El Manso Comas de can Bordoi

El Manso Comas de can Bordoi

Patrimoni civil

Llinars del Vallès

Publicat:

Aquest article el vaig publicar al llibre: «El manso Comas de can Bordoi» in MARCOS, Ferran (coord.), XXXIV Ronda Vallesana: Llinars del Vallès, Sabadell, Unió Excursionista de Sabadell, 2013, d.l. B-23.609-2013

El Manso Comas de can Bordoi
El Centre Excursionista de Sabadell em va demanar que us fes cinc cèntims de la torre noucentista d’estiueig del mas de can Bordoi: el Manso Comas. No m’hi vaig poder negar, com veureu, per l’excepcionalitat de la seva arquitectura i paisatge, i això, alhora, m’ha servit per aprofundir en un dels llocs més emblemàtics no només de Llinars del Vallès sinó també de la comarca. He de reconèixer, però, que no ha estat una tasca senzilla perquè, malgrat la bona disposició de la família propietària, que molt amablement m’ha donat accés a la casa i als jardins, i de l’ajuntament, que m’ha permès consultar els arxius municipals, el fons documental que es conserva és en realitat molt reduït. De fet, no he trobat cap document de l’època de la seva construcció; tan sols alguna informació dispersa en obres de caràcter divulgatiu o documentació tècnica de projectes de reforma recents.

Aquest article se centrarà, doncs, en la torre d’estiueig, però és impossible no mencionar la resta d’edificacions perquè difícilment s’entendrà un sense l’altre.

El mas de can Bordoi és situat al municipi de Llinars del Vallès, just a la carena de la serra del Corredor-Montegre que separa les aigües entre la comarca del Vallès i la del Maresme. Es troba en un petit coll —el Coll de can Bordoi— entre dos elements arquitectònics també icònics del municipi: per una banda el castell vell del Far, que presenta restes ibèriques, i, per l’altra banda, la Torrassa del Moro, d’origen romà. Per aquest coll travessa la carretera local de Llinars a Dosrius, des de la qual s’accedeix també al portal principal del conjunt.

La finca és molt extensa. Compta amb nombroses hectàrees de boscos i comprèn els turons més propers, com el turó del Vent (384m), i altres masies com can Canal o la casa del Castellvell. La masia que dóna el nom al mas és can Bordoi. El nom original, segons Enric Garcia-Pey (1), seria «can Bordoll», però el fenomen lingüístic del ieisme, propi del Vallès, hauria transformat la ll final en una i llatina. Això no obstant trobarem el topònim escrit de moltíssimes formes diferents: Burdoi, Bordoy, Bordoi, Bordoll, Burdoy…

Al llarg del temps s’ha anat construint al voltant d’aquesta masia mare un conjunt arquitectònic excepcional, d’usos i èpoques diferents, que ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Local. Hi trobem la masia agrícola de can Bordoi, l’ermita de Sant Cristòfol, la torre Comas, les cavallerisses, la pallissa, la casa nova i el jardí. Detinguem-nos, doncs, en alguns dels seus elements més significatius:

(1) Garcia-Pey, Enric: Els noms de lloc i de persona de Llinars del Vallès. Ajuntament de Llinars del Vallès, 2006, p. 67

Can Bordoi

Can Bordoi

La casa mare és una masia d’estructura catalana clàssica: tres crugies delimitades amb gruixuts murs de pedra de 60 centímetres i amb una coberta de teula àrab a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal.

És molt probable que la presència habitada de l’indret hi sigui des de temps immemorial, però de la primera notícia documental de l’edificació original no ens arriba fins al segle xiii. Aquesta, però, hauria estat destruïda pel terratrèmol del 24 de maig de 1448 que assolà el Vallès i el Baix Montseny. Fruit d’aquest sisme, els castells (també el del Far) i, encara més, la resta d’edificacions més senzilles, o bé s’enderrocaren o bé foren força danyades. La masia és una reconstrucció o, més ben dit, una suma de moltes reconstruccions i rehabilitacions al llarg dels segles; si més no, podem distingir que la seva estructura és bàsicament del segle xviii. El portal principal, d’arc de mig punt adovellat propi d’una masia del segle xvi, presenta les dovelles trencades (de les 9, tres estan partides i 2 escantonades), fet que ens indica que el portal original caigué, es trencà i es va tornar a col·locar. Les cantonades de la masia, així com els finestrals, estan resolts amb pedres grans de granit, tant als brancals com a les llindes (d’arc pla). Originàriament la masia tenia planta baixa i un pis. Actualment té un segon pis, afegit posteriorment, ja no té les finestres decorades amb pedra. Aquesta la masia és coneguda com «la masoveria de can Bordoi».

El Manso Comas

El Manso Comas

El propietari del mas a principis del segle xx fou Josep Comas i Masferrer (1842-1908), un industrial adinerat barceloní. Fou també dirigent del partit liberal al Principat de Catalunya. El 1871, per Reial Decret del primer govern del rei Amadeu de Savoia, fou nomenat diputat a les Corts Espanyoles. El 1872, amb el canvi polític, es presentà a les eleccions pel partit liberal forjant una llarga carrera política. Fou regidor de la Ciutat de Barcelona, diputat a les Corts Generals Espanyoles entre el 1884 i 1898, senador per Barcelona (1899-1902) i senador vitalici a partir del 1905. També fou elegit president de la Diputació de Barcelona el 1894, on es caracteritzà per defensar els interessos liberals i crear una comissió per aconseguir un concert econòmic que afavorís la recaptació d’impostos de la Diputació. El 1896 dimití del càrrec per motius de salut.

Els darrers anys de la seva vida, aproximadament entre el 1900 i 1905, decidí construir-se una torre d’estiueig a la seva masia de Llinars del Vallès. Per tirar endavant aquesta obra contractà els serveis del gran arquitecte valencià Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924). L’encàrrec consistia en una torre d’estiueig envoltada d’un jardí que també inclogués l’antiga masia de can Bordoi, la reconstrucció de la vella capella de Sant Cristòfol, la construcció d’unes cavallerisses per atendre els cavalls del cansament del llarg viatge des de Barcelona o de les caceres pels boscos de la finca, un colomar, una instal·lació de mines d’aigua que alimentessin un dipòsit i unes pallisses i corts per al bestiar de la masoveria.

