Ruta d’aquí: El secret amagat de la Calma

Ruta d’aquí: El secret amagat de la Calma

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 65 de la revista “D’aqui”, el juliol del 2017

Punt de sortida i arribada:

Restaurant de Collformic,

Carretera BV5301 Km26.5

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. No trobarem cap font d’aigua.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

El Brull i Tagamanent

Distància: Km

Durada (hores)

*

Tipologia: No circular

p

Desnivell

Collformic (1142 m). El Cafè (1190 m). La Sitja del Llop (1279 m), Puigdrau (1345 m), el Suí (1318m).

Dificultat baixa

Llegenda del mapa:

Mapa: 

1- Collformic
2- Turó del Faig de la Bandera
3- Puigventós
4- Corral de la Cortada
5- La Castanya
6- El Cafè
7- Turó de la Torre
8- Terres Blanques
9- La Terma
10- La Sitja del Llop – Barraca d’en Ramon
11- Turó del Poniol
12- Puigdrau
13- El Molar
14- Roca Roja
15- El Socarrat
16- El Suí (Sull)
17- Turó d’en Cuc
18- Coll del Pi Novell
19- Turó del Samon
20- Turó de la Cova
21- Sant Elies de Vilamajor

Anem des de Collformic al Suí passant per la Sitja del Llop

La Calma és un altiplà del massís del Montseny que s’estén des de Tagamanent fins a Collformic i els seus darrers contraforts arriben fins a la vall del riu Tordera amb els turons del Samon i Sant Elies a Vilamajor, per una banda, i fins a la vall del riu Congost pel Figueró i la Garriga, per l’altra.

Fa segles la Calma estava dominada per un castell avui desaparegut situat damunt del turó de Tagamanent. Segurament recordareu que ja el vam visitar en una de les nostres rutes anteriors (revista D’aquí número 46 – desembre 2015). Dèiem que la Calma és en realitat el paradís que està sobre els set cels i que la missió del castell era protegir-lo. Creieu-me quan us dic que és un indret que us deixarà encisats. Per sempre.

D’altres afirmen que el que amaga la Calma és a algú. Heu sentit a parlar mai del nen amagat de la Calma? Si llegim el nom de Tagamanent veureu com ens revela el seu secret. I com molts sabeu que amagat al Montseny també hi ha un tresor en forma d’olla d’aram plena d’unces d’or guardat per serps, dimonis, encanteris, bruixes, bandolers, follets, dones d’aigua… i molts creuen que és a la Calma. Però on? Enric Larruella deixava entreveure a “Darrera nostre un riu de Flors Trecades” (Ed. Pòrtic, 1982) el lloc exacte on es troba el tresor! On? És enterrat en l’indret des d’on es poden divisar set campanars però que “no cal comptar, que mai en surten set campanars per més combinacions que vulguis fer-ne…”. Al final, els més romàntics sempre us diran que el tresor és la mateixa Calma. Vés a saber.

Ja sabeu que la millor manera d’esbrinar-ho és veure-ho per nosaltres mateixos així que us proposo que hi anem. Abans però, cal anar preparats. La ruta és senzilla i planera però cal anar alerta amb el sol i més a l’estiu. Així que és imprescindible protegir-nos-en amb una gorra, aigua abundant i, encara millor, fer la ruta lluny del migdia. La Calma que un clima d’alta muntanya (molta calor a l’estiu i gel i neu a l’hivern). També pot aparèixer de cop i volta una boira que despista als buscadors de tresors i excursionistes imprudents. Així que abans d’anar-hi hem de tenir clar si és el dia correcte, si estem preparats i si portem tot els que ens pot ser necessari. Esteu apunt? Sí? Doncs, som-hi!

Pujarem per la carretera de Palautordera al Montseny (BV-5301) i tirarem amunt fins a Collformic (al quilòmetre 26’5) i deixem el cotxe a l’aparcament. Agafem la pista que s’enfila per darrere del restaurant pujant suaument per petits turonets. Veurem que cada vegada hi haurà menys arbres i esdevindrà un gran prat amb falgueres i matolls que els costa sobreviure a la climatologia de vegades extrema. Aquests prats s’hi practica la pastura i potser veurem el pastor i el seu ramat. Si porteu gos, feu cas als senyals i porteu-lo lligat en tot moment.

Si us hi fixeu veureu que el camí està marcat amb els senyals blancs i vermells del GR-5-2 així que no ens perdrem. De mica en mica, el camí s’anirà envermellint, ja que ens endinsarem en una zona de gresos molt característics de la zona. Un exemple són les runes de pedra rogenca d’una petita casa enrunada que trobarem a mà esquerra que es coneix com “el Cafè”. Continuem pel camí travessant pel Pla de la Ginesta i passarem entre els turonets de la Torre (1269 m) i de les Pedres Blanques (1270 m). Just passat aquest darrer turó trobem una cruïlla i on destaca el senyal d’inici (o final) del Sender del Pi Novell (PR C-139) marcat amb marques blanques i grogues. A partir d’aquí, abandonem el GR i seguim el PR.

Al cap de ben poc, tot just passat el Pla de la Terma, trobem la fita on es troben tres termes municipals: el Figueró, el Brull i Tagamanent. I ja, davant nostre, s’alça al turó del Poniol la barraca d’en Ramon (o de les Lloses) on a dins hi trobem l’estela neolítica de la Sitja del Llop! És a dir, fa milers d’anys que ja hi havia qui gaudia del tresor de la Calma!

