ja entreveiem el bosc de ribera del Tordera. Veieu res?…

Seguim el carrer per darrere l’Institut, del pavelló esportiu i de l’escola de tennis. Girem a la dreta pel parc de la Fontmartina (val la pena baixar a veure-la perquè és maca i té bones vistes al riu, però llastimosament els tres brocs ragen aigua no potable i l’aixeta que ens podria fer passar la set, està seca), continuem pel parc fins que trobem unes escales que baixen cap al riu i girem a la dreta, resseguint-lo sense desviar-nos, fins a arribar al gual de can Balada. Arran del gual hi ha les restes d’una construcció força malmesa que ens podria recordar una torre de vigilància del gual o bé les restes d’un molí. Podria ser un vestigi del Palau? Podria ser… Però continuem buscant.

Girem a la dreta i, en comptes de creuar el riu, tornem a enfilar-nos en direcció al centre del poble. Girem a l’esquerra fins a la carretera nova. La creuem i pel carrer de la Creu anem a la plaça de l’Ajuntament. Continuem fins a davant l’església i ja haurem arribat un altre cop al punt de partida. I ni rastre del palau…

Un moment! No us desanimeu! Doneu-vos la volta i mireu l’església atentament. Que ho veieu? La base circular del campanar és, en realitat, una torre circular del segle XIII que alguns estudiosos diuen que podria ser la torre del palau! I, com és habitual en molts pobles catalans, l’església parroquial s’hauria erigit al segle XVI sobre les restes d’aquest magnífic edifici. Què se’n va fer, encara és avui un misteri…

Però… i els animals fantàstics que el protegeixen? Per veure’ls haureu d’entrar dins l’església. Avui, convertits en pedra en forma de mènsules al voltant de la capella de l’Evangeli, un drac i un elefant!!! Diu l’historiador Josep Maria Pascual que l’elefant (representació d’Adam i Eva) és un animal dolç i bondadós que, si troba un home perdut, el guia fins que troba un camí conegut. En canvi, segons Pascual, el drac (la representació del dimoni) quan té set busca aigua fresca i cristal·lina, però primer vomita el seu verí per estar net i purificat, i, llavors, comença  beure. Com hem de fer els homes, netejar-nos primer de la cobdícia i l’avarícia.

Ara és el torn de la vostra imaginació per recrear aquell magnífic palau que ja al segle XI va canviar el nom d’aquest indret.