El jove arquitecte, que tot just començava la seva carrera, s’havia titulat el 1892 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i centraria posteriorment la seva obra a Sant Just Desvern, justament el districte electoral de Josep Comas; i també a Barcelona i la Garriga. Marcel·lià Coquillat era un arquitecte situat entre el noucentisme i el modernisme. En aquella època, paral·lelament a aquest encàrrec, construïa la casa Josefina Bonet a la mansana de la Discordia de Barcelona. També hi trobem la casa Lleó Morera, la casa Ametller o la casa Batlló.

Malgrat hi hagi una certa tendència a incloure el Manso Comas dins l’estil noucentista, el cert és que hi podem veure per tot arreu influències o, fins i tot, decoracions i dissenys clarament modernistes. Ens trobem, doncs, en presència d’un projecte entre dos estils. Coquillat projectà l’edifici com una planta rectangular d’on sobresurten volums en forma de galeries vidriades i que s’estructura al voltant d’una escala central i d’un eix pel costat més llarg (de nord-oest a sud-est).

La casa té una planta baixa, una planta noble i una segona planta destinada a les golfes. La planta baixa està aixecada entre mig metre i un metre del terra, creant un forjat sanitari per protegir-se de la humitat del sòl i, alhora, crear més majestuositat a l’entrada principal amb una gran escala de set graons. La imatge de simetria de la casa la dóna la coberta complexa de dos creuers, cadascun amb teulades a dues vessants. Els careners i les xemeneies estan fets de ceràmica treballada amb elements decoratius. En el punt en què els careners es creuarien, al centre de la casa, hi sobresurt una torre d’una planta més, que dóna caràcter al conjunt.

Sota la torre es troba l’escala que, a més de comunicar les plantes entre sí, organitza la distribució interna de cada pis. La tipologia de l’escala és catalana de petxina, de tres trams per planta, resolts amb marbre blanc. L’estil és modernista, especialment la barana de ferro forjat amb figures florals i suaus remolins i «cops de fuet» orgànics típics d’aquest estil. El passamà és d’una còmoda i ergonòmica fusta treballada.

L’estructura de la casa és de parets mestres i embigats de fusta. Només algunes bigues dels aiguavés de la coberta són metàl·liques. Les parets perimètriques i la que separa la zona noble de la de servei tenen 45 cm de gruix, mentre que la resta de parets mestres són de 15 cm. Els envans separadors no estructurals tenen entre 4 i 6 cm. Les parets inclouen exquisits arrambadors a les parts baixes, alguns d’estucat, d’altres de rajola fent dissenys colorits propis de l’època. Les parts altes de les parets presenten algunes decoracions amb esgrafiats. El sostres de les zones nobles mostren un embigat treballat de fusta formant un conjunt de gran valor, especialment les parts pintades amb dissenys florals.

Alguns terres de la planta baixa estan revestits amb peces de 20×20 cm de marbre blanc mentre d’altres presenten per mosaics formats per petites peces de marbre d’1×1 cm, a l’estil dels marbres romans, que formen dibuixos colorits. En canvi, a les zones menys nobles, com les golfes, hi trobem terres de parquet de fusta.

A la planta baixa s’hi accedeix per unes escalinates adossades a la façana principal (la més estreta i orientada a sud-est). Tota la façana principal de la planta baixa és una triple galeria amb tancaments de vidre transparent i motius acolorits de postals bucòliques i rurals, amb cases, vaques pasturant, rius i ponts, i, també, escenes de cacera. La central és un pre-vestíbul des d’on s’accedeix, a banda i banda, a les galeries. Des de cadascuna de les galeries s’accedeix a una sala noble. La de la dreta dóna llum al menjador principal que, alhora, comunica amb una sala d’estar que té una galeria pròpia que dóna a la façana nord-est. La sala d’estar també té una petita estança quadrada amb una llar de foc. Des del menjador també surt un passadís fins a la façana posterior on hi ha la cuina. En canvi, des de la galeria de l’esquerra s’accedeix a la sala del billar i, des d’aquesta, als lavabos i a la biblioteca, també dotada d’una galeria orientada a la façana sud-oest, però molt més petita.

Seguint l’eix central, des del pre-vestíbul, s’accedeix al vestíbul principal on hi ha l’escala que organitza tota la casa. Rere l’escala hi ha el vestíbul secundari que dóna accés a la biblioteca, al passadís i al pre-vestíbul del darrere. Aquest pre-vestíbul distribueix la zona del servei: una habitació, l’accés a la cuina i una entrada de servei per la façana posterior.

La planta noble és més petita que la planta baixa ja que la zona del servei i els sortints de les galeries inferiors es converteixen en balcons o grans terrasses de les diverses habitacions. Al voltant de l’escala hi ha un passadís que dóna accés als serveis i a les habitacions: tres de principals a la façana sud-est i tres més a la façana nord-oest.

La planta superior (les golfes) té la mateixa superfície que la planta noble però aquí els espais són molt més grans i les inclinacions dels sostres i el jocs d’encontres de les bigues de la coberta donen una gran plasticitat al conjunt. Els acabats d’aquesta planta no estan tan treballats com a les plantes inferiors.

Finalment, l’escala ens porta a la torre central. El terra del pis de la torre té una triple claraboia trepitjable que dóna llum a l’ull de l’escala. La torre està oberta als quatre punts cardinals amb tres finestrals per banda amb un petit balconet. Un dels elements més singulars de la casa, a més de la torre mateixa, són les magnífiques vistes al Castell Vell del Far, al mar Mediterrani i a la costa de Mataró i Argentona, a la serra del Montnegre-Corredor, al poble de Llinars i al mateix Vallès, així com al Baix Montseny i al turó de l’Home.

