Anem del coll de n’Orri fins a dalt de la fortalesa dels Cabrera

Un dels castells més coneguts del Montseny -i de Catalunya- és, sens dubte, el castell de Montsoriu. Les seves altes i inexpugnables muralles es veuen des de quilòmetres de distància. Però, què amaguen tan gelosament, aquestes muralles?

Diuen que aquest turó privilegiat ha estat ocupat ja des d’antic, no només pels ibers sinó que potser ja des de l’època del neolític. A l’edat mitjana, cap al segle XI, s’alçà una fortificació a la qual la família Cabrera donà un impuls fent créixer el palau amb magnífiques torres, muralles i estances, arribant al segle XIV en la seva màxima esplendor.

Saber què guardava aquesta fortalesa va treure de corcoll molts cabdills i consagrats militars amb ferotges atacs. Fins i tot el rei Pere III va enviar 1200 soldats a sotmetre el castell a un llarg setge, però no va aconseguir rendir-lo. Voleu descobrir-ne el secret? Som-hi!

Farem una pujada a peu des del coll de n’Orri. Per arribar-hi hem d’anar cap a Breda i seguir per la carretera GI-552 en direcció al castell de Montsoriu. Entre els quilòmetres 7 i 8 haurem arribat al coll, on hi ha el trencall de la pista del castell. En el mateix encreuament, arran de carretera, hi ha un petit espai on deixar el cotxe. De seguida veurem una creu de terme, que marca l’inici de la nostra ruta. Difícilment ens perdrem de camí cap al castell, ja que seguirem un sender ben senyalitzat amb marques blanques i grogues: el sender PR-C 201.

El sender deixa de seguida el camí asfaltat i entra a mà esquerra pel bosc. Seguim camí amunt. Serà una pujada forta i constant durant uns dos quilòmetres i mig. Ens anirem enfilant vorejant una carena fins al pla de Talavera, on hi ha una bassa per al control d’incendis. Després d’aquest collet, el camí continua enfilant-se serpentejant i augmentant el pendent a mesura que pugem.

Un cop a dalt, ens esperaran les immenses muralles. La presència majestuosa del castell impressiona. Si voleu saber quines estances amaga, us recomano visitar el castell per dins. Ho podeu fer amb un guia o al vostre aire. Els horaris d’entrada (comproveu actualitzacions a www.montsoriu.cat) són de dijous a diumenge de 10h a 17h o 19h, depenent de si és temporada d’hivern o d’estiu. Al web també veureu la tarifa de l’entrada (perquè us en feu una idea, és de 7’5 € adult amb guia i 6 € sense). També hi ha descomptes per majors de 65 anys, estudiants…

Però a dins, a més de la joia de l’arquitectura gòtica militar catalana, què atresora aquest castell? Doncs, un munt de llegendes que els habitants del Montseny han anat passant de generació en generació. Si les voleu conèixer, us recomano el llibre Llegendes del Montseny (Brau: 1992) de Martí Boada, on es fa un magnífic i amè recull.

Una de les coses que més relats ha inspirat són els túnels del castell. Explica una de les llegendes que un rei moro va voler sotmetre el castell de Montsoriu, i per això va alçar un setge amb l’esperança que la manca d’aliments faria capitular la guarnició del comte de Cabrera. Anaren passant els dies i les setmanes, i res. De cop i volta, un emissari del comte va baixar fins al setge amb un missatge que anava dirigit al rei moro: ni més ni menys que una invitació a taula a la gran sala gòtica del castell. Conscient que les formes s’han de guardar en tot moment, el rei moro acceptà la invitació, pensant que segurament rebria la rendició i el comandament del castell després de l’amable àpat, però en entrar rere les muralles, el rei moro quedà ben astorat: la imatge de gent famèlica i atemorida no hi era per enlloc, sinó tot el contrari! Durant el menjar, serviren fruita selecta acabada de collir, bon vi, peix fresc i exquisit que encara feia olor de mar… Davant aquell prodigi, que imputà a un miracle de la Verge cristiana, el rei moro decidí aixecar el setge i deixar les terres de Montsoriu sense ni tan sols sospitar de l’existència de les galeries que permetien abastir la fortalesa sempre que calgués.

Una altra llegenda que ens feu arribar Apel·les Mestres en el seu llibre Llegendes i tradicions del Montseny (Salvador Bonavia, llibreter: 1933) se centra en les serpents de Montsoriu. Les serpents no són unes serps qualssevol, no! Les serpents són serps que, quan arriben als cent anys de vida, «perden l’oremus d’ésser serps», els creix cabellera i porten sempre un diamant a la boca que només desen per breus instants a terra quan beuen aigua d’alguna font. Diuen que l’afortunat que sigui capaç d’arrabassar un d’aquests diamants serà ric per sempre més.

Les serpents viuen en coves amb la missió de guardar tres grans cossis de la bugada plens de monedes encantades que només es podran desencantar per algú que es llanci en una incursió gairebé suïcida durant la nit de Sant Joan, munit amb una bona dosi de llet i aigua beneïda. Aquestes bèsties atemoriren els habitants de Montsoriu i tots coneixien la seva predilecció per la llet. El temor creixia perquè no sempre restaven amagades dins les coves, sinó que visitaven els masos dels pastors per, durant la nit, mamar les cabres dels ramats i quedar-se’n la llet! Explica la llegenda que una pastora, en adonar-se de la de visita d’una serpent, va deixar-li trossos de pa sucat amb llet. Amb el temps, la serp li agafà confiança i la pastora la seguia amunt i avall, fins que un dia, quan la serpent va anar a beure a la font, la pastora aprofità aquell moment de distensió per prendre-li el diamant, i diuen que des de llavors «va ser rica i feliç tots els dies de sa vida» (in Mestres, op. cit.).

De llegendes n’hi ha moltes més, com la de la Dama Roja del castell de Montsoriu, que visita la fortalesa cada nit de Sant Joan amb la seva llarga cabellera i el seu vestit vermell. S’alça damunt la torre de les heures amb una llanterna encesa en una mà i un corn de caça a l’altra. La dama toca tres cops el corn, que ressona per tota la vall. Al cap de poc, un misteriós cavaller vestit de negre apareix muntat en un cavall també negre i s’endú la dama a cobert de la foscor de la nit. Qui era aquesta dama? I el cavaller? És un misteri. Molts afirmen que a la nit de Sant Joan encara veuen la claror de la llanterna i senten els tres tocs abans del trenc d’alba.

Tant si heu decidit visitar el castell per dins com si preferiu pujar només per gaudir de la vista dels seus dominis, l’ascensió haurà valgut la pena. Tornem cap al cotxe refent el mateix sender fins al coll de n’Orri. Si, pujant, el castell no ens perdia mai de vista, ara, mentre baixem, gaudirem del pla de Breda i de tot el litoral.

Hem visitat un enclavament emblemàtic i singular, però de ben segut que estem envoltats de més indrets excepcionals. Els anem a descobrir? Doncs, no amagueu gaire lluny les botes, que el mes que ve visitarem un altre dels racons d’aquí.

Bona ruta!