Bé, de fet, dins de la barraca el que trobarem és una còpia de l’estela original. L’original està exposada al poble del Montseny. Les marques circulars, qui les va fer, quan i què signifiquen encara són un misteri. Potser el mapa del tresor? No ho crec pas. O sí. Vés a saber.

Continuem pel camí seguint el Sender del Pi Novell. El camí es transformarà en corriol i s’enfilarà per un petit sortint rocós conegut com a Roca Roja (1294 m) on si us hi fixeu veureu petites plaques que ens recorden a excursionistes que ja no poden visitar aquest meravellós indret. La carena segueix pel Turó Socarrat, Roca Plana i, finalment, el turó del Suí amb un apilament de pedres al seu cim. Des d’aquí gaudirem d’unes vistes excepcionals mirem on mirem. De ben segur que aquest ja és el tresor que la Calma amaga! Compteu campanars? Potser sí.

El Suí és un turó de 1318 metres que hom ha donat un significat especial i molts fan, com nosaltres, una ascensió només per coronar-lo. L’aspecte del turó és ben aspre, esquerp i sull. Segurament d’aquí ve el seu nom: “Sull” que pel ieisme vallesà s’hauria transformat en “Suí”.

Veieu un turó proper que té una caseta i unes antenes? Sabeu quin turó és? És ni més ni més que el Puigdrau (1345 m)! El cim més alt de la Calma! Però si és el cim més elevat, com és que no és el més emblemàtic, visitat o conegut? I perquè el Suí, sent més baix, sí ho és? La meva opinió personal és que el Suí es veu ben elevat des de Palestrins, Cànoves i Vallforners. És una fita visual. En canvi, el Puigdrau s’enlaira poc ja que té una alçada relativa amb els turons del costat no gaire agosarada. Voleu que de tornada ens hi acostem? Serà un moment!

Retornem el camí per on hem vingut i quan retrobem la terma dels tres municipis, deixem un moment el PR i seguim el camí. Al cap de poc trobem una cruïlla. Si giréssim a l’esquerra, retrobaríem el PR. Si giréssim a la dreta, el camí ens baixaria fins al Molar. Però si seguim recte (parlem de camins, obviem el corriol) pel camí que s’enfila arribarem en poca estona serem dalt del Puigdrau i la seva caseta. Què us sembla la vista?

I ara, només ens cal refer el camí, primer pel PR i després pel GR fins a tornar a Collformic. Calculeu l’horari de la ruta per, si voleu, coincidir amb l’horari d’obertura del restaurant: de dimecres a divendres de 10h a 18h i els dissabtes i diumenges de 9 a 18h.

Heu descobert què amaga la Calma? Una olla plena d’or? Un nen esmunyedís? El setè cel? Un paradís? Doncs deixeu-me que us doni una bona notícia! Estem envoltats d’indrets i racons espectaculars! Els anem a descobrir? Doncs no amagueu gaire lluny les botes que el mes que ve visitarem un altre dels racons d’aquí.

Bona ruta!

El millor: Les vistes són espectaculars

El pitjor: La climatologia pot ser dura

s

Zona ramadera. Porteu els gossos lligats.

Ruta d’aquí: Els 4 temples de Sant Celoni

Ruta d’aquí: Els 4 temples de Sant Celoni

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 62 de la revista “D’aqui”, l’abril del 2017

Punt de sortida i arribada:

Església parroquial de Sant Celoni.

Carrer Major.

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Agraïrem un mapa del nucli urbà que podrem trobar al centre d’informació turística de Sant Celoni.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Oficina de Turisme de Sant Celoni

Carrer Major, 53, 08470 Sant Celoni, Barcelona

Tel. 938 67 01 71

Sant Celoni

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Puig de Bellver (220 m), Sant Ponç (135 m).

Dificultat Molt baixa

Llegenda del mapa:

Mapa:

1- Església parroquial de Sant Martí de Sant Celoni
2- Ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver
3- Camp d’Esports
4- La Rectoria Vella
5- Esglesiola de Sant Martí de Pertegàs – Capella de Sant Erasme
6- L’Escorxador-biblioteca
7- Capella de Sant Ponç
8- Ajuntament – Plaça de la Vila
9- Punt d’Informació
10- Hospital
11- Plaça del Bestiar

Passejarem per descobrir quatre tresors de Sant Celoni

Aquesta és una ruta urbana que ens permetrà descobrir els quatre temples de la vila de Sant Celoni. Comencem pel temple més conegut: l’església de Sant Martí, un exemple magnífic del barroc català. Es troba al centre de la vila, a la plaça de l’església, travessada pel carrer Major. El visitant només pot quedar-se embadalit pels esgrafiats de la façana. La importància d’aquest temple és prou gran com per dedicar-li un article en exclusiva, però també en parlarem més endavant.

Com que, tret dels celonins, pocs visitants coneixen els altres tres temples de la vila, en aquesta ruta aprofitarem per anar-los a visitar. El primer objectiu és descobrir un dels més desconeguts: l’ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver.

Darrere l’església de Sant Martí de Sant Celoni trobem la plaça del Comte del Montseny, on neix l’avinguda de la Verge del Puig que s’enfila al turó de Bellver. Seguim avinguda amunt fins a arribar a l’ermita.