En quant a elements exteriors, la torre té una teulada a quatre vents amb una mica d’ondulació a la part baixa que podria semblar una teulada imperial però sense ser-ho realment. La teulada està coronada per un penell de ferro forjat. A les quatre cantonades hi ha una garita de muralla, molt decorada, acabada amb una coberta cònica i amb finestres petites o espiralls d’arc trevolat que recorden l’estil neogòtic. Són completament decoratives ja que no es pot accedir al seu interior.

El jardí, la capella, les cavallerisses, la pallissa, la casa moderna i altres construccions auxiliars.

El jardí, la capella, les cavallerisses, la pallissa, la casa moderna i altres construccions auxiliars.

La casa no s’entén sense el jardí que l’envolta, que segueix el mateix estil modernista-noucentista de l’edifici. El jardí està estructurat en dos sectors: el primer és l’exterior, entre el jardí interior i la carretera d’accés, on hi trobem la capella de Sant Cristòfol. Podríem dir que aquesta és la zona més pública, atès que encara s’hi realitza un aplec anual. Malgrat que al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Llinars del Vallès hi ha constància de l’existència aquí d’un temple a partir del 1025, l’edifici actual data dels anys de la construcció del Manso Comas i de l’enjardinament dels exteriors, i encara que l’autoria de la capella és desconeguda, la continuïtat estilística i temporal entre les construccions permet suposar que l’arquitecte de la capella fos també en Marcel·lià Coquillat. La capella és petita, d’una sola nau amb un absis circular a la part posterior i un porxo amb arcs laterals davant la façana principal. També té un campanar d’espadanya d’un sol ull.

L’arbrat del jardí, que combina diversos tipus d’arbres, tant de fulla caduca (plataners…) com de fulla perenne (avets), també és de l’època. Els arbres ja centenaris han anat creixent i ocultant els edificis, alhora que també limiten les vistes a l’entorn.

El segon sector del jardí és l’interior. De forma més o menys rectangular inclou la resta d’edificacions del conjunt i està tancat per una magnífica tanca d’acer forjat ondulat, de disseny orgànic, que transmet sensació de moviment. La portalada d’accés és en una de les cantonades, amb quatre pilars de carreus granítics amb decoracions de maó i portes forjades també amb motius florals. En una altra cantonada del tancat hi ha un magnífic mirador modernista, alçat uns tres metres, al qual s’hi ha d’accedir pujant una escala. El mirador està cobert per una teulada que recorda un bolet, suportada per quatre pilars també de ferro forjat. Com ja hem dit abans, els arbres centenaris han anat creixent, limitant, ara, les vistes originals d’aquest indret tan singular.

Al centre del jardí, just davant les escales d’accés a la porta principal de la casa, hi ha un gran jardí tancat també amb muret i barana forjada, com si fos una glorieta, per distribuir al seu voltant el pas dels carruatges i, alhora, ser l’escenari idíl·lic i controlat que es veu des de les vidrieres de les galeries de la planta baixa. Bé al centre hi ha una font amb un petit estany, també envoltada d’avets i plataners.

El camí d’accés, després de passar per davant la porta principal de la casa, condueix a una altra font de pedra i forja amb ombra i quatre abeuradors pels cavalls que arribin d’un llarg i cansat viatge. I just al costat, hi trobem les cavallerisses. Al centre, darrere una porta molt més gran i alta que la resta, hi ha l’espai reservat al carruatge, mentre que a dreta i esquerra hi ha els diversos espais individuals per a cada cavall. Una part de les cavallerisses recull un petit museu sobre les troballes arqueològiques iberes i medievals del Castell Vell i del turó del Vent.

Entre les cavallerisses i la masia de can Bordoi, hem de destacar pel seu treball del maó, la torreta de planta octogonal i coberta piramidal que acull un colomar.

Finalment, darrere les cavallerisses hi trobem la part més agrícola del mas, amb la pallissa allargada a dues aigües, actualment restaurada com una sala d’actes. Les parets són de pedra i la biga principal del carener s’aguanta amb alts pilars quadrats de maó. Al fons, unes altres finestres amb tres obertures llargues i estretes proveeixen de llum l’interior. En un extrem de la pallissa hi ha una altra torre de maó amb coberta cònica que dialoga amb la torre del Manso i que alberga un dipòsit d’aigua alimentat per les mines d’aigua properes.

Les construccions auxiliars acaben amb l’era a la part més posterior i amb una nova casa, del 1966, de planta baixa i dos pisos, obra del prestigiós despatx d’arquitectura MBM (Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay).

Final
Vet aquí, doncs, els motius pels quals el mas de can Bordoi és un excel·lent museu a l’aire lliure de la història de l’arquitectura catalana: en un espai tan reduït hi podem trobar restes arqueològiques ibèriques, una torre de guaita romana, les restes d’un castell medieval, una masia pairal catalana, una capella solitària, una casa noucentista, un jardí modernista i una casa d’arquitectura moderna dels anys seixanta del segle xx. I, tot plegat, ben a prop de casa amb vistes als parcs naturals del Montnegre-Corredor, del Montseny i de la costa del Maresme. Insuperable!

 

Higini Herrero i Baró, 24 de juny de 2013

Patrimoni d’aquí: El castell de Montclús

Patrimoni d’aquí: El castell de Montclús

Publicat:

Aquest article el vaig publicar al número 27 de la revista “D’aquí”, l’abril del 2014.

Com arribar-hi:

De la carretera del Montseny, al veïnat de Santa Margarida, municipi de Sant Esteve de Palautordera, surt un camí que travessa el riu Tordera i, poc després, un caminet s’enfila turó amunt per un bosc d’eucaliptus cap al castell de Montclús (l’accés està senyalitzat com a “camí del Castell”).

Per a més informació:

Punt d’Informació del Parc Natural del Montseny a Sant Esteve de Palautordera
Cantonada de la carretera del Montseny amb el carrer Àngel Guimerà.
p.montseny.esteve@diba.cat
Tel: 938482008

Patrimoni militar

Sant Esteve de Palautordera

Sabies que el castell va ser víctima del devastador terratrèmol del 1448?

t

Sabies que “Montclús” ve de “Mont-Clòs”, és a dir, “muntanya tancada o protegida”?

