Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor

Presentació del llibre: Quaderns de Vilamajor núm. 10 – Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor

El passat divendres 13 de juliol, a les 20h, es va fer la presentació del llibre Quadern de Vilamajor, núm. 10, Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor a la sala Orila de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor (Avinguda dels Quatre Camins, 1).

El llibre és un inventari onomàstic que recull la toponímia (noms de lloc) i antroponímia (noms de persona) del municipi de Sant Pere de Vilamajor. Per tal de redactar aquesta obra, l’autor, Enric Garcia-Pey, ha recorregut tots i cadascun dels indrets del municipi fent entrevistes i estudiant documentació d’arxius públics i privats. Els noms van ordenats alfabèticament seguint la tipologia d’un diccionari.

Donà la benvinguda a l’acte l’alcaldessa de Sant Pere de Vilamajor, Pamela Isús. La presentació del llibre anà a càrrec del doctor en Ciències Ambientals, Martí Boada. Tot seguit, l’autor del llibre, el granollerí expert en onomàstica Enric Garcia-Pey, ens donà una visió general del seu nou llibre Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor, que serà el número 10 de la col·lecció Quaderns de Vilamajor del Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor.

El llibre

Número 10 de la col·lecció “Quaderns de Vilamajor”. 21x21cm. 626 pàgines.

A la venda

A més del dia de la presentació, es podrà adquirir a la Mongia de Sant Pere de Vilamajor al preu de 15 euros.

Can Patirem: la història d’una casa misteriosa de Sant Pere de Vilamajor

Les vilamajorenques atemorien els seus fills amb portar-los a can Patirem

«Si no t’acabes la sopa, t’enviarem una setmana a can Patirem». Amb aquesta advertència, la meva àvia materna aconseguia el que volia de mi. Potser els altres nens de la meva edat escuraven ràpidament el plat per por que els Reis no els portessin cap regal o que se’ls presentés a casa en Pere Botero, però a casa de l’àvia Maria, can Patirem era un lloc imaginari que evocava horrors, desgràcies i tota mena de privacions.

La meva mare aguantava el tipus quan sentia aquesta amenaça, però per dintre es devia pixar de riure. Ella també havia ballat al so d’aquesta cançó, fins que un dia va haver sentit el pare, el meu avi Joan, anunciar amb tota normalitat que se n’anava a treballar a la vinya de can Patirem, a dalt la muntanya. Llavors es devia haver adonat que aquell nom, que semblava sortit d’un conte poblat per llops, caçadors i nens menjats per bruixes, era, en realitat, el nom d’un lloc real: una masia perduda en algun indret remot i muntanyós de Vilamajor.

Can Patirem és al sud-est del coll de Murta

Coordenades: 41º 42′ 537 – 002º 22′ 410
Vaig anar convivint amb aquest nom tan curiós durant anys, fins que vaig ser prou gran per anar-lo a buscar. Els anys també havien transcorregut per al meu avi, qui, llavors, ja no podia enfilar-se per la muntanya com abans, però sí que em va dir on s’amagava i com arribar-hi. Era al veïnat de Canyes, al sud-est del coll de Murta, pujant pel camí de can Panxa, just després de la cruïlla del camí que ve de can Volard de Cànoves i abans de trobar la cruïlla del camí que puja de can Perera de Canyes. Només havia de seguir un caminet mig perdut entre alzines que anava a les artigues de can Patirem, just a sobre, dins el bosc.

Em va dir que, contra tots els meus pronòstics, no es tractava d’una torre amenaçadora envoltada de núvols perennes i foscos, sinó d’una casa petita i miserable, i que encara tindria sort si en quedés alguna paret dempeus.

Fotos: Virgínia Cepero (2016). 

Després d’un parell d’intents fallits, finalment vaig poder trobar les runes, i d’aleshores ençà no ha canviat gaire. La veritat és que, més que una casa petita, més aviat sembla les restes d’una barraca: té una planta rectangular d’uns 7 metres de façana principal orientada a sud-est del que en queda poc més que la part baixa dels murs d’una alçada màxima de 1’80 metres. A les artigues de la feixa del davant, a un nivell inferior, s’hi va plantar una pineda, avui ufanosa. De fet, la vegetació i els arbres ja estan colonitzant les runes, gairebé engolides per l’alzinar, però, tot i així, podem intuir el que seria l’habitatge original, format per dues estances més o menys simètriques d’uns 2,5 x 3,5 metres (habitació i cuina) i, a llevant, com si es tractés d’un afegit, hi veiem una estança auxiliar més estreta però que sobresurt de la façana, d’uns 2 x 4,5 metres, que podria ser una espècie de rebost, de magatzem o, fins i tot, de galliner o similar. L’estança central conserva la porta d’accés i semblaria la més indicada per acollir la llar del foc, tot i que a simple vista no se’n veuen les restes. Us he fet un plànol de la planta perquè us en feu una idea més aproximada.

Els murs exteriors tenen uns 45 centímetres de gruix, mentre que la paret que divideix les dues estances principals és la més estreta, d’uns 30 centímetres de gruix. Ambdues estructures estan fetes amb pedres de la zona, de mida mitjana, lligades solament amb argila. Tant internament com externa (excepte l’annex), les parets estaven arrebossades amb un morter molt pobre, amb més argila que no pas calç. La procedència de les pedres probablement és fruit de l’artigatge de la feixa del davant, quan es van retirar les soques de les alzines i es va buidar de pedres per poder llaurar la terra amb més facilitat.

