Els aplecs de Vilamajor

Aquest article ha estat publicat a la revista "Els Vallesos"

HERRERO, Higini, «A la falda del Montseny», Vallesos, gent, terra i patrimoni, 2020, nº 19, p. 112-117, d.l. B-19943-2011

Aquí tens l'article

Descarrega’t l’article publicat en format PDF.

Vilamajor té una llarga tradició en la celebració d’aplecs. El més destacable és el de l’ermita de Sant Elies, que es fa cada any en agraïment al sant per haver apaivagat una epidèmia seguida d’una sequera al segle XIV.

Aquest article el podeu trobar publicat al número 19 de la revista Els Vallesos, gent, terra i patrimoni, a les pàgines 112-127. Hi trobareu unes pinzellades de sis aplecs de Vilamajor:

1) L’aplec de Sant Elies

2) L’aplec del Corral

3) L’aplec de Sant Julià d’Alfou 

4) L’aplec de Sant Jaume de Rifà

5) L’aplec de Santa Susanna

i 6) L’aplec de Sant Lleïr

Espero que us agradi.

 

 

Sant Elies de Vilamajor: gairebé set segles demanant pluja.

L’origen de l’aplec de Sant Elies es remunta al segle XIV, concretament a l’any de 1333, conegut com «lo mal any primer» degut a una molt mala collita de blat. Allà va començar una època de penúries als Països Catalans: inflació descontrolada de preus, escassetat de les collites, sequeres i epidèmies severes, entre elles la de la pesta negra, que es va endur entre el 20 i el 55 % de la població. La mort s’estenia a totes les cases, pobles i ciutats sense aturador i ningú en coneixia el motiu.

És en aquest context que els prohoms de Vilamajor, segons el mossèn Pere Ribot, convençuts que tot era un càstig diví, van anar a demanar consell al pare abat de Santa Fe. L’abat els orientà cap a la devoció a Sant Elies fent-los memòria que aquest profeta acabà amb la fam del poble d’Israel després de tres anys d’una mancança terrible d’aliments. Els vilamajorencs feren la promesa que, si Sant Elies els escoltava les pregàries, en agraïment, li construirien una capella en honor seu. Diu Pere Ribot que l’epidèmia cessà i arribaren les pluges que mancaven. El lloc escollit fou al turó situat sobre can Sorell, entre el Cortès i el Terrer, on hi alçaren una petita capella.

Pere Comas, ens recorda al seu llibre Sis-cents anys de carreratge que el 13 de gener de 1345, Berenguer de Sentmenat, cavaller i Senyor de Vilamajor i Cardedeu, fa testament on deixa constància del llegat de cinc sous per als rectors de les esglésies de Sant Pere de Vilamajor i Cardedeu, perquè preguin per la seva ànima, i també deixa altres sous per a les capelles de Sant Elies, de Sant Joan (de Cavallar) i de Sant Jaume de Rifà.

La capella romànica, d’una nau, fou presidida per tres sants: Sant Marc, Sant Elies i Santa Teresa. I l’agraïment consistia en pujar en aplec a dalt la capella tres cops l’any: per la primavera el 25 d’abril, a l’estiu pel 20 de juliol i a la tardor el 15 d’octubre. L’abundància de pluges i l’oblit del terror de les epidèmies ajudà que aquella festa d’agraïment centenària s’anés oblidant… fins que al segle XVII la història es repetí. La sequera, acompanyada altre cop per una epidèmia de pesta negra, assolà els Països Catalans. La mortaldat fou altíssima i no es donava a l’abast a enterrar els difunts. S’obrí un nou cementiri d’emergència a Sant Lleïr i molts eren sepultats a casa seva per por a escampar la malaltia. Tot i que la pesta va venir de les puces de les rates dels vaixells que van desembarcar al port de València, en aquella època això no se sabia, i van córrer el rumors de moltes causes possibles. Una d’elles fou que la causa era l’oblit en donar gràcies a Sant Elies per la seva intercessió tres-cents anys abans. 

Penedits, decidiren renovar el culte a Sant Elies i van engrandir la capella a banda i banda amb la construcció d’una casa per un ermità perpetu que en tindria cura. Els més fervorosos devots foren en aquella ocasió els feligresos de Tagamanent, que donaren 150 lliures i feren un aplec que, en paraules de Pere Ribot, fou un «veritable esdeveniment», on l’amo del Vellit aportà dos xais i la carn fou repartida pels assistents. A la figura de Sant Elies s’afegí la del profeta Enoc. Els veïns de Tagamanent van oferir una campana provinent de Sant Martí de Cogul per col·locar-la al nou campanar d’espadanya de Sant Elies. Aquesta campana, coneguda com «la Vella» es conserva i és la que encara sona als aplecs. El primer ermità fou fra Cirera, qui, a més de pregar i tenir cura de l’ermita, feia un gran foc la vigília de cada aplec. Fins i tot el bisbe auxiliar de Barcelona hi pujà a celebrar una eucaristia i hi feu l’ofrena de sis candelers i unes tovalles.

Passaren els anys amb l’aplec ben viu fins que arribà la Guerra del Francès, al segle XIX, durant la qual l’ermita fou saquejada i mig derruïda. Cent anys després, un nou abandó de la devoció feu desaparèixer altre cop els aplecs i, finalment, el 1915 el darrer ermità abandonà la capella.

Més endavant, el campaner Joan Carol i l’exvicari de Sant Pere de Vilamajor, Mn. Valls, es conjuraren per tornar a reconstruir l’ermita. Valls havia estat traslladat a Mollet, però es presentà a dalt del turó amb nombrosos feligresos molletans que s’afegiren als de Sant Esteve de Palautordera i Sant Pere de Vilamajor per dur a terme la restauració. No només restauraren la capella, sinó que, a més a més, construïren una cisterna a llevant per assedegar els romeus. L’obra s’inaugurà amb una gran festa el 3 de novembre de 1923.

Arribada la Guerra Civil, un escamot vingut de Sant Esteve va pujar a cremar l’ermita, no sense abans aturar-se a les Planes del Cortès per exigir-los que els servissin un bon àpat, a la colla. Poc sabien que, hores abans, en Ramon Illa de les Planes havia baixat la campana i l’havia amagada al paller de la mateixa casa per protegir-la. Amb bones paraules i unes bones rondes de vi de la bóta, els va convèncer que no cremessin l’ermita i van tornar poble avall fent ziga-zagues. Uns tres o quatre anys després, anà a viure a Sant Elies en Pere Brut, un muntaner que malvivia fent de jornaler a cases veïnes. En un descuit, es calà foc i la casa de l’ermità i l’ermita foren víctimes d’un incendi com el que es va evitar uns anys abans per la Guerra Civil. En Pere Brut baixà a viure a les Planes i l’ermita quedà altre cop abandonada.

Fruit d’una nova gran sequera, es tornà a restaurar l’ermita, que s’inaugurà el 24 d’agost de 1945, gràcies a la iniciativa d’Elies Montclús de Sant Esteve. Es recolliren diners per adquirir una nova imatge de Sant Elies i fer les obres necessàries per poder tornar a celebrar l’aplec, que actualment només té lloc cada 25 d’abril, per Sant Marc.

