La meva mare aguantava el tipus quan sentia aquesta amenaça, però per dintre es devia pixar de riure. Ella també havia ballat al so d’aquesta cançó, fins que un dia va haver sentit el pare, el meu avi Joan, anunciar amb tota normalitat que se n’anava a treballar a la vinya de can Patirem, a dalt la muntanya. Llavors es devia haver adonat que aquell nom, que semblava sortit d’un conte poblat per llops, caçadors i nens menjats per bruixes, era, en realitat, el nom d’un lloc real: una masia perduda en algun indret remot i muntanyós de Vilamajor.

Em va dir que, contra tots els meus pronòstics, no es tractava d’una torre amenaçadora envoltada de núvols perennes i foscos, sinó d’una casa petita i miserable, i que encara tindria sort si en quedés alguna paret dempeus.

Fotos: Virgínia Cepero (2016). 

Els murs exteriors tenen uns 45 centímetres de gruix, mentre que la paret que divideix les dues estances principals és la més estreta, d’uns 30 centímetres de gruix. Ambdues estructures estan fetes amb pedres de la zona, de mida mitjana, lligades solament amb argila. Tant internament com externa (excepte l’annex), les parets estaven arrebossades amb un morter molt pobre, amb més argila que no pas calç. La procedència de les pedres probablement és fruit de l’artigatge de la feixa del davant, quan es van retirar les soques de les alzines i es va buidar de pedres per poder llaurar la terra amb més facilitat.

Pel que fa a les finestres, l’elevat grau de degradació de l’edifici no n’ha conservada cap, tot i que, tenint en compte les característiques arquitectòniques, podem aventurar que devien ser ben petites i acabades amb una llinda de pedra senzilla o de fusta. De la mateixa manera, tant els dos portals interiors com el principal haurien de tenir llinda de fusta i, almenys el principal, tenir els brancals de maó.

Sembla que can Patirem hagi de ser d’una sola planta. Per les restes de l’enderroc, la coberta sembla haver estat resolta amb un embigat de fusta i acabada amb teula àrab, però l’avançat estat de ruïna no ens permet afirmar amb rotunditat com era la volumetria. La simetria de les estances principals sembla indicar que li escauria una coberta a dues vessants amb les bigues paral·leles a la façana principal, de cara a sud, creant un carener perpendicular. D’aquesta manera la teulada s’hauria pogut resoldre amb bigues de menys de 3 metres de llum. No obstant això, el fet que la paret interior sigui més prima que les perimetrals pot indicar que no es tractava d’una paret de càrrega sinó més aviat d’una divisòria, la qual cosa faria possible una coberta d’una sola vessant amb el carener a la part posterior, però amb l’inconvenient de requerir unes bigues més llargues, d’uns 4,5 metres, les quals, encara que no siguin res de l’altre món, es fan més difícils de trobar. Us he fet un esbós de com seria l’aspecte de la casa amb dues vessants o bé amb una.

Així, doncs, ens trobem amb una casa petita, senzilla, sense cap mena de caprici estètic. Si a això hi afegim el nom, per si sol prou descriptiu, podem intuir que els seus estadants eren, o bé pobres, o bé d’economia molt modesta. Situada lluny de tot arreu, a 558 metres sobre el nivell del mar, es troba enclavada en una vessant argilosa, boscosa i de pendent pronunciada, on s’han fet aterrossaments segurament per a tenir-hi vinyes, algun hort o petit camp de conreu. Els habitants, doncs, haurien de viure de la combinació de l’explotació forestal (llenya i carbonet) amb la de la l’agricultura de subsistència. La manca de corrals per a bestiar ens faria descartar la seva activitat ramadera. Les principals fonts d’aigua serien la font del Corral d’en Perera (més amunt) i la font del Duc (més avall), però, tenint en compte que es troben relativament lluny, és possible que comptessin amb alguna petita font propera, avui assecada, o bé que aprofitessin l’aigua de les torrenteres properes, o encara que l’aigua ja llavors fos un recurs escàs.

Tot seguit vaig començar a procurar eventuals estudis o treballs publicats sobre can Patirem o sobre les cases de la zona amb l’esperança d’esbrinar qui haurien estat els valents que s’havien atrevit a viure-hi, però no n’hi ha gaires… D’una banda, hi ha l’inventari del patrimoni construït, del Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny, i, d’altra banda, el Mapa del Patrimoni de Sant Pere de Vilamajor. També tenim el Quadern de Vilamajor, núm. 2, titulat Les Masies: el veïnat de Canyes, però sembla que tots coincideixen que no queda cap informació de la casa. Com a molt, s’aventura una data de construcció entorn al segle XVIII.

Però, quan ja semblava que no podria resoldre el misteri, va caure a les meves mans una documentació excepcional de la parròquia que em va permetre endinsar-me en la història de la casa. Vols conèixer-la? Som-hi!