Ruta d’aquí: El misteriós palau de la riera dels tords

Ruta d’aquí: El misteriós palau de la riera dels tords

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 60 de la revista “D’aqui”, el febrer del 2017

Punt de sortida i arribada:

Església de Santa Maria de Palautordera

Recomancions:

Recomanem portar calçat còmode i que no rellisqui, protecció solar i una cantimplora d’aigua. També aconsellem un mapa detallat de la zona.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

http://www.higiniherrero.cat/wp-admin/post.php?post=1724&action=edit#
http://www.higiniherrero.cat/wp-admin/post.php?post=1724&action=edit#

Santa Maria de Palautordera

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

30m

%

Dificultat molt baixa

Llegenda del mapa:

MAPA:

1- Benzinera de Palautordera
2- Punt d’Informació de Santa Maria de P.
3- Església i campanar de Santa Maria de Palautordera
4- Parc del Reguissol (safaretjos)
5- Auditori Ovidi Montllor
6- Arboretum
7- Zona d’esbarjo de gossos
8- Can Portell
9- Can Rahull
10- Policia
11- Parc Pau Casals
12- Biblioteca
13- El Remei
14- Centre d’informació de Sant Esteve de P.
15- IES Reguissol
16- Camp de futbol
17- Club de tenis
18- Font Martina
19- Can Balada
20- Ajuntament de Santa Maria de Palautordera
21- Església de Sant Esteve de Palautordera

El buscarem pel Reguissol i la Tordera i… el trobarem!

Us heu preguntat mai d’on ve el nom de «Palautordera»? En aquesta ruta us vull demanar que m’acompanyeu a buscar l’emplaçament d’aquest misteriós palau que ha donat nom a dos municipis del Vallès.

Fa més de mil anys, Santa Maria de Palautordera tenia un nom molt enèrgic i bucòlic: Vitamènia. Sant Esteve de Palautordera tampoc no es quedava enrere: Vallflorida. I, de cop i volta, ens arriba un escrit de l’any 1045 que parla d’una magnífica estança senyorial a «la vila de Palau». Com s’explica que un palau tant insigne que va poder eclipsar el nom atàvic dels dos pobles hagi desaparegut sense deixar-ne cap rastre? Per què no en sabem res?

Antigament, Vitamènia i Vallflorida eren dominades pels senyors de les Agudes des del seu castell a dalt del Montseny. Posteriorment, els seus descendents dominaren aquestes contrades des del castell de Montclús fins a Santa Margarida, i, més tard, ho feren la noble nissaga dels Cabrera des dels castells de Montsoriu i d’Hostalric. Així, doncs, d’on va sorgir aquest nou Palau? On s’alçava? Qui el governava? Per què va desaparèixer en l’oblit?

Santa Maria de Palautordera té el que en heràldica s’anomena un «escut parlant»: un escut que fa palès qui representa a través dels seus símbols. El símbol principal és un palau, no pas un castell. Un palau és un edifici destacat i sumptuós on hi viu el senyor que administra un territori determinat, mentre que un castell, tot i que també podia ser la residència d’un senyor, tenia una funció militar i defensiva. Si busquem un palau en comptes d’un castell, ja no cal cercar-lo en turons elevats i estratègics sinó en llocs singulars, simbòlics, a prop de rius o dins els nuclis urbans. Veiem també que el palau està coronat per un ocell. Uns diuen que és un colom que representa la pau, la tranquil·litat i la seguretat de l’indret; d’altres, que és un tord, un excel·lent ocell cantaire que migra amunt i avall per Europa i que podria referir-se al riu Tordera, «el riu dels tords». És possible que el nom de «Palautordera» vulgui dir «el palau del riu dels tords»? No ho sabem del cert. Potser és força agosarat assegurar-ho, però almenys ens permetrà tenir un lloc on començar a buscar el palau. El nucli urbà més llunyà del castell dels Moros i del castell de Fluvià és Santa Maria: un indret planer, tranquil i envoltat per dos cursos d’aigua: la riera del Reguissol i el riu Tordera.

Esteu a punt? Ep, que si la cerca d’un misteriós palau, capaç d’esfumar-se i amagar-se dels habitants de la vall del Tordera, no és prou motivació per vosaltres, què me’n diríeu si us avancés que aquest palau segueix estant avui dia protegit per dos animals fantàstics que farien aterrir el més valent? Ara sí, som-hi?

Comencem la ruta des del parc del Reguissol, que es troba davant l’església de Santa Maria de Palautordera. Fixeu-vos que just a l’entrada hi ha una fita que marca una ruta anomenada «Del Reguissol a la Tordera», senyalitzada amb el color blau marí. Ni fet expressament, oi? Només ens caldrà seguir-la amb els ulls ben oberts.