Pel que fa a les finestres, l’elevat grau de degradació de l’edifici no n’ha conservada cap, tot i que, tenint en compte les característiques arquitectòniques, podem aventurar que devien ser ben petites i acabades amb una llinda de pedra senzilla o de fusta. De la mateixa manera, tant els dos portals interiors com el principal haurien de tenir llinda de fusta i, almenys el principal, tenir els brancals de maó.

Sembla que can Patirem hagi de ser d’una sola planta. Per les restes de l’enderroc, la coberta sembla haver estat resolta amb un embigat de fusta i acabada amb teula àrab, però l’avançat estat de ruïna no ens permet afirmar amb rotunditat com era la volumetria. La simetria de les estances principals sembla indicar que li escauria una coberta a dues vessants amb les bigues paral·leles a la façana principal, de cara a sud, creant un carener perpendicular. D’aquesta manera la teulada s’hauria pogut resoldre amb bigues de menys de 3 metres de llum. No obstant això, el fet que la paret interior sigui més prima que les perimetrals pot indicar que no es tractava d’una paret de càrrega sinó més aviat d’una divisòria, la qual cosa faria possible una coberta d’una sola vessant amb el carener a la part posterior, però amb l’inconvenient de requerir unes bigues més llargues, d’uns 4,5 metres, les quals, encara que no siguin res de l’altre món, es fan més difícils de trobar. Us he fet un esbós de com seria l’aspecte de la casa amb dues vessants o bé amb una.

Així, doncs, ens trobem amb una casa petita, senzilla, sense cap mena de caprici estètic. Si a això hi afegim el nom, per si sol prou descriptiu, podem intuir que els seus estadants eren, o bé pobres, o bé d’economia molt modesta. Situada lluny de tot arreu, a 558 metres sobre el nivell del mar, es troba enclavada en una vessant argilosa, boscosa i de pendent pronunciada, on s’han fet aterrossaments segurament per a tenir-hi vinyes, algun hort o petit camp de conreu. Els habitants, doncs, haurien de viure de la combinació de l’explotació forestal (llenya i carbonet) amb la de la l’agricultura de subsistència. La manca de corrals per a bestiar ens faria descartar la seva activitat ramadera. Les principals fonts d’aigua serien la font del Corral d’en Perera (més amunt) i la font del Duc (més avall), però, tenint en compte que es troben relativament lluny, és possible que comptessin amb alguna petita font propera, avui assecada, o bé que aprofitessin l’aigua de les torrenteres properes, o encara que l’aigua ja llavors fos un recurs escàs.

Què en sabem de can Patirem?

OTPAT- Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial (2008). Inventari del patrimoni construït. Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny. Diputació de Barcelona. Àrea d’Espais Naturals i Diputació de Girona.
SARRIÀ i SARACHO, F. (2002). “Les Masies: el veïnat de Canyes”. Quaderns de Vilamajor, 2. Sant Pere de Vilamajor: Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor, p.66.
Arxiu de l’Arquebisbat de Barcelona. Parròquia de Sant Pere de Vilamajor, caixa 1.10. Llibre de comunions 1847-1904
Vaig preguntar al meu avi (Sant Pere de Vilamajor, 1910-1997) què en sabia, de can Patirem, i ell em va comentar que sempre havia conegut la casa abandonada, buida, sense ningú, la qual cosa va fer créixer dins meu l’interès i la curiositat sobre aquesta misteriosa casa. Parlant-ne amb els veïns del poble, la impressió era similar. Hi havia petites variants a la dita que deia l’àvia, però, en general, tot reafirmava la idea que can Patirem era de difícil accés i que devia oferir unes condicions de vida molt dures…

Tot seguit vaig començar a procurar eventuals estudis o treballs publicats sobre can Patirem o sobre les cases de la zona amb l’esperança d’esbrinar qui haurien estat els valents que s’havien atrevit a viure-hi, però no n’hi ha gaires… D’una banda, hi ha l’inventari del patrimoni construït, del Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny, i, d’altra banda, el Mapa del Patrimoni de Sant Pere de Vilamajor. També tenim el Quadern de Vilamajor, núm. 2, titulat Les Masies: el veïnat de Canyes, però sembla que tots coincideixen que no queda cap informació de la casa. Com a molt, s’aventura una data de construcció entorn al segle XVIII.

Però, quan ja semblava que no podria resoldre el misteri, va caure a les meves mans una documentació excepcional de la parròquia que em va permetre endinsar-me en la història de la casa. Vols conèixer-la? Som-hi!

