Saps per què als vilamajorencs rebien el malnom de lletsoners?

En Carles Ruiz-Cervelló em va preguntar un dia: “-Saps per què els de Sant Pere de Vilamajor ens diuen lletsoners?”. Jo vaig quedar estorat. No ho havia sentit mai. I li vaig dir: “No ho sé”. Ell tot seguit em va respondre: -“Tinc un llibre que vull que vegis”. I dit i fet, va caure a les meves mans un recull enquadernat del setmanari “Curiositats de Catalunya” que es va començar a publicar el 4 de gener del 1936 i l´últim número va aparèixer el 30 d’octubre del 1937, qui sap si per la Guerra Civil.

En el número 2 del setmanari, editat el 11 de gener (Sant Higini) de 1936, a la pàgina 6 es resolia el misteri:

Els autors fan referència a un folklorista de Reus anomenat Cels Gomis que va visitar pobles de tot Catalunya a finals del segle XIX i a principis del XX.

Quan ho vaig llegir vaig pensar: -“Espero que no sigui veritat!”. I, si ho fos, seria ben normal que els vilamajorencs no haguessin tingut com a prioritat a estendre aquest malnom, ja que una ruqueria així no és pas motiu per estar-ne orgullós. Suposo que deu passar el mateix amb el “Quina hora és?” de Sant Pol de Mar o els “Capgrossos de Mataró”.

Cercant informació d’aquesta rondalla, he trobat que el de Sant Pere de Vilamajor no és un cas únic en els Països Catalans on es repeteix pràcticament calcada la mateixa història. El que canvia és el malnom, ja sigui lletsoners o mata-rucs. Altres poblacions amb rucs penjats al campanar són:

Solsona (Solsonès)

Escenifiquen la pujada del burro al campanar i són coneguts com els mata-rucs.

Vilassar de Mar (Maresme)

Una llegenda calcada a la de Sant Pere de Vilamajor. Pugen l’Ase Innoscenci al mes de juny.

Andratx (Mallorca)

També van pujar un burro per menjar el lletsó del campanar d’Andratx.

Tàrrega (Urgell)

També pugen la figura de l’ase dalt del campanar.

Pià (Rosselló)

La llegenda també ha arribat a la Catalunya Nord.

Sant Esteve d'en Bas (La Garrotxa)

El campanar de Sant Esteve està al municipi de la Vall d’en Bas.

Llavorsí (Pallars Sobirà)

També pugen encara el ruc al campanar.

Castelldans (Les Garrigues)

I els rucs també els pujaven als campanars de les terres de ponent…

La Granada (Alt Penedès)

La segona setmana d’octubre, la Festa Major Petita té com a acte principal la Pujada del Ruc al Campanar, la qual congrega molts habitants de tota la comarca. I, per la Festa Major Gran, per Sant Cristòfol, per la segona setmana de juliol es baixa el ruc del campanar.

I, és clar, Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental-Baix Montseny)

No hi ha tradició festiva de rememorar la rondalla pujant la figura d’un ase dalt de la Torre Roja.

Ja ho heu vist, els vilamajorencs ens deien lletsoners per ser rucs i mata-rucs. Coneixes aquesta rondalla de Sant Pere de Vilamajor? On l’havies sentit? En coneixes alguna altra?

No vull acabar sense fer un agraïment sincer a en Carles Ruiz-Cervelló per fer-me arribar la informació. Moltes gràcies!

Cels Gomis i Mestre

Cels Gomis i Mestre

Etnòleg i enginyer

(Reus, 1841 – Barcelona, 13 de juny de 1915) fou un folklorista i enginyer català.

Biografia de Cels Gomis (viquipèdia)

Va estudiar a Madrid i va treballar construint bona part de les carreteres d’Espanya d’aquella època, així com de les línies ferroviàries. Durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que després va classificar i va publicar. El 1868 va col·laborar amb el seu conciutadà Joan Prim en la revolució anomenada La Gloriosa. El 1876 va establir-se a Barcelona. El 1909 va perdre un braç en un accident però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantars catalans.