L’aplec ha mantingut al llarg dels anys la pujada a peu (tot i que cada vegada més gent hi puja en cotxe), la missa i el cant dels goigs. Només en anys d’extrema sequera s’ha fet processó del Sant Crist de la Costa (la darrera vegada fou el 2008). El costum de la benedicció dels termes a dalt del cim ja fa anys que no se celebra, així com els focs de les diferents carnades que feien cada família o grups d’amics, ja sigui a l’era de l’ermita o a les fonts properes del Cortès (on hi havà l’alcalde, regidors i gent propera al consistori) o la de Les Planes (on hi anava la resta). Algun any esporàdic s’hi ha sentit algun grup de música o s’hi ha vist algun joc per la canalla, però no ha quallat com un acte fix en el programa. També en destaca la tradició de la colla gegantera de La Força de pujar els gegants a peu des de Sant Pere de Vilamajor quan l’aplec s’escau en cap de setmana.

El 2014, la volta de l’ermita s’esquerdà i amenaçava de caure. Així, doncs, l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor l’arreglà, restaurà la façana i tornà a dotar l’ermita del seu campanar d’espadanya original. No obstant, la campana «la Vella» no hi és, ja que, per por a robatoris recents, es guarda tot l’any al centre d’informació La Mongia de Vilamajor i només es puja cada 25 d’abril perquè soni el seu so esquerdat, similar a un esquellot, anunciant que la festa ha arribat.

L’aplec del Corral,
fugaç i sota una alzina.

L’aplec del Corral es va començar a celebrar a la dècada dels 80 del segle XX i va durar només uns pocs anys. La festa fou iniciativa d’en Pere Pujol de can Canal amb l’ajuda d’una comissió de cultura, que organitzaren un aplec singular: no se celebrava al voltant de cap temple ni tenia cants de goigs, sinó que la gent pujava en aplec al pla de la font del Corral d’en Perera, al peu d’una gran alzina surera al veïnat de Muntanya de Vilamajor.

Se celebrava el dilluns de Pasqua i s’aplegava la gent a fer una carnada comunitària després de quaranta dies de no tastar la carn degut a la Quaresma. La canalla també pujava la mona que els havia regalat el seu padrí i es menjava per postres allà dalt. També s’organitzaven jocs de cucanya, estirades de corda, curses de sac, es penjava un pernil d’alt d’un pal i es passava un dia a la muntanya com si es tractés d’una de les tradicionals fontades.

No obstant, la fugaç tradició de l’aplec es perdé per la coincidència amb l’aplec del Corredor i, sobretot, per la nova prohibició de fer foc a la muntanya, que impossibilità fer la carnada popular. Com si se n’hagués adonat, amb la fi de l’aplec, la font del Corral va anar perdent paulatinament el cabal fins a assecar-se del tot.

Sant Julià d’Alfou: un aplec amb restaurant i sardana propis.

Sant Julià d’Alfou és un veïnat del municipi de Sant Antoni de Vilamajor molt proper a la vila de Cardedeu. Compta amb parròquia pròpia i el seu centre neuràlgic és el conjunt format per l’esglesiola (s. XII-XVI), el cementiri, la rectoria i la masia de can Llança.

L’aplec se celebra cada 25 de juliol i actualment és la festa d’estiu de la urbanització que porta el seu nom. Ens explica l’erudit local Lluís Grau Quintana que l’insigne compositor Antoni Català Vidal (1891-1978), durant una visita estiuenca a la casa de la seva germana, al carrer del Camp del Puig de Sant Antoni, va decidir anar a ballar a l’aplec d’Alfou. Com era costum, se celebrava una missa patronal a l’esglesiola, es feia una ballada de sardanes a l’era i els de can Llança feien de restaurant per un dia repartint menjar entre els assistents.

Antoni Català era músic, compositor i crític musical, fundà l’Orfeó Pompeia (1916), la coral de Barcelona i fou catedràtic al Conservatori Municipal de Barcelona. Una de les seves composicions més conegudes és la sardana La processó de Sant Bartomeu (1919), concebuda com una recreació de la festa major de Sitges. Diuen que va quedar encisat per l’ambient de l’aplec i li va composar una sardana coneguda com L’aplec del Fou.

El 1965, el senyor Joan Genís comprà la masia i convertí aquell restaurant improvisat de can Llança en un restaurant professionalitzat i de gran anomenada a la comarca.

La Vila Rifà, de Sant Cugat a Sant Jaume.

La capella de Sant Jaume de Rifà podria ser l’hereva de la Vila Riffà, una de les set viles originàries de Vilamajor de què ens parla l’escriptora Mercè Aventín en el seu llibre Vilamajor: 872-1299. Actualment, Sant Jaume és una petita capella annexa a la masia de can Cames del municipi de Sant Antoni de Vilamajor, al veïnat d’Alfou, prop de les urbanitzacions de Can Miret i de Les Pungoles.

La capella del segle XIII (tot i que es té constància d’una capella anterior, ja el 941) és d’una sola nau. Al segle XI pertanyia al Monestir de Sant Cugat i la capella també estava dedicada a aquest Sant. El 1357 fins i tot hi van viure unes religioses. L’estat de la capella ha anat oscil·lant conjuntament amb el vaivé dels fidels de la contrada. El 1861 consta que es va emblanquinar per recuperar-hi el culte però es tornà a perdre.

El dia de l’aplec és per Sant Jaume, el 25 de juliol, coincidint amb l’aplec de Sant Julià d’Alfou. Es tracta d’un aplec no massa multitudinari davant la capella. Abans de la recent restauració promoguda per Mossèn Poch, la capella tenia l’ús de galliner durant tot l’any. Quan s’acostava la data assenyalada per celebrar l’aplec, en Cames treia l’escombra de bruc i endreçava l’espai, juntament amb l’era del davant, que acolliria els assistents. Es regava una mica el terra per no aixecar pols i ja estava a punt per començar la festa amb un acte religiós, ball i un àpat popular. Com molts aplecs, l’afluència pujava i baixava depenent de l’any i la devoció dels romeus. En els seus moments àlgids hi havien actuat Els Tres Flabiols, un grup musical de renom format per pagesos que sabien tocar el flabiol i el tambor. Altres anys, el mateix Cames havia posat un tocadiscos. Un cop acabat l’aplec, a l’acabar la tarda, les gallines tornaven a joc.

L’aplec de Santa Susanna de Vilamajor.

L’aplec de Santa Susanna se celebra cada 11 d’agost a l’esglesiola del veïnat més septentrional del terme municipal de Sant Pere de Vilamajor, dins el Parc Natural del Montseny. De fet, l’aplec és la festa major del veïnat, el qual compta amb parròquia pròpia, tot i que el temple només obre la porta el dia de la patrona.

La situació estratègica atreu veïns dels municipis del Montseny, Sant Pere de Vilamajor i Sant Esteve de Palautordera, a més dels propis del veïnat de Santa Susanna.