Llegenda del mapa:

1. Castell de Montclús
2. Antiga capella de Santa Margarida de Montclús
3. Forn ibèric
4. Capella de Santa Margarida de Palautordera
5. Can Marc
6. Can Curt
7. Can Biel
8. Can Giravent
9. Can Pusso
10. Can Jep Nou
11. Alzina Dreta
12. Can Mainou
13. Granja Nadal
14. Can Martorell
15. Cal Amargant
16. Can Pol
17. Can Costa

El guardià de la Vall Florida del Tordera.

De la carretera del Montseny, al veïnat de Santa Margarida, municipi de Sant Esteve de Palautordera, surt un camí que travessa el riu Tordera i, poc després, un caminet s’enfila turó amunt per un bosc d’eucaliptus cap al castell de Montclús (l’accés està senyalitzat com a “camí del Castell”).

De fet, el seu lloc estratègic i enlairat li permet controlar la “vall florida” del Tordera, que és com es coneixia Sant Esteve de Palautordera, un dels accessos principals del massís del Montseny.

Com passa a la gran majoria d’edificacions militars antigues, el seu origen incert predisposà els vilatans a associar-lo amb el passat morisc, de tal manera que l’anomenaren popularment com a “Castell dels Moros”. D’aquí ve, també, el malnom de la torrassa de Llinars, per exemple, coneguda com a “torrassa del moro”. Diu la llegenda que el castell fou construït per defensar la vall dels atacs dels sarraïns de l’Al Andalus quan s’expandien península amunt. Però els anys van anar passant —de fet, ja n’han passat mil!— i el castell, pacient, encara espera els atacs dels exèrcits enemics.

Altres llegendes diuen que el castell estava comunicat amb una extensa xarxa de túnels, la funció principal de la qual, segons les versions més heroiques i aventureres, era proporcionar una fugida segura al riu Tordera o fins i tot al castell de Fluvià. Altres versions, més romàntiques, asseguren que aquests túnels servien als trobadors i als joves pretendents per a visitar la preciosa dama de Montclús.

“Montclús” ve de “Mont-Clòs”, és a dir, “muntanya tancada o protegida”, ja que el castell primigeni havia de ser, com a bona edificació militar, un lloc defensiu i inexpugnable. Dels inicis del castell de Montclús en sabem poc, donat que no en tenim documentació que en parli, però la seva arquitectura i forma de construcció ens permet situar-la en el segle XI.

La sort del castell canvià al segle XIII, quan els Senyors de Sesagudes van abandonar la seva vella residència del Castell del Montseny per anar a una de més còmode i no tant muntanyenca: el castell de Montclús, des d’on podien dominar les parròquies de la Costa, de Fogars, de Mosqueroles, del Montseny, de Vilalba Sasserra, de Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, d’Olzinelles i de Vallgorguina.

Amb el temps el castell va guanyant importància, especialment quan Guillem Umbert del Montseny, Senyor de Montclús, es casa amb Gueralda de Cabrera, filla del vescomte Guerau V, passant a formar part d’una de les famílies nobles més importants del país.

Al segle XV decideixen ampliar el castell i convertir-lo en un palau. Però la nit del 24 de maig de 1448 un fort terratrèmol afectà molt greument el castell, enderrocant-ne una part penya-segat avall i malmetent-ne la majoria de les construccions. Així, doncs, qui derrotà el castell no fou cap guerra heroica contra els moros ni cap final deshonrós per abandó dels seus senyors, sinó un dels sismes més grans que mai ha patit Catalunya. El terratrèmol fou tan gran que també es van enderrocar la majoria de les cases del Baix Montseny i els castells del Far dels barons de Llinars o el castell de Vilamajor dels comtes de Barcelona.

El 1503 es va restaurar la capella del castell, dedicada a Santa Margarida, però el 1739 tornà a estar ben enrunada. Així, doncs, el Vicari General va concedir una llicència per a poder transportar la capella a baix a la plana, fet que donà a un veïnat de Sant Esteve de Palautordera el nom de la Santa.

Afortunadament els Montclús —i després els Cabrera— van escollir bons mestres d’obra, els quals van saber construir una resistent fortalesa militar que, malgrat el terratrèmol, va mantenir dempeus moltes parts castrals de les quals destaquem la torre de l’homenatge, així com una preciosa torre circular i les muralles del recinte sobirà amb el seu fossar.

El 1995 unes excavacions arqueològiques van confirmar l’excepcionalitat de l’indret i el 1996 van començar les obres de restauració del monument.

Si us enfileu dalt del castell podreu gaudir d’aquest indret meravellós amb vistes privilegiades a través dels grans finestrals de la sala principal. I, si hi fiqueu una mica de la vostra part, encara podreu veure a l’horitzó els exèrcits del rei moro que s’acosten però que no acaben d’arribar; o els trobadors que visiten la Dama de Montclús d’amagat; o els picapedrers i paletes que aixequen i aixequen, sense descans, murs ben travats perquè el castell pugui protegir la vall florida durant mil anys més.

Patrimoni d’aquí: Can Margenat, can Bartomeu i la Rectoria de Sanata

Patrimoni d’aquí: Can Margenat, can Bartomeu i la Rectoria de Sanata

Publicat:

Aquest article el vaig publicar al número 33 de la revista “D’aquí”, el novembre de 2014.

Com arribar-hi:

Des del poble de Llinars cal agafar la carretera C-251 (la que passa davant de la benzinera) i anar en direcció a Sant Celoni. Just després de passar el pont que creua la variant C-35 trobarem una petita rotonda. La girarem tota i tornarem per on hem vingut. Tornem a creuar el pont i el primer trencall a mà dreta ens portarà al veïnat de Sant Joan de Sanata. Per arribar l’esglesiola seguim el camí asfaltat paral·lel a la via del tren. Just després del trencament del cementiri i del pont que travessa el tren, a mà esquerra trobarem el camí privat a l’era de can Margenat. És una propietat privada.