“Sempre vaig veure can Patirem abandonada, buida i mig enrunada.” Joan Baró Mas (1910-1997)

Vilamajorenc

“A mi, quan no volia menjar, el meu pare moltes vegades em deia: quinze dies a can patirem!” Mercè Garriga

Vilamajorenca

“A casa dèiem: No tens gana? Vuit dies a can Patirem! Però sempre la he vist buida.” Joan Bruguera (1924)

Vilamajorenc

“Si no t’acabes la sopa, t’enviarem una setmana a can Patirem.” Maria Icart Serra (1924-2013)

Vilamajorenca

“[Això d’enviar els desganats a can Patirem], de petita ho sentia dir a la iaia”. Montserrat Prat

Vilamajorina

“Quan era petita i no tenia gana em deien: -A can Patirem hauries d’estar!” Carme Teixidor

Vilamajorina

“Això [d’anar a can Parirem] ho hem dit molts pares de Sant Pere.” Lolita Carbonell

Vilamajorenca

“Era tanta la gana que els gossos quan veien sortir la lluna bordaven perquè es pensaven que era un pa.” Enric Garcia-Pey

Onomàstic

La documentació de la parròquia és molt exhaustiva i ens indica qui viu a les cases del municipi any rere any des del segle XVII fins a principis del segle XX, alhora que també ens indica si en alguna no hi viu ningú i està deshabitada. L’edificació que avui coneixem com a «can Patirem» no la trobem ni en la documentació del segle XVIII ni en la del XVII; és més moderna, concretament del segle XIX, i el seu nom original fou el del cognom de la primera família que l’habità: «can Pasqual».

El primer any en què es fa referència expressa a la casa és el 1848, quan hi va anar a viure el matrimoni format per en Joan Pascual i la seva muller, na Maria. De les dones, generalment no hi consta el cognom; només s’indica quin parentiu tenien amb el cap de la casa, i en aquest cas, al costat del nom de la Maria només hi ha una m, que ens indica que es tracta de la muller d’en Joan.

Can Pasqual és d’una senzillesa arquitectònica tal, que es podria haver construït en menys d’un any, així que la data de construcció l’hauríem de situar entre el 1847 i 1848. Set anys més tard, el 1854, s’inscriu en el llibre de comunions de la parròquia la seva filla Francesca i la casa és rebatejada com a «can Patiràs». Sembla, doncs, que can Pasqual era coneguda amb el malnom de «can Patiràs» i que aquest s’acabaria oficialitzant el 1854, tal i com si fos una premonició dels seus veïns, segurament per la manca de condicions que hi devia haver en aquest indret o per la pobresa de la família. De fet, segons en Garcia Pey, es diu que era tanta la gana de la casa que els gossos, quan veien sortir la lluna, bordaven perquè es pensaven que era un pa…

El 1855 s’hi inscriu una nova filla, l’Eulàlia, i, el 1856, la Josefa.

El 1866, el nom de la filla Josefa desapareix de llistat d’habitants de la casa, i el mateix tornaria a passar l’any següent amb l’altra filla, l’Eulàlia. Desconeixem si això es deu a una marxa voluntària o bé a la defunció d’ambdues filles, però el fet és que, el 1867, només hi viuen el matrimoni d’en Joan i la Maria, acompanyats per la filla gran, la Francesca.

Era cert el mal auguri del malnom de la casa? Potser no ho sabrem mai del cert, però el que sí sabem és que aquell any, el 1867, la casa canvia el nom pel de «can Patirem». És com si la família Pasqual hagués reconegut que no era el millor lloc on viure.

La malastrugança torna a can Patirem el 1875, quan veiem que en Joan Pasqual desapareix de la documentació (per defunció, potser?) i la Maria passa a viure sola amb la seva filla Francesca.

Al cap de pocs anys, el 1878, ve a viure a la casa el marit de la Francesca, en Ramon Munner, i a la casa hi conviuen el nou matrimoni d’en Ramon i la Francesca amb la sogra Maria, vídua d’en Joan. Però aquesta convivència durarà poc, perquè a partir del 1879 només hi viuen el matrimoni d’en Ramon i la Francesca (defunció de la Maria, potser?).

El nou matrimoni (Ramon i Francesca) malviurà a can Patirem fins el 1888, any en què deixen la casa. Can Patirem restarà abandonada durant tres anys, fins el 1890.

El 1891, una nova família es va atrevir a pujar a viure a la casa: l’Andreu Soler, acompanyat de la seva dona Maria i els seus dos fills, en Josep i en Joan. Recordem que les condicions de vida no deurien ser les millors, fet que probablement hagi justificat que marxessin ben aviat: quatre anys després, és a dir, el 1895. Esperem i desitgem que se n’hagin anat a viure a un lloc millor…

La casa va romandre abandonada un any, durant el 1896. Un any després, el 1897, hi va anar a viure una altra família: en Salvador Martí i la seva muller, la Maria Masó. La malastrugança torna a aparèixer en només tres anys, ja que en Salvador desapareix (per defunció?) el 1900, any en què ve a viure amb la Maria Masó un tal Joan Icart (segones núpcies? Un afillat?), juntament amb la tia Montserrat. Aquesta visita, però, només dura un any, i finalment marxen tots tres de la casa.

La darrera família en habitar can Patirem hi arribà el 1901: en Ramon Monfolleda i la seva dona Rosa, però marxen de seguida, ja que només hi viuran fins el 1903, quan abandonaran, per sempre, la casa. A partir del 1904, can Patirem ja quedarà deshabitada definitivament.