Presidint el turó, veiem un alt obelisc de maó coronat per una estrella que es va erigir el 1962, obra dels arquitectes Joan Bergós i Eugeni Rosich. Dos anys més tard, van afegir un pòrtic a l’ermita que també havien rehabilitat, ja que l’ermita havia estat fortament afectada per la Guerra Civil espanyola. La història del temple ha estat convulsa. L’edifici original s’alçà entre el 1919 i el 1935, però fou de seguida fet malbé durant la guerra.

Però, i abans del 1919? Què hi havia en aquest turó? Un document del 1526 informa que al cim del Puig de Bellver de Sant Celoni hi havia una antiga ermita dedicada a la Mare de Déu del Puig de Bellver. Més tard, entre el 1582 i el 1618, s’hi va establir una comunitat de monjos caputxins, els quals acabarien traslladant-se a un convent que havien construït a baix al poble, abandonant, així, l’ermita. Diuen que el 1687 la Mare de Déu del Puig va salvar la vila d’una plaga de llagostes, i els celonins, en etern agraïment, la veneren com la seva patrona. D’aquells temps pretèrits no ens ha arribat cap rastre de l’ermita caputxina, però gairebé podem endevinar el motiu pel qual se la va batejar amb el nom de «Bellver»: les vistes són meravelloses! El turó, fent honor al seu nom, domina la vila de Sant Celoni i el Pertegàs, i d’allà es divisa el Montseny, Campins i Mosqueroles i fins i tot els turons de l’Home, de Morou, de Sant Elies i del Samon, així com també el Montnegre, el Corredor, l’Alt Vallès i el riu Tordera.

Tornem a la plaça del Comte del Montseny i des d’allà agafem el passeig dels Esports que ens portarà, de dret, cap a la Rectoria Vella. La Rectoria és una immensa masia gòtica del segle XV. Actualment és la seu de l’àrea de cultura de Sant Celoni i sempre té magnífiques exposicions per visitar. Just al davant, al jardí, trobem l’església de Sant Martí de Pertegàs, la primigènia de la vila. Agafa el nom d’un petit afluent del riu Tordera que hi passa molt a prop: el torrent del Pertegàs.

Aquest temple romànic ja surt documentat el 1031. Sí, fa gairebé mil anys! L’edifici d’aquella època era més senzill. Amb el creixement del nombre de feligresos, va caldre un nou temple que el bisbe Berenguer consagrà el 1106. Amb l’augment de la població de Sant Celoni, el 1369 va caldre ampliar-la de nou. El 1630, es va decidir que calia un temple encara més gran i que ja no valia la pena engrandir més aquest, així que es començà a construir una església més gran i cèntrica: Sant Martí de Sant Celoni. Amb el temps, Sant Martí de Pertegàs s’anà abandonant i el segle XIX ja estava mig enrunada. Alguns celonins, en veure el temple en tan mal estat, no se’n van poder estar i van decidir transformar en capella el que quedava de la nau i dedicar-la a Sant Erasme, i així és com ha arribat als nostres dies.

Per trobar el darrer temple que ens queda haurem d’anar el que antigament es considerava les afores de la vila. Tal com us vaig explicar a la revista d’aquí número 29, de juny del 2014, la por als contagis feia que a l’edat mitjana els hospitals com aquest s’allunyessin dels nuclis habitats. Hem de pensar que en aquella època els hospitals no eren un lloc on es curava els malalts, sinó un lloc on se’ls apartava dels seus veïns per evitar els contagis. A Sant Celoni hi havia un hospital conegut com «Casa de Sant Nicolau» que tenia una capella, actualment dedicada a Sant Ponç. Som-hi!

Continuem la nostra ruta baixant pel passeig de la Rectoria Vella. Passem per davant l’Escorxador, que actualment acull la biblioteca. Al final del passeig, entrarem pel carrer de Sant Joan i passarem davant la plaça del bestiar fins a trobar el carrer Major. Allà, girem a l’esquerra i tirem avall fins al final del carrer Major, on es creuen l’avinguda de Sant Ponç i el carrer de Ramon Berenguer IV. Enmig de la plaça Rafael Ferrer, on hi havia hagut l’antic hospital –avui enderrocat–, hi trobem la capella de Sant Pons. És petita, d’una sola nau, i, com moltes capelles romàniques, té un absis circular. Sant Ponç continua presentant-nos moltes incògnites: quan es va canviar la seva devoció de Sant Nicolau a Sant Ponç? No ho sabem. Quan es va construir? Tampoc no ho sabem. Els murs de la capella presenten característiques preromàniques; alguns estudiosos la daten cap al segle XII però no la trobem documentada fins el 1338.

Per tancar el cercle, seguim altre cop pel carrer Major fins a l’església parroquial de Sant Martí de Sant Celoni. El procés de construcció d’aquest temple fou llarg. El 1634 es va posar la primera pedra de la nova església, però aviat les guerres, els disturbis i un fort contagi de pesta negra va reduir tràgicament la població. Com a conseqüència, es van aturar les obres. Es va haver d’esperar uns cinquanta anys, fins el 1680, perquè es reprengués la construcció. Va caldre vint-i-tres anys més per enllestir l’obra i els interiors, i, finalment, el bisbe Benet de Sala va poder consagrar la nova església parroquial de Sant Celoni.

