Ruta d’aquí: El secret amagat de la Calma

Ruta d’aquí: El secret amagat de la Calma

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 65 de la revista “D’aqui”, el juliol del 2017

Punt de sortida i arribada:

Restaurant de Collformic,

Carretera BV5301 Km26.5

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. No trobarem cap font d’aigua.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

El Brull i Tagamanent

Distància: Km

Durada (hores)

*

Tipologia: No circular

p

Desnivell

Collformic (1142 m). El Cafè (1190 m). La Sitja del Llop (1279 m), Puigdrau (1345 m), el Suí (1318m).

Dificultat baixa

Llegenda del mapa:

Mapa: 

1- Collformic
2- Turó del Faig de la Bandera
3- Puigventós
4- Corral de la Cortada
5- La Castanya
6- El Cafè
7- Turó de la Torre
8- Terres Blanques
9- La Terma
10- La Sitja del Llop – Barraca d’en Ramon
11- Turó del Poniol
12- Puigdrau
13- El Molar
14- Roca Roja
15- El Socarrat
16- El Suí (Sull)
17- Turó d’en Cuc
18- Coll del Pi Novell
19- Turó del Samon
20- Turó de la Cova
21- Sant Elies de Vilamajor

Anem des de Collformic al Suí passant per la Sitja del Llop

La Calma és un altiplà del massís del Montseny que s’estén des de Tagamanent fins a Collformic i els seus darrers contraforts arriben fins a la vall del riu Tordera amb els turons del Samon i Sant Elies a Vilamajor, per una banda, i fins a la vall del riu Congost pel Figueró i la Garriga, per l’altra.

Fa segles la Calma estava dominada per un castell avui desaparegut situat damunt del turó de Tagamanent. Segurament recordareu que ja el vam visitar en una de les nostres rutes anteriors (revista D’aquí número 46 – desembre 2015). Dèiem que la Calma és en realitat el paradís que està sobre els set cels i que la missió del castell era protegir-lo. Creieu-me quan us dic que és un indret que us deixarà encisats. Per sempre.

D’altres afirmen que el que amaga la Calma és a algú. Heu sentit a parlar mai del nen amagat de la Calma? Si llegim el nom de Tagamanent veureu com ens revela el seu secret. I com molts sabeu que amagat al Montseny també hi ha un tresor en forma d’olla d’aram plena d’unces d’or guardat per serps, dimonis, encanteris, bruixes, bandolers, follets, dones d’aigua… i molts creuen que és a la Calma. Però on? Enric Larruella deixava entreveure a “Darrera nostre un riu de Flors Trecades” (Ed. Pòrtic, 1982) el lloc exacte on es troba el tresor! On? És enterrat en l’indret des d’on es poden divisar set campanars però que “no cal comptar, que mai en surten set campanars per més combinacions que vulguis fer-ne…”. Al final, els més romàntics sempre us diran que el tresor és la mateixa Calma. Vés a saber.

Ja sabeu que la millor manera d’esbrinar-ho és veure-ho per nosaltres mateixos així que us proposo que hi anem. Abans però, cal anar preparats. La ruta és senzilla i planera però cal anar alerta amb el sol i més a l’estiu. Així que és imprescindible protegir-nos-en amb una gorra, aigua abundant i, encara millor, fer la ruta lluny del migdia. La Calma que un clima d’alta muntanya (molta calor a l’estiu i gel i neu a l’hivern). També pot aparèixer de cop i volta una boira que despista als buscadors de tresors i excursionistes imprudents. Així que abans d’anar-hi hem de tenir clar si és el dia correcte, si estem preparats i si portem tot els que ens pot ser necessari. Esteu apunt? Sí? Doncs, som-hi!

Pujarem per la carretera de Palautordera al Montseny (BV-5301) i tirarem amunt fins a Collformic (al quilòmetre 26’5) i deixem el cotxe a l’aparcament. Agafem la pista que s’enfila per darrere del restaurant pujant suaument per petits turonets. Veurem que cada vegada hi haurà menys arbres i esdevindrà un gran prat amb falgueres i matolls que els costa sobreviure a la climatologia de vegades extrema. Aquests prats s’hi practica la pastura i potser veurem el pastor i el seu ramat. Si porteu gos, feu cas als senyals i porteu-lo lligat en tot moment.

Si us hi fixeu veureu que el camí està marcat amb els senyals blancs i vermells del GR-5-2 així que no ens perdrem. De mica en mica, el camí s’anirà envermellint, ja que ens endinsarem en una zona de gresos molt característics de la zona. Un exemple són les runes de pedra rogenca d’una petita casa enrunada que trobarem a mà esquerra que es coneix com “el Cafè”. Continuem pel camí travessant pel Pla de la Ginesta i passarem entre els turonets de la Torre (1269 m) i de les Pedres Blanques (1270 m). Just passat aquest darrer turó trobem una cruïlla i on destaca el senyal d’inici (o final) del Sender del Pi Novell (PR C-139) marcat amb marques blanques i grogues. A partir d’aquí, abandonem el GR i seguim el PR.

Al cap de ben poc, tot just passat el Pla de la Terma, trobem la fita on es troben tres termes municipals: el Figueró, el Brull i Tagamanent. I ja, davant nostre, s’alça al turó del Poniol la barraca d’en Ramon (o de les Lloses) on a dins hi trobem l’estela neolítica de la Sitja del Llop! És a dir, fa milers d’anys que ja hi havia qui gaudia del tresor de la Calma!

Bé, de fet, dins de la barraca el que trobarem és una còpia de l’estela original. L’original està exposada al poble del Montseny. Les marques circulars, qui les va fer, quan i què signifiquen encara són un misteri. Potser el mapa del tresor? No ho crec pas. O sí. Vés a saber.