Baixem les escales, passem per davant dels safaretjos i travessem el Reguissol pel pontet cap a l’auditori Ovidi Montllor. Continuem i trobem un camí que s’enfila cap a l’Arboretum, però nosaltres seguim per baix, paral·lels al Reguissol, i el tornem a travessar per un altre pontet. Deixem enrere una zona d’esbarjo de gossos i anem a parar a un camí de terra. Girem a la dreta, resseguint el Reguissol. El camí aviat es tornarà una pista asfaltada. Continuem anant alerta amb els cotxes. Al cap de poc, l’abandonarem per seguir un corriol que trenca a mà dreta. Només ens cal seguir els senyals (no té pèrdua). Les platanedes i els arbres de ribera donen cobertura a molts ocells. Veieu algun tord? O algun palau? No? Seguim, doncs.

El camí desemboca en una cruïlla, i en comptes de girar a l’esquerra i travessar el torrent, nosaltres ens enfilem a la dreta cap el nucli urbà pel carrer de l’Empordà. Continuem recte deixant enrere el casal de can Rahull, travessem la carretera i seguim recte fins al passeig del Remei. Girem a l’esquerra i pugem sota l’ombra dels plataners, cap al carro de ferro de l’escultor Plandiura, que presideix la glorieta de davant el Remei. Girem a la dreta pel carrer de l’ermita, travessem la carretera nova i continuem recte cap a una zona peatonal. Girem a la dreta cap a un parc des d’on ja entreveiem el bosc de ribera del Tordera. Veieu res?…

Seguim el carrer per darrere l’Institut, del pavelló esportiu i de l’escola de tennis. Girem a la dreta pel parc de la Fontmartina (val la pena baixar a veure-la perquè és maca i té bones vistes al riu, però llastimosament els tres brocs ragen aigua no potable i l’aixeta que ens podria fer passar la set, està seca), continuem pel parc fins que trobem unes escales que baixen cap al riu i girem a la dreta, resseguint-lo sense desviar-nos, fins a arribar al gual de can Balada. Arran del gual hi ha les restes d’una construcció força malmesa que ens podria recordar una torre de vigilància del gual o bé les restes d’un molí. Podria ser un vestigi del Palau? Podria ser… Però continuem buscant.

Girem a la dreta i, en comptes de creuar el riu, tornem a enfilar-nos en direcció al centre del poble. Girem a l’esquerra fins a la carretera nova. La creuem i pel carrer de la Creu anem a la plaça de l’Ajuntament. Continuem fins a davant l’església i ja haurem arribat un altre cop al punt de partida. I ni rastre del palau…

Un moment! No us desanimeu! Doneu-vos la volta i mireu l’església atentament. Que ho veieu? La base circular del campanar és, en realitat, una torre circular del segle XIII que alguns estudiosos diuen que podria ser la torre del palau! I, com és habitual en molts pobles catalans, l’església parroquial s’hauria erigit al segle XVI sobre les restes d’aquest magnífic edifici. Què se’n va fer, encara és avui un misteri…

Però… i els animals fantàstics que el protegeixen? Per veure’ls haureu d’entrar dins l’església. Avui, convertits en pedra en forma de mènsules al voltant de la capella de l’Evangeli, un drac i un elefant!!! Diu l’historiador Josep Maria Pascual que l’elefant (representació d’Adam i Eva) és un animal dolç i bondadós que, si troba un home perdut, el guia fins que troba un camí conegut. En canvi, segons Pascual, el drac (la representació del dimoni) quan té set busca aigua fresca i cristal·lina, però primer vomita el seu verí per estar net i purificat, i, llavors, comença  beure. Com hem de fer els homes, netejar-nos primer de la cobdícia i l’avarícia.

Ara és el torn de la vostra imaginació per recrear aquell magnífic palau que ja al segle XI va canviar el nom d’aquest indret.

 

El millor: Una ruta senzilla i curta per fer amb tota la família

El pitjor: La font de Fontmartina no raja aigua potable

Ruta urbana a l'abast de tothom

Ruta d’aquí: Els micos del Cortès

Ruta d’aquí: Els micos del Cortès

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 59 de la revista “D’aqui”, el gener del 2017

Punt de sortida i arribada:

Terra Blanca (Sant Pere de Vilamajor)

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Recomanem dur un bastó ja que durant un petit tram, haurem de caminar pel llit de la riera i les pedres ens poden fer relliscar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Pere de Vilamajor

Distància: Km

Durada (minuts)

*

Tipologia: no circular

p

Desnivell

Terra Blanca (450 m), El Cortès (790 m).

%

Dificultat mitja-baixa

Llegenda del mapa:

MAPA:

1 – Ermita de Sant Elies

2 –  Alzina rodona

3 – Font de Borrell

4 – El Cortès (mas i font)

5 – Can Sorell

6 – Can Planell

7 – Can Nadal

8 – Terra Blanca

9 – Can Perera de Canyes

10 – Can Gras d’Avall

11 – Can Vidal

12- Can Llinars

Les dues obres mestres d’un picapedrer anònim

Caminant per les muntanyes del Montseny, us haureu trobat animals de tota mena: intrèpids ratolinets de bosc, alguna mosca despistada, alguna tímida salamandra o fins i tot algun senglar fugisser. El cert és que la muntanya n’està plena. Quin és l’animal més rar? Alguns us diran l’estranya granota roja, d’altres el tritó nocturn del Montseny, alguns nostàlgics recordaran el perillós llop i, fins i tot, els més agosarats se n’inventaran algun de fantàstic, fruit d’una llegenda per a espantar els nens petits.