Desconeixem en quina situació es podria trobar la casa i el seu estat de manteniment en el moment de l’abandó, però a partir del 1904 devia començar un procés lent i implacable cap a l’enderroc. La teulada podria haver aguantat encara alguns anys i, potser, tot i que ningú hi tornà a viure de forma permanent, la casa podria haver acollit algun muntaner, bosquerol o algun fugitiu en època de la Guerra Civil. Però tard o d’hora la teulada hagué de cedir i esfondrar-se, juntament amb la part superior de les parets. Amb el temps, algunes alzines hi han nascut i en pocs anys els murs tindran una alçada ben minsa.

La casa no ha sobreviscut al segle XX, però sí el seu topònim, i és feina nostra que també ho faci la seva història.

I vosaltres? Us acabareu la sopa? O us haurem de portar a can Partirem?

Es construeix can Pasqual i el 1848 hi van a viure en Joan Pasqual i la seva dona Maria

|

El 1854, la casa pren oficialment el nom de "can Patiràs"

La família Pasqual creix amb la Francesca, l'Eulària i la Josefa.

|

El 1867, la casa pren oficialment el nom de "can Patirem"

Després de la mort del pare, Francesca Pasqual es casa amb en Ramon Munner

La casa resta abandonada del 1888 al 1890

Entre el 1891 i 1895 hi va viure la família Soler

La casa torna a abandonar-se el 1896

Entre el 1897 i 1900 hi va viure la família Martí-Masó

Entre el 1901 i 1903 hi visqué la darrera família: els Monfolleda

La casa s'abandona definitivament el 1904

Sabies que hi ha més "can Patirem" per Catalunya?

  • Can Patirem a Les Franqueses del Vallès (barri de Bellavista).
  • Can Patirem (can Pelican) a l’Hospitalet de Llobregat.
  • Can Patiràs a Cistella (Girona).
  • Can Patiràs a Arbúcies (veïnat del Sorrall).
  • Can Patiràs a Ogassa.
  • Carrer de can Patiràs a Sant Iscle de Vallalta.
  • Plaça de can Patiràs a Moià.
  • Can Patiràs a Campins.

En coneixes algun altre?

5 motius pels quals no et pots perdre l’exposició “60 gorgs del Montseny”

R

Coneixeràs llocs que mai sospitaves poder trobar al Montseny

R

Si t'agrada l'aigua i la natura, aquesta és la teva exposició. El Montseny és aigua!

R

En Ricard Mateo sempre ens troba indrets curiosos plens de llegendes i misteris. Aquesta vegada també!

R

Una proposta cultural de gran nivell, al teu abast i gratuïta.

R

Una excusa més per visitar la Mongia i el centre històric de Vilamajor. Sempre hi trobaràs alguna cosa nova per descobrir!

Recomanada

No us la podeu perdre!

Autor:

Ricard Mateo

Inauguració:

Dissabte 7 d’abril de 2018 a les 12h

La podem veure:

Del 7 d’abril al 24 de juny de 2018

Horari:

Dissabtes i diumenges, de 10 a 14h

Preu entrada:

Gratuïta

En Ricard Mateo és un “encuriosit” del Montseny. L’ha recorregut de dalt a baix i encara ho fa. I sempre busca i gairebé sempre troba indrets curiosos que la muntanya guarda gelosament.

D’aquesta incansable cerca n’han sortit ja quatre exposicions a la Mongia: “El patrimoni perdut de Vilamajor”, “Curiositats del Montseny”, “Secrets del Montseny” i, aquesta darrera, “Gorgs i Salts d’aigua del Montseny”.

Què se n’ha fet de tota aquesta aigua que ha plogut i nevat aquestes darreres setmanes? Doncs s’escorre per les carenes i valls del Montseny per omplir torrents i rieres on l’aigua salta creant uns oasis paradisíacs pet tot el massís.

Us presentem un recull de 60 gorgs i salts d’aigua, alguns de més coneguts, d’altres d’amagats i oblidats. Veurem molts dels “Gorgs Negres” del Montseny que amaguen dones d’aigua.

Et sorprendrà tots els racons que ens amaga el Montseny. Esperem que t’agradi.

Gràcies.

Ricard Mateo

"Montsenyaire"

El Manso Comas de can Bordoi

El Manso Comas de can Bordoi

Patrimoni civil

Llinars del Vallès

Publicat:

Aquest article el vaig publicar al llibre: «El manso Comas de can Bordoi» in MARCOS, Ferran (coord.), XXXIV Ronda Vallesana: Llinars del Vallès, Sabadell, Unió Excursionista de Sabadell, 2013, d.l. B-23.609-2013

El Manso Comas de can Bordoi
El Centre Excursionista de Sabadell em va demanar que us fes cinc cèntims de la torre noucentista d’estiueig del mas de can Bordoi: el Manso Comas. No m’hi vaig poder negar, com veureu, per l’excepcionalitat de la seva arquitectura i paisatge, i això, alhora, m’ha servit per aprofundir en un dels llocs més emblemàtics no només de Llinars del Vallès sinó també de la comarca. He de reconèixer, però, que no ha estat una tasca senzilla perquè, malgrat la bona disposició de la família propietària, que molt amablement m’ha donat accés a la casa i als jardins, i de l’ajuntament, que m’ha permès consultar els arxius municipals, el fons documental que es conserva és en realitat molt reduït. De fet, no he trobat cap document de l’època de la seva construcció; tan sols alguna informació dispersa en obres de caràcter divulgatiu o documentació tècnica de projectes de reforma recents.