El programa de la festa consisteix en un ofici religiós amb cants dels goigs i, tot seguit, un àpat popular al pla del voltant. Antigament, la propera masia de Mas Joan feia, excepcionalment, la funció de restaurant i donava de menjar i de beure als assistents. També era costum d’alguns grups anar caminant fins a la font Fresca del Samon i fer-hi una fontada amb dinar inclòs.

Els actes més lúdics han variat al llarg del temps i de cada edició. Acompanyant el rom cremat, s’havien organitzat balls i jocs de cucanya i, fins i tot, durant una temporada a finals del segle XX, el jovent hi anava a fer bivac la nit abans. Un dels assistents que tothom hi esperava era en Quico del Montseny, un rodamón de baixa estatura molt conegut al massís que anava de festa en festa i es presentava a les masies quan celebraven la matança del porc o algun esdeveniment especial. Tothom l’esperava i era molt ben acollit, amb l’excepció d’alguns joves trapelles, que el feien enfadar cridant la frase que ell sempre temia, «Ning, nang, ning, nang, Quico mort», simulant el seu toc de difunts.

Actualment, però, tot i que és una festa encara viva, ha anat perdent afluència de gent per diversos motius: el despoblament del veïnat, la coincidència amb les vacances d’estiu, la forta calor de l’agost i el més que sovintejat perill d’incendi que ha obligat a suspendre més d’una edició.

Sant Lleïr, de la festa major a la capvuitada.

El poble de Sant Antoni de Vilamajor té dos patrons. El principal és Sant Antoni Abad i la seva festa se celebra el 17 de gener dins la «setmana dels barbuts». Aquesta havia de ser la festa major del poble, en honor al sant que tenia l’església parroquial a la plaça Joan Casas (dic «tenia», en passat, perquè l’església va ser cremada i enderrocada durant la Guerra Civil espanyola de 1936).

L’altre patró és Sant Lleïr, que celebra la seva festa el 27 d’agost i compta amb una pabordia situada en una carena entre els pobles de Sant Pere i Sant Antoni. L’aplec es podria haver perdut durant la Guerra Civil perquè un escamot va venir de Granollers a cremar i enderrocar totes les esglésies i ermites de la comarca. Sant Lleïr va estar a punt de patir la mateixa sort que la de Sant Antoni si no fos perquè el masover de la pabordia, en Josep Verdeguer, membre del Comitè, va voler salvar el temple de la crema. Hauria estat una llàstima, ja que aquell mateix any el bisbe de Barcelona havia inaugurat la restauració amb un altar nou. A més a més, un incendi podria afectar la casa del masover, que partionava paret amb paret. Així que, dit i fet, en un no-res en Verdaguer va convertir Sant Lleïr en un paller improvisat que va passar desapercebut pels revolucionaris i gràcies a aquesta disfressa es va poder recuperar la festa de l’aplec passada la guerra.

El model tradicional de la festa de Sant Lleïr era un acte religiós a l’ermita amb la cantada dels goigs al Sant, la benedicció de panets i ballada de sardanes a l’era. Amb el temps, la festa d’estiu va començar a restar protagonisme a la d’hivern, ja sigui per una qüestió climatològica i de calendari laboral o per competència sana entre els municipis de Sant Antoni i de Llinars per veure qui feia la millor festa aquell estiu. Així, doncs, el programa anà creixent i afegí menjars populars i activitats per a la canalla i ja no se subscrivia només a l’ermita, sinó també al poble. Fins i tot es feia una processó pels carrers principals i la gent anava en aplec del poble a l’ermita. També es van introduir actes religiosos a l’església de Sant Antoni. Els senyors de Sant Lleïr (el Sr. Rull i la Sra. Sans) van promocionar una audició de sardanes i es feia venir també una parada on es podia comprar xufla i avellanes. Als anys 70 del segle XX, l’Agrupació d’Amics de Sant Antoni va potenciar la festa amb activitats per a la canalla i contractar cobles de renom. A partir del 1995 es van substituir els tradicionals panets i es van repartir unes postres molt nostrades del municipi: els carquinyolis.

No obstant la data d’aquesta gran festa d’estiu fos més apropiada que la de la festa d’hivern, també va trobar algunes reticències. Per una banda, coincidia amb la collita dels naps per al bestiar (una qüestió no gens menor en un poble majoritàriament agrícola i ramader), fet que obligava a vestir-se de gala al migdia per la festa i tornar-se a canviar de seguida per tornar a la feina. Per altra banda, la festa de Sant Lleïr coincidia amb la festa major de Granollers, i això, segons diuen, feia perdre afluència de gent als actes organitzats.  

Així, doncs, el 1949 es va decidir endarrerir la festa d’estiu al penúltim cap de setmana d’agost i es va deslligar de Sant Lleïr, que es continuava celebrant el dia del copatró, el 27 d’agost, convertint l’aplec a l’ermita en la capvuitada de la nova festa major.

Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor

Presentació del llibre: Quaderns de Vilamajor núm. 10 – Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor

El passat divendres 13 de juliol, a les 20h, es va fer la presentació del llibre Quadern de Vilamajor, núm. 10, Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor a la sala Orila de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor (Avinguda dels Quatre Camins, 1).

El llibre és un inventari onomàstic que recull la toponímia (noms de lloc) i antroponímia (noms de persona) del municipi de Sant Pere de Vilamajor. Per tal de redactar aquesta obra, l’autor, Enric Garcia-Pey, ha recorregut tots i cadascun dels indrets del municipi fent entrevistes i estudiant documentació d’arxius públics i privats. Els noms van ordenats alfabèticament seguint la tipologia d’un diccionari.

Donà la benvinguda a l’acte l’alcaldessa de Sant Pere de Vilamajor, Pamela Isús. La presentació del llibre anà a càrrec del doctor en Ciències Ambientals, Martí Boada. Tot seguit, l’autor del llibre, el granollerí expert en onomàstica Enric Garcia-Pey, ens donà una visió general del seu nou llibre Noms de lloc i de persona de Sant Pere de Vilamajor, que serà el número 10 de la col·lecció Quaderns de Vilamajor del Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor.

El llibre

Número 10 de la col·lecció “Quaderns de Vilamajor”. 21x21cm. 626 pàgines.

A la venda

A més del dia de la presentació, es podrà adquirir a la Mongia de Sant Pere de Vilamajor al preu de 15 euros.

Can Patirem: la història d’una casa misteriosa de Sant Pere de Vilamajor

Les vilamajorenques atemorien els seus fills amb portar-los a can Patirem

«Si no t’acabes la sopa, t’enviarem una setmana a can Patirem». Amb aquesta advertència, la meva àvia materna aconseguia el que volia de mi. Potser els altres nens de la meva edat escuraven ràpidament el plat per por que els Reis no els portessin cap regal o que se’ls presentés a casa en Pere Botero, però a casa de l’àvia Maria, can Patirem era un lloc imaginari que evocava horrors, desgràcies i tota mena de privacions.

La meva mare aguantava el tipus quan sentia aquesta amenaça, però per dintre es devia pixar de riure. Ella també havia ballat al so d’aquesta cançó, fins que un dia va haver sentit el pare, el meu avi Joan, anunciar amb tota normalitat que se n’anava a treballar a la vinya de can Patirem, a dalt la muntanya. Llavors es devia haver adonat que aquell nom, que semblava sortit d’un conte poblat per llops, caçadors i nens menjats per bruixes, era, en realitat, el nom d’un lloc real: una masia perduda en algun indret remot i muntanyós de Vilamajor.

