Ruta d’aquí: El gorg negre de Riells

Ruta d’aquí: El gorg negre de Riells

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 56 de la revista “D’aqui”, el desembre del 2016

Punt de sortida i arribada:

Església de Riells

Ctra. GIV-5521 Km 6,6
17404 Riells i Viabrea

Recomancions:

Recomanem no anar-hi sols, portar un bastó que ens ajudi a creuar la riera, calçat còmode i que no rellisqui, un mapa detallat de la zona… i no aniria malament uns mitjons secs per si ens remullem els peus.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Punt d’Informació de Riells del Montseny

Ctra. GIV-5521 Km 6,6
(al costat de l’ermita)
17404 Riells i Viabrea

p.montseny@diba.cat
Horari: dissabtes, diumenges i festius de 10 a 14h. Consulteu el web del parc per mirar quins dies tanca per vacances: http://parcs.diba.cat/web/montseny

Riells i Viabrea

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Riells del Montseny (510 m), Gorg Negre (640 m).

Dificultat alta. El recorregut no està senyalitzat i té zones de risc on s’ha de grimpar per empedrats i zones relliscoses. Caldrà travessar la riera diverses vegades. No recomanable per a gent no preparada.

Llegenda del mapa:

Mapa:

1- Abadia de Sant Martí de Riells
2- Punt d’Informació de Riells
3- Castanyers
4- Font de les Fogueres
5- Clot de l’Infern (i els seus gorgs)
6- Perxada de la Torroella
7- Gorg Negre de Riells del Montseny
8- Aguda del Cortal
9- Dues Aigües
10- Corrals de Perarnau
11- Can Perarnau

La porta de l’infern és al Montseny?

Si seguiu les «rutes d’aquí», ja us haureu adonat que per arreu del Montseny hi ha notícies d’un munt d’éssers fantàstics: bruixes, fades, dones d’aigua, follets, diables, gegants, dracs… i la gent que hi vivia els temia, tot i que no es deixessin veure. On s’amagaven aquestes temibles bèsties? Amagades al bosc, dins de coves profundes o al mateix infern! Molts asseguraven que sabien per on s’escolaven a la superfície. Eren una espècie de portals ben camuflats i, és clar, el Montseny n’estava ple.

Avui anirem a trobar-ne un: el gorg negre de Riells del Montseny! Abans, però, cal que aclarim un parell de coses. Primer de tot, els que no el conegueu podeu haver pensat que aquest no és realment el gorg negre del Montseny! Doncs, sí i no. Ho és però no és pas l’únic. Al contrari! Es podria dir que cada municipi en té com a mínim un: Seva, Arbúcies, Gualba, Viladrau i… Riells també. I tots tenen les seves llegendes i algunes gairebé calcades les unes de les altres, i, com us podeu imaginar, a cada poble defensaran aferrissadament que el gorg de la llegenda bona és el seu! En aquests casos és millor no ficar-s’hi perquè en sortiríem escaldats…

L’altra cosa que ens hem de preguntar és per què els gorgs han alimentat tantes llegendes d’éssers místics. El Montseny és una muntanya d’aigua, plena de rierols, salts d’aigua i gorgs espectaculars. De tant en tant, algun d’aquests gorgs és tan profund que no se li veu el fons i se’l bateja com a «Gorg Negre». Un gorg sense fons? I aquí neixen totes les llegendes i la imaginació vola fins on la volem acompanyar.