Continuem pel camí seguint el Sender del Pi Novell. El camí es transformarà en corriol i s’enfilarà per un petit sortint rocós conegut com a Roca Roja (1294 m) on si us hi fixeu veureu petites plaques que ens recorden a excursionistes que ja no poden visitar aquest meravellós indret. La carena segueix pel Turó Socarrat, Roca Plana i, finalment, el turó del Suí amb un apilament de pedres al seu cim. Des d’aquí gaudirem d’unes vistes excepcionals mirem on mirem. De ben segur que aquest ja és el tresor que la Calma amaga! Compteu campanars? Potser sí.

El Suí és un turó de 1318 metres que hom ha donat un significat especial i molts fan, com nosaltres, una ascensió només per coronar-lo. L’aspecte del turó és ben aspre, esquerp i sull. Segurament d’aquí ve el seu nom: “Sull” que pel ieisme vallesà s’hauria transformat en “Suí”.

Veieu un turó proper que té una caseta i unes antenes? Sabeu quin turó és? És ni més ni més que el Puigdrau (1345 m)! El cim més alt de la Calma! Però si és el cim més elevat, com és que no és el més emblemàtic, visitat o conegut? I perquè el Suí, sent més baix, sí ho és? La meva opinió personal és que el Suí es veu ben elevat des de Palestrins, Cànoves i Vallforners. És una fita visual. En canvi, el Puigdrau s’enlaira poc ja que té una alçada relativa amb els turons del costat no gaire agosarada. Voleu que de tornada ens hi acostem? Serà un moment!

Retornem el camí per on hem vingut i quan retrobem la terma dels tres municipis, deixem un moment el PR i seguim el camí. Al cap de poc trobem una cruïlla. Si giréssim a l’esquerra, retrobaríem el PR. Si giréssim a la dreta, el camí ens baixaria fins al Molar. Però si seguim recte (parlem de camins, obviem el corriol) pel camí que s’enfila arribarem en poca estona serem dalt del Puigdrau i la seva caseta. Què us sembla la vista?

I ara, només ens cal refer el camí, primer pel PR i després pel GR fins a tornar a Collformic. Calculeu l’horari de la ruta per, si voleu, coincidir amb l’horari d’obertura del restaurant: de dimecres a divendres de 10h a 18h i els dissabtes i diumenges de 9 a 18h.

Heu descobert què amaga la Calma? Una olla plena d’or? Un nen esmunyedís? El setè cel? Un paradís? Doncs deixeu-me que us doni una bona notícia! Estem envoltats d’indrets i racons espectaculars! Els anem a descobrir? Doncs no amagueu gaire lluny les botes que el mes que ve visitarem un altre dels racons d’aquí.

Bona ruta!

El millor: Les vistes són espectaculars

El pitjor: La climatologia pot ser dura

s

Zona ramadera. Porteu els gossos lligats.

Ruta d’aquí: El castell de Montsoriu

Ruta d’aquí: El castell de Montsoriu

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 64 de la revista “D’aqui”, el juny del 2017

Punt de sortida i arribada:

Coll de n’Orris (carretera GI-552)

Recomancions:

No trobarem cap font d’aigua. Cal dur una cantimplora plena d’aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Breda

Distància: Km

Durada (hores)

*

Tipologia: no circular

p

Desnivell

Inici i final al coll de n’Orris (250 m). Castell de Montsoriu (618 m).

%

Dificultat mitja

Llegenda del mapa:

Mapa: 

1- Coll de n’Orri
2- Can Messeguer
3- Pla de Talavera
4- Castell de Montsoriu
5- Torre de les Bruixes

Anem del coll de n’Orri fins a dalt de la fortalesa dels Cabrera

Un dels castells més coneguts del Montseny -i de Catalunya- és, sens dubte, el castell de Montsoriu. Les seves altes i inexpugnables muralles es veuen des de quilòmetres de distància. Però, què amaguen tan gelosament, aquestes muralles?

Diuen que aquest turó privilegiat ha estat ocupat ja des d’antic, no només pels ibers sinó que potser ja des de l’època del neolític. A l’edat mitjana, cap al segle XI, s’alçà una fortificació a la qual la família Cabrera donà un impuls fent créixer el palau amb magnífiques torres, muralles i estances, arribant al segle XIV en la seva màxima esplendor.

Saber què guardava aquesta fortalesa va treure de corcoll molts cabdills i consagrats militars amb ferotges atacs. Fins i tot el rei Pere III va enviar 1200 soldats a sotmetre el castell a un llarg setge, però no va aconseguir rendir-lo. Voleu descobrir-ne el secret? Som-hi!

Farem una pujada a peu des del coll de n’Orri. Per arribar-hi hem d’anar cap a Breda i seguir per la carretera GI-552 en direcció al castell de Montsoriu. Entre els quilòmetres 7 i 8 haurem arribat al coll, on hi ha el trencall de la pista del castell. En el mateix encreuament, arran de carretera, hi ha un petit espai on deixar el cotxe. De seguida veurem una creu de terme, que marca l’inici de la nostra ruta. Difícilment ens perdrem de camí cap al castell, ja que seguirem un sender ben senyalitzat amb marques blanques i grogues: el sender PR-C 201.

El sender deixa de seguida el camí asfaltat i entra a mà esquerra pel bosc. Seguim camí amunt. Serà una pujada forta i constant durant uns dos quilòmetres i mig. Ens anirem enfilant vorejant una carena fins al pla de Talavera, on hi ha una bassa per al control d’incendis. Després d’aquest collet, el camí continua enfilant-se serpentejant i augmentant el pendent a mesura que pugem.