Can Patirem és al sud-est del coll de Murta

Coordenades: 41º 42′ 537 – 002º 22′ 410
Vaig anar convivint amb aquest nom tan curiós durant anys, fins que vaig ser prou gran per anar-lo a buscar. Els anys també havien transcorregut per al meu avi, qui, llavors, ja no podia enfilar-se per la muntanya com abans, però sí que em va dir on s’amagava i com arribar-hi. Era al veïnat de Canyes, al sud-est del coll de Murta, pujant pel camí de can Panxa, just després de la cruïlla del camí que ve de can Volard de Cànoves i abans de trobar la cruïlla del camí que puja de can Perera de Canyes. Només havia de seguir un caminet mig perdut entre alzines que anava a les artigues de can Patirem, just a sobre, dins el bosc.

Em va dir que, contra tots els meus pronòstics, no es tractava d’una torre amenaçadora envoltada de núvols perennes i foscos, sinó d’una casa petita i miserable, i que encara tindria sort si en quedés alguna paret dempeus.

Fotos: Virgínia Cepero (2016). 

Després d’un parell d’intents fallits, finalment vaig poder trobar les runes, i d’aleshores ençà no ha canviat gaire. La veritat és que, més que una casa petita, més aviat sembla les restes d’una barraca: té una planta rectangular d’uns 7 metres de façana principal orientada a sud-est del que en queda poc més que la part baixa dels murs d’una alçada màxima de 1’80 metres. A les artigues de la feixa del davant, a un nivell inferior, s’hi va plantar una pineda, avui ufanosa. De fet, la vegetació i els arbres ja estan colonitzant les runes, gairebé engolides per l’alzinar, però, tot i així, podem intuir el que seria l’habitatge original, format per dues estances més o menys simètriques d’uns 2,5 x 3,5 metres (habitació i cuina) i, a llevant, com si es tractés d’un afegit, hi veiem una estança auxiliar més estreta però que sobresurt de la façana, d’uns 2 x 4,5 metres, que podria ser una espècie de rebost, de magatzem o, fins i tot, de galliner o similar. L’estança central conserva la porta d’accés i semblaria la més indicada per acollir la llar del foc, tot i que a simple vista no se’n veuen les restes. Us he fet un plànol de la planta perquè us en feu una idea més aproximada.

Els murs exteriors tenen uns 45 centímetres de gruix, mentre que la paret que divideix les dues estances principals és la més estreta, d’uns 30 centímetres de gruix. Ambdues estructures estan fetes amb pedres de la zona, de mida mitjana, lligades solament amb argila. Tant internament com externa (excepte l’annex), les parets estaven arrebossades amb un morter molt pobre, amb més argila que no pas calç. La procedència de les pedres probablement és fruit de l’artigatge de la feixa del davant, quan es van retirar les soques de les alzines i es va buidar de pedres per poder llaurar la terra amb més facilitat.

Pel que fa a les finestres, l’elevat grau de degradació de l’edifici no n’ha conservada cap, tot i que, tenint en compte les característiques arquitectòniques, podem aventurar que devien ser ben petites i acabades amb una llinda de pedra senzilla o de fusta. De la mateixa manera, tant els dos portals interiors com el principal haurien de tenir llinda de fusta i, almenys el principal, tenir els brancals de maó.

Sembla que can Patirem hagi de ser d’una sola planta. Per les restes de l’enderroc, la coberta sembla haver estat resolta amb un embigat de fusta i acabada amb teula àrab, però l’avançat estat de ruïna no ens permet afirmar amb rotunditat com era la volumetria. La simetria de les estances principals sembla indicar que li escauria una coberta a dues vessants amb les bigues paral·leles a la façana principal, de cara a sud, creant un carener perpendicular. D’aquesta manera la teulada s’hauria pogut resoldre amb bigues de menys de 3 metres de llum. No obstant això, el fet que la paret interior sigui més prima que les perimetrals pot indicar que no es tractava d’una paret de càrrega sinó més aviat d’una divisòria, la qual cosa faria possible una coberta d’una sola vessant amb el carener a la part posterior, però amb l’inconvenient de requerir unes bigues més llargues, d’uns 4,5 metres, les quals, encara que no siguin res de l’altre món, es fan més difícils de trobar. Us he fet un esbós de com seria l’aspecte de la casa amb dues vessants o bé amb una.

Així, doncs, ens trobem amb una casa petita, senzilla, sense cap mena de caprici estètic. Si a això hi afegim el nom, per si sol prou descriptiu, podem intuir que els seus estadants eren, o bé pobres, o bé d’economia molt modesta. Situada lluny de tot arreu, a 558 metres sobre el nivell del mar, es troba enclavada en una vessant argilosa, boscosa i de pendent pronunciada, on s’han fet aterrossaments segurament per a tenir-hi vinyes, algun hort o petit camp de conreu. Els habitants, doncs, haurien de viure de la combinació de l’explotació forestal (llenya i carbonet) amb la de la l’agricultura de subsistència. La manca de corrals per a bestiar ens faria descartar la seva activitat ramadera. Les principals fonts d’aigua serien la font del Corral d’en Perera (més amunt) i la font del Duc (més avall), però, tenint en compte que es troben relativament lluny, és possible que comptessin amb alguna petita font propera, avui assecada, o bé que aprofitessin l’aigua de les torrenteres properes, o encara que l’aigua ja llavors fos un recurs escàs.

Què en sabem de can Patirem?

OTPAT- Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial (2008). Inventari del patrimoni construït. Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny. Diputació de Barcelona. Àrea d’Espais Naturals i Diputació de Girona.
SARRIÀ i SARACHO, F. (2002). “Les Masies: el veïnat de Canyes”. Quaderns de Vilamajor, 2. Sant Pere de Vilamajor: Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor, p.66.
Arxiu de l’Arquebisbat de Barcelona. Parròquia de Sant Pere de Vilamajor, caixa 1.10. Llibre de comunions 1847-1904
Vaig preguntar al meu avi (Sant Pere de Vilamajor, 1910-1997) què en sabia, de can Patirem, i ell em va comentar que sempre havia conegut la casa abandonada, buida, sense ningú, la qual cosa va fer créixer dins meu l’interès i la curiositat sobre aquesta misteriosa casa. Parlant-ne amb els veïns del poble, la impressió era similar. Hi havia petites variants a la dita que deia l’àvia, però, en general, tot reafirmava la idea que can Patirem era de difícil accés i que devia oferir unes condicions de vida molt dures…

Tot seguit vaig començar a procurar eventuals estudis o treballs publicats sobre can Patirem o sobre les cases de la zona amb l’esperança d’esbrinar qui haurien estat els valents que s’havien atrevit a viure-hi, però no n’hi ha gaires… D’una banda, hi ha l’inventari del patrimoni construït, del Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny, i, d’altra banda, el Mapa del Patrimoni de Sant Pere de Vilamajor. També tenim el Quadern de Vilamajor, núm. 2, titulat Les Masies: el veïnat de Canyes, però sembla que tots coincideixen que no queda cap informació de la casa. Com a molt, s’aventura una data de construcció entorn al segle XVIII.