Però heu sentit a parlar dels micos del Cortès? Sí, micos al Montseny enfilats als arbres fent crits eixordadors! No us ho creieu? No? Som-hi!

Comencem la ruta a Sant Pere de Vilamajor. Primer hem d’arribar a un punt de sortida que, si seguiu les nostres rutes, ja coneixereu: Terra Blanca. És fàcil de trobar: des de Sant Pere de Vilamajor agafeu l’avinguda de Sant Elies fins que es converteix en camí de terra. Només heu de seguir les indicacions del Camí de Sant Elies. Seguireu muntanya amunt fins a trobar una esplanada de sauló blanquinós (Terra Blanca) on deixarem el cotxe. Pujant pel camí en direcció a Sant Elies, anirem seguint les indicacions del Sender del Pi Novell, marcat amb l’indicatiu blanc i groc del PR-C 139. Ens enfilem per un corriol costerut enmig del bosc que ens deixarà davant la masia de can Planell, custodiada per uns magnífics lledoners gairebé centenaris. Seguim el sender. Darrere la masia, protegint el flanc nord i oest, veiem uns magnífics roures. La pista s’enfila fent ziga-zagues uns centenars de metres més. Enmig d’una recta amb una pujada suau trobem una fita del sender que ens demana deixar la pista i girar a mà dreta per anar cap a Sant Elies, però nosaltres seguirem pista amunt en direcció a la font de Borrell.

Així, doncs, continuarem pel camí fins a la Font de Borrell, on pararem a fer el primer descans i refer-nos. A vegades la font no té prou cabal perquè del broc en ragi aigua, però tranquils, que més endavant trobarem una font més cabalosa. Heu vist algun mico mentrestant? No? Tingueu paciència… Seguim?

Som ben a prop d’una cruïlla. Nosaltres trenquem a mà esquerra en direcció al Cortès. Seguim el camí que voreja el serrat del Borrell fins a trobar una nova cruïlla de camins. A mà esquerra, el camí baixa cap a la Pedrera, i a mà dretas’enfila cap al pla de Vilardell i les Planes. Nosaltres tirem recte en direcció al mas del Cortès.

El camí s’estreny i guanya en bellesa a mesura que travessa els diversos sots que recullen l’aigua dels turons de la Moixa i del Samon. Al cap de poc s’alça el Cortès, la masia habitada més enlairada de Vilamajor. La casa avui s’ha reconvertit en una preciosa casa de turisme rural amb unes vistes espectaculars al Vallès i al Corredor. Prop de la casa, sota una immensa alzina, brolla la font del Cortès.

Fa ben bé més de tres-cents anys, el Cortès era la masia més important d’aquest veïnat de muntanya. D’ella en depenien moltes masies menors, com les Planes del Cortès, i altres petites cases i barraques com els Salars, la Fajolera, etc. Només a la masia del Cortès hi vivien 15 persones, sense comptar amb el gran nombre de mossos que tenia al seu servei. La masia tenia molts camps, horts, corrals plens de bestiar i hectàrees de bosc ric en llenya, castanyes, glans i senglars.

No sabem d’on venen els micos del Cortès. Fem volar la imaginació? Som-hi: El senyor del Cortès era un home rude, aspre i de caràcter molt sec. Com moltes homes de muntanya, vaja. Alguns comparaven el seu parlar amb els grunyits d’un senglar i d’altres fins i tot asseguraven que s’entenien mútuament. Suposem que el Cortès va tenir sis fills i que tots ells es quedaren a ajudar la masia. Però l’hereu i el més petit varen sortir més lletjos que un pecat, amb unes immenses orelles ben esbatanades i més assilvestrats que el pare, si és que això era possible… Al contrari dels seus quatre germans, que s’ocupaven del camp i del tracte amb els mossos, els dos germans orelluts, per esquivar les mofes, estaven sempre bosc endins, tenint cura de la producció de llenya i del bestiar. Marxaven de casa abans de l’alba i tornaven quan ja era fosc. Se’ls veia enfilar-se als arbres com si res i, amb aquells grans pàmpols, aviat els van conèixer com «els micosdel Cortès».

Com que les finances del gran mas anaven cada vegada millor, el senyor del Cortès va decidir ampliar la masia. Encarregà al mestre picapedrer el finestral més ben treballat de la contrada, amb un arc conopial amb traceria, i li demanà que hi esculpís el més preuat que tenia: el rostre dels seus sis fills. Quan el picapedrer va conèixer els sis fills, quedà horroritzat de l’aspecte dels dos orelluts. Per millorar l’obra d’art es va prendre la llicència artística de suavitzar les faccions dels dos «micos del Cortès». Finalment, va presentar una de les millors finestres del Vallès. El pare, però, feu un dels seus grunyits de desaprovació davant la incredulitat de l’artista. El senyor Cortès li reprengué que hi volia veure els seus sis fills, i que dos dels que hi havia esculpits amb orelles petites no hi feien res, sinó que se’ls havia inventat l’artista. De manera que, sense pensar-s’ho gaire, amb un cop de garrot va esmicolar dues de les cares.