Hi ha una llegenda d’aquest gorg, que també trobem repetida en d’altres gorgs negres del Montseny. Can Perarnau era una masia a prop de Sant Martí de Riells on vivia en Sebastià. Un dia va enfilar-se cap al gorg negre i de resquitllada va veure com la noia més preciosa que havia vist mai se submergia dins el gorg! Es va enamorar d’ella a l’instant i hi va córrer per veure-la de prop, però ja havia desaparegut. Hi tornà cada dia i la cridava des de la vora del gorg, però res de res… fins que un dia la dona d’aigua va aparèixer i va acceptar casar-se amb en Sebastià, però li va posar una sola condició: sota cap concepte, mai no podria revelar a ningú que ella era una dona d’aigua o no la tornaria a veure mai més. En Sebastià fou la persona més feliç de Riells i amb la seva dona van convertir can Perarnau en una de les masies més riques dels termes del castell de Montsoriu. Un dia, la dona va ordenar als jornalers que recollissin la collita encara que el blat no era madur del tot. Quan en Sebastià s’assabentà que la collita s’havia collit tot i estar encara verda, es va enfurismar amb la seva dona i, davant dels jornalers, li va retreure que què en podia saber, una dona d’aigua, de collites! S’havia arruïnat la feina de tot un any! La dona no es va defensar, tan sols s’enfilà riera amunt, es capbussà al gorg i no tornà mai més. Pocs dies més tard, una forta tempesta assolà el Montseny i va malmetre totes les collites de la zona, excepte les de can Perarnau, que ja estaven segures dins el graner.

És, doncs, el Gorg Negre de Riells una entrada a les entranyes màgiques del Montseny? Si hi anem, hi trobarem una dona d’aigua? Follets entremaliats? O un perillós diable? Us proposo que seguim el camí d’en Sebastià i ho esbrinem! Som-hi?

Comencem des de l’abadia de Sant Martí de Riells, un antic temple romànic que el rei Carles el Calb va donar, l’any 860, al bisbe de Barcelona. Travessem la carretera cap a una pista forestal que s’enfila per la riera de Riells seguint les marques blanques i vermelles del GR-83. Al cap d’uns tres-cents metres, veurem que el sender del GR abandona la pista per un caminet cap a la dreta. No el seguim i continuem pista amunt. Al cap de poc travessarem la riera per un pont i seguim per la pista de terra fins que, de cop, comença a allunyar-se de la riera girant a la dreta, en direcció a can Perarnau. Just aquí, ens hem de fixar a mà esquerra en un petit pontet de fusta que travessa la riera. Deixem la pista forestal, creuem el pont i seguim riera amunt.

La imatge de les aigües jugant a escórrer-se entre les pedres ens anirà seguint tot el viatge. El primer que ens sorprendrà seran els guardes del camí: uns enormes castanyers que vigilen l’entrada al clot. Al cap d’uns metres, veurem que el camí es comença a enfangar. La responsable és la font de les Fogueres, que s’amaga a l’esquerra del camí. A partir d’aquí haurem d’avançar sempre seguint la riera, travessant-la per on ens sembli més segur i anant en compte de no patinar i caure-hi a dins. La muntanya s’anirà tancant al nostre voltant per unes imponents parets de pedra. Estem entrant al Clot de l’Infern, un indret espectacularment bonic! Heu vist, però, quin nom?! Glups! No tingueu por! Seguim!

A mesura que avancem, el caminet es desdibuixarà i haurem de grimpar cada vegada per llocs més empedrats i relliscosos, i anirem trobant petits gorgs, cadascun més bonic que l’anterior. Arribat un moment, ens semblarà que el camí més fresat marxa a l’esquerra cap a la perxada de la Torroella, però nosaltres, tossuts, seguim riera amunt sense perdre-la. Grans pedres al camí ens faran volar la imaginació. Seguim amunt; no defalliu!

Després de travessar la riera diverses vegades veurem que, pujant a mà dreta, hi ha un camí d’un metre i mig d’ample paral·lel a la riera. Ens hi enfilem i seguim direcció riera amunt (cap a l’esquerra). El camí acaba amb una petita clariana i seguim les aigües de la riera. Ja albirem la gran roca de l’Ajaguda del Cortal sota el turó de l’Aguda i sentirem el salt d’aigua que guarda el Gorg Negre. Encisador! La veieu? Em sembla que no hi ha rastre de la dona d’aigua…

Si seguíssim amunt, arribaríem a les Dues Rieres, on la riera de Riells es bifurca: a la dreta, el torrent de can Bernat, i a l’esquerra, el torrent dels Güers. Seguint el torrent de l’Arnau aniriem als corrals de can Perarnau, però nosaltres tornem enrere pel caminet, tot i que aquest cop sense abandonar-lo, i deixem ja la riera i la vegetació de ribera. El caminet de seguida es troba un revolt. Girem a la dreta i baixem en direcció a can Perarnau. Al cap menys d’un quilòmetre en veurem sobresortir la teulada i el que encara en queda (sembla que després que marxés la dona d’aigua no li ha anat pas gaire bé). El camí ens deixa a la pista del principi: girem a la dreta i tornem per on hem vingut fins a l’abadia de Sant Martí de Riells.