Per a més informació:
La Mongia
C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor
Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

Patrimoni civil

Llinars del Vallès

Propietat privada

Llegenda del mapa:

  1. Esglesiola de Sant Joan de Sanata
  2. Can Felip
  3. Can Margenat, can Bertomeu i la Rectoria de Sanata
  4. Ca l’Andreu
  5. Cal Rei
  6. MAFOSA (tractament de fustes)

Un barri com a exemple de la història de la masia catalana

A la part nord del municipi de Llinars del Vallès, hi trobem el veïnat dispers i agrícola de Sanata i té com a centre emblemàtic una esglesiola dedicada a Sant Joan que celebra el seu aplec el dilluns de Pasqua i la seva festa major el darrer cap de setmana d’agost.

L’esglesiola és petita i robusta, aquesta imatge especialment li confereix el seu campanar romànic acabat amb una piràmide de pedra. D’aquest temple ja us n’hem parlar en la revista número 04 del març del 2012 i la podeu recuperar visitant la secció de patrimoni de www.daqui.cat o en aquest enllaç.

Molt a prop, hi ha la Rectoria de Sanata, al barri de la masia de can Margenat. Al voltant d’una era hi ha un conjunt de porxos, cases i masies.

La casa mare era can Margenat, els dominis de la qual arribaven fins a can Novell, can Collet, ca l’Andreu, can Felip i can Prat. Era una masia edificada al segle XVI segons els cànons de la masia catalana del moment: parets de 60 centímetres de gruix que formaven tres crugies. La crugia central era on hi havia a la planta baixa l’entrada, presidida un portal de mig punt d’onze dovelles de granit, i a la planta pis, l’habitació principal amb l’element més característic de la masia: un finestral amb un arc conopial, dos escuts i diverses inscripcions. A banda i banda de les crugia central hi havia la crugia de llevant amb la cuina a la planta baixa i habitacions al pis; mentre que a la de ponent, la sala a baix i més habitacions a dalt. La casa estava coberta amb la típica teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. Més a llevant, aferrades a la casa, hi havia les corts del bestiar, mentre que a tramuntana, rere la gran llar de foc, hi havia el forn per fer el pa.

La família Margenat, fent gala de la seva fortuna, alçà un nou i alt edifici a llevant, aferrat a la masia mare. Es tractava d’una casa de planta quadrada, també de finals del segle XVI o ja de principis del XVII, i de planta baixa i dos pisos, amb la teulada a quatre vents. El portal principal, gran per a entrar-hi carruatges més grans que un carro, és adovellat i d’arc rebaixat.

L’hereu Margenat decidí donar aquesta gran ampliació a la parròquia perquè fos usada com la rectoria de l’esglesiola de Sanata. Desconeixem si ho feu com un acte expiatori o de redempció o bé perquè algun cabaler Margenat fos rector i l’hereu li concedís l’honor de viure-hi i que es destinés, per sempre, com a rectoria. De fet, coneixem un cas similar de la mateixa època a Vilamajor, quan el cabaler, Rafael Derrocada, fou rector de l’església de Sant Pere i l’hereu Derrocada li concedí una de les masies de la nissaga perquè hi visqués i passés a ser la rectoria de Vilamajor.

Uns quatre segles després, la masia de can Margenat va viure una nova gran transformació: La remodelació de la crugia de ponent com un habitatge més modern. El 1906, s’amplià per darrera, alçà la coberta i modificà la façana amb el seu característic estil eclèctic, capser sinuós amb una decoració en forma de sol indicant l’entrada de la casa. Amb el temps i els testaments, la part nova, coneguda com a can Bartomeu fou per un fill, mentre que la vella can Margenat fou per un altre. Era costum que l’hereu preferís viure a la casa moderna i amb més serveis, mentre els germans o masovers visquessin a les parts més antigues, aleshores, considerades velles.

Uns anys més tard, cap a mitjans del segle XX, es construí una nova casa unifamiliar al voltant de l’era, que pel color de la seva façana, fou coneguda com a la “caseta vermella”. Avui, però, d’aquesta construcció moderna ja no en queda cap rastre ja que es va enderrocar a principis del segle XXI.

El petit barri ja no pertany a la família Margenat i s’ha convertit en cases de segona residència. Alçat al marge d’un petit promontori, just sota Sant Joan de Sanata, dona la benvinguda als visitants que s’acosten a la seva església. I s’ha convertit en un testimoni d’un exemple molt repetit de la vida de pagès vallesà: l’origen rural de la masia, la creixença del mas, la divisió familiar i el progressiu canvi d’ús de la pretèrita agricultura i ramaderia rural al modern estiueig de les classes urbanes.

Patrimoni d’aquí: La Miranda… de Gaudí?

Patrimoni d’aquí: La Miranda… de Gaudí?

Publicat:

Aquest article el vaig publicar al número 24 de la revista “D’aquí”, el gener de 2014.

Per a més informació:

La Mongia de Vilamajor

Punt d’Informació del Parc Natural del Montseny

Obert els dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 14h.

Tel: 938610418

www.vilamajor.cat

Patrimoni civil

Llinars del Vallès

Llegenda del map:

1- Antic emplaçament de La Miranda

2- On es vol construir La Miranda

3- Ajuntament

4- Estació de tren

5- Castell Nou

6- Mas Bagà

7- Gasolinera

8- “La Caixa”

Un tresor desaparegut de Llinars que demana de tornar

Que hi havia un edifici dissenyat per l’arquitecte Antoni Gaudí a Llinars del Vallès?! La veritat és que cap document ho acredita. Així doncs, és veritat o no? Intentem d’esbrinar-ho.

El fet és que no hi ha gaire informació disponible de la Miranda i la poca que tenim avui és gràcies a la incansable feina realitzada per l’Associació Pro-Miranda, constituïda el 1996 amb l’objectiu de poder tornar a construir la desapareguda Miranda en un terreny proper a la via del tren i a la riera Giola, entre l’avinguda de Comas i Masferrer i el carrer Josep Argila.