L’artista, desolat, tornà a picar una nova finestra, encara més bonica que l’anterior, i aquesta és la que, finalment, després de l’aprovació del senyor, es col·locà a la façana sobre el portal principal del mas.

Veieu els micos? No? Acosteu-vos una mica més i guaiteu atentament la finestra. Els veieu? Els micos del Cortès!

No patiu pel pobre picapedrer, perquè, malgrat els caps trencats, la finestra sense els micos continuava sent una obra d’art i de seguida va trobar un comprador: el senyor Sorell , de l’altra banda de la vall, que la va posar orgullós damunt el portal de la seva masia.

Potser història no és veritat però el que sí és cert, és que si voleu, baixant cap a Terra Blanca us podeu acostar a can Sorell i contemplar l’altra obra d’art d’aquest imaginari i esplèndit picapedrer anònim. Us encantarà!

Bona ruta!

El millor: La font del Cortès

El pitjor: La font de Borrell no sempre raja aigua

No us descuideu la càmera fotogràfica!

Ruta d’aquí: La font perduda d’en Munner

Ruta d’aquí: La font perduda d’en Munner

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 29 de la revista “D’aqui”, el juny del 2014

Punt de sortida i arribada:

La Mongia de Vilamajor.

C/Església, 3

Centre històric de Sant Pere de Vilamajor.

Recomancions:

Cal anar alerta en èpoques humides, ja que haurem de travessar la riera de Vilamajor i ens podem mullar els peus.

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Recomanem dur un bastó ja que durant un petit tram, haurem de caminar pel llit de la riera i les pedres ens poden fer relliscar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Pere de Vilamajor

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Inici i final a l’església de Sant Pere de Vilamajor (300 m). Font Monner (415m), Terra Blanca (450 m).

%

Dificultat mitja-baixa

Llegenda del mapa:

MAPA:

1 – La Mongia – Punt d’Informació

2 – Església de Sant Pere

3 – Restaurant Can Pau

4 – Institut Vilamajor

5 – Can Canal

6 – Can Sunyer

7 – Can Pau Nadal

8 – Can Llinars

9 – Can Ribes

10 – Can Panxa

11 – Can Gras d’Avall – Can Pau Filbà

12 – Can Gras d’Amunt

13 – Can Cortina

14 – Can Pasqual

15 – Can Perera de Canyes

16 – Can Mongol

17 – Font de Monner

18 – Terra Blanca

19 – Can Vidal – Can Pujades

20 – Can Saltimbanqui

21 – Can Llobera

22 – Ajuntament de Sant Pere

23 – Ajuntament de Sant Antoni

24 – La Farinera

25 – Can Gol del Bosc

Allà on s’amagaven els crancs

Aquest mes de juny us vull proposar un doble viatge per Sant Pere de Vilamajor: el primer consisteix en anar just a l’indret on es troben el Vallès i el Montseny, una falla al veïnat de les Canyes que, fa uns cinc-cents anys, es va bellugar, canviant la història de tots els vallesans; el segon és un viatge en el temps, cap a una època en què la riera de Vilamajor era visitada per científics que venien a estudiar les propietats de la seva rica aigua, flora i fauna, però també visitada pels vilamajorencs, qui hi feien fontades i on, fins i tot, es dedicaven a caçar part d’aquesta fauna pel sopar!

No fa gaires anys, quan anar al cinema encara era una cosa de sibarites de ciutat, la generació dels nostres pares i avis tenia les seves pròpies activitats d’esbarjo. Una d’elles consistia en preparar un cistell i enfilar-se riera amunt per anar a passar la tarda a la vora de les fonts del Montseny. La font de Monner n’era una. Amb els cinemes i centres comercials més a l’abast de tots, les fontades s’anaren perdent i la font de Monner s’oblidà. El nostre objectiu serà redescobrir-la. Som-hi!

Sortim del punt d’informació de Sant Pere de Vilamajor, just davant l’església. El primer tram de l’excursió és senzill perquè el tenim senyalitzat amb les marques blanques i grogues del Sender del Pi Novell PR-C 139. Baixem cap al restaurant de can Pau i el carrer de Ripoll i continuem el camí cap a l’institut. Travessem el pont i ens trobem l’inici del el carrer. Seguim pel carrer de can Llobera fins a l’avinguda de Sant Elies i girem a l’esquerra cap a la muntanya.