Amb aquesta ruta hem conegut el patrimoni religiós i urbà de Sant Celoni: una ermita (de la Mare de Déu del Puig de Bellver), una esglesiola (de Sant Martí de Pertegàs), una capella (de Sant Ponç) i una església (de Sant Martí de Sant Celoni), però passejant segur que us haureu fixat que la vila amaga molts més tresors per descobrir: torres medievals, edificis modernistes… però això ens ho reservem per a una altra ruta.

Així, doncs, recordeu: no amagueu les botes gaire lluny perquè ben aviat tornarem a buscar més racons d’aquí. A punt?

Bona ruta!

El millor: Conèixer 4 temples en una sola ruta

El pitjor: No és tan paisatgística com estem acostumats

Ruta urbana

Ruta d’aquí: El misteriós palau de la riera dels tords

Ruta d’aquí: El misteriós palau de la riera dels tords

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 60 de la revista “D’aqui”, el febrer del 2017

Punt de sortida i arribada:

Església de Santa Maria de Palautordera

Recomancions:

Recomanem portar calçat còmode i que no rellisqui, protecció solar i una cantimplora d’aigua. També aconsellem un mapa detallat de la zona.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

http://www.higiniherrero.cat/wp-admin/post.php?post=1724&action=edit#
http://www.higiniherrero.cat/wp-admin/post.php?post=1724&action=edit#

Santa Maria de Palautordera

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

30m

%

Dificultat molt baixa

Llegenda del mapa:

MAPA:

1- Benzinera de Palautordera
2- Punt d’Informació de Santa Maria de P.
3- Església i campanar de Santa Maria de Palautordera
4- Parc del Reguissol (safaretjos)
5- Auditori Ovidi Montllor
6- Arboretum
7- Zona d’esbarjo de gossos
8- Can Portell
9- Can Rahull
10- Policia
11- Parc Pau Casals
12- Biblioteca
13- El Remei
14- Centre d’informació de Sant Esteve de P.
15- IES Reguissol
16- Camp de futbol
17- Club de tenis
18- Font Martina
19- Can Balada
20- Ajuntament de Santa Maria de Palautordera
21- Església de Sant Esteve de Palautordera

El buscarem pel Reguissol i la Tordera i… el trobarem!

Us heu preguntat mai d’on ve el nom de «Palautordera»? En aquesta ruta us vull demanar que m’acompanyeu a buscar l’emplaçament d’aquest misteriós palau que ha donat nom a dos municipis del Vallès.

Fa més de mil anys, Santa Maria de Palautordera tenia un nom molt enèrgic i bucòlic: Vitamènia. Sant Esteve de Palautordera tampoc no es quedava enrere: Vallflorida. I, de cop i volta, ens arriba un escrit de l’any 1045 que parla d’una magnífica estança senyorial a «la vila de Palau». Com s’explica que un palau tant insigne que va poder eclipsar el nom atàvic dels dos pobles hagi desaparegut sense deixar-ne cap rastre? Per què no en sabem res?

Antigament, Vitamènia i Vallflorida eren dominades pels senyors de les Agudes des del seu castell a dalt del Montseny. Posteriorment, els seus descendents dominaren aquestes contrades des del castell de Montclús fins a Santa Margarida, i, més tard, ho feren la noble nissaga dels Cabrera des dels castells de Montsoriu i d’Hostalric. Així, doncs, d’on va sorgir aquest nou Palau? On s’alçava? Qui el governava? Per què va desaparèixer en l’oblit?

Santa Maria de Palautordera té el que en heràldica s’anomena un «escut parlant»: un escut que fa palès qui representa a través dels seus símbols. El símbol principal és un palau, no pas un castell. Un palau és un edifici destacat i sumptuós on hi viu el senyor que administra un territori determinat, mentre que un castell, tot i que també podia ser la residència d’un senyor, tenia una funció militar i defensiva. Si busquem un palau en comptes d’un castell, ja no cal cercar-lo en turons elevats i estratègics sinó en llocs singulars, simbòlics, a prop de rius o dins els nuclis urbans. Veiem també que el palau està coronat per un ocell. Uns diuen que és un colom que representa la pau, la tranquil·litat i la seguretat de l’indret; d’altres, que és un tord, un excel·lent ocell cantaire que migra amunt i avall per Europa i que podria referir-se al riu Tordera, «el riu dels tords». És possible que el nom de «Palautordera» vulgui dir «el palau del riu dels tords»? No ho sabem del cert. Potser és força agosarat assegurar-ho, però almenys ens permetrà tenir un lloc on començar a buscar el palau. El nucli urbà més llunyà del castell dels Moros i del castell de Fluvià és Santa Maria: un indret planer, tranquil i envoltat per dos cursos d’aigua: la riera del Reguissol i el riu Tordera.

Esteu a punt? Ep, que si la cerca d’un misteriós palau, capaç d’esfumar-se i amagar-se dels habitants de la vall del Tordera, no és prou motivació per vosaltres, què me’n diríeu si us avancés que aquest palau segueix estant avui dia protegit per dos animals fantàstics que farien aterrir el més valent? Ara sí, som-hi?