El 1867 començà la seva activitat política: contactà amb els republicans federals i s’afilià al Club dels Federalistes. Durtant la Revolució de Setembre de 1868 va participar en l’assalt a l’Ajuntament de Barcelona, on sembla que ajudà a preservar els arxius municipals de la destrucció “amb què la gent desfogava el seu entusiasme” segons diu ell mateix. A finals del 1869 s’hagué de refugiar a França i Ginebra, on passà l’hivern 1869-70, moment en què ingressà en la secció de l’Aliança de la Democràcia Socialista, de la qual fou secretari. Tornà a Catalunya el 1870 i jugà un important paper en la penetració del bakuninisme. Secretari de La Solidaridad, col·laborà també a Acracia (1886-88), a El Productor, del qual arribà a ser-ne director, (1887-93), a El Estado Catalán, de Valentí Almirall (1869-1972) i a La Tramontana, de Llunas i Pujals. Des del 1876 es dedicà fonamentalment a estudis folklòrics catalans. Quan es va fundar l’Associació d’Excursions Catalana l’any 1878 en fou un dels membres més actius i va publicar molts articles científics i folklòrics al butlletí de l’entitat. Continuà la seva tasca al Centre Excursionista de Catalunya. L’obra folklòrica de Gomis té dues vessants: una instructiva, manifestada en els seus primers treballs Lo llamp i’ls temporals i La lluna segons lo poble, on explica les creences populars sobre aquests temes, i una altra constructiva, on recull les manifestacions de la saviesa general: Meteorologia i agricultura populars i Zoologia popular en són representatives Signats amb les seves inicials C.G. publicà dos opuscles plenament anarquistes, El Catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres, (1887) a Sabadell. D’acord amb aquesta ideologia, va participar al Primer Certamen Socialista organitzat a Reus pel Centre d’Amics, una  societat obrera amb finalitats instructives i de resistència, de caràcter socialista llibertari i laïcista, vinculada a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. La seva militància anarquista no l’allunyà de les seves posicions federalistes, com ho demostra la seva amistat amb Valentí Almirall, del qual traduí al castellà España tal cual es (1886) i El Catalanismo (1902). Va mantenir, a partir d’un federalisme profundament assumit, amb uns forts components de compromís social, una notable concepció de catalanisme progressista. Un catalanisme crític respecte al catalanisme de caràcter essencialista i conservador imposat pel moviment de la Renaixença.bVa escriure també una gran quantitat d’obres escolars sobre temes d’història natural, geografia, gramàtica, geometria i aritmètica.

Font: viquipèdia

Biografia

RIERA ALTA 61 (1936) “Rondalla”. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6

ARXIU PDF. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6 (1936)

RIERA ALTA 61 (1936) “Rondalla”. Curiositats de Catalunya, nº 2. Barcelona: Imp. Altés, p. 6

Accés a tota la col·lecció en PDF.

Universitat Autònoma de Barcelona

Ruta d’aquí: El gorg negre de Riells

Ruta d’aquí: El gorg negre de Riells

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 56 de la revista “D’aqui”, el desembre del 2016

Punt de sortida i arribada:

Església de Riells

Ctra. GIV-5521 Km 6,6
17404 Riells i Viabrea

Recomancions:

Recomanem no anar-hi sols, portar un bastó que ens ajudi a creuar la riera, calçat còmode i que no rellisqui, un mapa detallat de la zona… i no aniria malament uns mitjons secs per si ens remullem els peus.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Punt d’Informació de Riells del Montseny

Ctra. GIV-5521 Km 6,6
(al costat de l’ermita)
17404 Riells i Viabrea

p.montseny@diba.cat
Horari: dissabtes, diumenges i festius de 10 a 14h. Consulteu el web del parc per mirar quins dies tanca per vacances: http://parcs.diba.cat/web/montseny

Riells i Viabrea

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Riells del Montseny (510 m), Gorg Negre (640 m).

Dificultat alta. El recorregut no està senyalitzat i té zones de risc on s’ha de grimpar per empedrats i zones relliscoses. Caldrà travessar la riera diverses vegades. No recomanable per a gent no preparada.

Llegenda del mapa:

Mapa:

1- Abadia de Sant Martí de Riells
2- Punt d’Informació de Riells
3- Castanyers
4- Font de les Fogueres
5- Clot de l’Infern (i els seus gorgs)
6- Perxada de la Torroella
7- Gorg Negre de Riells del Montseny
8- Aguda del Cortal
9- Dues Aigües
10- Corrals de Perarnau
11- Can Perarnau

La porta de l’infern és al Montseny?