L’avinguda es transforma en camí de terra, planer i polsós. Seguint les marques blanques i grogues deixem a mà esquerra les masies de can Sunyer, la imponent can Llinars i la ramadera can Ribes. Travessem el pont i de seguida ens trobem les masies de can Gras d’Avall i, més endavant, de can Pau Filbà, que deixarem a la nostra dreta. Una mica més endavant, una fita del PR ens fan entrar al bosc a través d’un corriol.

Tornem al camí principal, dreta i amunt, fins que, en un revolt, ens desviem, també a la dreta, per un camí secundari accidentat que es va tornant corriol i que baixa bosc endins cap a un sot fresc i atapeït molt agradable. Anem avançant. A mà dreta veurem la masia de can Gras d’Amunt i, al cap de poc, el camí s’il·lumina en passar per la frontera que separa el bosc dels camps. A partir d’aquí aneu alerta perquè han desaparegut alguns senyals del sender.

El nostre camí desemboca en el revolt d’un camí principal. Si giréssim a la dreta i avall, travessaríem la riera i aniríem cap a can Vidal. Nosaltres, però, seguim cap a l’esquerra i amunt entre les cases de can Cortina i can Pasqual. Unes immenses sureres se’ns inclinen reverencialment per donar-nos la benvinguda a can Perera de Canyes. Després del paller trobem una cruïlla. A l’esquerra el camí s’enfila cap al Corral d’en Perera, però nosaltres girem pel camí de la dreta, que passa entre can Perera i can Mongol. Al cap d’uns trenta metres de can Perera, en un revolt, just abans d’una cruïlla, un petit corriol trenca a mà dreta i passa entre camps cap a la riera. El seguim i baixem fins a la riera de Vilamajor.

Ja som a la riera. El camí de tornada el farem continuant el sender que s’enfila, però ara anirem a cercar la Font de Monner riera amunt. Com que som a l’estiu la riera no baixa gaire aigua, però tot i així anem alerta de no patinar amb les pedres. Només cal seguir el curs de la riera uns trenta metres i veurem a la nostre dreta com tres raigs d’aigua neixen d’una paret plena de molsa.

Aquesta és la nova font de Monner. L’antiga es trobava a l’altra banda, una mica més amunt, en una clariana, però uns moviments de terra per fer un camí la van colgar. Actualment raja menys aigua per la riera, ja sigui a l’estiu o a l’hivern, i, fins i tot, se sol assecar de juny a setembre. Uns diuen que és perquè plou menys; altres, que per les rescloses, i encara uns altres que perquè la població d’arbres s’ha multiplicat per deu i que aquestes xuclen bona part de l’aigua. I potser tots tenen raó. La generació dels nostres pares hi venia a caçar crancs de riu pel sopar i la generació dels nostres avis hi havia vist barbs nedant amunt i avall. Ara ja no se’n veuen. Els barbs, els crancs i les fontades ja són història.

De l’antiga font de Monner només he trobat una fotografia feta el dia de Tots Sants de 1930, on hi ha, d’esquerra a dreta, els científics Josep Cuatrecases, Pius Font i Quer, i A. Pearson. L’original d’aquest document es troba a l’arxiu de l’Institut Botànic de Barcelona. Permeteu-me demanar-vos que, si en tinguéssiu alguna, me la féssiu arribar a l’adreça electrònica higiniherrero.cat@gmail.com. Moltes gràcies per avançat!

Per tornar a casa seguirem un altre camí i així no repetirem la ruta. Un cop tornem a ser on el sender travessa la riera, comencem a enfilar-nos en direcció a Terra Blanca. Al primer revolt, un caminet baixa suau seguint la riera, però l’ignorem. Seguim el corriol, ara més costerut i empedrat, cap amunt. Al cap de poc el camí se suavitza una mica i ens porta a Terra Blanca, al camí de Sant Elies. Girem a la dreta i baixem sempre pel camí principal en direcció a Sant Pere de Vilamajor. El camí baixarà suaument cap al poble i anirem seguint les indicacions de les cruïlles. En cas de dubte, seguirem el principal. En pocs minuts ja serem al Pla de Vilamajor i divisarem el poble de Sant Pere. Deixarem a la nostra dreta can Vidal, can Pujades i can Saltimbanqui. Un cop tornem a trobar la masia de can Llinars, recuperem el sender del Pi Novell però en direcció al punt d’inici.

Bona ruta!

El millor: Una bona excusa per visita el pla agrícola de Vilamajor

El pitjor: No us refieu que la font ragi en època de sequera

s

Aneu en compte amb els gossos de les masies!

Ruta d’aquí: El camí de can Diviu

Ruta d’aquí: El camí de can Diviu

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 7 de la revista “D’aqui”, el juny del 2012

Punt de sortida:

El punt de sortida no té pèrdua: és l’església de Sant Antoni de Vilamajor, dins del nucli urbà a peu de la carretera BP-5108 de Llinars a Cànoves. El camí de la ruta segueix sempre una pista de terra fins a Sant Joan de Sanata (GR-97).

Recomancions:

Us recomanem fer una visita a l’esglesiola de Sant Joan de Sanata. Podeu fer un cop d’ull a la revista D’AQUÍ del mes de març de 2012 (número 04).