Però, quan ja semblava que no podria resoldre el misteri, va caure a les meves mans una documentació excepcional de la parròquia que em va permetre endinsar-me en la història de la casa. Vols conèixer-la? Som-hi!

“Sempre vaig veure can Patirem abandonada, buida i mig enrunada.”
Joan Baró Mas (1910-1997)

Vilamajorenc

“A mi, quan no volia menjar, el meu pare moltes vegades em deia: quinze dies a can patirem!”
Mercè Garriga

Vilamajorenca

“A casa dèiem: No tens gana? Vuit dies a can Patirem! Però sempre la he vist buida.”
Joan Bruguera (1924)

Vilamajorenc

“Si no t’acabes la sopa, t’enviarem una setmana a can Patirem.”
Maria Icart Serra (1924-2013)

Vilamajorenca

“[Això d’enviar els desganats a can Patirem], de petita ho sentia dir a la iaia”.
Montserrat Prat

Vilamajorina

“Quan era petita i no tenia gana em deien: -A can Patirem hauries d’estar!”
Carme Teixidor

Vilamajorina

“Això [d’anar a can Parirem] ho hem dit molts pares de Sant Pere.”
Lolita Carbonell

Vilamajorenca

“Era tanta la gana que els gossos quan veien sortir la lluna bordaven perquè es pensaven que era un pa.”
Enric Garcia-Pey

Onomàstic

La documentació de la parròquia és molt exhaustiva i ens indica qui viu a les cases del municipi any rere any des del segle XVII fins a principis del segle XX, alhora que també ens indica si en alguna no hi viu ningú i està deshabitada. L’edificació que avui coneixem com a «can Patirem» no la trobem ni en la documentació del segle XVIII ni en la del XVII; és més moderna, concretament del segle XIX, i el seu nom original fou el del cognom de la primera família que l’habità: «can Pasqual».

El primer any en què es fa referència expressa a la casa és el 1848, quan hi va anar a viure el matrimoni format per en Joan Pascual i la seva muller, na Maria. De les dones, generalment no hi consta el cognom; només s’indica quin parentiu tenien amb el cap de la casa, i en aquest cas, al costat del nom de la Maria només hi ha una m, que ens indica que es tracta de la muller d’en Joan.

Can Pasqual és d’una senzillesa arquitectònica tal, que es podria haver construït en menys d’un any, així que la data de construcció l’hauríem de situar entre el 1847 i 1848. Set anys més tard, el 1854, s’inscriu en el llibre de comunions de la parròquia la seva filla Francesca i la casa és rebatejada com a «can Patiràs». Sembla, doncs, que can Pasqual era coneguda amb el malnom de «can Patiràs» i que aquest s’acabaria oficialitzant el 1854, tal i com si fos una premonició dels seus veïns, segurament per la manca de condicions que hi devia haver en aquest indret o per la pobresa de la família. De fet, segons en Garcia Pey, es diu que era tanta la gana de la casa que els gossos, quan veien sortir la lluna, bordaven perquè es pensaven que era un pa…

El 1855 s’hi inscriu una nova filla, l’Eulàlia, i, el 1856, la Josefa.

El 1866, el nom de la filla Josefa desapareix de llistat d’habitants de la casa, i el mateix tornaria a passar l’any següent amb l’altra filla, l’Eulàlia. Desconeixem si això es deu a una marxa voluntària o bé a la defunció d’ambdues filles, però el fet és que, el 1867, només hi viuen el matrimoni d’en Joan i la Maria, acompanyats per la filla gran, la Francesca.

Era cert el mal auguri del malnom de la casa? Potser no ho sabrem mai del cert, però el que sí sabem és que aquell any, el 1867, la casa canvia el nom pel de «can Patirem». És com si la família Pasqual hagués reconegut que no era el millor lloc on viure.

La malastrugança torna a can Patirem el 1875, quan veiem que en Joan Pasqual desapareix de la documentació (per defunció, potser?) i la Maria passa a viure sola amb la seva filla Francesca.

Al cap de pocs anys, el 1878, ve a viure a la casa el marit de la Francesca, en Ramon Munner, i a la casa hi conviuen el nou matrimoni d’en Ramon i la Francesca amb la sogra Maria, vídua d’en Joan. Però aquesta convivència durarà poc, perquè a partir del 1879 només hi viuen el matrimoni d’en Ramon i la Francesca (defunció de la Maria, potser?).

El nou matrimoni (Ramon i Francesca) malviurà a can Patirem fins el 1888, any en què deixen la casa. Can Patirem restarà abandonada durant tres anys, fins el 1890.

El 1891, una nova família es va atrevir a pujar a viure a la casa: l’Andreu Soler, acompanyat de la seva dona Maria i els seus dos fills, en Josep i en Joan. Recordem que les condicions de vida no deurien ser les millors, fet que probablement hagi justificat que marxessin ben aviat: quatre anys després, és a dir, el 1895. Esperem i desitgem que se n’hagin anat a viure a un lloc millor…

La casa va romandre abandonada un any, durant el 1896. Un any després, el 1897, hi va anar a viure una altra família: en Salvador Martí i la seva muller, la Maria Masó. La malastrugança torna a aparèixer en només tres anys, ja que en Salvador desapareix (per defunció?) el 1900, any en què ve a viure amb la Maria Masó un tal Joan Icart (segones núpcies? Un afillat?), juntament amb la tia Montserrat. Aquesta visita, però, només dura un any, i finalment marxen tots tres de la casa.

La darrera família en habitar can Patirem hi arribà el 1901: en Ramon Monfolleda i la seva dona Rosa, però marxen de seguida, ja que només hi viuran fins el 1903, quan abandonaran, per sempre, la casa. A partir del 1904, can Patirem ja quedarà deshabitada definitivament.

Desconeixem en quina situació es podria trobar la casa i el seu estat de manteniment en el moment de l’abandó, però a partir del 1904 devia començar un procés lent i implacable cap a l’enderroc. La teulada podria haver aguantat encara alguns anys i, potser, tot i que ningú hi tornà a viure de forma permanent, la casa podria haver acollit algun muntaner, bosquerol o algun fugitiu en època de la Guerra Civil. Però tard o d’hora la teulada hagué de cedir i esfondrar-se, juntament amb la part superior de les parets. Amb el temps, algunes alzines hi han nascut i en pocs anys els murs tindran una alçada ben minsa.

La casa no ha sobreviscut al segle XX, però sí el seu topònim, i és feina nostra que també ho faci la seva història.

I vosaltres? Us acabareu la sopa? O us haurem de portar a can Partirem?