Comencem la ruta des del parc del Reguissol, que es troba davant l’església de Santa Maria de Palautordera. Fixeu-vos que just a l’entrada hi ha una fita que marca una ruta anomenada «Del Reguissol a la Tordera», senyalitzada amb el color blau marí. Ni fet expressament, oi? Només ens caldrà seguir-la amb els ulls ben oberts.

Baixem les escales, passem per davant dels safaretjos i travessem el Reguissol pel pontet cap a l’auditori Ovidi Montllor. Continuem i trobem un camí que s’enfila cap a l’Arboretum, però nosaltres seguim per baix, paral·lels al Reguissol, i el tornem a travessar per un altre pontet. Deixem enrere una zona d’esbarjo de gossos i anem a parar a un camí de terra. Girem a la dreta, resseguint el Reguissol. El camí aviat es tornarà una pista asfaltada. Continuem anant alerta amb els cotxes. Al cap de poc, l’abandonarem per seguir un corriol que trenca a mà dreta. Només ens cal seguir els senyals (no té pèrdua). Les platanedes i els arbres de ribera donen cobertura a molts ocells. Veieu algun tord? O algun palau? No? Seguim, doncs.

El camí desemboca en una cruïlla, i en comptes de girar a l’esquerra i travessar el torrent, nosaltres ens enfilem a la dreta cap el nucli urbà pel carrer de l’Empordà. Continuem recte deixant enrere el casal de can Rahull, travessem la carretera i seguim recte fins al passeig del Remei. Girem a l’esquerra i pugem sota l’ombra dels plataners, cap al carro de ferro de l’escultor Plandiura, que presideix la glorieta de davant el Remei. Girem a la dreta pel carrer de l’ermita, travessem la carretera nova i continuem recte cap a una zona peatonal. Girem a la dreta cap a un parc des d’on ja entreveiem el bosc de ribera del Tordera. Veieu res?…

Seguim el carrer per darrere l’Institut, del pavelló esportiu i de l’escola de tennis. Girem a la dreta pel parc de la Fontmartina (val la pena baixar a veure-la perquè és maca i té bones vistes al riu, però llastimosament els tres brocs ragen aigua no potable i l’aixeta que ens podria fer passar la set, està seca), continuem pel parc fins que trobem unes escales que baixen cap al riu i girem a la dreta, resseguint-lo sense desviar-nos, fins a arribar al gual de can Balada. Arran del gual hi ha les restes d’una construcció força malmesa que ens podria recordar una torre de vigilància del gual o bé les restes d’un molí. Podria ser un vestigi del Palau? Podria ser… Però continuem buscant.

Girem a la dreta i, en comptes de creuar el riu, tornem a enfilar-nos en direcció al centre del poble. Girem a l’esquerra fins a la carretera nova. La creuem i pel carrer de la Creu anem a la plaça de l’Ajuntament. Continuem fins a davant l’església i ja haurem arribat un altre cop al punt de partida. I ni rastre del palau…

Un moment! No us desanimeu! Doneu-vos la volta i mireu l’església atentament. Que ho veieu? La base circular del campanar és, en realitat, una torre circular del segle XIII que alguns estudiosos diuen que podria ser la torre del palau! I, com és habitual en molts pobles catalans, l’església parroquial s’hauria erigit al segle XVI sobre les restes d’aquest magnífic edifici. Què se’n va fer, encara és avui un misteri…

Però… i els animals fantàstics que el protegeixen? Per veure’ls haureu d’entrar dins l’església. Avui, convertits en pedra en forma de mènsules al voltant de la capella de l’Evangeli, un drac i un elefant!!! Diu l’historiador Josep Maria Pascual que l’elefant (representació d’Adam i Eva) és un animal dolç i bondadós que, si troba un home perdut, el guia fins que troba un camí conegut. En canvi, segons Pascual, el drac (la representació del dimoni) quan té set busca aigua fresca i cristal·lina, però primer vomita el seu verí per estar net i purificat, i, llavors, comença  beure. Com hem de fer els homes, netejar-nos primer de la cobdícia i l’avarícia.

Ara és el torn de la vostra imaginació per recrear aquell magnífic palau que ja al segle XI va canviar el nom d’aquest indret.

 

El millor: Una ruta senzilla i curta per fer amb tota la família

El pitjor: La font de Fontmartina no raja aigua potable

Ruta urbana a l'abast de tothom

Ruta d’aquí: La font perduda d’en Munner

Ruta d’aquí: La font perduda d’en Munner

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 29 de la revista “D’aqui”, el juny del 2014

Punt de sortida i arribada:

La Mongia de Vilamajor.

C/Església, 3

Centre històric de Sant Pere de Vilamajor.

Recomancions:

Cal anar alerta en èpoques humides, ja que haurem de travessar la riera de Vilamajor i ens podem mullar els peus.

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Recomanem dur un bastó ja que durant un petit tram, haurem de caminar pel llit de la riera i les pedres ens poden fer relliscar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Pere de Vilamajor

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Inici i final a l’església de Sant Pere de Vilamajor (300 m). Font Monner (415m), Terra Blanca (450 m).