Porteu calçat còmode, protecció solar (una gorra), aigua (no trobareu cap font) i una càmera fotogràfica.

Tot i que es pot fer en cotxe, recomanem fer la ruta a peu, a cavall o en bicicleta.

Podeu seguir les marques blanques i vermelles del Sender de Gran Recorregut GR-97.

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Sant Antoni de Vilamajor, Llinars del Vallès

Distància: 3 + 3 Km d'anada i tornada

Durada (hores) anada i tornada

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat baixa

De Sant Antoni de Vilamajor a Sant Joan de Sanata

Aquest mes de juny, aprofitant que ja ha arribat la calor de l’estiu, et proposem una caminada agradable i no gaire difícil perquè la puguis gaudir tranquil·lament, ja sigui sol, en família o amb amics. Sortirem de l’església de Sant Antoni de Vilamajor i ens endinsarem a la part sud del veïnat de Vallserena fins al veïnat de Sant Joan de Sanata, al terme municipal de Llinars del Vallès.

Trobar el camí és senzill. Només cal baixar per la carretera en direcció a Llinars fins a l’últim carrer a mà esquerra, el carrer Granollers, i des d’allà agafarem el camí de terra de can Costa. Baixarem pel camí fins a la riera de Vallserena deixant a mà dreta les masies de can Sapé i can Cortera. Travessarem la riera (en aquesta època no porta gaire aigua) i seguirem camí deixant cal Burrec a l’esquerra. El camí s’enfilarà carena amunt entre camps i un bosc de pins i alzines. Un cop a dalt gaudirem d’una vista esplèndida cap al Vilamajor de muntanya.

El camí tornarà a baixar fins a trobar la masia de can Diviu, una magnífica casa del segle xvi mig enrunada. Nosaltres seguirem sot avall direcció a Sanata. El sot de can Diviu es troba entre dues carenes: la homònima de la masia i, l’altra, la de can Tabola. Un cop travessat el torrent entrarem ja al veïnat agrícola de Sanata i deixarem enrere les seves granges: Les Sureres, can Jep, can Cases, can Ramonet, can Cuquitos, can Clavell, fins a trobar-nos la fàbrica de fustes MAFOSA i la via del tren. El camí segueix la via fins a can Margenat i can Felip fins arribar a Sant Joan de Sanata.

El millor: Descobrir Sant Joan de Sanata, un barri agrícola encisador

El pitjor: Eviteu de fer-la al pic de l'estiu. Si tot i això la feu, protegiu-vos del sol!

Per tota la família!

Ruta d’aquí: L’aigua a la Freixeneda

Ruta d’aquí: L’aigua a la Freixeneda

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 6 de la revista “D’aqui”, el maig del 2012

Abans de fer la ruta...

Abans de fer la ruta et recomanem anar al Punt d’Informació de La Mongia, al carrer de l’Església, núm. 3 de Sant Pere de Vilamajor per preparar la caminada. Allà tenen a la teva disposició un petit llibret anomenat “Descoberta a Peu de Sant Antoni de Vilamajor” amb quatre itineraris, inclòs aquest, amb un mapa, fotografies i bons consells. El preu del llibret és de 2 euros. El llibretó també està disponible a l’Ajuntament de Sant Antoni.

Punt de sortida:

Parc de la Freixeneda (avinguda de la Freixeneda) de Sant Antoni de Vilamajor

Recomancions:

La ruta està pensada per a ser feta a peu.

Porteu calçat còmode. Recomanem portar una càmera fotogràfica.

Senyalització: Blanc i groc (tot i que no és un PR)

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938610418

Obert els caps de setmana i festius de 10 a 14h

www.vilamajor.cat

Sant Antoni de Vilamajor

Distància: 4 + 4 Km d'anada i tornada

Durada (hores) 1h15min + 1h15min

Desnivell acumulat: (m)

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat baixa

El patrimoni hidràulic d’aquest veïnat de Sant Antoni de Vilamajor

El Vallès és —o, més aviat, era— eminentment agrícola, i el Montseny, al seu torn, ramader i forestal. Les contrades de transició, com Vilamajor, són zones riques en contrastos i hi trobem moltes vegades el millor dels dos mons. Dins Vilamajor mateix també hi trobem dos mons: Sant Pere, més boscós i muntanyenc, i Sant Antoni, més planer i agrícola.

Aquest mes de maig us volem proposar descobrir un veïnat de Sant Antoni agraciat amb un paisatge espectacular: la Freixeneda. Destaca sobretot per dos aspectes: el paisatge i el patrimoni. Cap millor ingredient per fer una visita i descobrir allò que tenim tan a prop.

El veïnat de la Freixeneda està inclòs entre el veïnat del Bruguer de Sant Pere de Vilamajor, el veïnat de Sant Julià d’Alfou i el poble de Sant Antoni. Es tracta d’un mosaic de camps de conreu delimitats per carenes, torrents i petits boscos d’alzines i pins. El paisatge canvia segons l’estació i l’evolució dels conreus, i el taló de fons no podria ser cap altre que els turons de Vilamajor (Palestrins, el Samont, Sant Elies) i el degà i omnipresent turó de l’Home.