Es construeix can Pasqual i el 1848 hi van a viure en Joan Pasqual i la seva dona Maria

|

El 1854, la casa pren oficialment el nom de "can Patiràs"

La família Pasqual creix amb la Francesca, l'Eulària i la Josefa.

|

El 1867, la casa pren oficialment el nom de "can Patirem"

Després de la mort del pare, Francesca Pasqual es casa amb en Ramon Munner

La casa resta abandonada del 1888 al 1890

Entre el 1891 i 1895 hi va viure la família Soler

La casa torna a abandonar-se el 1896

Entre el 1897 i 1900 hi va viure la família Martí-Masó

Entre el 1901 i 1903 hi visqué la darrera família: els Monfolleda

La casa s'abandona definitivament el 1904

Sabies que hi ha més "can Patirem" per Catalunya?

  • Can Patirem a Les Franqueses del Vallès (barri de Bellavista).
  • Can Patirem (can Pelican) a l’Hospitalet de Llobregat.
  • Can Patiràs a Cistella (Girona).
  • Can Patiràs a Arbúcies (veïnat del Sorrall).
  • Can Patiràs a Ogassa.
  • Carrer de can Patiràs a Sant Iscle de Vallalta.
  • Plaça de can Patiràs a Moià.
  • Can Patiràs a Campins.

En coneixes algun altre?

Sabies que l’escriptor Prudenci Bertrana va pintar Vilamajor?

Sabies que Prudenci Bertrana, abans d'escriptor modernista, havia estat pintor?

I que havia pintat a Sant Pere de Vilamajor!?

La Cedes de can Cortès em va dir que havien anat a veure una exposició de quadres d’en Prudenci Bertrana al Museu d’Art de Girona. Pintura? Però que no era escriptor?

La notícia no era que també pintava sinó que es van sorprendre en veure quadres de Sant Pere de Vilamajor! Com? Sí? Doncs me n’hi vaig a veure’ls!

El Museu de Girona, en motiu de l’Any Bertana, té una exposició temporal del 11 de maig a l’1 d’octubre de 2017 al cinquè pis del Museu titulada: “Prudenci Bertrana, pintor”. Allà podrem fer-nos uns idea de qui era Bertrana:

Nascut a Tordera el 1867, sempre havia destacat per les seves aptituds pel dibuix. El 1884 es va matricular a la universitat per estudiar enginyeria però ho va deixar al cap d’un any (1885) i es va matricular a l’escola de la Llotja, però tampoc acabà els estudis.

Acabat de casar, es va establir a Girona però no tenia estudis ni cap ofici. Així que va decidir pintar per guanyar-se la vida. Des del 1890 va començar a fer rètols, retrats… i el 1897 fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Girona. Quan va començar a guanyar renom com a pintor començà a escriure.

El 1899 va publicar la seva primera narració i tres anys després obtenia un premi als Jocs Florals d’Arenys de Mar. A mesura que tenia més i més reconeixements literaris i amb la bona crítica de la seva primera novel·la (Josafat), anà desviant el seu interès cap a la literatura sense deixar mai de pintar. Aquesta època va coincidir amb l’època més destacada de les seves obres pictòriques, però després de passar una època a Vilamajor desà els pinzells durant gairebé vint anys.

 

Aquest quadre fou pintat el 1916 i sembla fet des d’una de les finestres del segon pis de can Planes. Si us hi fixeu veureu que cases de la família Cortès encara no havien estat rehabilitades amb els estils modernistes-noucentistes dels anys 20 del segle XX i encara presenten un aspecte medieval. I la Torre Roja encara té el panteó de la família Soler a la façana de migjorn, està arrebossat amb rellotges de sol i no està aïllat, sinó aferrat a l’església per un mur on s’hi guardaven estris del cementiri vell.

Aquest quadre fou pintat el 1916 i sembla fet des del carrer Montseny, a l’altra banda de la riera. O fins i tot, des dels jardins de can Duran. En primer pla trobem la vegetació de la riera i una casa encara per rehabilitar, probablement la Dàlia (si la Jardinera no estava construïda). Diríeu que és la Dàlia, oi?  La muralla de l’església estava en mal estat i plena de vegetació (encara hi havia el cementiri vell). Hi veiem cal Menut, la Mongia, can Pau, cal Gorro…

Què hi feia Prudenci Bertrana a Sant Pere de Vilamajor?

Després de la mort del seu fill Heribert (1913) i la seva filla Helena (1915), Prudenci Bertrana anà a passar una temporada amb la seva dona i la seva filla Cèlia a Sant Pere de Vilamajor. S’estaven en una casa propietat de Xavier Montsalvage. Fou durant aquesta època quan va pintar els dos quadres que hem vist de Vilamajor.

Però quina casa era la de Xavier Montsalvatge?

Xavier Montsalvatge tenia una casa a Sant Pere de Vilamajor? El famós compositor català? Saps quina casa podria ser? Espero el teu comentari!

Quina casa podria ser la Montsalvatge?

Sembla que un dels quadres es podria haver pintat des de can Planes. Podria ser aquesta? O no?

L'exposició només dura fins el 1 d'octubre de 2017

Museu d’Art de Girona, pujada de la Catedral, núm. 12 (darrera la catedral). Tel. 972203834. Feiners de 10 a 19h (de maig a setembre) i de 10 a 18h (d’octubre a abril). Diumenges i festius de 10 a 14h. Els dilluns tancat (excepte festius). Preu entrada general 4’5 euros. Més informació: www.museuart.com

2x1

L’entrada a l’exposició inclou no només veure l’exposició temporal sinó totes les sales del museu de l’art gironí des del segle X al XX.

I si ja us ha passat l’exposició, podeu fer una visita igualment al museu perquè paga la pena.

Recomanable al 100%

Bona excusa per visitar Girona!

Visitar el museu sempre és una bona excusa per visitar el centre històric de Girona. Oi que sí?

Ens saps res de la relació d'en Prudenci Bertrana o Xavier Montsalvatge amb Vilamajor?

9 + 12 =

Saps per què als vilamajorencs rebien el malnom de lletsoners?

En Carles Ruiz-Cervelló em va preguntar un dia: “-Saps per què els de Sant Pere de Vilamajor ens diuen lletsoners?”. Jo vaig quedar estorat. No ho havia sentit mai. I li vaig dir: “No ho sé”. Ell tot seguit em va respondre: -“Tinc un llibre que vull que vegis”. I dit i fet, va caure a les meves mans un recull enquadernat del setmanari “Curiositats de Catalunya” que es va començar a publicar el 4 de gener del 1936 i l´últim número va aparèixer el 30 d’octubre del 1937, qui sap si per la Guerra Civil.

En el número 2 del setmanari, editat el 11 de gener (Sant Higini) de 1936, a la pàgina 6 es resolia el misteri:

Els autors fan referència a un folklorista de Reus anomenat Cels Gomis que va visitar pobles de tot Catalunya a finals del segle XIX i a principis del XX.

Quan ho vaig llegir vaig pensar: -“Espero que no sigui veritat!”. I, si ho fos, seria ben normal que els vilamajorencs no haguessin tingut com a prioritat a estendre aquest malnom, ja que una ruqueria així no és pas motiu per estar-ne orgullós. Suposo que deu passar el mateix amb el “Quina hora és?” de Sant Pol de Mar o els “Capgrossos de Mataró”.