Aquest article se centrarà, doncs, en la torre d’estiueig, però és impossible no mencionar la resta d’edificacions perquè difícilment s’entendrà un sense l’altre.

El mas de can Bordoi és situat al municipi de Llinars del Vallès, just a la carena de la serra del Corredor-Montegre que separa les aigües entre la comarca del Vallès i la del Maresme. Es troba en un petit coll —el Coll de can Bordoi— entre dos elements arquitectònics també icònics del municipi: per una banda el castell vell del Far, que presenta restes ibèriques, i, per l’altra banda, la Torrassa del Moro, d’origen romà. Per aquest coll travessa la carretera local de Llinars a Dosrius, des de la qual s’accedeix també al portal principal del conjunt.

La finca és molt extensa. Compta amb nombroses hectàrees de boscos i comprèn els turons més propers, com el turó del Vent (384m), i altres masies com can Canal o la casa del Castellvell. La masia que dóna el nom al mas és can Bordoi. El nom original, segons Enric Garcia-Pey (1), seria «can Bordoll», però el fenomen lingüístic del ieisme, propi del Vallès, hauria transformat la ll final en una i llatina. Això no obstant trobarem el topònim escrit de moltíssimes formes diferents: Burdoi, Bordoy, Bordoi, Bordoll, Burdoy…

Al llarg del temps s’ha anat construint al voltant d’aquesta masia mare un conjunt arquitectònic excepcional, d’usos i èpoques diferents, que ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Local. Hi trobem la masia agrícola de can Bordoi, l’ermita de Sant Cristòfol, la torre Comas, les cavallerisses, la pallissa, la casa nova i el jardí. Detinguem-nos, doncs, en alguns dels seus elements més significatius:

(1) Garcia-Pey, Enric: Els noms de lloc i de persona de Llinars del Vallès. Ajuntament de Llinars del Vallès, 2006, p. 67

Can Bordoi

Can Bordoi

La casa mare és una masia d’estructura catalana clàssica: tres crugies delimitades amb gruixuts murs de pedra de 60 centímetres i amb una coberta de teula àrab a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal.

És molt probable que la presència habitada de l’indret hi sigui des de temps immemorial, però de la primera notícia documental de l’edificació original no ens arriba fins al segle xiii. Aquesta, però, hauria estat destruïda pel terratrèmol del 24 de maig de 1448 que assolà el Vallès i el Baix Montseny. Fruit d’aquest sisme, els castells (també el del Far) i, encara més, la resta d’edificacions més senzilles, o bé s’enderrocaren o bé foren força danyades. La masia és una reconstrucció o, més ben dit, una suma de moltes reconstruccions i rehabilitacions al llarg dels segles; si més no, podem distingir que la seva estructura és bàsicament del segle xviii. El portal principal, d’arc de mig punt adovellat propi d’una masia del segle xvi, presenta les dovelles trencades (de les 9, tres estan partides i 2 escantonades), fet que ens indica que el portal original caigué, es trencà i es va tornar a col·locar. Les cantonades de la masia, així com els finestrals, estan resolts amb pedres grans de granit, tant als brancals com a les llindes (d’arc pla). Originàriament la masia tenia planta baixa i un pis. Actualment té un segon pis, afegit posteriorment, ja no té les finestres decorades amb pedra. Aquesta la masia és coneguda com «la masoveria de can Bordoi».

El Manso Comas

El Manso Comas

El propietari del mas a principis del segle xx fou Josep Comas i Masferrer (1842-1908), un industrial adinerat barceloní. Fou també dirigent del partit liberal al Principat de Catalunya. El 1871, per Reial Decret del primer govern del rei Amadeu de Savoia, fou nomenat diputat a les Corts Espanyoles. El 1872, amb el canvi polític, es presentà a les eleccions pel partit liberal forjant una llarga carrera política. Fou regidor de la Ciutat de Barcelona, diputat a les Corts Generals Espanyoles entre el 1884 i 1898, senador per Barcelona (1899-1902) i senador vitalici a partir del 1905. També fou elegit president de la Diputació de Barcelona el 1894, on es caracteritzà per defensar els interessos liberals i crear una comissió per aconseguir un concert econòmic que afavorís la recaptació d’impostos de la Diputació. El 1896 dimití del càrrec per motius de salut.

Els darrers anys de la seva vida, aproximadament entre el 1900 i 1905, decidí construir-se una torre d’estiueig a la seva masia de Llinars del Vallès. Per tirar endavant aquesta obra contractà els serveis del gran arquitecte valencià Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924). L’encàrrec consistia en una torre d’estiueig envoltada d’un jardí que també inclogués l’antiga masia de can Bordoi, la reconstrucció de la vella capella de Sant Cristòfol, la construcció d’unes cavallerisses per atendre els cavalls del cansament del llarg viatge des de Barcelona o de les caceres pels boscos de la finca, un colomar, una instal·lació de mines d’aigua que alimentessin un dipòsit i unes pallisses i corts per al bestiar de la masoveria.