Un cop a dalt, ens esperaran les immenses muralles. La presència majestuosa del castell impressiona. Si voleu saber quines estances amaga, us recomano visitar el castell per dins. Ho podeu fer amb un guia o al vostre aire. Els horaris d’entrada (comproveu actualitzacions a www.montsoriu.cat) són de dijous a diumenge de 10h a 17h o 19h, depenent de si és temporada d’hivern o d’estiu. Al web també veureu la tarifa de l’entrada (perquè us en feu una idea, és de 7’5 € adult amb guia i 6 € sense). També hi ha descomptes per majors de 65 anys, estudiants…

Però a dins, a més de la joia de l’arquitectura gòtica militar catalana, què atresora aquest castell? Doncs, un munt de llegendes que els habitants del Montseny han anat passant de generació en generació. Si les voleu conèixer, us recomano el llibre Llegendes del Montseny (Brau: 1992) de Martí Boada, on es fa un magnífic i amè recull.

Una de les coses que més relats ha inspirat són els túnels del castell. Explica una de les llegendes que un rei moro va voler sotmetre el castell de Montsoriu, i per això va alçar un setge amb l’esperança que la manca d’aliments faria capitular la guarnició del comte de Cabrera. Anaren passant els dies i les setmanes, i res. De cop i volta, un emissari del comte va baixar fins al setge amb un missatge que anava dirigit al rei moro: ni més ni menys que una invitació a taula a la gran sala gòtica del castell. Conscient que les formes s’han de guardar en tot moment, el rei moro acceptà la invitació, pensant que segurament rebria la rendició i el comandament del castell després de l’amable àpat, però en entrar rere les muralles, el rei moro quedà ben astorat: la imatge de gent famèlica i atemorida no hi era per enlloc, sinó tot el contrari! Durant el menjar, serviren fruita selecta acabada de collir, bon vi, peix fresc i exquisit que encara feia olor de mar… Davant aquell prodigi, que imputà a un miracle de la Verge cristiana, el rei moro decidí aixecar el setge i deixar les terres de Montsoriu sense ni tan sols sospitar de l’existència de les galeries que permetien abastir la fortalesa sempre que calgués.

Una altra llegenda que ens feu arribar Apel·les Mestres en el seu llibre Llegendes i tradicions del Montseny (Salvador Bonavia, llibreter: 1933) se centra en les serpents de Montsoriu. Les serpents no són unes serps qualssevol, no! Les serpents són serps que, quan arriben als cent anys de vida, «perden l’oremus d’ésser serps», els creix cabellera i porten sempre un diamant a la boca que només desen per breus instants a terra quan beuen aigua d’alguna font. Diuen que l’afortunat que sigui capaç d’arrabassar un d’aquests diamants serà ric per sempre més.

Les serpents viuen en coves amb la missió de guardar tres grans cossis de la bugada plens de monedes encantades que només es podran desencantar per algú que es llanci en una incursió gairebé suïcida durant la nit de Sant Joan, munit amb una bona dosi de llet i aigua beneïda. Aquestes bèsties atemoriren els habitants de Montsoriu i tots coneixien la seva predilecció per la llet. El temor creixia perquè no sempre restaven amagades dins les coves, sinó que visitaven els masos dels pastors per, durant la nit, mamar les cabres dels ramats i quedar-se’n la llet! Explica la llegenda que una pastora, en adonar-se de la de visita d’una serpent, va deixar-li trossos de pa sucat amb llet. Amb el temps, la serp li agafà confiança i la pastora la seguia amunt i avall, fins que un dia, quan la serpent va anar a beure a la font, la pastora aprofità aquell moment de distensió per prendre-li el diamant, i diuen que des de llavors «va ser rica i feliç tots els dies de sa vida» (in Mestres, op. cit.).

De llegendes n’hi ha moltes més, com la de la Dama Roja del castell de Montsoriu, que visita la fortalesa cada nit de Sant Joan amb la seva llarga cabellera i el seu vestit vermell. S’alça damunt la torre de les heures amb una llanterna encesa en una mà i un corn de caça a l’altra. La dama toca tres cops el corn, que ressona per tota la vall. Al cap de poc, un misteriós cavaller vestit de negre apareix muntat en un cavall també negre i s’endú la dama a cobert de la foscor de la nit. Qui era aquesta dama? I el cavaller? És un misteri. Molts afirmen que a la nit de Sant Joan encara veuen la claror de la llanterna i senten els tres tocs abans del trenc d’alba.

Tant si heu decidit visitar el castell per dins com si preferiu pujar només per gaudir de la vista dels seus dominis, l’ascensió haurà valgut la pena. Tornem cap al cotxe refent el mateix sender fins al coll de n’Orri. Si, pujant, el castell no ens perdia mai de vista, ara, mentre baixem, gaudirem del pla de Breda i de tot el litoral.

Hem visitat un enclavament emblemàtic i singular, però de ben segut que estem envoltats de més indrets excepcionals. Els anem a descobrir? Doncs, no amagueu gaire lluny les botes, que el mes que ve visitarem un altre dels racons d’aquí.

Bona ruta!

El millor: Gaudir d'una de les joies del gòtic català

El pitjor: No trobarem aigua pel camí

q

Consulteu els horaris d'obertura del castell

Ruta d’aquí: Els micos del Cortès

Ruta d’aquí: Els micos del Cortès

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 59 de la revista “D’aqui”, el gener del 2017

Punt de sortida i arribada:

Terra Blanca (Sant Pere de Vilamajor)

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Recomanem dur un bastó ja que durant un petit tram, haurem de caminar pel llit de la riera i les pedres ens poden fer relliscar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Pere de Vilamajor

Distància: Km

Durada (minuts)

*

Tipologia: no circular

p

Desnivell

Terra Blanca (450 m), El Cortès (790 m).