L’any 1863 naixia a Llinars del Vallès Damià Mateu i Bisa, fill d’una nissaga dedicada a la indústria del metall que s’instal·là a Barcelona però que mantenia la seva finca de Llinars del Vallès com a segona residència. L’any 1906 Damià Mateu va voler fer un regal a la seva dona: li proporcionaria un lloc on anar a cosir i on es pogués reunir amb les amigues, un edifici a l’estil de moda de la Barcelona d’aleshores, el modernisme. L’emplaçament seria en un dels extrems de la seva finca de Llinars, a prop de la riera Giola.

Segons una carta de Damià Mateu, l’obra fou encarregada a Francesc Berenguer, però malgrat que Berenguer era un enamorat de l’arquitectura i el disseny gràfic, no se li donaven del tot bé els temes més aviat tècnics, fet que justifica que no pogués acabar la carrera universitària i obtenir el títol d’arquitecte. Així, doncs, va col·laborar amb el seu amic íntim Antoni Gaudí, que sí era arquitecte, fent tasques d’administració i delineant, i també controlant els projectes més importants com la Sagrada Família o la Colònia Güell. Treballarien junts en un despatx d’arquitectura i Gaudí, a més, li proporcionava alumnes per donar-los classes particulars i guanyar-se, així, la vida.

Molts dels projectes de Berenguer, pel fet d’estar signats per Gaudí, van sembrar el dubte a l’hora d’atribuir-los l’autoria, com és el cas del Celler Güell, la Casa Museu Gaudí… al punt que fins i tot alguns dels detalls més emblemàtics de Gaudí serien molt probablement de Berenguer, segons l’arquitecte Oriol Bohigas.

Era, doncs, la Miranda obra de Berenguer, encara que el projecte hagués estat signat per Gaudí? De fet, el projecte i els plànols no s’han trobat encara, però sí les declaracions del constructor de la Miranda, en Josep Font, que afirmava que anava a rebre a l’estació de Llinars l’arquitecte Gaudí, quan aquest arribava des de Barcelona en ferrocarril per fer les visites d’obres.

El més probable és que fos una obra d’ambdós, Berenguer i Gaudí, com ja havien fet en molts projectes anteriors. Les obres van durar dos anys i foren enllestides l’any 1907. Els llinasencs van batejar la casa com “la Miranda”.

La Miranda era una torre circular de planta baixa, tres plantes i un mirador. Estava feta de pedra vista i maó, coronada per una cúpula de trencadís blanc i blau. Sota el mirador hi havia l’habitació de costura i a la planta baixa les cotxeres. Es podia accedir a les plantes superiors per una ampla escala exterior, també de pedra i maó, que li donava la volumetria característica del conjunt. Les formes i els arcs de les finestres eren diferents a cada planta. Els porticons de fusta estaven pintats de verd.

A més de l’ornamentació amb maó, rajola i trencadís, una de les peces més característiques era la magnífica obra de forja, tant de les baranes com de les reixes, passamans i portes. El disseny era com una malla de passamans recargolats formant una xarxa de pescador amb volum, com si fos un llençol inflat pel vent, i agafat cada tram per uns pilars forjats en forma de dracs. Senzillament excepcionals.

El 1923, Damià Mateu comprà el castell de Peralada, restaurat pel seu fill, en Miquel Mateu, conegut com el “Mateu dels ferros”. El 1936, Miquel Mateu es passà al bàndol franquista i fou membre del Estat Major de Franco, que el nomenà alcalde de Barcelona. Ho seria des del 1939 fins el 1945. Aquell mateix 1939, un camió carregat amb trilita explotà quan travessava el pont de la riera de Giola, al costat de la Miranda. Totes les cases del voltant van quedar enderrocades, excepte la Miranda, que, gràcies a la forma circular de la torre i a la seva robusta construcció, va poder suportar l’impacte de l’ona expansiva.

Però tot i poder sobreviure a la Guerra, la Miranda no va poder amb l’especulació urbanística dels anys seixanta, quan fou enderrocada, l’any 1962, per a la construcció d’un bloc de pisos. De la Miranda, a part d’algunes fotografies, només se’n conserven alguns pedaços en mans d’alguns particulars i alguns trams de les baranes forjades, que es troben al Park Güell de Barcelona o bé en custòdia de la Càtedra Gaudí (UPC).

Des d’aquí la meva felicitació a la Fundació La Miranda de Llinars i a tots aquells que lluiten per preservar el nostre patrimoni local. Encara queda molta feina per fer. Som-hi!

Patrimoni d’aquí: La festa medieval del Vilamagore

Patrimoni d’aquí: La festa medieval del Vilamagore

Fotografia: Enric Planas, 2016

Publicat:

Aquest article el vaig publicar al número 7 de la revista “D’aquí”, el juny de 2012.

Com arribar-hi:

És al nucli històric de Sant Pere de Vilamajor. Al final de la carretera BP-5109 (avinguda de Sant Nonet).

Recomanacions

La festa medieval està inclosa en els actes de la festa major de Sant Pere de Vilamajor a finals de juny o principis de juliol. Consulteu el programa d’actes a www.vilamajor.cat

Si voleu saber més coses sobre la Torre Roja de Vilamajor, feu un cop d’ull a la revista D’AQUÍ número 02 del mes de gener de 2012.

Us recomanem que degusteu un bon entrepà de botifarra casolana amb la dosi exacta de pebre acompanyat d’un vi fresc en un got de terrissa a la taverna del castell.

No us oblideu de fer una visita al mercat medieval i a la mostra d’artesans.

Agafar un bon lloc és important per no perdre’s cap detall de les justes de cavalls.

Per a més informació:

Més informació:

Punt d’Informació La Mongia

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Patrimoni festiu

Sant Pere de Vilamajor

Sabies que...?

Sabies que quatre gegants de la contrada commemoren el Vilamagore?

·         El gegant de Sant Pere de Vilamajor és el rei Alfons el Trobador, nascut, segons la llegenda, al castell de Vilamajor.

·         El gegant de Cardedeu és el comte Ramon Berenguer IV, senyor del castell de Vilamajor.

