Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor

Presentació del llibre: Quaderns de Vilamajor núm. 10 – Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor

El passat divendres 13 de juliol, a les 20h, es va fer la presentació del llibre Quadern de Vilamajor, núm. 10, Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor a la sala Orila de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor (Avinguda dels Quatre Camins, 1).

El llibre és un inventari onomàstic que recull la toponímia (noms de lloc) i antroponímia (noms de persona) del municipi de Sant Pere de Vilamajor. Per tal de redactar aquesta obra, l’autor, Enric Garcia-Pey, ha recorregut tots i cadascun dels indrets del municipi fent entrevistes i estudiant documentació d’arxius públics i privats. Els noms van ordenats alfabèticament seguint la tipologia d’un diccionari.

Donà la benvinguda a l’acte l’alcaldessa de Sant Pere de Vilamajor, Pamela Isús. La presentació del llibre anà a càrrec del doctor en Ciències Ambientals, Martí Boada. Tot seguit, l’autor del llibre, el granollerí expert en onomàstica Enric Garcia-Pey, ens donà una visió general del seu nou llibre Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor, que serà el número 10 de la col·lecció Quaderns de Vilamajor del Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor.

El llibre

Número 10 de la col·lecció “Quaderns de Vilamajor”. 21x21cm. 626 pàgines.

A la venda

A més del dia de la presentació, es podrà adquirir a la Mongia de Sant Pere de Vilamajor al preu de 15 euros.

Can Patirem: la història d’una casa misteriosa de Sant Pere de Vilamajor

Les vilamajorenques atemorien els seus fills amb portar-los a can Patirem

«Si no t’acabes la sopa, t’enviarem una setmana a can Patirem». Amb aquesta advertència, la meva àvia materna aconseguia el que volia de mi. Potser els altres nens de la meva edat escuraven ràpidament el plat per por que els Reis no els portessin cap regal o que se’ls presentés a casa en Pere Botero, però a casa de l’àvia Maria, can Patirem era un lloc imaginari que evocava horrors, desgràcies i tota mena de privacions.

La meva mare aguantava el tipus quan sentia aquesta amenaça, però per dintre es devia pixar de riure. Ella també havia ballat al so d’aquesta cançó, fins que un dia va haver sentit el pare, el meu avi Joan, anunciar amb tota normalitat que se n’anava a treballar a la vinya de can Patirem, a dalt la muntanya. Llavors es devia haver adonat que aquell nom, que semblava sortit d’un conte poblat per llops, caçadors i nens menjats per bruixes, era, en realitat, el nom d’un lloc real: una masia perduda en algun indret remot i muntanyós de Vilamajor.

Can Patirem és al sud-est del coll de Murta

Coordenades: 41º 42′ 537 – 002º 22′ 410
Vaig anar convivint amb aquest nom tan curiós durant anys, fins que vaig ser prou gran per anar-lo a buscar. Els anys també havien transcorregut per al meu avi, qui, llavors, ja no podia enfilar-se per la muntanya com abans, però sí que em va dir on s’amagava i com arribar-hi. Era al veïnat de Canyes, al sud-est del coll de Murta, pujant pel camí de can Panxa, just després de la cruïlla del camí que ve de can Volard de Cànoves i abans de trobar la cruïlla del camí que puja de can Perera de Canyes. Només havia de seguir un caminet mig perdut entre alzines que anava a les artigues de can Patirem, just a sobre, dins el bosc.

Em va dir que, contra tots els meus pronòstics, no es tractava d’una torre amenaçadora envoltada de núvols perennes i foscos, sinó d’una casa petita i miserable, i que encara tindria sort si en quedés alguna paret dempeus.

Fotos: Virgínia Cepero (2016). 

Després d’un parell d’intents fallits, finalment vaig poder trobar les runes, i d’aleshores ençà no ha canviat gaire. La veritat és que, més que una casa petita, més aviat sembla les restes d’una barraca: té una planta rectangular d’uns 7 metres de façana principal orientada a sud-est del que en queda poc més que la part baixa dels murs d’una alçada màxima de 1’80 metres. A les artigues de la feixa del davant, a un nivell inferior, s’hi va plantar una pineda, avui ufanosa. De fet, la vegetació i els arbres ja estan colonitzant les runes, gairebé engolides per l’alzinar, però, tot i així, podem intuir el que seria l’habitatge original, format per dues estances més o menys simètriques d’uns 2,5 x 3,5 metres (habitació i cuina) i, a llevant, com si es tractés d’un afegit, hi veiem una estança auxiliar més estreta però que sobresurt de la façana, d’uns 2 x 4,5 metres, que podria ser una espècie de rebost, de magatzem o, fins i tot, de galliner o similar. L’estança central conserva la porta d’accés i semblaria la més indicada per acollir la llar del foc, tot i que a simple vista no se’n veuen les restes. Us he fet un plànol de la planta perquè us en feu una idea més aproximada.

Els murs exteriors tenen uns 45 centímetres de gruix, mentre que la paret que divideix les dues estances principals és la més estreta, d’uns 30 centímetres de gruix. Ambdues estructures estan fetes amb pedres de la zona, de mida mitjana, lligades solament amb argila. Tant internament com externa (excepte l’annex), les parets estaven arrebossades amb un morter molt pobre, amb més argila que no pas calç. La procedència de les pedres probablement és fruit de l’artigatge de la feixa del davant, quan es van retirar les soques de les alzines i es va buidar de pedres per poder llaurar la terra amb més facilitat.

Pel que fa a les finestres, l’elevat grau de degradació de l’edifici no n’ha conservada cap, tot i que, tenint en compte les característiques arquitectòniques, podem aventurar que devien ser ben petites i acabades amb una llinda de pedra senzilla o de fusta. De la mateixa manera, tant els dos portals interiors com el principal haurien de tenir llinda de fusta i, almenys el principal, tenir els brancals de maó.

Sembla que can Patirem hagi de ser d’una sola planta. Per les restes de l’enderroc, la coberta sembla haver estat resolta amb un embigat de fusta i acabada amb teula àrab, però l’avançat estat de ruïna no ens permet afirmar amb rotunditat com era la volumetria. La simetria de les estances principals sembla indicar que li escauria una coberta a dues vessants amb les bigues paral·leles a la façana principal, de cara a sud, creant un carener perpendicular. D’aquesta manera la teulada s’hauria pogut resoldre amb bigues de menys de 3 metres de llum. No obstant això, el fet que la paret interior sigui més prima que les perimetrals pot indicar que no es tractava d’una paret de càrrega sinó més aviat d’una divisòria, la qual cosa faria possible una coberta d’una sola vessant amb el carener a la part posterior, però amb l’inconvenient de requerir unes bigues més llargues, d’uns 4,5 metres, les quals, encara que no siguin res de l’altre món, es fan més difícils de trobar. Us he fet un esbós de com seria l’aspecte de la casa amb dues vessants o bé amb una.