Però el que fa especial aquest veïnat és la riquesa del seu patrimoni arquitectònic i etnològic. La presència des de temps immemorial de vilamajorins treballant la terra ha deixat una gran infraestructura més enllà de les masies: camins, marges, mines, pous, passeres, recs, molins, basses, sínies… algunes encara en ús i moltes d’altres ja perdudes i amagades.

El que crida més l’atenció del caminaire —i és comprensible— és la majestuositat de les masies agrícoles: can Feu, ca l’Escloper, can Ribalta, can Pungol, can Riera, can Cucurella… i, sobretot, la imponent can Gol.

Però si obrim els ulls gaudirem d’un altre patrimoni igual d’important i més amagat. Els corriols que travessen les carenes, els torrents i els camps ens portaran a llocs que voldrem immortalitzar amb la nostra càmera fotogràfica. Hi trobareu basses com la de can Feu, circular, feta amb pedra aprofitant el marge, assaltada per amfibis i algues. O la bassa de can Pungol, arran de camí i alimentada per una mina d’aigua. O, molt més avall, la bassa doble de can Cucurella amb un safareig al mig.

També tenim el testimoni més ancestral de la necessitat de l’aigua amb les restes d’antigues sínies, com la de can Pungol i la de can Cucurella. Les sínies s’ocupaven, gràcies a l’esforç del tir d’un animal que, fent voltes i més voltes, feia girar un braç lligat a una maquinària de pinyons dentats que feien giravoltar un cigonyal que feia moure bieles, vergues, pistons i vàlvules…, de treure l’aigua cap a les basses.

Entre carena i carena també trobarem rieres com la de Burgueres o torrents com el del Sot del Malinfern, que podrem travessar amb entranyables passeres de fusta. Aquests llocs més humits ens presentaran un nou tipus de paisatge: el bosc fluvial de verns, pollancres, avellaners, àlbers, lledoners… I, si parem atenció, també podrem veure els animals que hi viuen: la salamandra, la polla d’aigua, el tritó verd, el tòtil, la reineta… fins i tot alguna serp comuna, un ratolí casolà, un talp, un eriçó o algun gamarús!

La millor manera de visitar aquest indret tan espectacular i prop de casa és fer la “ruta de l’aigua i les rieres” que trobarem marcada en marques blanques i grogues com si fos un sender de petit recorregut. La passejada és agradable, suau i planera, apta per a tots els membres de la família. La ruta no té cap dificultat ja que només acumula uns 75 metres de desnivell i és força curta (4Km), i ens costarà una mica més d’una hora (1h 15min). Hem de tenir en compte, però, que la ruta no és circular, i com que haurem de tornar per on hem vingut, hem de doblar el temps i la distància. El millor que tenen les rutes que no són circulars és que et permeten descobrir detalls de l’indret que t’han passat desapercebuts quan feies l’anada! Així que ulls oberts i càmera a punt!

Si voleu tenir una guia que us indiqui pas per pas el camí a realitzar, us recomanem que feu una consulta prèvia al punt d’informació de la Mongia a Sant Pere de Vilamajor. Allà us informaran de llocs d’interès i us proposaran llibrets de rutes a Sant Antoni, mapes i consells de llocs per anar a visitar.

El millor: La plana de Vilamajor té un paisatge agrícola extraordinari

El pitjor: La senyalització (porteu mapa)

Una excursió genial i senzilla per tota la família, però eviteu la calor forta de l'estiu.

Ruta d’aquí: L’aplec de Sant Elies de Vilamajor

Ruta d’aquí: L’aplec de Sant Elies de Vilamajor

Fotografia d'Enric Planas, 2016

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 5 de la revista “D’aqui”, l’abril del 2012

Punt de sortida:

Sant Pere de Vilamajor (ajuntament)

Recomancions:

Hi podeu anar a peu, en bicicleta o amb vehicle. El camí està ben senyalitzat tant per vehicles com per caminaires.

Si ho feu en cotxe, és recomanable fer-ho en 4×4 i fer grups per evitar pujar massa cotxes a la muntanya. Aneu alerta amb els caminaries: no correu, aneu en compte amb els revolts i no aixequeu pols. Una cadena no deixa arribar al peu de l’ermita, però trobareu un aparcament 50 metres al costat.

Si pugeu a peu, tingueu en compte que l’excursió és llarga, aproximadament dues hores de pujada i dues de baixada. Us aconsello sortir d’hora per evitar el sol del migdia i la pols dels cotxes que acostumen a pujar a partir de les onze del matí. Porteu aigua i protecció solar. No us oblideu d’un calçat còmode que no rellisqui. Podeu seguir el camí principal o seguir el Sender del Pi Novell des de Sant Pere fins a Sant Elies (PR-C 139).

Recomanem portar una càmera de fotografiar per immortalitzar la diada.