Cercant informació d’aquesta rondalla, he trobat que el de Sant Pere de Vilamajor no és un cas únic en els Països Catalans on es repeteix pràcticament calcada la mateixa història. El que canvia és el malnom, ja sigui lletsoners o mata-rucs. Altres poblacions amb rucs penjats al campanar són:

Solsona (Solsonès)

Escenifiquen la pujada del burro al campanar i són coneguts com els mata-rucs.

Vilassar de Mar (Maresme)

Una llegenda calcada a la de Sant Pere de Vilamajor. Pugen l’Ase Innoscenci al mes de juny.

Andratx (Mallorca)

També van pujar un burro per menjar el lletsó del campanar d’Andratx.

Tàrrega (Urgell)

També pugen la figura de l’ase dalt del campanar.

Pià (Rosselló)

La llegenda també ha arribat a la Catalunya Nord.

Sant Esteve d'en Bas (La Garrotxa)

El campanar de Sant Esteve està al municipi de la Vall d’en Bas.

Llavorsí (Pallars Sobirà)

També pugen encara el ruc al campanar.

Castelldans (Les Garrigues)

I els rucs també els pujaven als campanars de les terres de ponent…

La Granada (Alt Penedès)

La segona setmana d’octubre, la Festa Major Petita té com a acte principal la Pujada del Ruc al Campanar, la qual congrega molts habitants de tota la comarca. I, per la Festa Major Gran, per Sant Cristòfol, per la segona setmana de juliol es baixa el ruc del campanar.

I, és clar, Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental-Baix Montseny)

No hi ha tradició festiva de rememorar la rondalla pujant la figura d’un ase dalt de la Torre Roja.

Ja ho heu vist, els vilamajorencs ens deien lletsoners per ser rucs i mata-rucs. Coneixes aquesta rondalla de Sant Pere de Vilamajor? On l’havies sentit? En coneixes alguna altra?

No vull acabar sense fer un agraïment sincer a en Carles Ruiz-Cervelló per fer-me arribar la informació. Moltes gràcies!

Cels Gomis i Mestre

Cels Gomis i Mestre

Etnòleg i enginyer

(Reus, 1841 – Barcelona, 13 de juny de 1915) fou un folklorista i enginyer català.

Biografia de Cels Gomis (viquipèdia)

Va estudiar a Madrid i va treballar construint bona part de les carreteres d’Espanya d’aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que després va classificar i va publicar. El 1868 va col·laborar amb el seu conciutadà Joan Prim en la revolució anomenada La Gloriosa. El 1876 va establir-se a Barcelona. El 1909 va perdre un braç en un accident però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantars catalans.

El 1867 començà la seva activitat política: contactà amb els republicans federals i s’afilià al Club dels Federalistes. Durtant la Revolució de Setembre de 1868 va participar en l’assalt a l’Ajuntament de Barcelona, on sembla que ajudà a preservar els arxius municipals de la destrucció “amb què la gent desfogava el seu entusiasme” segons diu ell mateix. A finals del 1869 s’hagué de refugiar a França i Ginebra, on passà l’hivern 1869-70, moment en què ingressà en la secció de l’Aliança de la Democràcia Socialista, de la qual fou secretari. Tornà a Catalunya el 1870 i jugà un important paper en la penetració del bakuninisme. Secretari de La Solidaridad, col·laborà també a Acracia (1886-88), a El Productor, del qual arribà a ser-ne director, (1887-93), a El Estado Catalán, de Valentí Almirall (1869-1972) i a La Tramontana, de Llunas i Pujals. Des del 1876 es dedicà fonamentalment a estudis folklòrics catalans. Quan es va fundar l’Associació d’Excursions Catalana l’any 1878 en fou un dels membres més actius i va publicar molts articles científics i folklòrics al butlletí de l’entitat. Continuà la seva tasca al Centre Excursionista de Catalunya. L’obra folklòrica de Gomis té dues vessants: una instructiva, manifestada en els seus primers treballs Lo llamp i’ls temporals i La lluna segons lo poble, on explica les creences populars sobre aquests temes, i una altra constructiva, on recull les manifestacions de la saviesa general: Meteorologia i agricultura populars i Zoologia popular en són representatives Signats amb les seves inicials C.G. publicà dos opuscles plenament anarquistes, El Catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres, (1887) a Sabadell. D’acord amb aquesta ideologia, va participar al Primer Certamen Socialista organitzat a Reus pel Centre d’Amics, una  societat obrera amb finalitats instructives i de resistència, de caràcter socialista llibertari i laïcista, vinculada a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. La seva militància anarquista no l’allunyà de les seves posicions federalistes, com ho demostra la seva amistat amb Valentí Almirall, del qual traduí al castellà España tal cual es (1886) i El Catalanismo (1902). Va mantenir, a partir d’un federalisme profundament assumit, amb uns forts components de compromís social, una notable concepció de catalanisme progressista. Un catalanisme crític respecte al catalanisme de caràcter essencialista i conservador imposat pel moviment de la Renaixença.bVa escriure també una gran quantitat d’obres escolars sobre temes d’història natural, geografia, gramàtica, geometria i aritmètica.

Font: viquipèdia

Biografia

RIERA ALTA 61 (1936) “Rondalla”. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6

ARXIU PDF. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6 (1936)

RIERA ALTA 61 (1936) “Rondalla”. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6

Accés a tota la col·lecció en PDF.

Universitat Autònoma de Barcelona

Distribució de la població de Sant Pere de Vilamajor (2017)

Habitants de Sant Pere de Vilamajor (28 de febrer 2017)

hab/Km2 (densitat de població)

Anys de mitjana d'un vilamajorenc (a 28 de febrer de 2017)

Dades

Les dades de distribució per veïnats, sexe i edat són del Padró Municipal el 28 de febrer de 2017(ASPV).

Les dades sobre l’origen i la llengua són d’Indescat, 2016 (GENCAT).

Les dades dels barris de Les Pungoles, Can Miret, Can Vila i Can Ram només inclouen els habitants de Sant Pere de Vilamajor.

  • Homes 49.93% 49.93%
  • Dones 50.07% 50.07%
  • De 0 a 14 anys 18.9% 18.9%
  • De 15 a 64 anys 59.3% 59.3%
  • De 65 a 85 anys 12.8% 12.8%
  • Més de 85 anys 1.9% 1.9%
  • Nascuts a Catalunya 79.6% 79.6%
  • Nascuts a Espanya 14.5% 14.5%
  • Nascuts a la resta de l’estranger 5.9% 5.9%
  • Entén el català 96.5% 96.5%
  • Sap parlar català 82.3% 82.3%
  • Sap llegir en català 82.5% 82.5%
  • Sap escriure en català 64.0% 64.0%
  • No entén el català 3.5% 3.5%

Poble, barris i disseminats

La població viu en el poble (dividit en dos barris: La Força i l’Eixample), en diversos barris residencials (Can Derrocada, Can Vila, Can Ram, Vallserena, Les Faldes, Can Sebastianet, Can Miret i Les Pungoles) i en cases i masies disseminades.