Així, doncs, ens trobem amb una casa petita, senzilla, sense cap mena de caprici estètic. Si a això hi afegim el nom, per si sol prou descriptiu, podem intuir que els seus estadants eren, o bé pobres, o bé d’economia molt modesta. Situada lluny de tot arreu, a 558 metres sobre el nivell del mar, es troba enclavada en una vessant argilosa, boscosa i de pendent pronunciada, on s’han fet aterrossaments segurament per a tenir-hi vinyes, algun hort o petit camp de conreu. Els habitants, doncs, haurien de viure de la combinació de l’explotació forestal (llenya i carbonet) amb la de la l’agricultura de subsistència. La manca de corrals per a bestiar ens faria descartar la seva activitat ramadera. Les principals fonts d’aigua serien la font del Corral d’en Perera (més amunt) i la font del Duc (més avall), però, tenint en compte que es troben relativament lluny, és possible que comptessin amb alguna petita font propera, avui assecada, o bé que aprofitessin l’aigua de les torrenteres properes, o encara que l’aigua ja llavors fos un recurs escàs.

Què en sabem de can Patirem?

OTPAT- Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial (2008). Inventari del patrimoni construït. Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny. Diputació de Barcelona. Àrea d’Espais Naturals i Diputació de Girona.
SARRIÀ i SARACHO, F. (2002). “Les Masies: el veïnat de Canyes”. Quaderns de Vilamajor, 2. Sant Pere de Vilamajor: Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor, p.66.
Arxiu de l’Arquebisbat de Barcelona. Parròquia de Sant Pere de Vilamajor, caixa 1.10. Llibre de comunions 1847-1904
Vaig preguntar al meu avi (Sant Pere de Vilamajor, 1910-1997) què en sabia, de can Patirem, i ell em va comentar que sempre havia conegut la casa abandonada, buida, sense ningú, la qual cosa va fer créixer dins meu l’interès i la curiositat sobre aquesta misteriosa casa. Parlant-ne amb els veïns del poble, la impressió era similar. Hi havia petites variants a la dita que deia l’àvia, però, en general, tot reafirmava la idea que can Patirem era de difícil accés i que devia oferir unes condicions de vida molt dures…

Tot seguit vaig començar a procurar eventuals estudis o treballs publicats sobre can Patirem o sobre les cases de la zona amb l’esperança d’esbrinar qui haurien estat els valents que s’havien atrevit a viure-hi, però no n’hi ha gaires… D’una banda, hi ha l’inventari del patrimoni construït, del Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny, i, d’altra banda, el Mapa del Patrimoni de Sant Pere de Vilamajor. També tenim el Quadern de Vilamajor, núm. 2, titulat Les Masies: el veïnat de Canyes, però sembla que tots coincideixen que no queda cap informació de la casa. Com a molt, s’aventura una data de construcció entorn al segle XVIII.

Però, quan ja semblava que no podria resoldre el misteri, va caure a les meves mans una documentació excepcional de la parròquia que em va permetre endinsar-me en la història de la casa. Vols conèixer-la? Som-hi!

“Sempre vaig veure can Patirem abandonada, buida i mig enrunada.” Joan Baró Mas (1910-1997)

Vilamajorenc

“A mi, quan no volia menjar, el meu pare moltes vegades em deia: quinze dies a can patirem!” Mercè Garriga

Vilamajorenca

“A casa dèiem: No tens gana? Vuit dies a can Patirem! Però sempre la he vist buida.” Joan Bruguera (1924)

Vilamajorenc

“Si no t’acabes la sopa, t’enviarem una setmana a can Patirem.” Maria Icart Serra (1924-2013)

Vilamajorenca

“[Això d’enviar els desganats a can Patirem], de petita ho sentia dir a la iaia”. Montserrat Prat

Vilamajorina

“Quan era petita i no tenia gana em deien: -A can Patirem hauries d’estar!” Carme Teixidor

Vilamajorina

“Això [d’anar a can Parirem] ho hem dit molts pares de Sant Pere.” Lolita Carbonell

Vilamajorenca

“Era tanta la gana que els gossos quan veien sortir la lluna bordaven perquè es pensaven que era un pa.” Enric Garcia-Pey

Onomàstic

La documentació de la parròquia és molt exhaustiva i ens indica qui viu a les cases del municipi any rere any des del segle XVII fins a principis del segle XX, alhora que també ens indica si en alguna no hi viu ningú i està deshabitada. L’edificació que avui coneixem com a «can Patirem» no la trobem ni en la documentació del segle XVIII ni en la del XVII; és més moderna, concretament del segle XIX, i el seu nom original fou el del cognom de la primera família que l’habità: «can Pasqual».

El primer any en què es fa referència expressa a la casa és el 1848, quan hi va anar a viure el matrimoni format per en Joan Pascual i la seva muller, na Maria. De les dones, generalment no hi consta el cognom; només s’indica quin parentiu tenien amb el cap de la casa, i en aquest cas, al costat del nom de la Maria només hi ha una m, que ens indica que es tracta de la muller d’en Joan.

Can Pasqual és d’una senzillesa arquitectònica tal, que es podria haver construït en menys d’un any, així que la data de construcció l’hauríem de situar entre el 1847 i 1848. Set anys més tard, el 1854, s’inscriu en el llibre de comunions de la parròquia la seva filla Francesca i la casa és rebatejada com a «can Patiràs». Sembla, doncs, que can Pasqual era coneguda amb el malnom de «can Patiràs» i que aquest s’acabaria oficialitzant el 1854, tal i com si fos una premonició dels seus veïns, segurament per la manca de condicions que hi devia haver en aquest indret o per la pobresa de la família. De fet, segons en Garcia Pey, es diu que era tanta la gana de la casa que els gossos, quan veien sortir la lluna, bordaven perquè es pensaven que era un pa…

El 1855 s’hi inscriu una nova filla, l’Eulàlia, i, el 1856, la Josefa.

El 1866, el nom de la filla Josefa desapareix de llistat d’habitants de la casa, i el mateix tornaria a passar l’any següent amb l’altra filla, l’Eulàlia. Desconeixem si això es deu a una marxa voluntària o bé a la defunció d’ambdues filles, però el fet és que, el 1867, només hi viuen el matrimoni d’en Joan i la Maria, acompanyats per la filla gran, la Francesca.

Era cert el mal auguri del malnom de la casa? Potser no ho sabrem mai del cert, però el que sí sabem és que aquell any, el 1867, la casa canvia el nom pel de «can Patirem». És com si la família Pasqual hagués reconegut que no era el millor lloc on viure.

La malastrugança torna a can Patirem el 1875, quan veiem que en Joan Pasqual desapareix de la documentació (per defunció, potser?) i la Maria passa a viure sola amb la seva filla Francesca.

Al cap de pocs anys, el 1878, ve a viure a la casa el marit de la Francesca, en Ramon Munner, i a la casa hi conviuen el nou matrimoni d’en Ramon i la Francesca amb la sogra Maria, vídua d’en Joan. Però aquesta convivència durarà poc, perquè a partir del 1879 només hi viuen el matrimoni d’en Ramon i la Francesca (defunció de la Maria, potser?).

El nou matrimoni (Ramon i Francesca) malviurà a can Patirem fins el 1888, any en què deixen la casa. Can Patirem restarà abandonada durant tres anys, fins el 1890.

El 1891, una nova família es va atrevir a pujar a viure a la casa: l’Andreu Soler, acompanyat de la seva dona Maria i els seus dos fills, en Josep i en Joan. Recordem que les condicions de vida no deurien ser les millors, fet que probablement hagi justificat que marxessin ben aviat: quatre anys després, és a dir, el 1895. Esperem i desitgem que se n’hagin anat a viure a un lloc millor…

La casa va romandre abandonada un any, durant el 1896. Un any després, el 1897, hi va anar a viure una altra família: en Salvador Martí i la seva muller, la Maria Masó. La malastrugança torna a aparèixer en només tres anys, ja que en Salvador desapareix (per defunció?) el 1900, any en què ve a viure amb la Maria Masó un tal Joan Icart (segones núpcies? Un afillat?), juntament amb la tia Montserrat. Aquesta visita, però, només dura un any, i finalment marxen tots tres de la casa.