Aquesta ruta va estar amagada dels passavolants fins que el 1941 va arribar a Sant Martí de Riells un nou rector desterrat per catalanista i antifranquista: Mn. Pere Ribot. Fins el 1997, aquest enamorat del Montseny va donar a conèixer la muntanya i els seus indrets amagats i excepcionals: ell mateix va batejar aquesta ruta com la d’«El Camí de les Cascades» i la va fer popular.

Abans d’acabar, vull agrair a l’Isa Carretero que m’hagi descobert aquest indret! I vosaltres, no guardeu les botes gaire lluny, que el mes que ve tornem a enfilar-nos per algun racó d’aquí!

Bona ruta!

El millor: Una riera espectacular

El pitjor: El risc d'una reblicada

s

Perill de relliscades!

Ruta d’aquí: El dòlmen de ca l’Arenes

Ruta d’aquí: El dòlmen de ca l’Arenes

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 61 de la revista “D’aqui”, el març del 2017

Punt de sortida i arribada:

Can Bosch de Dosrius.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Dosrius

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Can Bosc (462 m), Sot del Dolmen (400 m), el Corredor (635 m).

Dificultat mitja-alta

Llegenda del mapa:

MAPA:

1. Can Bosc

2. Turó de Bell-lloc
3. Pou de glaç de can Bosc
4. Font del Ferro
5. Can Miloca
6. Alzinar vell de ca l’Arenes
7. Ca l’Arenes
8. Dolmen de ca l’Arenes
9. Turó de la Pera
10. Pi cargolat
11. Sot del Fangar
12. Pedrera “Pedres del pare Jaume”
13. Santuari del Corredor
14. Torre de guaita
15. Roques de Mataró
16. Font del Grèvol
17. Mirador
18. Àrea d’esplai del Corredor
19. Puig Aguilar

Anem de can Bosc al santuari del Corredor pel sender SL-80

La muntanya del Corredor ha estat habitada des de temps immemorial, ja que ha estat accessible tant des del litoral com des de la plana del Vallès i ha ofert als seus habitants refugi, recursos, aliment i llocs singulars on satisfer les atàviques necessitats espirituals. Actualment, però, tota aquella esplendor de quan la muntanya estava habitada pels quatre costats ha desaparegut. Però no del tot. Si ens hi fixem bé, podrem veure’n testimonis, i ja veureu que són excepcionals. Som-hi?

Començarem la ruta a prop d’una de les construccions arquitectòniques més singulars i refinades del massís del Corredor: can Bosc. Aquest gran mas, situat al terme municipal de Dosrius, havia estat la residència d’estiueig dels comtes de Bell-lloc ja al segle XVI. De base rectangular, s’alça un volum robust de quatre plantes coronat per una coberta a quatre vents. Les finestres, els portals, les cantoneres i bona part de les parets de façana estan fetes de grans carreus de granit ben treballats, on destaca el portal principal d’arc de mig punt de disset dovelles. Al voltant, creant patis terrassats, s’hi ha anat afegint diversos annexos. Dos grans contraforts de granit a la façana sud encara ressalten més la forma robusta de l’edifici. Tot el conjunt és d’una finesa i, alhora, d’una sumptuositat excepcional.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Podem deixar el cotxe a l’aparcament de davant de can Bosc, on trobarem també un plafó amb un itinerari del recorregut del sender SL-80. Es tracta d’un sender ben senyalitzat per fites de fusta amb marques blanques i verdes. Com que no té pèrdua, ens podrem centrar més en el fabulós paisatge que ens espera.