%

Dificultat mitja-baixa

Llegenda del mapa:

MAPA:

1 – La Mongia – Punt d’Informació

2 – Església de Sant Pere

3 – Restaurant Can Pau

4 – Institut Vilamajor

5 – Can Canal

6 – Can Sunyer

7 – Can Pau Nadal

8 – Can Llinars

9 – Can Ribes

10 – Can Panxa

11 – Can Gras d’Avall – Can Pau Filbà

12 – Can Gras d’Amunt

13 – Can Cortina

14 – Can Pasqual

15 – Can Perera de Canyes

16 – Can Mongol

17 – Font de Monner

18 – Terra Blanca

19 – Can Vidal – Can Pujades

20 – Can Saltimbanqui

21 – Can Llobera

22 – Ajuntament de Sant Pere

23 – Ajuntament de Sant Antoni

24 – La Farinera

25 – Can Gol del Bosc

Allà on s’amagaven els crancs

Aquest mes de juny us vull proposar un doble viatge per Sant Pere de Vilamajor: el primer consisteix en anar just a l’indret on es troben el Vallès i el Montseny, una falla al veïnat de les Canyes que, fa uns cinc-cents anys, es va bellugar, canviant la història de tots els vallesans; el segon és un viatge en el temps, cap a una època en què la riera de Vilamajor era visitada per científics que venien a estudiar les propietats de la seva rica aigua, flora i fauna, però també visitada pels vilamajorencs, qui hi feien fontades i on, fins i tot, es dedicaven a caçar part d’aquesta fauna pel sopar!

No fa gaires anys, quan anar al cinema encara era una cosa de sibarites de ciutat, la generació dels nostres pares i avis tenia les seves pròpies activitats d’esbarjo. Una d’elles consistia en preparar un cistell i enfilar-se riera amunt per anar a passar la tarda a la vora de les fonts del Montseny. La font de Monner n’era una. Amb els cinemes i centres comercials més a l’abast de tots, les fontades s’anaren perdent i la font de Monner s’oblidà. El nostre objectiu serà redescobrir-la. Som-hi!

Sortim del punt d’informació de Sant Pere de Vilamajor, just davant l’església. El primer tram de l’excursió és senzill perquè el tenim senyalitzat amb les marques blanques i grogues del Sender del Pi Novell PR-C 139. Baixem cap al restaurant de can Pau i el carrer de Ripoll i continuem el camí cap a l’institut. Travessem el pont i ens trobem l’inici del el carrer. Seguim pel carrer de can Llobera fins a l’avinguda de Sant Elies i girem a l’esquerra cap a la muntanya.

L’avinguda es transforma en camí de terra, planer i polsós. Seguint les marques blanques i grogues deixem a mà esquerra les masies de can Sunyer, la imponent can Llinars i la ramadera can Ribes. Travessem el pont i de seguida ens trobem les masies de can Gras d’Avall i, més endavant, de can Pau Filbà, que deixarem a la nostra dreta. Una mica més endavant, una fita del PR ens fan entrar al bosc a través d’un corriol.

Tornem al camí principal, dreta i amunt, fins que, en un revolt, ens desviem, també a la dreta, per un camí secundari accidentat que es va tornant corriol i que baixa bosc endins cap a un sot fresc i atapeït molt agradable. Anem avançant. A mà dreta veurem la masia de can Gras d’Amunt i, al cap de poc, el camí s’il·lumina en passar per la frontera que separa el bosc dels camps. A partir d’aquí aneu alerta perquè han desaparegut alguns senyals del sender.

El nostre camí desemboca en el revolt d’un camí principal. Si giréssim a la dreta i avall, travessaríem la riera i aniríem cap a can Vidal. Nosaltres, però, seguim cap a l’esquerra i amunt entre les cases de can Cortina i can Pasqual. Unes immenses sureres se’ns inclinen reverencialment per donar-nos la benvinguda a can Perera de Canyes. Després del paller trobem una cruïlla. A l’esquerra el camí s’enfila cap al Corral d’en Perera, però nosaltres girem pel camí de la dreta, que passa entre can Perera i can Mongol. Al cap d’uns trenta metres de can Perera, en un revolt, just abans d’una cruïlla, un petit corriol trenca a mà dreta i passa entre camps cap a la riera. El seguim i baixem fins a la riera de Vilamajor.

Ja som a la riera. El camí de tornada el farem continuant el sender que s’enfila, però ara anirem a cercar la Font de Monner riera amunt. Com que som a l’estiu la riera no baixa gaire aigua, però tot i així anem alerta de no patinar amb les pedres. Només cal seguir el curs de la riera uns trenta metres i veurem a la nostre dreta com tres raigs d’aigua neixen d’una paret plena de molsa.

Aquesta és la nova font de Monner. L’antiga es trobava a l’altra banda, una mica més amunt, en una clariana, però uns moviments de terra per fer un camí la van colgar. Actualment raja menys aigua per la riera, ja sigui a l’estiu o a l’hivern, i, fins i tot, se sol assecar de juny a setembre. Uns diuen que és perquè plou menys; altres, que per les rescloses, i encara uns altres que perquè la població d’arbres s’ha multiplicat per deu i que aquestes xuclen bona part de l’aigua. I potser tots tenen raó. La generació dels nostres pares hi venia a caçar crancs de riu pel sopar i la generació dels nostres avis hi havia vist barbs nedant amunt i avall. Ara ja no se’n veuen. Els barbs, els crancs i les fontades ja són història.