%

Dificultat mitja-baixa

Llegenda del mapa:

MAPA:

1 – Ermita de Sant Elies

2 –  Alzina rodona

3 – Font de Borrell

4 – El Cortès (mas i font)

5 – Can Sorell

6 – Can Planell

7 – Can Nadal

8 – Terra Blanca

9 – Can Perera de Canyes

10 – Can Gras d’Avall

11 – Can Vidal

12- Can Llinars

Les dues obres mestres d’un picapedrer anònim

Caminant per les muntanyes del Montseny, us haureu trobat animals de tota mena: intrèpids ratolinets de bosc, alguna mosca despistada, alguna tímida salamandra o fins i tot algun senglar fugisser. El cert és que la muntanya n’està plena. Quin és l’animal més rar? Alguns us diran l’estranya granota roja, d’altres el tritó nocturn del Montseny, alguns nostàlgics recordaran el perillós llop i, fins i tot, els més agosarats se n’inventaran algun de fantàstic, fruit d’una llegenda per a espantar els nens petits.

Però heu sentit a parlar dels micos del Cortès? Sí, micos al Montseny enfilats als arbres fent crits eixordadors! No us ho creieu? No? Som-hi!

Comencem la ruta a Sant Pere de Vilamajor. Primer hem d’arribar a un punt de sortida que, si seguiu les nostres rutes, ja coneixereu: Terra Blanca. És fàcil de trobar: des de Sant Pere de Vilamajor agafeu l’avinguda de Sant Elies fins que es converteix en camí de terra. Només heu de seguir les indicacions del Camí de Sant Elies. Seguireu muntanya amunt fins a trobar una esplanada de sauló blanquinós (Terra Blanca) on deixarem el cotxe. Pujant pel camí en direcció a Sant Elies, anirem seguint les indicacions del Sender del Pi Novell, marcat amb l’indicatiu blanc i groc del PR-C 139. Ens enfilem per un corriol costerut enmig del bosc que ens deixarà davant la masia de can Planell, custodiada per uns magnífics lledoners gairebé centenaris. Seguim el sender. Darrere la masia, protegint el flanc nord i oest, veiem uns magnífics roures. La pista s’enfila fent ziga-zagues uns centenars de metres més. Enmig d’una recta amb una pujada suau trobem una fita del sender que ens demana deixar la pista i girar a mà dreta per anar cap a Sant Elies, però nosaltres seguirem pista amunt en direcció a la font de Borrell.

Així, doncs, continuarem pel camí fins a la Font de Borrell, on pararem a fer el primer descans i refer-nos. A vegades la font no té prou cabal perquè del broc en ragi aigua, però tranquils, que més endavant trobarem una font més cabalosa. Heu vist algun mico mentrestant? No? Tingueu paciència… Seguim?

Som ben a prop d’una cruïlla. Nosaltres trenquem a mà esquerra en direcció al Cortès. Seguim el camí que voreja el serrat del Borrell fins a trobar una nova cruïlla de camins. A mà esquerra, el camí baixa cap a la Pedrera, i a mà dretas’enfila cap al pla de Vilardell i les Planes. Nosaltres tirem recte en direcció al mas del Cortès.

El camí s’estreny i guanya en bellesa a mesura que travessa els diversos sots que recullen l’aigua dels turons de la Moixa i del Samon. Al cap de poc s’alça el Cortès, la masia habitada més enlairada de Vilamajor. La casa avui s’ha reconvertit en una preciosa casa de turisme rural amb unes vistes espectaculars al Vallès i al Corredor. Prop de la casa, sota una immensa alzina, brolla la font del Cortès.

Fa ben bé més de tres-cents anys, el Cortès era la masia més important d’aquest veïnat de muntanya. D’ella en depenien moltes masies menors, com les Planes del Cortès, i altres petites cases i barraques com els Salars, la Fajolera, etc. Només a la masia del Cortès hi vivien 15 persones, sense comptar amb el gran nombre de mossos que tenia al seu servei. La masia tenia molts camps, horts, corrals plens de bestiar i hectàrees de bosc ric en llenya, castanyes, glans i senglars.

No sabem d’on venen els micos del Cortès. Fem volar la imaginació? Som-hi: El senyor del Cortès era un home rude, aspre i de caràcter molt sec. Com moltes homes de muntanya, vaja. Alguns comparaven el seu parlar amb els grunyits d’un senglar i d’altres fins i tot asseguraven que s’entenien mútuament. Suposem que el Cortès va tenir sis fills i que tots ells es quedaren a ajudar la masia. Però l’hereu i el més petit varen sortir més lletjos que un pecat, amb unes immenses orelles ben esbatanades i més assilvestrats que el pare, si és que això era possible… Al contrari dels seus quatre germans, que s’ocupaven del camp i del tracte amb els mossos, els dos germans orelluts, per esquivar les mofes, estaven sempre bosc endins, tenint cura de la producció de llenya i del bestiar. Marxaven de casa abans de l’alba i tornaven quan ja era fosc. Se’ls veia enfilar-se als arbres com si res i, amb aquells grans pàmpols, aviat els van conèixer com «els micosdel Cortès».

Com que les finances del gran mas anaven cada vegada millor, el senyor del Cortès va decidir ampliar la masia. Encarregà al mestre picapedrer el finestral més ben treballat de la contrada, amb un arc conopial amb traceria, i li demanà que hi esculpís el més preuat que tenia: el rostre dels seus sis fills. Quan el picapedrer va conèixer els sis fills, quedà horroritzat de l’aspecte dels dos orelluts. Per millorar l’obra d’art es va prendre la llicència artística de suavitzar les faccions dels dos «micos del Cortès». Finalment, va presentar una de les millors finestres del Vallès. El pare, però, feu un dels seus grunyits de desaprovació davant la incredulitat de l’artista. El senyor Cortès li reprengué que hi volia veure els seus sis fills, i que dos dels que hi havia esculpits amb orelles petites no hi feien res, sinó que se’ls havia inventat l’artista. De manera que, sense pensar-s’ho gaire, amb un cop de garrot va esmicolar dues de les cares.

