i

Aquest article me’l van publicar a l’Actualitat del Baix Montseny el 30 de setembre de 2011.

El nom de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (1894-1961) figura entre els més prominents de les lletres catalanes del segle xx, tant per la seva obra literària, extensa i variada, com també per una important activitat periodística. A Sagarra es deu, encara, algunes de les millors traduccions al català de l’obra de Shakespeare i de Dante, no debades la seva traducció de La Divina Comèdia ha estat considerada pels crítics com la millor en qualsevol idioma. El passat dimarts es commemorà l’efemèride de la seva mort, el dia 27 de setembre de 1961, ara fa 50 anys, víctima d’una malaltia agònica i de llarga durada.

No sorprèn que avui dediquem aquest espai a la persona de Josep Maria de Sagarra, ja que de motius per a recordar-lo no en falten, però a Sant Pere de Vilamajor en tenim un de molt especial. Vet aquí que els nostres paratges amb totes les seves particularitats, tot allò de singular i autèntic que conformava l’escenari del nostre poble cent anys enrere, tots aquests elements que basteixen el nostre sentiment de pertinença a Sant Pere de Vilamajor, com els cims, les carenes, les fonts, la riera, les teulades escampades per la taca blavosa del Montseny, els topònims, els noms de família, els masos — tot això i més configurava, també, el seu propi rerefons personal i afectiu, els seus records, els seus referents i la seva identitat.

Josep Maria de Sagarra era un dels descendents d’una antiga família de la noblesa catalana. L’any 1885 el seu pare, l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939), havia fundat a la masia de can Llinars, ben coneguda al municipi de Sant Pere de Vilamajor, la “Granja-Torre de Sagarra”, una important i premiada indústria lletera. La família construí les instal·lacions i quadres de manera a assegurar la seva pròpia producció de llet de vaca i cabra, amb la qual s’elaborava tot un ventall de productes lactis: formatges, cremes de llet, llet condensada, mantega… La bona marxa del negoci va estimular un augment de producció, al punt que la llet produïda a can Llinars ja no era suficient i la família va acabar adquirint la producció de llet de les masies veïnes. De la mà de la família Sagarra, can Llinars, una cabreria tradicional i senzilla, es va anar transformant gradualment fins a convertir-se en un centre agrícola-industrial premiat a nivell nacional i internacional.

La indústria lletera ocupava la planta baixa de la masia i nombrosos annexos, mentre que la família Sagarra passava algunes estades a les habitacions de la planta noble. Era habitual veure córrer amunt i avall els joves germans Ignasi i Josep Maria. L’Ignasi, futur director del Museu Botànic de Barcelona, dedicava llargues estones a la cerca de papallones i petits insectes pels voltants del poble, mentre que en Josep Maria, empès per la seva vocació literària, buscava inspiració per als seus primers poemes. De fet, a les seves memòries dedica llargs fragments a Sant Pere de Vilamajor i, concretament, al període en què, recloent-se voluntàriament a la masia de can Llinars, enllestiria la redacció del poema “El mal caçador” (30 d’octubre de 1915). Així, doncs, recentment arribat d’Itàlia, que l’havia impressionat força, compara “els marbres definitius” d’Itàlia amb “la modèstia de la riera pelada per l’hivern” i el color de “pa torrat d’aquells guarets finíssims” de Sant Pere de Vilamajor. Recorda llocs tan nostrats com can Vidal, can Gras de Vall, can Llobera, can Surell a mitja muntanya i el Samont, més amunt, els geps de Roca-roja, el Pla de la Calma, el Turó de l’Home i el Matagalls. I no es descuida de les persones que poblen el seu doble escenari, adolescent i literari, com “[…] el pubill de can Surell, que cada tarda passava a cavall de l’euga; o el vell Perera de Canyes, amb la visera cargolada de la seva gorra; o aquell gegantàs emigrat de cal Trompo de Santa Fe, que donava un cop d’ull a l’era de casa nostra, i se n’anava com un sant Cristòfol duent a coll-i-be una criatura escardalenca; i Pere el guardabosc, amb la seva barbota de color vermell i amb aquella bocassa de rap que no feia compliments per a engolir-se en cru tot un nial de botxins”. Curiosa és la descripció que fa de la Miquela, la masovera de can Vidal i “[…] una de les dones del nostre país que ha tingut més semblança física amb el ximpanzé femella”. Això sí, molt bona cuinera.

A tall de conclusió, no sé si aquest és un apunt sobre la figura de Josep Maria de Sagarra o si, en canvi, és un més dels que dedico a Sant Pere de Vilamajor. La meva convicció és que tots dos són meritoris d’esment i record: el primer, pel seu lloc innegable a la constel·lació de grans conreadors de les lletres catalanes, com Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall; el segon, perquè la història social de Sant Pere de Vilamajor insisteix a sorprendre-nos amb nous motius per a estimar-la i voler conèixer-la millor. Celebro, doncs, l’efemèride del passat 27 de setembre com a català i com a vilamajorenc.