La darrera família en habitar can Patirem hi arribà el 1901: en Ramon Monfolleda i la seva dona Rosa, però marxen de seguida, ja que només hi viuran fins el 1903, quan abandonaran, per sempre, la casa. A partir del 1904, can Patirem ja quedarà deshabitada definitivament.

Desconeixem en quina situació es podria trobar la casa i el seu estat de manteniment en el moment de l’abandó, però a partir del 1904 devia començar un procés lent i implacable cap a l’enderroc. La teulada podria haver aguantat encara alguns anys i, potser, tot i que ningú hi tornà a viure de forma permanent, la casa podria haver acollit algun muntaner, bosquerol o algun fugitiu en època de la Guerra Civil. Però tard o d’hora la teulada hagué de cedir i esfondrar-se, juntament amb la part superior de les parets. Amb el temps, algunes alzines hi han nascut i en pocs anys els murs tindran una alçada ben minsa.

La casa no ha sobreviscut al segle XX, però sí el seu topònim, i és feina nostra que també ho faci la seva història.

I vosaltres? Us acabareu la sopa? O us haurem de portar a can Partirem?

Es construeix can Pasqual i el 1848 hi van a viure en Joan Pasqual i la seva dona Maria

|

El 1854, la casa pren oficialment el nom de "can Patiràs"

La família Pasqual creix amb la Francesca, l'Eulària i la Josefa.

|

El 1867, la casa pren oficialment el nom de "can Patirem"

Després de la mort del pare, Francesca Pasqual es casa amb en Ramon Munner

La casa resta abandonada del 1888 al 1890

Entre el 1891 i 1895 hi va viure la família Soler

La casa torna a abandonar-se el 1896

Entre el 1897 i 1900 hi va viure la família Martí-Masó

Entre el 1901 i 1903 hi visqué la darrera família: els Monfolleda

La casa s'abandona definitivament el 1904

Sabies que hi ha més "can Patirem" per Catalunya?

  • Can Patirem a Les Franqueses del Vallès (barri de Bellavista).
  • Can Patirem (can Pelican) a l’Hospitalet de Llobregat.
  • Can Patiràs a Cistella (Girona).
  • Can Patiràs a Arbúcies (veïnat del Sorrall).
  • Can Patiràs a Ogassa.
  • Carrer de can Patiràs a Sant Iscle de Vallalta.
  • Plaça de can Patiràs a Moià.
  • Can Patiràs a Campins.

En coneixes algun altre?

Sabies que l’escriptor Prudenci Bertrana va pintar Vilamajor?

Sabies que Prudenci Bertrana, abans d'escriptor modernista, havia estat pintor?

I que havia pintat a Sant Pere de Vilamajor!?

La Cedes de can Cortès em va dir que havien anat a veure una exposició de quadres d’en Prudenci Bertrana al Museu d’Art de Girona. Pintura? Però que no era escriptor?

La notícia no era que també pintava sinó que es van sorprendre en veure quadres de Sant Pere de Vilamajor! Com? Sí? Doncs me n’hi vaig a veure’ls!

El Museu de Girona, en motiu de l’Any Bertana, té una exposició temporal del 11 de maig a l’1 d’octubre de 2017 al cinquè pis del Museu titulada: “Prudenci Bertrana, pintor”. Allà podrem fer-nos uns idea de qui era Bertrana:

Nascut a Tordera el 1867, sempre havia destacat per les seves aptituds pel dibuix. El 1884 es va matricular a la universitat per estudiar enginyeria però ho va deixar al cap d’un any (1885) i es va matricular a l’escola de la Llotja, però tampoc acabà els estudis.

Acabat de casar, es va establir a Girona però no tenia estudis ni cap ofici. Així que va decidir pintar per guanyar-se la vida. Des del 1890 va començar a fer rètols, retrats… i el 1897 fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Girona. Quan va començar a guanyar renom com a pintor començà a escriure.

El 1899 va publicar la seva primera narració i tres anys després obtenia un premi als Jocs Florals d’Arenys de Mar. A mesura que tenia més i més reconeixements literaris i amb la bona crítica de la seva primera novel·la (Josafat), anà desviant el seu interès cap a la literatura sense deixar mai de pintar. Aquesta època va coincidir amb l’època més destacada de les seves obres pictòriques, però després de passar una època a Vilamajor desà els pinzells durant gairebé vint anys.

 

Aquest quadre fou pintat el 1916 i sembla fet des d’una de les finestres del segon pis de can Planes. Si us hi fixeu veureu que cases de la família Cortès encara no havien estat rehabilitades amb els estils modernistes-noucentistes dels anys 20 del segle XX i encara presenten un aspecte medieval. I la Torre Roja encara té el panteó de la família Soler a la façana de migjorn, està arrebossat amb rellotges de sol i no està aïllat, sinó aferrat a l’església per un mur on s’hi guardaven estris del cementiri vell.

Aquest quadre fou pintat el 1916 i sembla fet des del carrer Montseny, a l’altra banda de la riera. O fins i tot, des dels jardins de can Duran. En primer pla trobem la vegetació de la riera i una casa encara per rehabilitar, probablement la Dàlia (si la Jardinera no estava construïda). Diríeu que és la Dàlia, oi?  La muralla de l’església estava en mal estat i plena de vegetació (encara hi havia el cementiri vell). Hi veiem cal Menut, la Mongia, can Pau, cal Gorro…

Què hi feia Prudenci Bertrana a Sant Pere de Vilamajor?

Després de la mort del seu fill Heribert (1913) i la seva filla Helena (1915), Prudenci Bertrana anà a passar una temporada amb la seva dona i la seva filla Cèlia a Sant Pere de Vilamajor. S’estaven en una casa propietat de Xavier Montsalvage. Fou durant aquesta època quan va pintar els dos quadres que hem vist de Vilamajor.

Però quina casa era la de Xavier Montsalvatge?

Xavier Montsalvatge tenia una casa a Sant Pere de Vilamajor? El famós compositor català? Saps quina casa podria ser? Espero el teu comentari!

Quina casa podria ser la Montsalvatge?

Sembla que un dels quadres es podria haver pintat des de can Planes. Podria ser aquesta? O no?

L'exposició només dura fins el 1 d'octubre de 2017

Museu d’Art de Girona, pujada de la Catedral, núm. 12 (darrera la catedral). Tel. 972203834. Feiners de 10 a 19h (de maig a setembre) i de 10 a 18h (d’octubre a abril). Diumenges i festius de 10 a 14h. Els dilluns tancat (excepte festius). Preu entrada general 4’5 euros. Més informació: www.museuart.com

2x1

L’entrada a l’exposició inclou no només veure l’exposició temporal sinó totes les sales del museu de l’art gironí des del segle X al XX.

I si ja us ha passat l’exposició, podeu fer una visita igualment al museu perquè paga la pena.

Recomanable al 100%

Bona excusa per visitar Girona!

Visitar el museu sempre és una bona excusa per visitar el centre històric de Girona. Oi que sí?

Ens saps res de la relació d'en Prudenci Bertrana o Xavier Montsalvatge amb Vilamajor?