L’artista, desolat, tornà a picar una nova finestra, encara més bonica que l’anterior, i aquesta és la que, finalment, després de l’aprovació del senyor, es col·locà a la façana sobre el portal principal del mas.

Veieu els micos? No? Acosteu-vos una mica més i guaiteu atentament la finestra. Els veieu? Els micos del Cortès!

No patiu pel pobre picapedrer, perquè, malgrat els caps trencats, la finestra sense els micos continuava sent una obra d’art i de seguida va trobar un comprador: el senyor Sorell , de l’altra banda de la vall, que la va posar orgullós damunt el portal de la seva masia.

Potser història no és veritat però el que sí és cert, és que si voleu, baixant cap a Terra Blanca us podeu acostar a can Sorell i contemplar l’altra obra d’art d’aquest imaginari i esplèndit picapedrer anònim. Us encantarà!

Bona ruta!

El millor: La font del Cortès

El pitjor: La font de Borrell no sempre raja aigua

No us descuideu la càmera fotogràfica!

Ruta d’aquí: La font perduda d’en Munner

Ruta d’aquí: La font perduda d’en Munner

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 29 de la revista “D’aqui”, el juny del 2014

Punt de sortida i arribada:

La Mongia de Vilamajor.

C/Església, 3

Centre històric de Sant Pere de Vilamajor.

Recomancions:

Cal anar alerta en èpoques humides, ja que haurem de travessar la riera de Vilamajor i ens podem mullar els peus.

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Recomanem dur un bastó ja que durant un petit tram, haurem de caminar pel llit de la riera i les pedres ens poden fer relliscar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Pere de Vilamajor

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Inici i final a l’església de Sant Pere de Vilamajor (300 m). Font Monner (415m), Terra Blanca (450 m).

%

Dificultat mitja-baixa

Llegenda del mapa:

MAPA:

1 – La Mongia – Punt d’Informació

2 – Església de Sant Pere

3 – Restaurant Can Pau

4 – Institut Vilamajor

5 – Can Canal

6 – Can Sunyer

7 – Can Pau Nadal

8 – Can Llinars

9 – Can Ribes

10 – Can Panxa

11 – Can Gras d’Avall – Can Pau Filbà

12 – Can Gras d’Amunt

13 – Can Cortina

14 – Can Pasqual

15 – Can Perera de Canyes

16 – Can Mongol

17 – Font de Monner

18 – Terra Blanca

19 – Can Vidal – Can Pujades

20 – Can Saltimbanqui

21 – Can Llobera

22 – Ajuntament de Sant Pere

23 – Ajuntament de Sant Antoni

24 – La Farinera

25 – Can Gol del Bosc

Allà on s’amagaven els crancs

Aquest mes de juny us vull proposar un doble viatge per Sant Pere de Vilamajor: el primer consisteix en anar just a l’indret on es troben el Vallès i el Montseny, una falla al veïnat de les Canyes que, fa uns cinc-cents anys, es va bellugar, canviant la història de tots els vallesans; el segon és un viatge en el temps, cap a una època en què la riera de Vilamajor era visitada per científics que venien a estudiar les propietats de la seva rica aigua, flora i fauna, però també visitada pels vilamajorencs, qui hi feien fontades i on, fins i tot, es dedicaven a caçar part d’aquesta fauna pel sopar!

No fa gaires anys, quan anar al cinema encara era una cosa de sibarites de ciutat, la generació dels nostres pares i avis tenia les seves pròpies activitats d’esbarjo. Una d’elles consistia en preparar un cistell i enfilar-se riera amunt per anar a passar la tarda a la vora de les fonts del Montseny. La font de Monner n’era una. Amb els cinemes i centres comercials més a l’abast de tots, les fontades s’anaren perdent i la font de Monner s’oblidà. El nostre objectiu serà redescobrir-la. Som-hi!

Sortim del punt d’informació de Sant Pere de Vilamajor, just davant l’església. El primer tram de l’excursió és senzill perquè el tenim senyalitzat amb les marques blanques i grogues del Sender del Pi Novell PR-C 139. Baixem cap al restaurant de can Pau i el carrer de Ripoll i continuem el camí cap a l’institut. Travessem el pont i ens trobem l’inici del el carrer. Seguim pel carrer de can Llobera fins a l’avinguda de Sant Elies i girem a l’esquerra cap a la muntanya.

L’avinguda es transforma en camí de terra, planer i polsós. Seguint les marques blanques i grogues deixem a mà esquerra les masies de can Sunyer, la imponent can Llinars i la ramadera can Ribes. Travessem el pont i de seguida ens trobem les masies de can Gras d’Avall i, més endavant, de can Pau Filbà, que deixarem a la nostra dreta. Una mica més endavant, una fita del PR ens fan entrar al bosc a través d’un corriol.

Tornem al camí principal, dreta i amunt, fins que, en un revolt, ens desviem, també a la dreta, per un camí secundari accidentat que es va tornant corriol i que baixa bosc endins cap a un sot fresc i atapeït molt agradable. Anem avançant. A mà dreta veurem la masia de can Gras d’Amunt i, al cap de poc, el camí s’il·lumina en passar per la frontera que separa el bosc dels camps. A partir d’aquí aneu alerta perquè han desaparegut alguns senyals del sender.