De l’antiga font de Monner només he trobat una fotografia feta el dia de Tots Sants de 1930, on hi ha, d’esquerra a dreta, els científics Josep Cuatrecases, Pius Font i Quer, i A. Pearson. L’original d’aquest document es troba a l’arxiu de l’Institut Botànic de Barcelona. Permeteu-me demanar-vos que, si en tinguéssiu alguna, me la féssiu arribar a l’adreça electrònica higiniherrero.cat@gmail.com. Moltes gràcies per avançat!

Per tornar a casa seguirem un altre camí i així no repetirem la ruta. Un cop tornem a ser on el sender travessa la riera, comencem a enfilar-nos en direcció a Terra Blanca. Al primer revolt, un caminet baixa suau seguint la riera, però l’ignorem. Seguim el corriol, ara més costerut i empedrat, cap amunt. Al cap de poc el camí se suavitza una mica i ens porta a Terra Blanca, al camí de Sant Elies. Girem a la dreta i baixem sempre pel camí principal en direcció a Sant Pere de Vilamajor. El camí baixarà suaument cap al poble i anirem seguint les indicacions de les cruïlles. En cas de dubte, seguirem el principal. En pocs minuts ja serem al Pla de Vilamajor i divisarem el poble de Sant Pere. Deixarem a la nostra dreta can Vidal, can Pujades i can Saltimbanqui. Un cop tornem a trobar la masia de can Llinars, recuperem el sender del Pi Novell però en direcció al punt d’inici.

Bona ruta!

El millor: Una bona excusa per visita el pla agrícola de Vilamajor

El pitjor: No us refieu que la font ragi en època de sequera

s

Aneu en compte amb els gossos de les masies!

Ruta d’aquí: El camí de can Diviu

Ruta d’aquí: El camí de can Diviu

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 7 de la revista “D’aqui”, el juny del 2012

Punt de sortida:

El punt de sortida no té pèrdua: és l’església de Sant Antoni de Vilamajor, dins del nucli urbà a peu de la carretera BP-5108 de Llinars a Cànoves. El camí de la ruta segueix sempre una pista de terra fins a Sant Joan de Sanata (GR-97).

Recomancions:

Us recomanem fer una visita a l’esglesiola de Sant Joan de Sanata. Podeu fer un cop d’ull a la revista D’AQUÍ del mes de març de 2012 (número 04).

Porteu calçat còmode, protecció solar (una gorra), aigua (no trobareu cap font) i una càmera fotogràfica.

Tot i que es pot fer en cotxe, recomanem fer la ruta a peu, a cavall o en bicicleta.

Podeu seguir les marques blanques i vermelles del Sender de Gran Recorregut GR-97.

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Antoni de Vilamajor, Llinars del Vallès

Distància: 3 + 3 Km d'anada i tornada

Durada (hores) anada i tornada

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat baixa

De Sant Antoni de Vilamajor a Sant Joan de Sanata

Aquest mes de juny, aprofitant que ja ha arribat la calor de l’estiu, et proposem una caminada agradable i no gaire difícil perquè la puguis gaudir tranquil·lament, ja sigui sol, en família o amb amics. Sortirem de l’església de Sant Antoni de Vilamajor i ens endinsarem a la part sud del veïnat de Vallserena fins al veïnat de Sant Joan de Sanata, al terme municipal de Llinars del Vallès.

Trobar el camí és senzill. Només cal baixar per la carretera en direcció a Llinars fins a l’últim carrer a mà esquerra, el carrer Granollers, i des d’allà agafarem el camí de terra de can Costa. Baixarem pel camí fins a la riera de Vallserena deixant a mà dreta les masies de can Sapé i can Cortera. Travessarem la riera (en aquesta època no porta gaire aigua) i seguirem camí deixant cal Burrec a l’esquerra. El camí s’enfilarà carena amunt entre camps i un bosc de pins i alzines. Un cop a dalt gaudirem d’una vista esplèndida cap al Vilamajor de muntanya.

El camí tornarà a baixar fins a trobar la masia de can Diviu, una magnífica casa del segle xvi mig enrunada. Nosaltres seguirem sot avall direcció a Sanata. El sot de can Diviu es troba entre dues carenes: la homònima de la masia i, l’altra, la de can Tabola. Un cop travessat el torrent entrarem ja al veïnat agrícola de Sanata i deixarem enrere les seves granges: Les Sureres, can Jep, can Cases, can Ramonet, can Cuquitos, can Clavell, fins a trobar-nos la fàbrica de fustes MAFOSA i la via del tren. El camí segueix la via fins a can Margenat i can Felip fins arribar a Sant Joan de Sanata.

El millor: Descobrir Sant Joan de Sanata, un barri agrícola encisador

El pitjor: Eviteu de fer-la al pic de l'estiu. Si tot i això la feu, protegiu-vos del sol!

Per tota la família!

Ruta d’aquí: L’aigua a la Freixeneda

Ruta d’aquí: L’aigua a la Freixeneda

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 6 de la revista “D’aqui”, el maig del 2012

Abans de fer la ruta...

Abans de fer la ruta et recomanem anar al Punt d’Informació de La Mongia, al carrer de l’Església, núm. 3 de Sant Pere de Vilamajor per preparar la caminada. Allà tenen a la teva disposició un petit llibret anomenat “Descoberta a Peu de Sant Antoni de Vilamajor” amb quatre itineraris, inclòs aquest, amb un mapa, fotografies i bons consells. El preu del llibret és de 2 euros. El llibretó també està disponible a l’Ajuntament de Sant Antoni.