·         La geganta de Cardedeu és la reina Peronella d’Aragó, muller del comte Ramon. Passava llargues estades al castell de Vilamajor, on infantà al seu fill Alfons.

·         La geganta de Sant Pere de Vilamajor és la dida Loreto, filla de la masia de can Clavell. Tingué cura dels primers anys del príncep Alfons.

El castell de Vilamajor dominava els actuals termes de Sant Pere, Sant Antoni, Cardedeu i parts del de Llinars

L’arribada de l’estiu introdueix una de les primeres festes majors de la contrada: la de Sant Pere de Vilamajor, que enguany se celebrarà del 28 de juny fins l’1 de juliol. I hi trobareu tot allò que cal trobar en una festa major: balls, sopars a la fresca, jocs infantils, caminades, concursos… Però, a més a més, inclou quelcom de distintiu, i és que durant les tardes de dissabte i diumenge d’aquell cap de setmana el nucli antic de Sant Pere de Vilamajor farà un viatge en el temps: 1000 anys enrere! El poble es guarnirà amb les seves millors gales, banderoles i estendards per donar la benvinguda als senyors de la Vila: els comtes de Barcelona.

En aquells temps el castell de Vilamajor no era gaire més que una petita torre de planta circular en molt mal estat: la Torre Negra. La sort del castell va canviar quan els seus senyors, els comtes bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, van voler convertir el vell castell de Vilamajor en un palau sumptuós per poder passar-hi llargues estades de repòs, fer jornades de caça al Montseny i servir de carta de presentació a ambaixadors estrangers i altres visitants il·lustres. La magnitud de l’obra havia de ser descomunal, digna d’una de les cases sobiranes més importants d’Europa.

Es va descartar restaurar l’antic castell. En comptes d’això es va alçar un nou palau amb pedra rogenca portada expressament des del Pla de la Calma perquè ja de lluny es distingís el poder d’aquests Senyors. El palau tenia una gran sala que es féu pintar per artistes sarraïns, disposava d’un pati d’armes, cuina, rebost, estables i una església dedicada a Sant Pere. Al centre s’alçà una gran torre d’homenatge, la Torre Roja.

A més del recinte sobirà, on vivien els comtes, també es va decidir fortificar tot el poble de Vilamajor i dotar-lo de muralles amb fossats i torres de defensa per protegir les entrades a la vila. La imatge del poble fortificat devia ser impressionant, ja que la gent va passar a anomenar la vila de Vilamajor com “La Força”. Les obres s’allargaren durant dues generacions i tingueren el seu màxim esplendor en època del comte Ramon Berenguer IV i de la seva esposa, Peronella d’Aragó.

La festa medieval rememora precisament les estades de la regina Peronella al castell, quan el seu fill, el petit Ramon, nascut de camí al palau, devia tenir l’edat per córrer amunt i avall pel poble abans que fos arribat el dia en què regnaria amb el nom d’Alfons el Trobador. La presència dels comtes-reis al poble era tot un esdeveniment: s’organitzaven caceres, justes de cavalls, excursions, jocs, compres al mercat…

La festa.

L’actual festa medieval té lloc al centre històric de Sant Pere de Vilamajor, als camps de la Rectoria, i mobilitzarà més de cent cinquanta voluntaris engalanats com si fóssim en plena Edat Mitjana.

Si us endinseu en aquest viatge en el temps gaudireu de la gran festa que organitzen any rere any els vilamajorencs per donar la benvinguda als comtes-reis. Els carrers s’ompliran de gegants, cercaviles de foc i trobadors que interpretaran en qualsevol racó del poble algunes escenes de l’obra teatral “Historia e Feyts de Vila Magore”. El so de les fanfàrries anunciarà que arriba la comitiva comtal amb els seus cavalls i cavallers, els quals celebraran unes justes als camps del castell. Allà, cavallers experimentats ens exhibiran les seves habilitats tant dalt del cavall com en el combat amb les llances i les espases.

Per fer passar la set i la gana podrem adreçar-nos a la taverna del castell on trobarem entrepans de botifarra blanca o negra, cansalada de porcs de la contrada al punt just de pebre, i tot això es podrà tirar avall amb un got de ceràmica d’aigua fresca, vi negre de la bodega o ferment de civada (cervesa).

En tot moment podràs endinsar-te en el mercat, que comptarà amb parades de queviures tals com embotits i formatges, neules, olives i fruits secs, vins i licors, pastissos i coques de recapte. També hi trobaràs eximis artesans treballant en els seus oficis: ceramistes, treballadors del cuir, esclopers, ferrers o llauners, fusters o teixidors…

Un dels punts més atractius de la festa és que et pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment! Et podràs trobar amb personatges de l’època que se t’acosten o que fugen de tu, ja sigui pidolaires, venedors de peix passat, trobadors i narradors de gestes, malabaristes, faquirs, leprosos, fins i tot alguna bruixa perseguida pels soldats que… bé, no et desvetllarem ara què li passarà a la pobre bruixa!

Una altra cosa que et sorprendrà serà poder sentir aquests vilamajorencs medievals cantar el seu himne. Doncs, sí! El Vilamagore Medieval té un himne que prové dels inicis de la festa, fa dinou anys, quan es representava una obra teatral escrita per Francesc Bardera i dirigida per l’Alfred Luchetti. Diu així:

 

No sentiu la veu de l’infant naixent?
No sentiu el plor de tantes mares?
No sentiu els batecs?, les rialles dels nens?
Som un poble des de fa mil anys!
 
No sentiu, al cor, la remor creixent?
No sentiu el frec de la batalla?
Les espases al vent, defensant la veritat:
Som un poble i cridem “llibertat”!
 
Les nacions no es forgen en un moment,
Ni tampoc no es vencen per les armes.
Un país no és un lloc. Un país és la gent.
Som un poble i seguirem lluitant.
 
Som d’una raça de braus cavallers.
Som d’una terra que mira endavant.
Tenim mar a les venes; Tramuntana a la sang.
Som un poble i seguirem lluitant.  