Resseguim el camp cap a la primera fita i ens enfilem per un camí bosc endins. No trigarem gaire en arribar a les restes del magnífic pou de glaç de can Bosc. Les terres del mas no només proveïen la masia de caça, cereals, hortalisses, fusta i pinyons, sinó que el que s’anomena «petita edat glacial» de l’època medieval a Europa va permetre una indústria al voltant del gel. No només can Bosc tenia pou de glaç, ja que només al municipi de Dosrius en podíem trobar com a mínim cinc: dos a l’entorn del Far, dos a Canyamars i un al costat del nucli de Dosrius. Aquesta indústria tingué el seu apogeu entre els segles XVI i XIX, però després, amb l’aparició de les neveres i l’augment de les temperatures, els pous s’abandonaren. Aquest pou aprofitava l’aigua del torrent de la font del Ferro que omplia una bassa. Al gelar-se, es tallava en blocs i s’emmagatzemava al pou per abastir les ciutats properes (gelats, conservació d’aliments, anestèsia…). Voleu veure quina font alimentava aquest pou? Continuem pel camí que baixa fins al sot i hi trobarem, ben arranjada des del 2005, la font del Ferro.

Continuem camí amunt resseguint els camps. Poc després, el camí s’endinsarà pel bosc de pins, alzines, gatells, verns, àlbers, saüquers, grèvols i gatells, fins a pujar a la carena cap al camí de can Miloca, des d’on podrem gaudir d’unes vistes excel·lents.

Girem a la dreta seguint les indicacions del sender per un caminet ombrívol, protegit per un alzinar espès. Després d’una baixada suau, travessem un petit torrent, el soroll de l’aigua del qual ens acompanyarà a l’inici d’una pujada lleugera fins que trobarem el dolmen de ca l’Arenes.

Aquest sepulcre megalític, d’uns cinc mil anys d’antiguitat, actualment restaurat i tornat a muntar, es tracta d’un dolmen amb una cambra que pretèritament estava colgada per un túmul encerclat per un petit cromlec. Els primers habitants d’aquestes terres no només van alçar aquest petit temple aquí, sinó que podem trobar altres vestigis megalítics al Corredor, com el dolmen de la Pedra Arca, el de la Pedra Llarga, el de Pedra Gentil i el de les lloses del Trull.

Continuem la nostra ruta. El camí s’anirà enfilant muntanya amunt. Si ens hi fixem, a mà esquerra podrem veure un pi ben singular: tan recargolat que forma gairebé un quatre.

El camí continua entre boscos i, de tant en tant, potser veurem lluny, a l’horitzó, el campanar del Corredor que ens espera. Agafem aire, ja que la pujada serà constant i, de tant en tant, trobarem algun tram de pujada forta amb terra de granit un xic relliscós. Al cap de gairebé dos quilòmetres trobarem un altre sender que coneixem: el sender del Corredor SL-72, que ens acompanyarà fins al santuari. Continuarem camí amunt, travessant el sot del Fangar i la pedrera coneguda com «les roques del pare Jaume», i ben aviat entrarem a l’esplanada del santuari del Corredor. Aquí us recomano que recupereu la ruta de la revista d’aquí número 52 (juny 2016) on us explicava la història de «les misterioses llums de la muntanya de baix».

Continuem la ruta, seguint el SL-80 (blanc i verd), que durant un bon tram anirà paral·lel al  GR 92 (blanc i vermell), baixant per un corriol carena avall pel pla de les Brugues fins que una de les fites del sender ens proposarà dues visites que valdrà la pena aprofitar. Una és una petita baixada cap a la font del grèvol. En menys de cinc minuts podrem veure una font arranjada que, si ens hem quedat sense aigua, amb una mica de paciència ens podrà omplir la cantimplora. L’altra visita és al mirador al sot del torrent de Rupit i la serra de Vallalta. Val la pena!

Tornem a la ruta camí avall fins a l’àrea d’esplai del Corredor. Un corriol anirà baixant per la solella, però de tant en tant els arbres ens protegiran del sol. El sender resseguirà suaument la carena de la serra fins a dalt del Puig Aguilar (530 m). Abandonem el GR i continuem pel SL-80 baixant xino-xano fins a trobar altre cop el majestuós can Bosc.