Punt de sortida:

Parc de la Freixeneda (avinguda de la Freixeneda) de Sant Antoni de Vilamajor

Recomancions:

La ruta està pensada per a ser feta a peu.

Porteu calçat còmode. Recomanem portar una càmera fotogràfica.

Senyalització: Blanc i groc (tot i que no és un PR)

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938610418

Obert els caps de setmana i festius de 10 a 14h

www.vilamajor.cat

Sant Antoni de Vilamajor

Distància: 4 + 4 Km d'anada i tornada

Durada (hores) 1h15min + 1h15min

Desnivell acumulat: (m)

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat baixa

El patrimoni hidràulic d’aquest veïnat de Sant Antoni de Vilamajor

El Vallès és —o, més aviat, era— eminentment agrícola, i el Montseny, al seu torn, ramader i forestal. Les contrades de transició, com Vilamajor, són zones riques en contrastos i hi trobem moltes vegades el millor dels dos mons. Dins Vilamajor mateix també hi trobem dos mons: Sant Pere, més boscós i muntanyenc, i Sant Antoni, més planer i agrícola.

Aquest mes de maig us volem proposar descobrir un veïnat de Sant Antoni agraciat amb un paisatge espectacular: la Freixeneda. Destaca sobretot per dos aspectes: el paisatge i el patrimoni. Cap millor ingredient per fer una visita i descobrir allò que tenim tan a prop.

El veïnat de la Freixeneda està inclòs entre el veïnat del Bruguer de Sant Pere de Vilamajor, el veïnat de Sant Julià d’Alfou i el poble de Sant Antoni. Es tracta d’un mosaic de camps de conreu delimitats per carenes, torrents i petits boscos d’alzines i pins. El paisatge canvia segons l’estació i l’evolució dels conreus, i el taló de fons no podria ser cap altre que els turons de Vilamajor (Palestrins, el Samont, Sant Elies) i el degà i omnipresent turó de l’Home.

Però el que fa especial aquest veïnat és la riquesa del seu patrimoni arquitectònic i etnològic. La presència des de temps immemorial de vilamajorins treballant la terra ha deixat una gran infraestructura més enllà de les masies: camins, marges, mines, pous, passeres, recs, molins, basses, sínies… algunes encara en ús i moltes d’altres ja perdudes i amagades.

El que crida més l’atenció del caminaire —i és comprensible— és la majestuositat de les masies agrícoles: can Feu, ca l’Escloper, can Ribalta, can Pungol, can Riera, can Cucurella… i, sobretot, la imponent can Gol.

Però si obrim els ulls gaudirem d’un altre patrimoni igual d’important i més amagat. Els corriols que travessen les carenes, els torrents i els camps ens portaran a llocs que voldrem immortalitzar amb la nostra càmera fotogràfica. Hi trobareu basses com la de can Feu, circular, feta amb pedra aprofitant el marge, assaltada per amfibis i algues. O la bassa de can Pungol, arran de camí i alimentada per una mina d’aigua. O, molt més avall, la bassa doble de can Cucurella amb un safareig al mig.

També tenim el testimoni més ancestral de la necessitat de l’aigua amb les restes d’antigues sínies, com la de can Pungol i la de can Cucurella. Les sínies s’ocupaven, gràcies a l’esforç del tir d’un animal que, fent voltes i més voltes, feia girar un braç lligat a una maquinària de pinyons dentats que feien giravoltar un cigonyal que feia moure bieles, vergues, pistons i vàlvules…, de treure l’aigua cap a les basses.

Entre carena i carena també trobarem rieres com la de Burgueres o torrents com el del Sot del Malinfern, que podrem travessar amb entranyables passeres de fusta. Aquests llocs més humits ens presentaran un nou tipus de paisatge: el bosc fluvial de verns, pollancres, avellaners, àlbers, lledoners… I, si parem atenció, també podrem veure els animals que hi viuen: la salamandra, la polla d’aigua, el tritó verd, el tòtil, la reineta… fins i tot alguna serp comuna, un ratolí casolà, un talp, un eriçó o algun gamarús!

La millor manera de visitar aquest indret tan espectacular i prop de casa és fer la “ruta de l’aigua i les rieres” que trobarem marcada en marques blanques i grogues com si fos un sender de petit recorregut. La passejada és agradable, suau i planera, apta per a tots els membres de la família. La ruta no té cap dificultat ja que només acumula uns 75 metres de desnivell i és força curta (4Km), i ens costarà una mica més d’una hora (1h 15min). Hem de tenir en compte, però, que la ruta no és circular, i com que haurem de tornar per on hem vingut, hem de doblar el temps i la distància. El millor que tenen les rutes que no són circulars és que et permeten descobrir detalls de l’indret que t’han passat desapercebuts quan feies l’anada! Així que ulls oberts i càmera a punt!

Si voleu tenir una guia que us indiqui pas per pas el camí a realitzar, us recomanem que feu una consulta prèvia al punt d’informació de la Mongia a Sant Pere de Vilamajor. Allà us informaran de llocs d’interès i us proposaran llibrets de rutes a Sant Antoni, mapes i consells de llocs per anar a visitar.

El millor: La plana de Vilamajor té un paisatge agrícola extraordinari

El pitjor: La senyalització (porteu mapa)

Una excursió genial i senzilla per tota la família, però eviteu la calor forta de l'estiu.