Patrimoni d’aquí: La Catedral del Vallès

Patrimoni d’aquí: La Catedral del Vallès

Fotografia: Enric Planas, 2016

Publicat:

Aquest article el vaig publicar al número 28 de la revista “D’aquí”, el març de 2014.

Com arribar-hi:

L’església es troba al centre històric del poble de Sant Pere de Vilamajor. C/Església, 2. Just on acaba la carretera local BP-5019.

Sabies que... ?

…l’església fou restaurada pels artistes del centre d’art internacional La Rectoria de Vilamajor i, a més d’una església, és també una “espècie de museu d’art modern”?

Hi podeu fer visites guiades gratuïtes. Només us heu de dirigir al centre d’informació -la Mongia de Vilamajor-.

Per a més informació:

Centre d’Informació La Mongia de Vilamajor

C/Església, 3 de Sant Pere de Vilamajor

938610418 – mongia@vilamajor.cat

Obert dissabtes i diumenges de 10 a 14h

Patrimoni religiós

Sant Pere de Vilamajor

Visites guiades

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Llegenda del mapa:

1- Pl. Reial – Pl. de l’Església

2-  Antic Cementiri

3- Pujada de l’Església

4- Carrer de l’Església

5- Passatge de l’Església

6- Carrer de Brugueres

7- Carrer de Ripoll

8- Torre Roja – campanar

9- Església de Sant Pere

10-Torre del Comunidor

11- Cal Ferrer

12- La Mongia 1

13- Cal Menut

14- Can Grau

15- Cal Gorro

16- Can Pau (antic can Felip)

17- Can Pau (antic cal Barber)

18- Can Pere Bachs

19- Cal Ferrer Guineu

20-Ca  l’Ermità

21-Can Feu (antic can Quico)

22-Ca l’Enriqueta (can Sion de Baix)

23-Farmàcia Vella (escola)

24-Can Sion

25-Can Felip

26-Can Cortès de la Plaça

27-La Tulipa

28-La Dàlia (antiga la Flor)

29-El Racó de la Rosa

30-La Jardinera

La convulsa història del temple de Sant Pere

Des que el Vaticà va dividir el bisbat de Barcelona el 2004, el Vallès torna a tenir una catedral: la basílica del Sant Esperit de Terrassa, seu del nostre bisbat (l’antiga Egara). Però el títol de “Catedral del Vallès” ja se li havia atorgat també a un altre temple que es troba molt a prop de casa, tot i que mai va ser la seu de cap bisbe: l’església de Sant Pere de Vilamajor. Com és, això?

Vam comentar a la revista D’aquí núm. 02 de gener del 2012 com el castell de Vilamajor i la seva antiga església romànica de Sant Pere van quedar molt malmesos amb el terratrèmol de 1448. El 1553, el Govern del Principat prohibí als pagesos de Vilamajor que utilitzessin els materials de les runes del castell per reconstruir les seves cases, però el fet que moltes masies de la contrada tinguin finestrals, portals o correus de pedra vermella, i també que aquesta prohibició s’hagués d’anar recordant diverses vegades, ens indica que no els devien fer gaire cas.

Calia fer una nova església. La primera obra fou convertir la torre mestra del castell –la Torre Roja– en campanar, modificant els seus finestrals per encabir-hi unes grans campanes de més d’una tona de pes. Més endavant, el 1580, la parròquia i la universitat de Vilamajor (el que seria actualment l’ajuntament) van contractar com a mestre d’obres experimentat el mataroní Joan Salvador. Es començà a construir un temple d’una sola nau, amb vuit capelles laterals, d’uns 10x29m amb un estil gòticorenaixentista allà on hi havia hagut el pati d’armes de l’antic castell.

Es podria pensar que l’obra seria una empresa econòmica ja que la majoria del material es trauria de la runa del castell i la mà d’obra serien els mateixos veïns de Vilamajor, els quals treballarien de franc. Però no va ser ben bé així, ja que va caldre contractar experts fusters, picapedrers, forjadors, escultors, vidriers, pintors, orfebres, artesans experimentats i molts traginers. El mestre d’obres va preferir la llunyana però dura pedra de granit en comptes de la tova pedra vermella del castell per als llocs clau (arcades, contraforts, cantonades…), així que de seguida els diners es van acabar i es van haver d’aturar les obres.

Després de diverses confrontacions entre el constructor i la parròquia per les restriccions pressupostàries, la universitat de Vilamajor va començar a prendre mesures per aconseguir diners per l’obra: va crear un nou impost sobre la producció de tots els tallers, comerços i masies (fins i tot es quedaven els ous que ponien les gallines els diumenges!), també van obrir noves tavernes, carnisseries, forns o botigues de queviures… i cobraven als concessionaris d’aquests establiments per poder obtenir més diners per a les obres.

La quantitat de diners que es va aconseguir fou tan important que es va poder equipar l’església amb relíquies portades de llocs llunyans, es van contractar els millors pintors del país per als retaules i es van col·locar creus, canelobres i làmpades d’or i plata per tota la nau. La majestuositat del seu interior va fer que el temple fos conegut com “la Catedral del Vallès” i va caldre contractar dotze soldats armats que la vigilessin dia i nit. Guardar tantes monedes per pagar les obres i els artesans també es va convertir en un maldecap, així que les van guardar dins un cofre amb set panys i set claus que es van repartir entre set prohoms del poble per tal que ningú no es pogués quedar aquell botí.

La dissort de l’església arribà amb la Guerra Civil del 1936, quan es va saquejar i cremar el temple. El rector que havia vist l’abans i el després agafà una depressió i va abandonar la parròquia.

Tot i que als anys 40 del segle XX es van portar nous retaules de poc valor i efectuar petites reparacions, la parròquia va decidir fer una restauració integral entre el 1986 i 2002 de la mà de Mn. Poch i del centre d’art La Rectoria, convertint-la gairebé en un museu contemporani.

Si voleu fer alguna visita guiada gratuïta, només us heu de posar en contacte amb el punt d’informació La Mongia de Vilamajor.