  • Poble 15.8% 15.8%
  • Barris residencials 75.5% 75.5%
  • Disseminats 8.7% 8.7%

Els 8 veïnats de Sant Pere de Vilamajor

El municipi de Sant Pere de Vilamajor es divideix en vuit veïnats:

  • Santa Susanna de Vilamajor,
  • la Muntanya de Vilamajor,
  • les Canyes,
  • el Pla de Vilamajor,
  • el Sot de l’Om,
  • els Boscassos i Vallserena,
  • les Brugueres
  • i el Bruguer Nou.
  • Veïnat de Santa Susanna de Vilamajor 0.9% 0.9%

El veïnat de Santa Susanna.

Hi trobem l’esglesiola de Santa Susanna i hi destaquen masies com les de Vallmanya, el Samon, cal Tard, el Polell, Masjoan, can Vesa…

Habitants del veïnat de Santa Susanna

Orografia molt muntanyosa

És on hi ha els cims del municipi: el turó del Samon, el turó d’en Cuc, el turó de la Cova… i la part més obaga de la muntanya.

Q

No té nuclis urbans i és molt poc poblat.

  • Homes de Santa Susanna de Vilamajor 54% 54%
  • Dones de Santa Susanna de Vilamajor 45% 45%
  • Veïnat de la Muntanya de Vilamajor 1.1% 1.1%

El veïnat de la Muntanya.

Hi trobem l’ermita de Sant Elies i hi destaquen masies com del Cortès, can Sorell, can Planell, el Corral d’en Perera, can Nadal… i el barri rural dels Refugis del Montseny.

Habitants del veïnat de Muntanya

La part solana de la muntanya.

Partiona amb Santa Susanna amb els cims més alts del municipi i a ponent amb Cànoves per la serra de Palestrins.

Els Refugis del Montseny.

És un nucli rural on hi viuen 48 veïns.

Disseminats.

Poques masies aïllades estan habitades.

  • Homes de la Muntanya de Vilamajor 51% 51%
  • Dones de la Muntanya de Vilamajor 49% 49%
  • Veïnat de Canyes 0.6% 0.6%

El veïnat de Canyes.

Hi trobem masies tan emblemàtiques com can Perera de Canyes, can Mongol, can Gras d’Amunt i d’Avall, can Vidal, can Pujades…

Habitants del veïnat de Canyes

La part alta del pla.

És la frontera entre el Vilamajor de la plana i el Vilamajor més montsenyenc.

Disseminats.

Els seus habitants viuen en disseminats. El veïnat no té cap nucli urbà.

  • Homes de Canyes 40% 40%
  • Dones de Canyes 60% 60%
  • Veïnat del Pla de Vilamajor 23.7% 23.7%

El veïnat del Pla

El pla és on hi trobem el centre històric amb el nucli de La Força de Vilamajor i el centre del poble, a més del barri residencial de Can Derrocada. Hi destaquen masies com la Rectoria, can Tomàs, can Sunyer, can Llinars, can Ribes, can Brau, can Canal, can Messeguer, can Canal, can Llobera…

Habitants del veïnat del Pla

Cap de Municipi

El centre històric

El centre on hi trobem l’Ajuntament, l’església, l’escola, l’institut, etc.

Els barris de la Força i de l'Eixample.

Hi viuen 685 habitants

El barri de Can Derrocada.

Hi viuen 259 habitants

Disseminats.

Moltes masies i cases rurals. Hi viuen 87 persones en disseminats.

  • Homes del Pla de Vilamajor 47% 47%
  • Dones del Pla de Vilamajor 53% 53%
  • Veïnat del Sot de l’Om 0.5% 0.5%

El veïnat del Sot de l'Om

Hi trobem masies com can Segarra, cal Nen, can Santana, el Forn d’en Ribes, can Marquesó, can Vacota, el Vilar…

Habitants del veïnat del Sot de l'Om

La part alta de la Vallserena.

És on neix la riera de Vallserena i també inclou el sot de l’Aigua amb can Sota, can Parròquia, Torre Guillera, can Vilorda…

Disseminats.

Els seus habitants viuen en disseminats. El veïnat no té cap nucli urbà.

  • Homes del Sot de l’Om 52% 52%
  • Dones del Sot de l’Om 48% 48%
  • Veïnat dels Boscassos i Vallserena 42.1% 42.1%

El veïnat dels Boscassos i Vallserena

És el veïnat més poblat on hi ha els barris de Can Vila, Can Ram i Vallserena a més dels masos de can gol del Bosc, can Tona, can Peu Alt, can Quico Ribalta, can Tramuntet…

Habitants del veïnat dels Boscassos i Vallserena

La Vall Serena

Aquest històric veïnat ocupa part dels municipis de Sant Antoni i de Sant Pere de Vilamajor.

El barri de la Vallserena.

Hi viuen 425 habitants.

El barri de Can Vila.

Hi viuen 933 habitants

El barri de Can Ram.

Hi viuen 432 habitants

Disseminats.

Hi viuen 38 persones en disseminats.

  • Homes dels Boscassos i Vallserena 51% 51%
  • Dones dels Boscassos i Vallserena 49% 49%
  • Veïnat de Brugueres 25.7% 25.7%

El veïnat de les Brugueres

En el pla de Brugueres hi destaquen les masies de can Perera de Brugueres, can Pau de Brugueres, cal Gall, can Jeroni, can Lipet, ca l’Auladell i els barris de Can Sebastianet i de Les Faldes del Montseny.

Habitants del veïnat de les Brugueres

L'antiga vil·la Brucarias

Les Brugueres es troba a la part sud-oest del municipi, fent frontera amb Cànoves. Hi neix la riera del Fou.

El barri de les Faldes del Montseny.

Hi viuen 1081 habitants.

Disseminats.

Hi viuen 34 persones en disseminats.

  • Homes de Brugueres 50% 50%
  • Dones de Brugueres 50% 50%
  • Veïnat del Bruguer Nou 5.4% 5.4%

El veïnat del Bruguer Nou

Hi trobem els barris de Les Pungoles i de Can Miret, a més de les masies de ca l’Ambràs, can Pinós, cal Bord, can Puig…

Habitants del veïnat del Bruguer Nou

Veïnat de frontera

Aquest veïnat, que antigament formava part del veïnat de Brugueres, es troba en partionen els municipis de Cardedeu, Cànoves, Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor.

El barri de les Pungoles.

Hi viuen 123 habitants (al sector de Sant Pere de Vilamajor).

El barri de Can Miret.

Hi viuen 27 habitants (al sector de Sant Pere de Vilamajor).

Disseminats.

Hi viuen 86 persones en disseminats.

  • Homes del Bruguer Nou 55% 55%
  • Dones del Bruguer Nou 45% 45%

Distribució de la població pels veïnats històrics de Sant Pere de Vilamajor

  • Veïnat de Santa Susanna de Vilamajor 0.9% 0.9%
  • Veïnat de la Muntanya de Vilamajor 1.1% 1.1%
  • Veïnat de Canyes 0.6% 0.6%
  • Veïnat del Pla de Vilamajor 23.7% 23.7%
  • Veïnat del Sot de l’Om 0.5% 0.5%
  • Veïnat dels Boscassos i Vallserena 42.1% 42.1%
  • Veïnat de Brugueres 25.7% 25.7%
  • Veïnat del Bruguer Nou 5.4% 5.4%