Si seguiu les «rutes d’aquí», ja us haureu adonat que per arreu del Montseny hi ha notícies d’un munt d’éssers fantàstics: bruixes, fades, dones d’aigua, follets, diables, gegants, dracs… i la gent que hi vivia els temia, tot i que no es deixessin veure. On s’amagaven aquestes temibles bèsties? Amagades al bosc, dins de coves profundes o al mateix infern! Molts asseguraven que sabien per on s’escolaven a la superfície. Eren una espècie de portals ben camuflats i, és clar, el Montseny n’estava ple.

Avui anirem a trobar-ne un: el gorg negre de Riells del Montseny! Abans, però, cal que aclarim un parell de coses. Primer de tot, els que no el conegueu podeu haver pensat que aquest no és realment el gorg negre del Montseny! Doncs, sí i no. Ho és però no és pas l’únic. Al contrari! Es podria dir que cada municipi en té com a mínim un: Seva, Arbúcies, Gualba, Viladrau i… Riells també. I tots tenen les seves llegendes i algunes gairebé calcades les unes de les altres, i, com us podeu imaginar, a cada poble defensaran aferrissadament que el gorg de la llegenda bona és el seu! En aquests casos és millor no ficar-s’hi perquè en sortiríem escaldats…

L’altra cosa que ens hem de preguntar és per què els gorgs han alimentat tantes llegendes d’éssers místics. El Montseny és una muntanya d’aigua, plena de rierols, salts d’aigua i gorgs espectaculars. De tant en tant, algun d’aquests gorgs és tan profund que no se li veu el fons i se’l bateja com a «Gorg Negre». Un gorg sense fons? I aquí neixen totes les llegendes i la imaginació vola fins on la volem acompanyar.

Hi ha una llegenda d’aquest gorg, que també trobem repetida en d’altres gorgs negres del Montseny. Can Perarnau era una masia a prop de Sant Martí de Riells on vivia en Sebastià. Un dia va enfilar-se cap al gorg negre i de resquitllada va veure com la noia més preciosa que havia vist mai se submergia dins el gorg! Es va enamorar d’ella a l’instant i hi va córrer per veure-la de prop, però ja havia desaparegut. Hi tornà cada dia i la cridava des de la vora del gorg, però res de res… fins que un dia la dona d’aigua va aparèixer i va acceptar casar-se amb en Sebastià, però li va posar una sola condició: sota cap concepte, mai no podria revelar a ningú que ella era una dona d’aigua o no la tornaria a veure mai més. En Sebastià fou la persona més feliç de Riells i amb la seva dona van convertir can Perarnau en una de les masies més riques dels termes del castell de Montsoriu. Un dia, la dona va ordenar als jornalers que recollissin la collita encara que el blat no era madur del tot. Quan en Sebastià s’assabentà que la collita s’havia collit tot i estar encara verda, es va enfurismar amb la seva dona i, davant dels jornalers, li va retreure que què en podia saber, una dona d’aigua, de collites! S’havia arruïnat la feina de tot un any! La dona no es va defensar, tan sols s’enfilà riera amunt, es capbussà al gorg i no tornà mai més. Pocs dies més tard, una forta tempesta assolà el Montseny i va malmetre totes les collites de la zona, excepte les de can Perarnau, que ja estaven segures dins el graner.

És, doncs, el Gorg Negre de Riells una entrada a les entranyes màgiques del Montseny? Si hi anem, hi trobarem una dona d’aigua? Follets entremaliats? O un perillós diable? Us proposo que seguim el camí d’en Sebastià i ho esbrinem! Som-hi?

Comencem des de l’abadia de Sant Martí de Riells, un antic temple romànic que el rei Carles el Calb va donar, l’any 860, al bisbe de Barcelona. Travessem la carretera cap a una pista forestal que s’enfila per la riera de Riells seguint les marques blanques i vermelles del GR-83. Al cap d’uns tres-cents metres, veurem que el sender del GR abandona la pista per un caminet cap a la dreta. No el seguim i continuem pista amunt. Al cap de poc travessarem la riera per un pont i seguim per la pista de terra fins que, de cop, comença a allunyar-se de la riera girant a la dreta, en direcció a can Perarnau. Just aquí, ens hem de fixar a mà esquerra en un petit pontet de fusta que travessa la riera. Deixem la pista forestal, creuem el pont i seguim riera amunt.