El jove arquitecte, que tot just començava la seva carrera, s’havia titulat el 1892 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i centraria posteriorment la seva obra a Sant Just Desvern, justament el districte electoral de Josep Comas; i també a Barcelona i la Garriga. Marcel·lià Coquillat era un arquitecte situat entre el noucentisme i el modernisme. En aquella època, paral·lelament a aquest encàrrec, construïa la casa Josefina Bonet a la mansana de la Discordia de Barcelona. També hi trobem la casa Lleó Morera, la casa Ametller o la casa Batlló.

Malgrat hi hagi una certa tendència a incloure el Manso Comas dins l’estil noucentista, el cert és que hi podem veure per tot arreu influències o, fins i tot, decoracions i dissenys clarament modernistes. Ens trobem, doncs, en presència d’un projecte entre dos estils. Coquillat projectà l’edifici com una planta rectangular d’on sobresurten volums en forma de galeries vidriades i que s’estructura al voltant d’una escala central i d’un eix pel costat més llarg (de nord-oest a sud-est).

La casa té una planta baixa, una planta noble i una segona planta destinada a les golfes. La planta baixa està aixecada entre mig metre i un metre del terra, creant un forjat sanitari per protegir-se de la humitat del sòl i, alhora, crear més majestuositat a l’entrada principal amb una gran escala de set graons. La imatge de simetria de la casa la dóna la coberta complexa de dos creuers, cadascun amb teulades a dues vessants. Els careners i les xemeneies estan fets de ceràmica treballada amb elements decoratius. En el punt en què els careners es creuarien, al centre de la casa, hi sobresurt una torre d’una planta més, que dóna caràcter al conjunt.

Sota la torre es troba l’escala que, a més de comunicar les plantes entre sí, organitza la distribució interna de cada pis. La tipologia de l’escala és catalana de petxina, de tres trams per planta, resolts amb marbre blanc. L’estil és modernista, especialment la barana de ferro forjat amb figures florals i suaus remolins i «cops de fuet» orgànics típics d’aquest estil. El passamà és d’una còmoda i ergonòmica fusta treballada.

L’estructura de la casa és de parets mestres i embigats de fusta. Només algunes bigues dels aiguavés de la coberta són metàl·liques. Les parets perimètriques i la que separa la zona noble de la de servei tenen 45 cm de gruix, mentre que la resta de parets mestres són de 15 cm. Els envans separadors no estructurals tenen entre 4 i 6 cm. Les parets inclouen exquisits arrambadors a les parts baixes, alguns d’estucat, d’altres de rajola fent dissenys colorits propis de l’època. Les parts altes de les parets presenten algunes decoracions amb esgrafiats. El sostres de les zones nobles mostren un embigat treballat de fusta formant un conjunt de gran valor, especialment les parts pintades amb dissenys florals.

Alguns terres de la planta baixa estan revestits amb peces de 20×20 cm de marbre blanc mentre d’altres presenten per mosaics formats per petites peces de marbre d’1×1 cm, a l’estil dels marbres romans, que formen dibuixos colorits. En canvi, a les zones menys nobles, com les golfes, hi trobem terres de parquet de fusta.

A la planta baixa s’hi accedeix per unes escalinates adossades a la façana principal (la més estreta i orientada a sud-est). Tota la façana principal de la planta baixa és una triple galeria amb tancaments de vidre transparent i motius acolorits de postals bucòliques i rurals, amb cases, vaques pasturant, rius i ponts, i, també, escenes de cacera. La central és un pre-vestíbul des d’on s’accedeix, a banda i banda, a les galeries. Des de cadascuna de les galeries s’accedeix a una sala noble. La de la dreta dóna llum al menjador principal que, alhora, comunica amb una sala d’estar que té una galeria pròpia que dóna a la façana nord-est. La sala d’estar també té una petita estança quadrada amb una llar de foc. Des del menjador també surt un passadís fins a la façana posterior on hi ha la cuina. En canvi, des de la galeria de l’esquerra s’accedeix a la sala del billar i, des d’aquesta, als lavabos i a la biblioteca, també dotada d’una galeria orientada a la façana sud-oest, però molt més petita.

Seguint l’eix central, des del pre-vestíbul, s’accedeix al vestíbul principal on hi ha l’escala que organitza tota la casa. Rere l’escala hi ha el vestíbul secundari que dóna accés a la biblioteca, al passadís i al pre-vestíbul del darrere. Aquest pre-vestíbul distribueix la zona del servei: una habitació, l’accés a la cuina i una entrada de servei per la façana posterior.

La planta noble és més petita que la planta baixa ja que la zona del servei i els sortints de les galeries inferiors es converteixen en balcons o grans terrasses de les diverses habitacions. Al voltant de l’escala hi ha un passadís que dóna accés als serveis i a les habitacions: tres de principals a la façana sud-est i tres més a la façana nord-oest.

La planta superior (les golfes) té la mateixa superfície que la planta noble però aquí els espais són molt més grans i les inclinacions dels sostres i el jocs d’encontres de les bigues de la coberta donen una gran plasticitat al conjunt. Els acabats d’aquesta planta no estan tan treballats com a les plantes inferiors.