Ah! Em faria il·lusió veure com feu la ruta! Si feu fotografies d’aquesta o de qualsevol ruta d’aquí i les pengeu a Instagram, poseu-hi el hastag #rutesdaqui.

Bona ruta!

El millor: Des de la prehistòria se sap que aquest és un indret especial

El pitjor: Alguna pujada dura de terreny relliscós.

Porteu la càmera

Ruta d’aquí: L’ànima del Montnegre

Ruta d’aquí: L’ànima del Montnegre

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 63 de la revista “D’aqui”, el maig del 2017

Punt de sortida i arribada:

Sant Martí de Montnegre

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Celoni

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Inici i final a Sant Martí de Montnegre (570 m). Turó Gros (766 m). Santa Maria de Montnegre (611 m). L’alzina grossa de can Preses (440 m).

%

Dificultat mitja

Llegenda del mapa:

MAPA:

1. Sant Martí de Montnegre
2. Rectoria de Montnegre
3. Restaurant – Ca l’Auladell
4. Inici PR – C 103
5. Terra Negra
6. Turó de la Freixa
7. Coll de Basses
8. Roureda i els faig d’en Preses
9. Torre de guaita
10. Turó Gros
11. El vaivé de la Casa Vella
12. Turó de ca n’Alomar
13. Capella de Santa Maria de Montnegre
14. Roure de Santa Maria
15. Font de Santa Maria
16. Font del Degotall
17. Can Joan de l’Om
18. Alzina Grossa de can Preses
19. Can Preses

Visitem l’esglesiola de Sant Martí i la capella de Santa Maria de Montnegre pel sender SL-C 103

El massís del Montnegre és un lloc idíl·lic a prop de casa, però poca gent el visita i ningú no sap per què. Hi ha qui diu que el Montnegre és una muntanya molt frondosa on el sol amb prou feines arriba a tocar el terra. Potser per això algú el va batejar amb aquest nom. Els camins s’assemblen entre ells i costa distingir una obaga d’una altra. Qui no els coneix, corre el perill de perdre’s. Si hi sumem que es troba proper al mar i a la transitada via Augusta del Vallès, el massís esdevenia, a més, un lloc molt accessible a lladres, pirates i bandolers.

És normal, doncs, que sigui una muntanya despoblada on poca gent vivia, i els pocs que s’hi atrevien, fos per inconsciència o necessitat, acabaven forjant un caràcter dur o bé fugien a viure en terres més hospitalàries.

El Montnegre, doncs, ha amagat gelosament durant segles una enorme quantitat de tresors just al davant del nostre nas que a molts ens han passat desapercebuts i que només coneixen els autèntics enamorats del massís i els veïns més muntaners de la zona.

A la ruta d’aquest mes, us proposo descobrir part d’aquests tresors: alzines i roures monumentals, castanyedes i avellaners de postal, cims amb vistes espectaculars, fonts d’aigua fresca, boscos encisadors i temples centenaris. I tot això a prop de casa! Som-hi?

L’inici de la nostra ruta serà a l’ermita de Sant Martí de Montnegre. Arribar-hi és senzill si se sap com fer-ho. Si no us coneixeu el lloc, us animo a visitar l’oficina de turisme de Sant Celoni, que es troba al mateix carrer Major número 53, en l’edifici de l’antic hospital de pobres i malalts de Sant Antoni Abat (s. XVII).

Sortim d’un lloc conegut: la vila de Sant Celoni, i haurem de fer una petita marrada en cotxe d’uns onze quilòmetres. Agafem la carretera C-35 en direcció a Hostalric fins al trencall a mà dreta, en direcció a les urbanitzacions de Can Batlle, Can Coll i Boscos del Montnegre. Entrem a la urbanització i seguim les indicacions (primer cap a l’Hotel Cal Batlle i després cap a Sant Martí de Montnegre). Deixarem Can Coll enrere i continuarem per la pista forestal fins a l’ermita. Deixem el cotxe a l’aparcament de Sant Martí i comencem la nostra ruta.