Si us voleu estalviar de dur el dinar, no us oblideu de recollir prèviament a l’ajuntament o a la Mongia el tiquet que inclou el plat, la beguda i les postres.

Està rigorosament prohibit fer foc.

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938610418

Obert caps de setmana i festius de 10 a 14h

www.vilamajor.cat

D'ABRIL, l'aplec

Sant Pere de Vilamajor

Distància: 8 + 8 Km d'anada i tornada

Durada (hores) anada i tornada

)

Tipologia: no circular

%

Dificultat mitjana

Sis anys demanant pluja

L’aplec a Sant Elies és la festa més arrelada de Vilamajor — més, fins i tot, que la mateixa festa major de l’estiu. Probablement no tenim a la contrada una festa amb tanta tradició com aquesta, que compta, a més, amb la seva pròpia llegenda: fa més de sis segles, Vilamajor i tota la contrada patia una forta sequera que faria perdre tota la collita. A la sequera, la va seguir la fam i la crisi econòmica. La crisi econòmica es va transformar en crisi social, amb robatoris, inseguretat i desesperació. Les males condicions higièniques van portar, al cap de poc, una nova garrotada a la moral de la gent: una epidèmia de còlera que va produir molts morts. Els vius, per altra banda, eren pobres i afamats. Vaja… un desastre…

La desesperació va fer reunir el poble en assemblea a l’església de Sant Pere. Un grup de prohoms del poble aniria al monestir de Santa Fe per demanar consell a l’abat. El batlle, acompanyat d’insignes vilamajorencs, s’enfilà cap al monestir i un cop allà van explicar els seus temors i fer les respectives súpliques al pare abat. Després d’uns minuts de silenci, els mirà fixament i els digué que amb fe podrien canviar la seva sort, i els encomanà a Sant Elies, qui podia propiciar unes bones pluges per a recuperar les collites. Les pregàries foren escoltades i en senyal d’agraïment els vilamajorencs (i veïns de tos els pobles de la contrada) construïren una capella dalt del turó que es trobava entre el Cortès i el Terrer.

L’agraïment i la devoció fou enorme, tant que les visites al turó es feien tres cops l’any: a la primavera cada 25 d’abril (Sant Marc), a l’estiu cada 20 de juliol (Sant Elies) i a la tardor cada 15 d’octubre (Santa Teresa). La devoció saltà fronteres i vingueren pagesos del Montseny, de Tagamanent, de Fogars, de Cànoves, de Marata, de Granollers, de Cardedeu, de Palautordera, de Sant Celoni i de Mollet. Al final, convingueren que amb tres pregaries a l’any no n’hi havia prou i que s’havien de fer cada dia. Així que al segle XVII engrandiren la capella, la convertiren en una ermita i li adossaren un habitatge per a un ermità que seria alimentat per tots els veïns a canvi de les seves pregàries.

Amb les pluges, la sequera i les epidèmies s’oblidaren i, amb el temps, també el motiu de tant agraïment. L’ermità cada vegada rebia menys visites, menys almoines i menys pa. L’aplec de l’estiu, el que se celebrava cada 20 de juliol, se suspengué amb l’argument que hi havia massa feina al camp. Al cap de poc, també es perdé l’aplec del 15 d’octubre fins que només es conservà el de primavera. El 1914, el darrer ermità abandonà l’ermita i l’edifici s’abandonà. L’aplec, cada vegada més oblidat, només ressorgia si parava de ploure. Però la memòria continuava sent curta. En plena guerra civil, a l’estiu de 1936, un grup d’exaltats s’enfilà al turó i enderrocà l’ermita, però aquest fet, en comptes de sentenciar una tradició centenària, la va revifar. Els veïns la reconstruïren amb més bona voluntat que encert arquitectònic. La festa de l’aplec es recuperà amb força i ha mantingut l’esperit fins avui.

Què et trobaràs si puges a l’ermita? Des que es va enderrocar el campanar d’espadanya, la imatge del temple és com la d’una petita masia. En destaca l’absis posterior i el portal dovellat amb un gravat indesxifrable a la clau amb les figures, probablement dels tres sants —Elies, Marc i Teresa—, i una roda de foc -símbol de Sant Elies-. A la dreta de la capella encara hi ha la casa que havia estat de l’ermità, avui emprada com a refugi improvisat d’excursionistes. Si no hi has pujat mai, el que més et sorprendrà és la bellesa de l’indret i, sobretot, les seves vistes. Actualment l’aplec es desenvolupa al voltant de l’esplanada de davant de l’ermita i, també, a sota l’alzinar de dalt del turó on hi ha una torre de guaita d’incendis forestals. Antigament, però, després de la missa, els veïns dinaven prop de les fonts de les Planes i del Cortès.

És cada 25 d’abril! Bona festa! Ens hi veurem?

El millor: Una festa centenària

EL pitjor: Si l'aplec s'escau en cap de setmana, potser trobareu massa gent

Des del turó tindreu unes vistes espectaculars!