7 + 8 =

Saps per què als vilamajorencs rebien el malnom de lletsoners?

En Carles Ruiz-Cervelló em va preguntar un dia: “-Saps per què els de Sant Pere de Vilamajor ens diuen lletsoners?”. Jo vaig quedar estorat. No ho havia sentit mai. I li vaig dir: “No ho sé”. Ell tot seguit em va respondre: -“Tinc un llibre que vull que vegis”. I dit i fet, va caure a les meves mans un recull enquadernat del setmanari “Curiositats de Catalunya” que es va començar a publicar el 4 de gener del 1936 i l´últim número va aparèixer el 30 d’octubre del 1937, qui sap si per la Guerra Civil.

En el número 2 del setmanari, editat el 11 de gener (Sant Higini) de 1936, a la pàgina 6 es resolia el misteri:

Els autors fan referència a un folklorista de Reus anomenat Cels Gomis que va visitar pobles de tot Catalunya a finals del segle XIX i a principis del XX.

Quan ho vaig llegir vaig pensar: -“Espero que no sigui veritat!”. I, si ho fos, seria ben normal que els vilamajorencs no haguessin tingut com a prioritat a estendre aquest malnom, ja que una ruqueria així no és pas motiu per estar-ne orgullós. Suposo que deu passar el mateix amb el “Quina hora és?” de Sant Pol de Mar o els “Capgrossos de Mataró”.

Cercant informació d’aquesta rondalla, he trobat que el de Sant Pere de Vilamajor no és un cas únic en els Països Catalans on es repeteix pràcticament calcada la mateixa història. El que canvia és el malnom, ja sigui lletsoners o mata-rucs. Altres poblacions amb rucs penjats al campanar són:

Solsona (Solsonès)

Escenifiquen la pujada del burro al campanar i són coneguts com els mata-rucs.

Vilassar de Mar (Maresme)

Una llegenda calcada a la de Sant Pere de Vilamajor. Pugen l’Ase Innoscenci al mes de juny.

Andratx (Mallorca)

També van pujar un burro per menjar el lletsó del campanar d’Andratx.

Tàrrega (Urgell)

També pugen la figura de l’ase dalt del campanar.

Pià (Rosselló)

La llegenda també ha arribat a la Catalunya Nord.

Sant Esteve d'en Bas (La Garrotxa)

El campanar de Sant Esteve està al municipi de la Vall d’en Bas.

Llavorsí (Pallars Sobirà)

També pugen encara el ruc al campanar.

Castelldans (Les Garrigues)

I els rucs també els pujaven als campanars de les terres de ponent…

La Granada (Alt Penedès)

La segona setmana d’octubre, la Festa Major Petita té com a acte principal la Pujada del Ruc al Campanar, la qual congrega molts habitants de tota la comarca. I, per la Festa Major Gran, per Sant Cristòfol, per la segona setmana de juliol es baixa el ruc del campanar.

I, és clar, Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental-Baix Montseny)

No hi ha tradició festiva de rememorar la rondalla pujant la figura d’un ase dalt de la Torre Roja.

Ja ho heu vist, els vilamajorencs ens deien lletsoners per ser rucs i mata-rucs. Coneixes aquesta rondalla de Sant Pere de Vilamajor? On l’havies sentit? En coneixes alguna altra?

No vull acabar sense fer un agraïment sincer a en Carles Ruiz-Cervelló per fer-me arribar la informació. Moltes gràcies!

Cels Gomis i Mestre

Cels Gomis i Mestre

Etnòleg i enginyer

(Reus, 1841 – Barcelona, 13 de juny de 1915) fou un folklorista i enginyer català.

Biografia de Cels Gomis (viquipèdia)

Va estudiar a Madrid i va treballar construint bona part de les carreteres d’Espanya d’aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que després va classificar i va publicar. El 1868 va col·laborar amb el seu conciutadà Joan Prim en la revolució anomenada La Gloriosa. El 1876 va establir-se a Barcelona. El 1909 va perdre un braç en un accident però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantars catalans.

El 1867 començà la seva activitat política: contactà amb els republicans federals i s’afilià al Club dels Federalistes. Durtant la Revolució de Setembre de 1868 va participar en l’assalt a l’Ajuntament de Barcelona, on sembla que ajudà a preservar els arxius municipals de la destrucció “amb què la gent desfogava el seu entusiasme” segons diu ell mateix. A finals del 1869 s’hagué de refugiar a França i Ginebra, on passà l’hivern 1869-70, moment en què ingressà en la secció de l’Aliança de la Democràcia Socialista, de la qual fou secretari. Tornà a Catalunya el 1870 i jugà un important paper en la penetració del bakuninisme. Secretari de La Solidaridad, col·laborà també a Acracia (1886-88), a El Productor, del qual arribà a ser-ne director, (1887-93), a El Estado Catalán, de Valentí Almirall (1869-1972) i a La Tramontana, de Llunas i Pujals. Des del 1876 es dedicà fonamentalment a estudis folklòrics catalans. Quan es va fundar l’Associació d’Excursions Catalana l’any 1878 en fou un dels membres més actius i va publicar molts articles científics i folklòrics al butlletí de l’entitat. Continuà la seva tasca al Centre Excursionista de Catalunya. L’obra folklòrica de Gomis té dues vessants: una instructiva, manifestada en els seus primers treballs Lo llamp i’ls temporals i La lluna segons lo poble, on explica les creences populars sobre aquests temes, i una altra constructiva, on recull les manifestacions de la saviesa general: Meteorologia i agricultura populars i Zoologia popular en són representatives Signats amb les seves inicials C.G. publicà dos opuscles plenament anarquistes, El Catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres, (1887) a Sabadell. D’acord amb aquesta ideologia, va participar al Primer Certamen Socialista organitzat a Reus pel Centre d’Amics, una  societat obrera amb finalitats instructives i de resistència, de caràcter socialista llibertari i laïcista, vinculada a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. La seva militància anarquista no l’allunyà de les seves posicions federalistes, com ho demostra la seva amistat amb Valentí Almirall, del qual traduí al castellà España tal cual es (1886) i El Catalanismo (1902). Va mantenir, a partir d’un federalisme profundament assumit, amb uns forts components de compromís social, una notable concepció de catalanisme progressista. Un catalanisme crític respecte al catalanisme de caràcter essencialista i conservador imposat pel moviment de la Renaixença.bVa escriure també una gran quantitat d’obres escolars sobre temes d’història natural, geografia, gramàtica, geometria i aritmètica.

Font: viquipèdia

Biografia

RIERA ALTA 61 (1936) “Rondalla”. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6

ARXIU PDF. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6 (1936)

RIERA ALTA 61 (1936) “Rondalla”. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6

Accés a tota la col·lecció en PDF.

Universitat Autònoma de Barcelona

Distribució de la població de Sant Pere de Vilamajor (2017)

Habitants de Sant Pere de Vilamajor (28 de febrer 2017)

hab/Km2 (densitat de població)

Anys de mitjana d'un vilamajorenc (a 28 de febrer de 2017)

Dades

Les dades de distribució per veïnats, sexe i edat són del Padró Municipal el 28 de febrer de 2017(ASPV).

Les dades sobre l’origen i la llengua són d’Indescat, 2016 (GENCAT).

Les dades dels barris de Les Pungoles, Can Miret, Can Vila i Can Ram només inclouen els habitants de Sant Pere de Vilamajor.