Finalment, l’escala ens porta a la torre central. El terra del pis de la torre té una triple claraboia trepitjable que dóna llum a l’ull de l’escala. La torre està oberta als quatre punts cardinals amb tres finestrals per banda amb un petit balconet. Un dels elements més singulars de la casa, a més de la torre mateixa, són les magnífiques vistes al Castell Vell del Far, al mar Mediterrani i a la costa de Mataró i Argentona, a la serra del Montnegre-Corredor, al poble de Llinars i al mateix Vallès, així com al Baix Montseny i al turó de l’Home.

En quant a elements exteriors, la torre té una teulada a quatre vents amb una mica d’ondulació a la part baixa que podria semblar una teulada imperial però sense ser-ho realment. La teulada està coronada per un penell de ferro forjat. A les quatre cantonades hi ha una garita de muralla, molt decorada, acabada amb una coberta cònica i amb finestres petites o espiralls d’arc trevolat que recorden l’estil neogòtic. Són completament decoratives ja que no es pot accedir al seu interior.

El jardí, la capella, les cavallerisses, la pallissa, la casa moderna i altres construccions auxiliars.

El jardí, la capella, les cavallerisses, la pallissa, la casa moderna i altres construccions auxiliars.

La casa no s’entén sense el jardí que l’envolta, que segueix el mateix estil modernista-noucentista de l’edifici. El jardí està estructurat en dos sectors: el primer és l’exterior, entre el jardí interior i la carretera d’accés, on hi trobem la capella de Sant Cristòfol. Podríem dir que aquesta és la zona més pública, atès que encara s’hi realitza un aplec anual. Malgrat que al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Llinars del Vallès hi ha constància de l’existència aquí d’un temple a partir del 1025, l’edifici actual data dels anys de la construcció del Manso Comas i de l’enjardinament dels exteriors, i encara que l’autoria de la capella és desconeguda, la continuïtat estilística i temporal entre les construccions permet suposar que l’arquitecte de la capella fos també en Marcel·lià Coquillat. La capella és petita, d’una sola nau amb un absis circular a la part posterior i un porxo amb arcs laterals davant la façana principal. També té un campanar d’espadanya d’un sol ull.

L’arbrat del jardí, que combina diversos tipus d’arbres, tant de fulla caduca (plataners…) com de fulla perenne (avets), també és de l’època. Els arbres ja centenaris han anat creixent i ocultant els edificis, alhora que també limiten les vistes a l’entorn.

El segon sector del jardí és l’interior. De forma més o menys rectangular inclou la resta d’edificacions del conjunt i està tancat per una magnífica tanca d’acer forjat ondulat, de disseny orgànic, que transmet sensació de moviment. La portalada d’accés és en una de les cantonades, amb quatre pilars de carreus granítics amb decoracions de maó i portes forjades també amb motius florals. En una altra cantonada del tancat hi ha un magnífic mirador modernista, alçat uns tres metres, al qual s’hi ha d’accedir pujant una escala. El mirador està cobert per una teulada que recorda un bolet, suportada per quatre pilars també de ferro forjat. Com ja hem dit abans, els arbres centenaris han anat creixent, limitant, ara, les vistes originals d’aquest indret tan singular.

Al centre del jardí, just davant les escales d’accés a la porta principal de la casa, hi ha un gran jardí tancat també amb muret i barana forjada, com si fos una glorieta, per distribuir al seu voltant el pas dels carruatges i, alhora, ser l’escenari idíl·lic i controlat que es veu des de les vidrieres de les galeries de la planta baixa. Bé al centre hi ha una font amb un petit estany, també envoltada d’avets i plataners.

El camí d’accés, després de passar per davant la porta principal de la casa, condueix a una altra font de pedra i forja amb ombra i quatre abeuradors pels cavalls que arribin d’un llarg i cansat viatge. I just al costat, hi trobem les cavallerisses. Al centre, darrere una porta molt més gran i alta que la resta, hi ha l’espai reservat al carruatge, mentre que a dreta i esquerra hi ha els diversos espais individuals per a cada cavall. Una part de les cavallerisses recull un petit museu sobre les troballes arqueològiques iberes i medievals del Castell Vell i del turó del Vent.

Entre les cavallerisses i la masia de can Bordoi, hem de destacar pel seu treball del maó, la torreta de planta octogonal i coberta piramidal que acull un colomar.

Finalment, darrere les cavallerisses hi trobem la part més agrícola del mas, amb la pallissa allargada a dues aigües, actualment restaurada com una sala d’actes. Les parets són de pedra i la biga principal del carener s’aguanta amb alts pilars quadrats de maó. Al fons, unes altres finestres amb tres obertures llargues i estretes proveeixen de llum l’interior. En un extrem de la pallissa hi ha una altra torre de maó amb coberta cònica que dialoga amb la torre del Manso i que alberga un dipòsit d’aigua alimentat per les mines d’aigua properes.

Les construccions auxiliars acaben amb l’era a la part més posterior i amb una nova casa, del 1966, de planta baixa i dos pisos, obra del prestigiós despatx d’arquitectura MBM (Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay).