El nostre camí desemboca en el revolt d’un camí principal. Si giréssim a la dreta i avall, travessaríem la riera i aniríem cap a can Vidal. Nosaltres, però, seguim cap a l’esquerra i amunt entre les cases de can Cortina i can Pasqual. Unes immenses sureres se’ns inclinen reverencialment per donar-nos la benvinguda a can Perera de Canyes. Després del paller trobem una cruïlla. A l’esquerra el camí s’enfila cap al Corral d’en Perera, però nosaltres girem pel camí de la dreta, que passa entre can Perera i can Mongol. Al cap d’uns trenta metres de can Perera, en un revolt, just abans d’una cruïlla, un petit corriol trenca a mà dreta i passa entre camps cap a la riera. El seguim i baixem fins a la riera de Vilamajor.

Ja som a la riera. El camí de tornada el farem continuant el sender que s’enfila, però ara anirem a cercar la Font de Monner riera amunt. Com que som a l’estiu la riera no baixa gaire aigua, però tot i així anem alerta de no patinar amb les pedres. Només cal seguir el curs de la riera uns trenta metres i veurem a la nostre dreta com tres raigs d’aigua neixen d’una paret plena de molsa.

Aquesta és la nova font de Monner. L’antiga es trobava a l’altra banda, una mica més amunt, en una clariana, però uns moviments de terra per fer un camí la van colgar. Actualment raja menys aigua per la riera, ja sigui a l’estiu o a l’hivern, i, fins i tot, se sol assecar de juny a setembre. Uns diuen que és perquè plou menys; altres, que per les rescloses, i encara uns altres que perquè la població d’arbres s’ha multiplicat per deu i que aquestes xuclen bona part de l’aigua. I potser tots tenen raó. La generació dels nostres pares hi venia a caçar crancs de riu pel sopar i la generació dels nostres avis hi havia vist barbs nedant amunt i avall. Ara ja no se’n veuen. Els barbs, els crancs i les fontades ja són història.

De l’antiga font de Monner només he trobat una fotografia feta el dia de Tots Sants de 1930, on hi ha, d’esquerra a dreta, els científics Josep Cuatrecases, Pius Font i Quer, i A. Pearson. L’original d’aquest document es troba a l’arxiu de l’Institut Botànic de Barcelona. Permeteu-me demanar-vos que, si en tinguéssiu alguna, me la féssiu arribar a l’adreça electrònica higiniherrero.cat@gmail.com. Moltes gràcies per avançat!

Per tornar a casa seguirem un altre camí i així no repetirem la ruta. Un cop tornem a ser on el sender travessa la riera, comencem a enfilar-nos en direcció a Terra Blanca. Al primer revolt, un caminet baixa suau seguint la riera, però l’ignorem. Seguim el corriol, ara més costerut i empedrat, cap amunt. Al cap de poc el camí se suavitza una mica i ens porta a Terra Blanca, al camí de Sant Elies. Girem a la dreta i baixem sempre pel camí principal en direcció a Sant Pere de Vilamajor. El camí baixarà suaument cap al poble i anirem seguint les indicacions de les cruïlles. En cas de dubte, seguirem el principal. En pocs minuts ja serem al Pla de Vilamajor i divisarem el poble de Sant Pere. Deixarem a la nostra dreta can Vidal, can Pujades i can Saltimbanqui. Un cop tornem a trobar la masia de can Llinars, recuperem el sender del Pi Novell però en direcció al punt d’inici.

Bona ruta!

El millor: Una bona excusa per visita el pla agrícola de Vilamajor

El pitjor: No us refieu que la font ragi en època de sequera

s

Aneu en compte amb els gossos de les masies!

Ruta d’aquí: L’aplec de Sant Elies de Vilamajor

Ruta d’aquí: L’aplec de Sant Elies de Vilamajor

Fotografia d'Enric Planas, 2016

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 5 de la revista “D’aqui”, l’abril del 2012

Punt de sortida:

Sant Pere de Vilamajor (ajuntament)

Recomancions:

Hi podeu anar a peu, en bicicleta o amb vehicle. El camí està ben senyalitzat tant per vehicles com per caminaires.

Si ho feu en cotxe, és recomanable fer-ho en 4×4 i fer grups per evitar pujar massa cotxes a la muntanya. Aneu alerta amb els caminaries: no correu, aneu en compte amb els revolts i no aixequeu pols. Una cadena no deixa arribar al peu de l’ermita, però trobareu un aparcament 50 metres al costat.

Si pugeu a peu, tingueu en compte que l’excursió és llarga, aproximadament dues hores de pujada i dues de baixada. Us aconsello sortir d’hora per evitar el sol del migdia i la pols dels cotxes que acostumen a pujar a partir de les onze del matí. Porteu aigua i protecció solar. No us oblideu d’un calçat còmode que no rellisqui. Podeu seguir el camí principal o seguir el Sender del Pi Novell des de Sant Pere fins a Sant Elies (PR-C 139).

Recomanem portar una càmera de fotografiar per immortalitzar la diada.

Si us voleu estalviar de dur el dinar, no us oblideu de recollir prèviament a l’ajuntament o a la Mongia el tiquet que inclou el plat, la beguda i les postres.

Està rigorosament prohibit fer foc.