  • Homes 49.93% 49.93%
  • Dones 50.07% 50.07%
  • De 0 a 14 anys 18.9% 18.9%
  • De 15 a 64 anys 59.3% 59.3%
  • De 65 a 85 anys 12.8% 12.8%
  • Més de 85 anys 1.9% 1.9%
  • Nascuts a Catalunya 79.6% 79.6%
  • Nascuts a Espanya 14.5% 14.5%
  • Nascuts a la resta de l’estranger 5.9% 5.9%
  • Entén el català 96.5% 96.5%
  • Sap parlar català 82.3% 82.3%
  • Sap llegir en català 82.5% 82.5%
  • Sap escriure en català 64.0% 64.0%
  • No entén el català 3.5% 3.5%

Poble, barris i disseminats

La població viu en el poble (dividit en dos barris: La Força i l’Eixample), en diversos barris residencials (Can Derrocada, Can Vila, Can Ram, Vallserena, Les Faldes, Can Sebastianet, Can Miret i Les Pungoles) i en cases i masies disseminades.

  • Poble 15.8% 15.8%
  • Barris residencials 75.5% 75.5%
  • Disseminats 8.7% 8.7%

Els 8 veïnats de Sant Pere de Vilamajor

El municipi de Sant Pere de Vilamajor es divideix en vuit veïnats:

  • Santa Susanna de Vilamajor,
  • la Muntanya de Vilamajor,
  • les Canyes,
  • el Pla de Vilamajor,
  • el Sot de l’Om,
  • els Boscassos i Vallserena,
  • les Brugueres
  • i el Bruguer Nou.
  • Veïnat de Santa Susanna de Vilamajor 0.9% 0.9%

El veïnat de Santa Susanna.

Hi trobem l’esglesiola de Santa Susanna i hi destaquen masies com les de Vallmanya, el Samon, cal Tard, el Polell, Masjoan, can Vesa…

Habitants del veïnat de Santa Susanna

Orografia molt muntanyosa

És on hi ha els cims del municipi: el turó del Samon, el turó d’en Cuc, el turó de la Cova… i la part més obaga de la muntanya.

Q

No té nuclis urbans i és molt poc poblat.

  • Homes de Santa Susanna de Vilamajor 54% 54%
  • Dones de Santa Susanna de Vilamajor 45% 45%
  • Veïnat de la Muntanya de Vilamajor 1.1% 1.1%

El veïnat de la Muntanya.

Hi trobem l’ermita de Sant Elies i hi destaquen masies com del Cortès, can Sorell, can Planell, el Corral d’en Perera, can Nadal… i el barri rural dels Refugis del Montseny.

Habitants del veïnat de Muntanya

La part solana de la muntanya.

Partiona amb Santa Susanna amb els cims més alts del municipi i a ponent amb Cànoves per la serra de Palestrins.

Els Refugis del Montseny.

És un nucli rural on hi viuen 48 veïns.

Disseminats.

Poques masies aïllades estan habitades.

  • Homes de la Muntanya de Vilamajor 51% 51%
  • Dones de la Muntanya de Vilamajor 49% 49%
  • Veïnat de Canyes 0.6% 0.6%

El veïnat de Canyes.

Hi trobem masies tan emblemàtiques com can Perera de Canyes, can Mongol, can Gras d’Amunt i d’Avall, can Vidal, can Pujades…

Habitants del veïnat de Canyes

La part alta del pla.

És la frontera entre el Vilamajor de la plana i el Vilamajor més montsenyenc.

Disseminats.

Els seus habitants viuen en disseminats. El veïnat no té cap nucli urbà.

  • Homes de Canyes 40% 40%
  • Dones de Canyes 60% 60%
  • Veïnat del Pla de Vilamajor 23.7% 23.7%

El veïnat del Pla

El pla és on hi trobem el centre històric amb el nucli de La Força de Vilamajor i el centre del poble, a més del barri residencial de Can Derrocada. Hi destaquen masies com la Rectoria, can Tomàs, can Sunyer, can Llinars, can Ribes, can Brau, can Canal, can Messeguer, can Canal, can Llobera…

Habitants del veïnat del Pla

Cap de Municipi

El centre històric

El centre on hi trobem l’Ajuntament, l’església, l’escola, l’institut, etc.

Els barris de la Força i de l'Eixample.

Hi viuen 685 habitants

El barri de Can Derrocada.

Hi viuen 259 habitants

Disseminats.

Moltes masies i cases rurals. Hi viuen 87 persones en disseminats.

  • Homes del Pla de Vilamajor 47% 47%
  • Dones del Pla de Vilamajor 53% 53%
  • Veïnat del Sot de l’Om 0.5% 0.5%

El veïnat del Sot de l'Om

Hi trobem masies com can Segarra, cal Nen, can Santana, el Forn d’en Ribes, can Marquesó, can Vacota, el Vilar…

Habitants del veïnat del Sot de l'Om

La part alta de la Vallserena.

És on neix la riera de Vallserena i també inclou el sot de l’Aigua amb can Sota, can Parròquia, Torre Guillera, can Vilorda…

Disseminats.

Els seus habitants viuen en disseminats. El veïnat no té cap nucli urbà.

  • Homes del Sot de l’Om 52% 52%
  • Dones del Sot de l’Om 48% 48%
  • Veïnat dels Boscassos i Vallserena 42.1% 42.1%

El veïnat dels Boscassos i Vallserena

És el veïnat més poblat on hi ha els barris de Can Vila, Can Ram i Vallserena a més dels masos de can gol del Bosc, can Tona, can Peu Alt, can Quico Ribalta, can Tramuntet…

Habitants del veïnat dels Boscassos i Vallserena

La Vall Serena

Aquest històric veïnat ocupa part dels municipis de Sant Antoni i de Sant Pere de Vilamajor.

El barri de la Vallserena.

Hi viuen 425 habitants.

El barri de Can Vila.

Hi viuen 933 habitants

El barri de Can Ram.

Hi viuen 432 habitants

Disseminats.

Hi viuen 38 persones en disseminats.

  • Homes dels Boscassos i Vallserena 51% 51%
  • Dones dels Boscassos i Vallserena 49% 49%
  • Veïnat de Brugueres 25.7% 25.7%

El veïnat de les Brugueres

En el pla de Brugueres hi destaquen les masies de can Perera de Brugueres, can Pau de Brugueres, cal Gall, can Jeroni, can Lipet, ca l’Auladell i els barris de Can Sebastianet i de Les Faldes del Montseny.

Habitants del veïnat de les Brugueres

L'antiga vil·la Brucarias

Les Brugueres es troba a la part sud-oest del municipi, fent frontera amb Cànoves. Hi neix la riera del Fou.

El barri de les Faldes del Montseny.

Hi viuen 1081 habitants.

Disseminats.

Hi viuen 34 persones en disseminats.

  • Homes de Brugueres 50% 50%
  • Dones de Brugueres 50% 50%
  • Veïnat del Bruguer Nou 5.4% 5.4%

El veïnat del Bruguer Nou

Hi trobem els barris de Les Pungoles i de Can Miret, a més de les masies de ca l’Ambràs, can Pinós, cal Bord, can Puig…

Habitants del veïnat del Bruguer Nou

Veïnat de frontera

Aquest veïnat, que antigament formava part del veïnat de Brugueres, es troba en partionen els municipis de Cardedeu, Cànoves, Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor.

El barri de les Pungoles.

Hi viuen 123 habitants (al sector de Sant Pere de Vilamajor).