La imatge de les aigües jugant a escórrer-se entre les pedres ens anirà seguint tot el viatge. El primer que ens sorprendrà seran els guardes del camí: uns enormes castanyers que vigilen l’entrada al clot. Al cap d’uns metres, veurem que el camí es comença a enfangar. La responsable és la font de les Fogueres, que s’amaga a l’esquerra del camí. A partir d’aquí haurem d’avançar sempre seguint la riera, travessant-la per on ens sembli més segur i anant en compte de no patinar i caure-hi a dins. La muntanya s’anirà tancant al nostre voltant per unes imponents parets de pedra. Estem entrant al Clot de l’Infern, un indret espectacularment bonic! Heu vist, però, quin nom?! Glups! No tingueu por! Seguim!

A mesura que avancem, el caminet es desdibuixarà i haurem de grimpar cada vegada per llocs més empedrats i relliscosos, i anirem trobant petits gorgs, cadascun més bonic que l’anterior. Arribat un moment, ens semblarà que el camí més fresat marxa a l’esquerra cap a la perxada de la Torroella, però nosaltres, tossuts, seguim riera amunt sense perdre-la. Grans pedres al camí ens faran volar la imaginació. Seguim amunt; no defalliu!

Després de travessar la riera diverses vegades veurem que, pujant a mà dreta, hi ha un camí d’un metre i mig d’ample paral·lel a la riera. Ens hi enfilem i seguim direcció riera amunt (cap a l’esquerra). El camí acaba amb una petita clariana i seguim les aigües de la riera. Ja albirem la gran roca de l’Ajaguda del Cortal sota el turó de l’Aguda i sentirem el salt d’aigua que guarda el Gorg Negre. Encisador! La veieu? Em sembla que no hi ha rastre de la dona d’aigua…

Si seguíssim amunt, arribaríem a les Dues Rieres, on la riera de Riells es bifurca: a la dreta, el torrent de can Bernat, i a l’esquerra, el torrent dels Güers. Seguint el torrent de l’Arnau aniriem als corrals de can Perarnau, però nosaltres tornem enrere pel caminet, tot i que aquest cop sense abandonar-lo, i deixem ja la riera i la vegetació de ribera. El caminet de seguida es troba un revolt. Girem a la dreta i baixem en direcció a can Perarnau. Al cap menys d’un quilòmetre en veurem sobresortir la teulada i el que encara en queda (sembla que després que marxés la dona d’aigua no li ha anat pas gaire bé). El camí ens deixa a la pista del principi: girem a la dreta i tornem per on hem vingut fins a l’abadia de Sant Martí de Riells.

Aquesta ruta va estar amagada dels passavolants fins que el 1941 va arribar a Sant Martí de Riells un nou rector desterrat per catalanista i antifranquista: Mn. Pere Ribot. Fins el 1997, aquest enamorat del Montseny va donar a conèixer la muntanya i els seus indrets amagats i excepcionals: ell mateix va batejar aquesta ruta com la d’«El Camí de les Cascades» i la va fer popular.

Abans d’acabar, vull agrair a l’Isa Carretero que m’hagi descobert aquest indret! I vosaltres, no guardeu les botes gaire lluny, que el mes que ve tornem a enfilar-nos per algun racó d’aquí!

Bona ruta!

El millor: Una riera espectacular

El pitjor: El risc d'una reblicada

s

Perill de relliscades!

Ruta d’aquí: El dòlmen de ca l’Arenes

Ruta d’aquí: El dòlmen de ca l’Arenes

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 61 de la revista “D’aqui”, el març del 2017

Punt de sortida i arribada:

Can Bosch de Dosrius.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

La Mongia

C/Església, 3 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938 610 418

Obert els caps de setmana i festius, de 10h a 14h.

www.vilamajor.cat

Dosrius

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Can Bosc (462 m), Sot del Dolmen (400 m), el Corredor (635 m).

Dificultat mitja-alta

Llegenda del mapa:

MAPA:

1. Can Bosc

2. Turó de Bell-lloc
3. Pou de glaç de can Bosc
4. Font del Ferro
5. Can Miloca
6. Alzinar vell de ca l’Arenes
7. Ca l’Arenes
8. Dolmen de ca l’Arenes
9. Turó de la Pera
10. Pi cargolat
11. Sot del Fangar
12. Pedrera “Pedres del pare Jaume”
13. Santuari del Corredor
14. Torre de guaita
15. Roques de Mataró
16. Font del Grèvol
17. Mirador
18. Àrea d’esplai del Corredor
19. Puig Aguilar

Anem de can Bosc al santuari del Corredor pel sender SL-80

La muntanya del Corredor ha estat habitada des de temps immemorial, ja que ha estat accessible tant des del litoral com des de la plana del Vallès i ha ofert als seus habitants refugi, recursos, aliment i llocs singulars on satisfer les atàviques necessitats espirituals. Actualment, però, tota aquella esplendor de quan la muntanya estava habitada pels quatre costats ha desaparegut. Però no del tot. Si ens hi fixem bé, podrem veure’n testimonis, i ja veureu que són excepcionals. Som-hi?