Ens enfilem camí amunt (per on hem vingut en cotxe) deixant enrere el restaurant i, de seguida, veurem un altre aparcament amb molt bones vistes i també el plafó de l’inici de l’itinerari del «Montnegre carener» SL-C 103, que seguirem tota l’estona. Està ben senyalitzat amb fites de fusta i marques blanques i verdes.

Cal avisar, abans de res, que la ruta s’enfila de cop i volta cap a dalt de la carena en una pujada dura que ens farà bufar una mica. Agafem-nos-ho amb calma i amunt cap al coll de Terra Negra!

Un cop allà, prenem la pista de l’esquerra seguint la pujada cap a la carena on les alzines cada vegada competiran més amb els castanyers. Seguim pujant cap al coll de les Basses. A mesura que pugem, entrem en un clima més humit que afavoreix també la presència de faigs, roures de fulla gran i, atenció!, roure africà, molt escàs a Catalunya.

Continuem per la carena fins al turó Gros, també conegut com «el turó de la telefonista», presidit per una torre de guaita molt alta des d’on es controlen possibles incendis forestals.

El camí baixa cap al vaivé de la Casa Vella. Agafem un trencall a l’esquerra, que deixa la carena i baixa per l’obaga on ja comencem a notar la presència d’avellaners. Anem baixant fins a la capella de Santa Maria de Montnegre. Un petit temple del segle XVIII que fou malmès durant la Guerra Civil i restaurat el 2009.

Just al costat, veiem les restes del roure de Santa Maria, declarat arbre monumental però que el 2010 una forta tempesta de vent i neu aterrà. Abans de caure a terra, tenia una alçada de 23 metres i un tronc de 4’4m de perímetre. El 2012 es va plantar al seu costat una rèplica de l’arbre caigut, clonat a partir de segments cel·lulars vius de l’antic roure. I just sota el roure, al marge, hi ha la font de Santa Maria, on podrem refrescar-nos (alerta: ja sabeu que les fonts naturals no tenen garantia sanitària).

Continuem seguint les marques blanques i verdes del sender. Al cap de poc, trobem al peu del camí una teula que surt d’entre unes pedres al marge. És una altra font molt menys cabalosa, tal com ens revela el seu nom: «font del Degotall». Continuem baixant pel camí principal ignorant els accessos de desembosc. De tant en tant trobarem misterioses restes de forns a una banda i revolts amb unes vistes espectaculars del Montseny i de Montsoriu a l’altra. I, en un d’aquests revolts, apareix una nova sorpresa: l’espectacular alzina Grossa. Llàstima que malauradament també s’hagi esqueixat com el roure de Santa Maria i que se l’hagi hagut de subjectar amb tensors. El tronc fa més d’un metre de diàmetre i tres de perímetre.

El camí va planejant fins que trobem l’aparcament de l’inici del sender. Tornem a baixar pel camí del restaurant fins a l’església de Sant Martí de Montnegre. Com veureu, està situada en un enclavament privilegiat, al costat de la rectoria i amb unes vistes espectaculars del Montseny.

L’esglesiola fou edificada entre els segles XVII i XVIII com una única nau barroca, coberta amb volta de canó, amb un absis semicircular i dues capelles laterals. En destaca el seu campanar-torre a la façana principal, que li dóna un aspecte robust ja que ocupa la mateixa amplada de la façana i està coronat, com molts altres de la zona, amb merlets i una piràmide de pedra.

Però l’esglesiola de Sant Martí de Montnegre ha estat l’ànima de la muntanya des de temps immemorials. El 1022 ja es troba documentada, quan era l’església del castell de la família Gualba i dominava tota la baronia de Montnegre, Fuirosos, la Batlloria i Gualba.

Aquestes visites, són un agraït premi després d’aquesta passejada. No us sembla? I recordeu: no amagueu les botes gaire lluny perquè ben aviat tornarem a buscar més racons d’aquí. A punt?

Bona ruta!

El millor: Les vistes

El pitjor: La senyalització per arribar al punt de sortida

Porteu càmera fotogràfica!