El barri de Can Miret.

Hi viuen 27 habitants (al sector de Sant Pere de Vilamajor).

Disseminats.

Hi viuen 86 persones en disseminats.

  • Homes del Bruguer Nou 55% 55%
  • Dones del Bruguer Nou 45% 45%

Distribució de la població pels veïnats històrics de Sant Pere de Vilamajor

  • Veïnat de Santa Susanna de Vilamajor 0.9% 0.9%
  • Veïnat de la Muntanya de Vilamajor 1.1% 1.1%
  • Veïnat de Canyes 0.6% 0.6%
  • Veïnat del Pla de Vilamajor 23.7% 23.7%
  • Veïnat del Sot de l’Om 0.5% 0.5%
  • Veïnat dels Boscassos i Vallserena 42.1% 42.1%
  • Veïnat de Brugueres 25.7% 25.7%
  • Veïnat del Bruguer Nou 5.4% 5.4%

Saps què va fer Pompeu Fabra perquè Sant Pere de Vilamajor el nomenés fill adoptiu?

Pompeu Pabra és conengut per tothom per ser el “pare” de la gramàtica catalana, per ser l’autor del “Diccionari general de la llengua catalana” o haver estat president de l’Institut d’Estudis Catalans.

Però quina relació tenia amb Sant Pere de Vilamajor i què va fer per merèixer el títol de fill predilecte del municipi?

Aquí t’ho explico:

INFORME:

Havent estat nomenat per l’alcalde de Sant Pere de Vilamajor, en virtut del càrrec que ocupo com a coordinador del Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor, instructor en l’expedient obert en relació al nomenament del senyor Pompeu Fabra i Poch com a Fill Adoptiu de Sant Pere de Vilamajor, emeto el següent informe en relació als mèrits que en ell concorren i que el fan creditor d’aquesta distinció.

1. FONAMENTS DE DRET

El Reglament d’honors i distincions de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, aprovat pel ple extraordinari de la Corporació de dia 13 d’agost de 2008, diu en el seu Capítol ii, Article 3, 1 i 2, que la concessió del títol de Fill Adoptiu del poble s’atorgarà a les persones que hagin destacat de forma extraordinària, per qualitats o mèrits personals o per serveis prestats en benefici o honor del nostre poble, i que hagin assolit indiscutible repercussió pública.

L’article 4.1 de l’esmentat Reglament diu que el títol de Fill Adoptiu constitueix la més gran distinció de l’Ajuntament i, per tant, es farà sempre utilitzant criteris molt restrictius.

L’article 4.3 permet concedir aquesta distinció a títol pòstum.

L’article 4.7 diu que la persona a qui li sigui atorgat el títol de Fill Adoptiu de Sant Pere de Vilamajor tindrà el tractament de Vilamajorenc Il·lustre.

L’article 5 diu que la concessió del títol de Fill Adoptiu de Sant Pere de Vilamajor serà acordada per la Corporació Municipal a proposta de l’Alcaldia, amb el vot favorable de dues terceres parts dels Regidors i cap vot en contra.

L’article 11 diu que el coordinador del Centre d’Estudis, en qualitat d’instructor de l’expedient, un cop hagi practicat les diligències que estimi necessàries per investigar els mèrits del proposat, formularà una proposta motivada.

2. L'HOMENATJAT

La biografia que es presenta a continuació ha estat íntegrament extreta de l’entrada de l’Enciclopèdia Catalana dedicada a Pompeu Fabra i Poch[i]:

Pompeu Fabra i Poch

(Gràcia, Barcelona, 20 de febrer de 1868 – Prada, Conflent, 25 de desembre de 1948).

Gramàtic i lexicògraf.

Estudià la carrera d’enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l’escola d’enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-11). Amb tot, de molt jovenet encara, s’afermà en ell la decisió de dedicar-se a l’estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Això explica les seves obres primerenques: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), que redactà amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents. Formà part de L’Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, que publicaren el seu Sil·labari català (1904) i un Tractat d’ortografia catalana (1904), i tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a l’estudi de les obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció: en fou fruit la Gramática de la lengua catalana (1912), la més sòlida des d’un punt de vista lingüístic.

Cridat per Enric Prat de la Riba i Sarrà, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de català creada per la diputació de Barcelona i membre de la novella secció filològica (1911) de l’ Institut d’Estudis Catalans, de la qual més tard fou president (com ho fou també de l’Institut intermitentment de 1921 a 1931); tingué a càrrec seu, encara, la direcció de les oficines lexicogràfiques del mateix Institut.

Aquest promulgà les Normes ortogràfiques(1913), que, bé que sense el seu nom, eren principalment obra d’ell i contenien la part essencial de l’ortografia defensada pel grup de L’Avenç (dins l’editorial del qual publicà les seves traduccions de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, i d’Espectres, d’Henrik Johan Ibsen) i que serviren per a la formació d’un Diccionari ortogràfic redactat sota la seva direcció (1917).

L’any 1918 Fabra publicà, per encàrrec de l’Institut, que l’adoptà com a oficial, la Gramàtica catalana, de la qual han estat fetes set edicions. Contenia les parts obligades, sobretot de morfologia, que eren sovint objecte de controvèrsia i que Fabra resolgué amb esperit obert. Establertes l’ortografia i la gramàtica, es preocupà de l’escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l’ Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1918), amb cinc edicions, que l’any 1968 fou reeditada i ampliada per Ramon Aramon i Serra sota el títol d’ Introducció a la gramàtica catalana. Mentrestant, s’anaven assolint resultats òptims de la seva obra, que eren, ultra l’establiment de les regles gramaticals, la depuració de la llengua, la determinació d’un estil científic i la disponibilitat indefinida: una multiplicitat d’estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica. Ho anà obtenint mitjançant articles, conferències, discursos (en part recollits dins El català literari, 1932), la seva relació personal amb els escriptors o bé les Converses filològiques, que apareixien al diari La Publicitat, aplegades després en la Col·lecció Popular Barcino (1954-56) i en les quals palesava tant la seva capacitat de diàleg com el caràcter en progrés que tenia l’ordenació de la llengua catalana. En general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua antiga, els escriptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques.

Concebut com el canemàs del futur diccionari de l’Institut, al Diccionari general de la llengua catalana, publicat el 1932, hi era recollit, amb tot, el vocabulari indispensable per a l’home del seu temps. Per dur a terme tota aquesta obra, Fabra renuncià a altres comeses (per exemple: de lingüística) per a les quals posseïa una preparació excel·lent; en són mostra alguns estudis, com el de les es tòniques del català (1906) o el dels mots àtons en barceloní (1913), dins una línia d’investigació que hagué d’abandonar davant la importància i la urgència de l’endegament i la depuració de la llengua.

Els resultats de la seva obra transcendiren aviat: en el decurs del decenni 1920-30 gaudia ja d’un alt i just prestigi científic, sempre creixent, que el dugué a ésser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona directament (1932), sense passar pel camí, fins aleshores obligat, de les oposicions a càtedra. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934). Ensems, esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges.