Començarem la ruta a prop d’una de les construccions arquitectòniques més singulars i refinades del massís del Corredor: can Bosc. Aquest gran mas, situat al terme municipal de Dosrius, havia estat la residència d’estiueig dels comtes de Bell-lloc ja al segle XVI. De base rectangular, s’alça un volum robust de quatre plantes coronat per una coberta a quatre vents. Les finestres, els portals, les cantoneres i bona part de les parets de façana estan fetes de grans carreus de granit ben treballats, on destaca el portal principal d’arc de mig punt de disset dovelles. Al voltant, creant patis terrassats, s’hi ha anat afegint diversos annexos. Dos grans contraforts de granit a la façana sud encara ressalten més la forma robusta de l’edifici. Tot el conjunt és d’una finesa i, alhora, d’una sumptuositat excepcional.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Podem deixar el cotxe a l’aparcament de davant de can Bosc, on trobarem també un plafó amb un itinerari del recorregut del sender SL-80. Es tracta d’un sender ben senyalitzat per fites de fusta amb marques blanques i verdes. Com que no té pèrdua, ens podrem centrar més en el fabulós paisatge que ens espera.

Resseguim el camp cap a la primera fita i ens enfilem per un camí bosc endins. No trigarem gaire en arribar a les restes del magnífic pou de glaç de can Bosc. Les terres del mas no només proveïen la masia de caça, cereals, hortalisses, fusta i pinyons, sinó que el que s’anomena «petita edat glacial» de l’època medieval a Europa va permetre una indústria al voltant del gel. No només can Bosc tenia pou de glaç, ja que només al municipi de Dosrius en podíem trobar com a mínim cinc: dos a l’entorn del Far, dos a Canyamars i un al costat del nucli de Dosrius. Aquesta indústria tingué el seu apogeu entre els segles XVI i XIX, però després, amb l’aparició de les neveres i l’augment de les temperatures, els pous s’abandonaren. Aquest pou aprofitava l’aigua del torrent de la font del Ferro que omplia una bassa. Al gelar-se, es tallava en blocs i s’emmagatzemava al pou per abastir les ciutats properes (gelats, conservació d’aliments, anestèsia…). Voleu veure quina font alimentava aquest pou? Continuem pel camí que baixa fins al sot i hi trobarem, ben arranjada des del 2005, la font del Ferro.

Continuem camí amunt resseguint els camps. Poc després, el camí s’endinsarà pel bosc de pins, alzines, gatells, verns, àlbers, saüquers, grèvols i gatells, fins a pujar a la carena cap al camí de can Miloca, des d’on podrem gaudir d’unes vistes excel·lents.

Girem a la dreta seguint les indicacions del sender per un caminet ombrívol, protegit per un alzinar espès. Després d’una baixada suau, travessem un petit torrent, el soroll de l’aigua del qual ens acompanyarà a l’inici d’una pujada lleugera fins que trobarem el dolmen de ca l’Arenes.

Aquest sepulcre megalític, d’uns cinc mil anys d’antiguitat, actualment restaurat i tornat a muntar, es tracta d’un dolmen amb una cambra que pretèritament estava colgada per un túmul encerclat per un petit cromlec. Els primers habitants d’aquestes terres no només van alçar aquest petit temple aquí, sinó que podem trobar altres vestigis megalítics al Corredor, com el dolmen de la Pedra Arca, el de la Pedra Llarga, el de Pedra Gentil i el de les lloses del Trull.

Continuem la nostra ruta. El camí s’anirà enfilant muntanya amunt. Si ens hi fixem, a mà esquerra podrem veure un pi ben singular: tan recargolat que forma gairebé un quatre.