Final
Vet aquí, doncs, els motius pels quals el mas de can Bordoi és un excel·lent museu a l’aire lliure de la història de l’arquitectura catalana: en un espai tan reduït hi podem trobar restes arqueològiques ibèriques, una torre de guaita romana, les restes d’un castell medieval, una masia pairal catalana, una capella solitària, una casa noucentista, un jardí modernista i una casa d’arquitectura moderna dels anys seixanta del segle xx. I, tot plegat, ben a prop de casa amb vistes als parcs naturals del Montnegre-Corredor, del Montseny i de la costa del Maresme. Insuperable!

 

Higini Herrero i Baró, 24 de juny de 2013

“Lo simbólico es muy peligroso”

Diu en Jordi Cabré que el jutge del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, va afirmar, durant l’interrogatori a la ex-diputada Mireia Boya, que «lo simbólico es muy peligroso». Heus aquí la clau de tot plegat. Per això tenen els ulls posats en el representat de Catalunya, el president de la Generalitat. Primer, tot era culpa d’Artur Mas, després de Puigdemont… L’important és atacar el símbol, sigui qui sigui. Per això el cessen, per això el jutgen, per això l’humilien, per això el volen tancat a la presó, per això no el volen tornar a veure presidint la màxima institució catalana.

El seu primer atac fou cessar-lo, perquè ells poden, ergo fan. Veient que les enquestes li donaven mals resultats, el reptaren a presentar-se, confiats que perdria i que acabaria la seva carrera política humiliat pels propis catalans. Es va presentar i va guanyar. Els va sortir el tret per la culata. Per això ara, malgrat ser diputat i tenir tots els drets polítics que li permeten tornar a presidir la Generalitat, ells no l’hi volen, en aquest càrrec. Ens fan triar-ne un altre, qui sigui, però no ell, perquè la persona ha transcendit a símbol, i els símbols, ja ho diu el jutge Llarena, són molt perillosos.

Deia Salvador Cardús que si cedim amb la presidència de la Generalitat, cedirem en tot: lleis, drets, llengua, cultura, inversions, i molt especialment en dignitat. Qui ha de triar el president de la Generalitat? Els catalans, o el president espanyol?

Els catalans tenim dues opcions:

a) Una és preservar el símbol. Puigdemont és el nostre president legítim, i els nostres vots a les eleccions imposades per Madrid es tradueixen en què volem restituir-lo al seu càrrec. Si no ens ho permeteu, tornem a eleccions. I el tornarem a votar. I si no ens el deixeu tornar a proclamar, no n’escollirem cap altre, perquè el nostre president l’escollim els catalans.

b) L’altra és ser pragmàtics. Cridar una mica, treure pit i queixar-nos. Però després cal tirar endavant. Si no cedim, el 155 continuarà. Proposem un candidat alternatiu i que viatgi un cop al mes a Brussel·les a donar uns cops a l’espatlla al president legítim, convertit ara en president simbòlic, i resar a la verge de Montserrat perquè, si ens portem bé, no s’atreveixin amb la llengua, que deixin els presos polítics sortir de la presó, que deixin tornar els consellers exiliats, que comencin les obres del corredor mediterrani i que el proper representant a l’Eurovisió canti en català. I amb un lliri.

Tinc por que sempre triem el seny, el pragmatisme, perquè tenim tradició d’assenyats. Som així, som catalans… Però els portuguesos són independents. Els andorrans, els francesos, els espanyols i belgues, també. Nosaltres no. Perquè som assenyats catalans.

Ens ho han tret tot; només ens queda un president simbòlic a 1000 quilòmetres de distància. Què fem amb el nostre símbol? I què passarà a simbolitzar, si el releguem a intangible? Fem el que fem, si us plau, no el deixem a la mercè dels altres, perquè només cal fer memòria de com tracten els símbols catalans, un cop els posen l’etiqueta de peligrosos…:

Carles Puigdemont

Carles Puigdemont

President de la Generalitat (2016- 2017)

 

Cessat del càrrec (art. 115 CE)

 

Exiliat

 

Procés judicial obert

 

Artur Mas

Artur Mas

President de la Generalitat (2010- 2016)

 

Inhabilitat

 

Multat

 

Procés judicial obert

 

José Montilla

José Montilla

President de la Generalitat (2006- 2010)

 

R

No represaliat

 

Pasqual Maragall

Pasqual Maragall

President de la Generalitat (2003- 2016)

 

R

No represaliat

 

Jordi Pujol

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980- 2003)

 

Presó (1960)

 

Apallissat (1960)

 

Josep Tarradellas

Josep Tarradellas

President de la Generalitat (1954- 1980)

 

Exiliat

 

Josep Irla

Josep Irla

President de la Generalitat (1938 - 1954)

 

Exiliat

 

Lluís Companys

Lluís Companys

President de la Generalitat (1934 - 1934)

 

Q

Assassinat

 

Presó

 

Exiliat

 

Francesc Macià

Francesc Macià

President de la Generalitat (1932 - 1933)

 

Presó

 

Exiliat

 

Josep Puig i Cadafalch

Josep Puig i Cadafalch

President de la Mancomunitat (1917 - 1924)

 

Exiliat

 

Enric Prat de la riba

Enric Prat de la riba

President de la Mancomunitat (1914 - 1917)

 

Presó

 

Què fem?