El 1939 s’exilià, i residí a París, Montpeller i Prada (Conflent). Malgrat tot, continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana, que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, en edició a cura de Joan Coromines i Vigneaux. La universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, president honorari. Presidí, també, els jocs florals de Montpeller (1946). Hom publicà a l’Argentina la Miscel·lània Fabra (1943), preparada durant la guerra civil a Barcelona i que no pogué arribar a imprimir-s’hi. Amb motiu del centenari de la seva naixença, els Estudis Romànics li dedicaren dos volums, en forma de miscel·lània d’estudis (1968), i arreu foren organitzats actes adients a l’anomenat any Fabra(1968): conferències, discursos, sessions acadèmiques, números de revistes, etc, que contribuïren a enaltir l’obra d’aquell qui per tots ha estat considerat com l’ordenador de la llengua catalana moderna. El 2008 la Generalitat de Catalunya, el Govern Balear i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) n’iniciaren la publicació de l’obra completa, sota la direcció de Jordi Mir i Joan Solà i amb la participació d’Enciclopèdia Catalana, Edicions 62, Editorial Moll i Edicions 3 i 4, que conclogué al juny de 2013.

[i] «Pompeu Fabra i Poch», enciclopèdia.cat [en línia], Gran Enciclopèdia Catalana. ‹http://www.enciclopedia.cat/enciclopedies/gran-enciclopèdia-catalana/EC-GEC-0025722.xml?s.q=pompeu+fabra+i+poch#.UhZe4hbkb6A› [data de revisió: 10-06-2013; data de consulta: 09-08-2013].

3. CONTEXT: LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

El 18 de juliol de 1936, el general Francisco Franco s’aixecà en armes contra el règim democràtic de la ii República donant inici a la Guerra Civil espanyola.

En aquells moments, la primera dona regidora de l’ajuntament de Barcelona, Maria López de Sagredo, tenia llogada la casa La Jardinera del nucli històric de Sant Pere de Vilamajor, una de les cases de la família de Miquel Cortès. Fruit de l’amistat amb la regidora, Pompeu Fabra i Poch visqué temporalment a la casa del costat, també de la família Cortès, anomenada «La Tulipa». Uns dies abans de l’inici de la guerra, López de Sagredo i altres personalitats, com el Cònsol d’Egipte, que s’estava a can Duran, van abandonar el poble. Pompeu Fabra no marxà i es quedà a La Tulipa.

El 20 de juliol de 1936, un cop començada la Guerra Civil espanyola, un escamot armat va entrar a Sant Pere de Vilamajor per tal de perseguir i matar capellans, malmetre i cremar l’església i les ermites del municipi i tot el material religiós que es trobés, a més d’endur-se les campanes del campanar per a poder fondre-les i obtenir, així, material de guerra, ja que el bronze era un material molt preuat. Alguns veïns ja havien fet amagar a mossèn Geli cap a Cànoves perquè no l’afusellessin.

A punta de pistola, l’escamot obligà al campaner, el Sr. Sauqué de cal Ferrer, a descollar les campanes i llançar-les avall. De les quatre campanes que hi havia al campanar de Sant Pere de Vilamajor (la Gran, o «de les hores»; la «de les Oracions», la «dels Difunts» i la Petita, o «dels quarts»), se n’endugueren dues: la de les Oracions i la dels Difunts, deixant les campanes Gran i Petita per poder tocar els tocs civils. La campana dels Difunts, al caure, va malmetre part de la cornisa de llevant, mentre que la campana de les Oracions caigué davant la façana de migjorn i, de l’impacte, malmeté la muralla i caigué de bocaterrosa a la pujada de l’església.

Durant els següents cinquanta-dos anys el campanar només tingué dues campanes. El 29 de juny de 1988, per la Festa Major, es van col·locar tres noves campanes: l’Anna (Oracions), la Laia (Difunts) i la Maria (Quarts). La campana Gran (de les hores), de 1776, encara es troba en funcionament a dalt del campanar, mentre que la campana Petita (dels quarts) es troba retirada en exposició a la Mongia de Vilamajor.

Diversos veïns del poble n’han donat el següent testimoni[i]:

«L’avi el volien agafar perquè era amic del rector. Estava inscrit en unes llistes a Granollers, que l’havien de venir a buscar. Aleshores, ve l’avi i diu: “Noia, hem de marxar. Diuen que han de venir a cremar l’església i a lo millor ens cremen totes aquestes cases nostres d’aquí”. I després quan li va semblar que ja va estar calmat, var dir: “Tornem a casa”. I quan som aquí als Quatre Camins veiem fum que cremaven l’església. Vam fer mitja volta i vam tornar cap a can Pau de Brugueres uns quants dies més.»

Rosa Cortès i Oliva

 

«Van perseguir la religió, bàsicament buscar matar capellans per eliminar-ho tot. No sé si eren anarquistes o bé del POUM o de qui fos. Un grup o altre… no controlat, perquè no crec que fossin els republicans.»

Mn. Josep Poch i Ruestes

 

«Quan van dir que havia esclatat la guerra, va venir un cotxe d’aquests descapotables i hi anaven cinc o sis persones amb fusells, vestits de vermell, que deien que eren la FAI i que eren de Granollers. I van tirar una campana del campanar daltabaix.»

Pere Icart Serra

 

«Quan van tirar la campana a terra ja feien apartar tota la gent de per aquí. Va caure, va fer un sot molt gros i de rebot va saltar la muralla (que va fer malbé una mica de muralla) i l’empedrat que hi ha aquí pujant l’església… va quedar allà… així, de bocaterrosa. Aleshores deien que era per fer material de guerra.»

Jacint Pujol Filbà

 

Fruït del saqueig, es va cremar els retaules i mobles de l’interior de l’església de Sant Pere de Vilamajor, van robar i destruir les relíquies i material de valor com creus de metalls preciosos, làmpades d’aranya, canelobres, i també es van destruir pedres amb imatges esculpides a les claus de voltes de la nau i d’algunes capelles. Un dels elements patrimonials de més valor, el retaule del segle xvi del pintor vigatà Joan Gascó, es va perdre en aquest incendi.

Atesa la situació traumàtica viscuda, mossèn Moisès Geli, aleshores rector de la parròquia, demanà al bisbat ser rellevat del càrrec. El 5 de gener de 1940, Francesc Canellas fou nomenat nou rector de Sant Pere de Vilamajor. El rector Francesc Canellas deixà per escrit el següent testimoni sobre les seves primeres impressions de l’interior de l’església[ii]:

«Su grande y espaciosa fábrica, sin ventanales ni puertas, con el pavimento maltrecho, las tumbas arrancadas, las paredes, bóvedas y arcadas ennegridas [sic], quemadas, mejor, requemadas, sin barandillas en el coro, con solo el hueco de la columna donde había el púlpito; igual desastre en el baptisterio en donde antes había dos dependencias, una de las cuales contenía los objetos de más valor… En fin, un templo antes llamado o conocido como la “Catedral del Vallés” no tanto por las dimensiones como por el gran valor que contenía, con su célebre y valiosos retablo, con sus diez altares bien provistos de todo… profanado, expoliado, robado, destruido o quemado todo su contenido, primero en su mínima parta por unos pocos desalmados, muy jóvenes de Granollers y después en su mayor parte –pues fue quemado en su mayor parte todo dentro– por otros, mujeres y hombres de nuestro mismo pueblo… Dios se apiade de sus almas y los tenga de su mano[.]»