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938610418

Obert caps de setmana i festius de 10 a 14h

www.vilamajor.cat

D'ABRIL, l'aplec

Sant Pere de Vilamajor

Distància: 8 + 8 Km d'anada i tornada

Durada (hores) anada i tornada

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat mitjana

Sis anys demanant pluja

L’aplec a Sant Elies és la festa més arrelada de Vilamajor — més, fins i tot, que la mateixa festa major de l’estiu. Probablement no tenim a la contrada una festa amb tanta tradició com aquesta, que compta, a més, amb la seva pròpia llegenda: fa més de sis segles, Vilamajor i tota la contrada patia una forta sequera que faria perdre tota la collita. A la sequera, la va seguir la fam i la crisi econòmica. La crisi econòmica es va transformar en crisi social, amb robatoris, inseguretat i desesperació. Les males condicions higièniques van portar, al cap de poc, una nova garrotada a la moral de la gent: una epidèmia de còlera que va produir molts morts. Els vius, per altra banda, eren pobres i afamats. Vaja… un desastre…

La desesperació va fer reunir el poble en assemblea a l’església de Sant Pere. Un grup de prohoms del poble aniria al monestir de Santa Fe per demanar consell a l’abat. El batlle, acompanyat d’insignes vilamajorencs, s’enfilà cap al monestir i un cop allà van explicar els seus temors i fer les respectives súpliques al pare abat. Després d’uns minuts de silenci, els mirà fixament i els digué que amb fe podrien canviar la seva sort, i els encomanà a Sant Elies, qui podia propiciar unes bones pluges per a recuperar les collites. Les pregàries foren escoltades i en senyal d’agraïment els vilamajorencs (i veïns de tos els pobles de la contrada) construïren una capella dalt del turó que es trobava entre el Cortès i el Terrer.

L’agraïment i la devoció fou enorme, tant que les visites al turó es feien tres cops l’any: a la primavera cada 25 d’abril (Sant Marc), a l’estiu cada 20 de juliol (Sant Elies) i a la tardor cada 15 d’octubre (Santa Teresa). La devoció saltà fronteres i vingueren pagesos del Montseny, de Tagamanent, de Fogars, de Cànoves, de Marata, de Granollers, de Cardedeu, de Palautordera, de Sant Celoni i de Mollet. Al final, convingueren que amb tres pregaries a l’any no n’hi havia prou i que s’havien de fer cada dia. Així que al segle XVII engrandiren la capella, la convertiren en una ermita i li adossaren un habitatge per a un ermità que seria alimentat per tots els veïns a canvi de les seves pregàries.

Amb les pluges, la sequera i les epidèmies s’oblidaren i, amb el temps, també el motiu de tant agraïment. L’ermità cada vegada rebia menys visites, menys almoines i menys pa. L’aplec de l’estiu, el que se celebrava cada 20 de juliol, se suspengué amb l’argument que hi havia massa feina al camp. Al cap de poc, també es perdé l’aplec del 15 d’octubre fins que només es conservà el de primavera. El 1914, el darrer ermità abandonà l’ermita i l’edifici s’abandonà. L’aplec, cada vegada més oblidat, només ressorgia si parava de ploure. Però la memòria continuava sent curta. En plena guerra civil, a l’estiu de 1936, un grup d’exaltats s’enfilà al turó i enderrocà l’ermita, però aquest fet, en comptes de sentenciar una tradició centenària, la va revifar. Els veïns la reconstruïren amb més bona voluntat que encert arquitectònic. La festa de l’aplec es recuperà amb força i ha mantingut l’esperit fins avui.

Què et trobaràs si puges a l’ermita? Des que es va enderrocar el campanar d’espadanya, la imatge del temple és com la d’una petita masia. En destaca l’absis posterior i el portal dovellat amb un gravat indesxifrable a la clau amb les figures, probablement dels tres sants —Elies, Marc i Teresa—, i una roda de foc -símbol de Sant Elies-. A la dreta de la capella encara hi ha la casa que havia estat de l’ermità, avui emprada com a refugi improvisat d’excursionistes. Si no hi has pujat mai, el que més et sorprendrà és la bellesa de l’indret i, sobretot, les seves vistes. Actualment l’aplec es desenvolupa al voltant de l’esplanada de davant de l’ermita i, també, a sota l’alzinar de dalt del turó on hi ha una torre de guaita d’incendis forestals. Antigament, però, després de la missa, els veïns dinaven prop de les fonts de les Planes i del Cortès.

És cada 25 d’abril! Bona festa! Ens hi veurem?

El millor: Una festa centenària

EL pitjor: Si l'aplec s'escau en cap de setmana, potser trobareu massa gent

Des del turó tindreu unes vistes espectaculars!

Ruta d’aquí: Els darrers contraforts de la Calma

Ruta d’aquí: Els darrers contraforts de la Calma

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 4 de la revista “D’aqui”, el març del 2012

Cims:

Turó del Suí, 1318 m

Turó del Samont, 1272 m

Turó d’en Cuc, 1227 m

Turó del Pi Novell, 1215 m

Turó de la Moixa, 1165 m

Turó de Palestrins, 1026 m

Turó de la Cova, 1095 m

Turó de Sant Elies, 1000 m

Punt de sortida:

Turó de la Cova, Sant Pere de Vilamajor

Recomancions:

Per accedir al punt de sortida podeu arribar-hi a peu pel PR-C 139 “Sender del Pi Novell” o en cotxe 4×4. No us hi aventureu si porteu un turisme.

Cal dur un mapa excursionista detallat. Recomanem un mapa d’escala 1:25000, ja sigui el mapa oficial del Parc Natural del Montseny o el de l’editorial Alpina.

L’excursió és llarga, aproximadament dues hores de pujada i dues de baixada. Porteu aigua, protecció solar i per al vent. No us oblideu d’un calçat còmode que no rellisqui.

Recomanem portar una càmera de fotografiar.

Consulteu prèviament a l’ajuntament quan es fan les batudes del senglar.

 

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3, de Sant Pere de Vilamajor

938610418

Obert els caps de setmana i festius de 10h a 14h.

Sant Pere de Vilamajor, Tagamanent.

