Les dues obres mestres d’un picapedrer anònim

Caminant per les muntanyes del Montseny, us haureu trobat animals de tota mena: intrèpids ratolinets de bosc, alguna mosca despistada, alguna tímida salamandra o fins i tot algun senglar fugisser. El cert és que la muntanya n’està plena. Quin és l’animal més rar? Alguns us diran l’estranya granota roja, d’altres el tritó nocturn del Montseny, alguns nostàlgics recordaran el perillós llop i, fins i tot, els més agosarats se n’inventaran algun de fantàstic, fruit d’una llegenda per a espantar els nens petits.

Però heu sentit a parlar dels micos del Cortès? Sí, micos al Montseny enfilats als arbres fent crits eixordadors! No us ho creieu? No? Som-hi!

Comencem la ruta a Sant Pere de Vilamajor. Primer hem d’arribar a un punt de sortida que, si seguiu les nostres rutes, ja coneixereu: Terra Blanca. És fàcil de trobar: des de Sant Pere de Vilamajor agafeu l’avinguda de Sant Elies fins que es converteix en camí de terra. Només heu de seguir les indicacions del Camí de Sant Elies. Seguireu muntanya amunt fins a trobar una esplanada de sauló blanquinós (Terra Blanca) on deixarem el cotxe. Pujant pel camí en direcció a Sant Elies, anirem seguint les indicacions del Sender del Pi Novell, marcat amb l’indicatiu blanc i groc del PR-C 139. Ens enfilem per un corriol costerut enmig del bosc que ens deixarà davant la masia de can Planell, custodiada per uns magnífics lledoners gairebé centenaris. Seguim el sender. Darrere la masia, protegint el flanc nord i oest, veiem uns magnífics roures. La pista s’enfila fent ziga-zagues uns centenars de metres més. Enmig d’una recta amb una pujada suau trobem una fita del sender que ens demana deixar la pista i girar a mà dreta per anar cap a Sant Elies, però nosaltres seguirem pista amunt en direcció a la font de Borrell.

Així, doncs, continuarem pel camí fins a la Font de Borrell, on pararem a fer el primer descans i refer-nos. A vegades la font no té prou cabal perquè del broc en ragi aigua, però tranquils, que més endavant trobarem una font més cabalosa. Heu vist algun mico mentrestant? No? Tingueu paciència… Seguim?

Som ben a prop d’una cruïlla. Nosaltres trenquem a mà esquerra en direcció al Cortès. Seguim el camí que voreja el serrat del Borrell fins a trobar una nova cruïlla de camins. A mà esquerra, el camí baixa cap a la Pedrera, i a mà dretas’enfila cap al pla de Vilardell i les Planes. Nosaltres tirem recte en direcció al mas del Cortès.

El camí s’estreny i guanya en bellesa a mesura que travessa els diversos sots que recullen l’aigua dels turons de la Moixa i del Samon. Al cap de poc s’alça el Cortès, la masia habitada més enlairada de Vilamajor. La casa avui s’ha reconvertit en una preciosa casa de turisme rural amb unes vistes espectaculars al Vallès i al Corredor. Prop de la casa, sota una immensa alzina, brolla la font del Cortès.

Fa ben bé més de tres-cents anys, el Cortès era la masia més important d’aquest veïnat de muntanya. D’ella en depenien moltes masies menors, com les Planes del Cortès, i altres petites cases i barraques com els Salars, la Fajolera, etc. Només a la masia del Cortès hi vivien 15 persones, sense comptar amb el gran nombre de mossos que tenia al seu servei. La masia tenia molts camps, horts, corrals plens de bestiar i hectàrees de bosc ric en llenya, castanyes, glans i senglars.

No sabem d’on venen els micos del Cortès. Fem volar la imaginació? Som-hi: El senyor del Cortès era un home rude, aspre i de caràcter molt sec. Com moltes homes de muntanya, vaja. Alguns comparaven el seu parlar amb els grunyits d’un senglar i d’altres fins i tot asseguraven que s’entenien mútuament. Suposem que el Cortès va tenir sis fills i que tots ells es quedaren a ajudar la masia. Però l’hereu i el més petit varen sortir més lletjos que un pecat, amb unes immenses orelles ben esbatanades i més assilvestrats que el pare, si és que això era possible… Al contrari dels seus quatre germans, que s’ocupaven del camp i del tracte amb els mossos, els dos germans orelluts, per esquivar les mofes, estaven sempre bosc endins, tenint cura de la producció de llenya i del bestiar. Marxaven de casa abans de l’alba i tornaven quan ja era fosc. Se’ls veia enfilar-se als arbres com si res i, amb aquells grans pàmpols, aviat els van conèixer com «els micosdel Cortès».

Com que les finances del gran mas anaven cada vegada millor, el senyor del Cortès va decidir ampliar la masia. Encarregà al mestre picapedrer el finestral més ben treballat de la contrada, amb un arc conopial amb traceria, i li demanà que hi esculpís el més preuat que tenia: el rostre dels seus sis fills. Quan el picapedrer va conèixer els sis fills, quedà horroritzat de l’aspecte dels dos orelluts. Per millorar l’obra d’art es va prendre la llicència artística de suavitzar les faccions dels dos «micos del Cortès». Finalment, va presentar una de les millors finestres del Vallès. El pare, però, feu un dels seus grunyits de desaprovació davant la incredulitat de l’artista. El senyor Cortès li reprengué que hi volia veure els seus sis fills, i que dos dels que hi havia esculpits amb orelles petites no hi feien res, sinó que se’ls havia inventat l’artista. De manera que, sense pensar-s’ho gaire, amb un cop de garrot va esmicolar dues de les cares.

L’artista, desolat, tornà a picar una nova finestra, encara més bonica que l’anterior, i aquesta és la que, finalment, després de l’aprovació del senyor, es col·locà a la façana sobre el portal principal del mas.

Veieu els micos? No? Acosteu-vos una mica més i guaiteu atentament la finestra. Els veieu? Els micos del Cortès!

No patiu pel pobre picapedrer, perquè, malgrat els caps trencats, la finestra sense els micos continuava sent una obra d’art i de seguida va trobar un comprador: el senyor Sorell , de l’altra banda de la vall, que la va posar orgullós damunt el portal de la seva masia.

Potser història no és veritat però el que sí és cert, és que si voleu, baixant cap a Terra Blanca us podeu acostar a can Sorell i contemplar l’altra obra d’art d’aquest imaginari i esplèndit picapedrer anònim. Us encantarà!

Bona ruta!