Mn. Francesc J. Canellas

 

En referència al seu antecessor, mossèn Canellas digué:

«[…] comprendo muy bien el descorazonamiento de mi antecesor, que había visto y vivido el estado floreciente y la riqueza de nuestro templo y después de la revolución marxista, tuvo que contemplar su estado lastimoso, vergonzoso… Palpó asimismo las muchas obras necesarias que en la casa Rectoral [sic] debían practicarse después de haber sido habitada por el Comité y desbalijada [sic] por este y otro. Por todo lo cual y sabedor por experiencia que la voluntad práctica del pueblo o parroquia no responde ni de lejos a su posibilidad, me explico que el sufriese una especie de depresión de ánimo que le encaminase repetidas veces al Obispado, como me consta, pidiendo encarecidamente el traslado a otra parroquia.»

Mn. Francesc J. Canellas

 

A més de l’església de Sant Pere de Vilamajor també foren saquejades i cremades l’esglesiola de Santa Susanna, l’ermita de Sant Elies i les capelles de Sant Joan de Cavallar, de Sant Josep de can Vidal i de can Derrocada.

[i] Sant Pere de Vilamajor: en temps de la Guerra Civil [DVD], Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, 2009.

[ii] Poch i Ruestes, Josep, Vilamajor: un poble forjat per comtes, capellans, pagesos i menestrals, Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, 2010. (pàg. 152-154)

4. FETS I TESTIMONIS

Quan el 20 de juliol de 1936 l’escamot armat de la FAI es presentà al poble i pujà a la plaça de l’església, nombroses persones s’hi agruparen al voltant per veure què passava. Segons els testimonis, enmig dels presents hi havia en Pompeu Fabra i Poch, qui, en veure els atemptats en contra del patrimoni, fou l’únic que alçà la veu i s’adreçà a l’escamot revolucionari per intentar de dissuadir-los. Alguns veïns ho recorden de la següent manera:

«I van pujar a dalt de la plaça amb el cotxe i van baixar, armats. I va pujar un senyor que era en Pompeu Fabra i allà es va expressar molt l’home que no ho fessin, que hi havia molt valor, que hi havia patrimoni de no sé què… O sigui, que va fer un esforç de tot lo que va poguer i inclús si no s’hagués retirat potser li hagués anat malament. Saps què vull dir? Van fer una pila de bancs al mig, els van ruixar i van fotre foc i se’n van anar.»

Isidre Serra Paytuví

 

«Em sembla que [en Pompeu Fabra] estava en una de les cases de can Cortès, que hi va estar un temps… i va ser l’únic que va sortir aquí perquè no cremessin l’església.»

Joan Maixencs i Subirachs

 

«[…] van amenaçar tant [en Pompeu Fabra] que va desistir… I van cremar tots els tresors artístics més que no valor d’or i plata: retaules, pintures que l’església havia anat recollint de mica en mica perquè no es van pintar tots aquí ni per aquí.»

Mn. Josep Poch i Ruestes

 

«Des de l’habitació nostra, que era aquí baix a la riera, veiem les llamarades… i se sentia els sants que queien fent “Barrabàs!”.»

Maria Icart Serra

 

Segons aquests relats, l’escamot armat no es va dissuadir de cremar tot el material religiós de l’interior de l’església ni d’endur-se algunes campanes; ans van amenaçar en Pompeu Fabra, fent-lo callar i enretirar. De les quatre campanes, tan sols la Gran i la Petita s’han salvat perquè no servien cap funció religiosa, sinó que marcaven els tocs civils (les hores i els quarts). Val a dir que, tot i que no hi ha testimonis que afirmin explícitament que el fet que les campanes Gran i Petita s’hagin salvat es deu a la intervenció directa de Pompeu Fabra, aquesta no és pas una teoria forassenyada, sobretot si tenim en compte que altres campanes d’altres pobles en què s’han produït altercats similars durant la Guerra Civil no han tingut la mateixa sort.

5. CONCLUSIÓ

Els períodes de guerra són proclius a episodis de tensió, por i descontrol en què se succeeixen multitud de situacions excepcionals que col·loquen els seus protagonistes en situacions límit. En el context de la Guerra Civil espanyola i, concretament, a Sant Pere de Vilamajor, de ben segur que hi va haver moments en què, posats a prova i en risc de la seva vida, els veïns van actuar heroicament, ja sigui ocultant persones perseguides o rescatant patrimoni davant de possibles saquejos i cremes. Molts d’aquests herois hauran quedat en l’anonimat, potser per la manca de testimonis o simplement de forma voluntària, per por a possibles represàlies del bàndol contrari. Un cop acabada la guerra, quan és arribat el moment de, amb la perspectiva que dóna el temps, retre compte dels fets i celebrar els actes que es mereixen que siguin celebrats, fóra just reconèixer tots aquests herois, però tal comesa és inviable.

Pompeu Fabra i Poch no era un veí qualsevol. Fou redactor de la gramàtica catalana i president de l’Institut d’Estudis Catalans, i ja aleshores era una persona de mèrits reconeguts arreu del país pels seus esforços de modernitzar i revifar la llengua catalana, havent estat homenatjat en nombroses ocasions entre el 1931 i 1936. És possible, doncs,  que, a diferència d’altres herois anònims, la seva condició de prohom, que transcendia l’esfera d’allò intrínsec i propi de Sant Pere, hagi ajudat a preservar la seva actuació aquell 20 de juliol de l’any 36, de tal forma que quedés impregnada en la memòria d’una generació del poble que ho recorda com un acte d’heroïcitat i distinció — una generació, cal subratllar, que va viure les històries de la guerra en primera persona i que, precisament per això, té legitimitat per valorar-les.

Pel reconeixement de la seva trajectòria professional a nivell nacional com a lingüista i normalitzador de la llengua catalana, Sant Pere de Vilamajor ja ha homenatjat Pompeu Fabra amb la dedicació d’una de les vies públiques del municipi, l’avinguda de Pompeu Fabra situada en el barri de Can Ram, però encara no se li havia fet cap honor públic en reconeixement de la seva actuació del 20 de juliol de 1936 a Sant Pere de Vilamajor. En aquest sentit, fent ús de l’honor que se m’ha concedit com a instructor en aquest expedient en virtut del càrrec que ocupo com a coordinador del Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor, declaro que considero que Pompeu Fabra i Poch reuneix les condicions suara expressades per a l’obtenció del títol de Fill Adoptiu de Sant Pere de Vilamajor en la mesura en què va defensar i intentar preservar, fins al punt de posar en perill la seva seguretat personal, el patrimoni de Sant Pere de Vilamajor, i delibero que:

Pompeu Fabra i Poch és creditor de la concessió del títol de Fill Adoptiu de Sant Pere de Vilamajor, a títol pòstum.

Sant Pere de Vilamajor, 26 d’agost de 2013

Higini Herrero i Baró

Coordinador del Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor

6. APROVACIÓ PLENÀRIA

El Ple de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor va aprovar per unanimitat dels seus membres concedir la màxima distinció del muncipi al Sr. Pompeu Fabra i així ha estat inscrit al llibre d’honors del municipi.

7. NOTES
[1] «Pompeu Fabra i Poch», enciclopèdia.cat [en línia], Gran Enciclopèdia Catalana. ‹http://www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-enciclopèdia-catalana/EC-GEC-0025722.xml?s.q=pompeu+fabra+i+poch#.UhZe4hbkb6A› [data de revisió: 10-06-2013; data de consulta: 09-08-2013].[2] Sant Pere de Vilamajor: en temps de la Guerra Civil [DVD], Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, 2009.[3] Poch i Ruestes, Josep, Vilamajor: un poble forjat per comtes, capellans, pagesos i menestrals, Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, 2010. (pàg. 152-154)