Distància: 2.5 + 2.5 Km d'anada i tornada

Durada (hores)

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat mitjana - alta

La ruta segueix un tram del Sender del Pi Novell (PR-C 139)

Sender del Pi Novell

Marcat en blanc i groc

Tríptics informatius disponibles a la Mongia de Vilamajor

Seguim la carena visitant els turons de la Cova, de la Moixa, del Samont, del Pi Novell, d’en Cuc i del Suí

La ruta que us volem recomanar aquest mes de març consisteix en visitar una part força desconeguda del massís del Montseny: els darrers contraforts del Pla de la Calma. És una passejada per la carena resseguint els cims de la Cova, de la Moixa, del Samont, del Pi Novell, d’en Cuc i del Suí. El massís i el seu turó principal, el Turó de l’Home, és extraordinàriament conegut i el Pla de la Calma cada vegada té més visitants. Ara us proposem de visitar els estreps més propers però menys coneguts d’aquesta muntanya.

L’excursió té una dificultat mitjana ja que ens exigirà enfilar-nos per corriols estrets, empedregats i costeruts i, en alguns trams, ben atapeïts per gatoses. Les vistes, però, són excepcionals, especialment si no fa calitja. Gaudirem de les vistes del Pla de la Calma, de la vall del Tordera, del massís del Montseny, dels sots de les rieres de Cànoves i Samalús i de Vilamajor i, més enllà, de tota la serralada litoral (Corredor, Montnegre, Montjuïc…) i part de la serralada prelitoral (Montserrat i Sant Llorenç). Val molt la pena. Som-hi!

Començarem la ruta per Sant Pere de Vilamajor, en una petita esplanada a peu de pista just al cim del Turó de la Cova. Us recomanem que abans de fer la visita us passeu per la Mongia de Vilamajor, el punt d’informació del Parc Natural, que està davant mateix de l’església del poble de Sant Pere de Vilamajor. Allà us recomanaran el millor camí per enfilar-vos al Turó de la Cova. És important seguir una bona ruta ja que els camins de terra, sobretot a les Planes del Cortès, estan en mal estat per xaragalls i fins i tot amb un vehicle tot terreny pot ser una ascensió difícil. Si hi voleu arribar a peu des del poble de Sant Pere, us recomanem seguir el Sender del Pi Novell, marcat dels del mateix punt d’informació amb senyals blancs i grocs. Cal advertir-vos, però, que és una bona caminada de ben bé 4 hores a peu des del poble fins al Turó de la Cova.

El primer cim, el de la Cova, és un penyal de roca i un gran mirador, tot i que el que ens sorprendrà són les dimensions de la cova que li dóna nom. No destaca pas per ser gran sinó tot el contrari: és una petita cavitat a la banda sud on amb prou feines s’hi pot arrecerar un excursionista en cas de pluja. Un cop hem arribat al punt d’inici, a dalt del turó, el camí no tindrà pèrdua, tot i que segurament pocs caminaires passareu pel mateix corriol. Es tracta de seguir el viarany que s’enfila muntanya amunt i segueix, amb diverses variants, la carena.

Comencem l’ascensió. La carena va pujant i baixant pels turons de la Moixa i el Prat Fondo. Allà hi trobarem la font més enlairada de Vilamajor: la font Roquet. Tot i que més que una font és una deu natural d’aigua: un bassal que mai s’asseca i sempre supura aigua. Només serveix per abeurar animals ja que fa de mal omplir la cantimplora. Uns metres més avall del corriol que baixa –i que no agafarem– hi ha amagada a mà esquerra la font Joana.

Nosaltres, però, ens enfilarem fins dalt del turó del Samont, el cim més alt de Vilamajor, a 1272 metres. Hi destaca un vèrtex geodèsic de formigó. Erròniament, molts excursionistes forans anomenen aquest turó com “El Pi Novell” però en realitat aquest està més avall, a la frontera de Vilamajor amb Cànoves, a 1215 metres d’altitud. Ni el Pi Novell és el cim més alt ni tampoc és aquest el seu vertader nom. El nom original era “Turó del Pi Vell”, però una mala traducció al castellà el deformà a “Pino Vell” i, després, a “Pi Novell”. És clar que un petit pi, un pi novell, no donaria nom a un turó i, per contra, sí ho faria un gran i majestuós pi vell.

Seguint la carena, passat el Pi Novell, trobem, a l’esquerra, el corriol que ens uneix amb la serra de Palestrins. I, a la dreta, a la banda obaga, una fageda que ens amaga uns 50 metres més avall un petit tresor: el Pou d’en Besa. És una cavitat circular de diversos metres de fondària recoberta amb pedra pissarra com només els experts bosquerols sabien fer. El pou de glaç emmagatzemava l’aigua gelada de l’hivern per ser transportada als pobles i viles de la plana i refrescar, així, els aliments a l’estiu. Aquest pou té una llegenda. S’acostava l’hivern i no hi havia temps per poder fer un pou i emmagatzemar-hi el gel. Per no perdre la “collita” d’aquell any, l’antic propietari de can Besa demanà al diable que n’hi construís un en tan sols una nit. Així ho féu. Per això el Pou d’en Besa també es coneix com a “Pou del Diable”. Però és clar que tot té un preu i periòdicament el diable atreia ovelles, vaques i fins i tot persones a dins el pou i les devorava. Aneu en compte, doncs!

Seguim la carena i voregem el turó d’en Cuc. Aquest cim de 1227 metres és una fita termenal on hi partionen quatre municipis: Sant Pere de Vilamajor, Tagamanent, el Montseny, Cànoves i Samalús. Aquest turó és una talaia natural i, a més de l’espectacular paisatge, divisarem també un cim més alt coronat per un petit monticle de pedres de pissarra. És el Suí, a 1318 metres d’alçada. Per arribar-hi només hem de seguir els corriols de la carena. Un cop allí ens trobem a l’entrada de La Calma i és quan haurem de decidir si ens hi endinsem o fem cua cap a casa. Bona ruta!

El millor: Les vistes!

El pitjor: No us refieu de l'aigua de la Font Joana, porteu una cantimplora ben plena

Porteu la càmera!