El camí continua entre boscos i, de tant en tant, potser veurem lluny, a l’horitzó, el campanar del Corredor que ens espera. Agafem aire, ja que la pujada serà constant i, de tant en tant, trobarem algun tram de pujada forta amb terra de granit un xic relliscós. Al cap de gairebé dos quilòmetres trobarem un altre sender que coneixem: el sender del Corredor SL-72, que ens acompanyarà fins al santuari. Continuarem camí amunt, travessant el sot del Fangar i la pedrera coneguda com «les roques del pare Jaume», i ben aviat entrarem a l’esplanada del santuari del Corredor. Aquí us recomano que recupereu la ruta de la revista d’aquí número 52 (juny 2016) on us explicava la història de «les misterioses llums de la muntanya de baix».

Continuem la ruta, seguint el SL-80 (blanc i verd), que durant un bon tram anirà paral·lel al  GR 92 (blanc i vermell), baixant per un corriol carena avall pel pla de les Brugues fins que una de les fites del sender ens proposarà dues visites que valdrà la pena aprofitar. Una és una petita baixada cap a la font del grèvol. En menys de cinc minuts podrem veure una font arranjada que, si ens hem quedat sense aigua, amb una mica de paciència ens podrà omplir la cantimplora. L’altra visita és al mirador al sot del torrent de Rupit i la serra de Vallalta. Val la pena!

Tornem a la ruta camí avall fins a l’àrea d’esplai del Corredor. Un corriol anirà baixant per la solella, però de tant en tant els arbres ens protegiran del sol. El sender resseguirà suaument la carena de la serra fins a dalt del Puig Aguilar (530 m). Abandonem el GR i continuem pel SL-80 baixant xino-xano fins a trobar altre cop el majestuós can Bosc.

Ah! Em faria il·lusió veure com feu la ruta! Si feu fotografies d’aquesta o de qualsevol ruta d’aquí i les pengeu a Instagram, poseu-hi el hastag #rutesdaqui.

Bona ruta!

El millor: Des de la prehistòria se sap que aquest és un indret especial

El pitjor: Alguna pujada dura de terreny relliscós.

Porteu la càmera

Ruta d’aquí: Els 4 temples de Sant Celoni

Ruta d’aquí: Els 4 temples de Sant Celoni

Publicat:

Aquesta ruta la vaig publicar al número 62 de la revista “D’aqui”, l’abril del 2017

Punt de sortida i arribada:

Església parroquial de Sant Celoni.

Carrer Major.

Recomancions:

Cal dur aigua, calçat còmode i, si feu la sortida en dies molt assolellats, una gorra i protecció solar. Agraïrem un mapa del nucli urbà que podrem trobar al centre d’informació turística de Sant Celoni.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

Oficina de Turisme de Sant Celoni

Carrer Major, 53, 08470 Sant Celoni, Barcelona

Tel. 938 67 01 71

Sant Celoni

Distància: Km

Durada (hores)

Tipologia: circular

p

Desnivell

Puig de Bellver (220 m), Sant Ponç (135 m).

Dificultat Molt baixa

Llegenda del mapa:

Mapa:

1- Església parroquial de Sant Martí de Sant Celoni
2- Ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver
3- Camp d’Esports
4- La Rectoria Vella
5- Esglesiola de Sant Martí de Pertegàs – Capella de Sant Erasme
6- L’Escorxador-biblioteca
7- Capella de Sant Ponç
8- Ajuntament – Plaça de la Vila
9- Punt d’Informació
10- Hospital
11- Plaça del Bestiar

Passejarem per descobrir quatre tresors de Sant Celoni

Aquesta és una ruta urbana que ens permetrà descobrir els quatre temples de la vila de Sant Celoni. Comencem pel temple més conegut: l’església de Sant Martí, un exemple magnífic del barroc català. Es troba al centre de la vila, a la plaça de l’església, travessada pel carrer Major. El visitant només pot quedar-se embadalit pels esgrafiats de la façana. La importància d’aquest temple és prou gran com per dedicar-li un article en exclusiva, però també en parlarem més endavant.

Com que, tret dels celonins, pocs visitants coneixen els altres tres temples de la vila, en aquesta ruta aprofitarem per anar-los a visitar. El primer objectiu és descobrir un dels més desconeguts: l’ermita de la Mare de Déu del Puig de Bellver.

Darrere l’església de Sant Martí de Sant Celoni trobem la plaça del Comte del Montseny, on neix l’avinguda de la Verge del Puig que s’enfila al turó de Bellver. Seguim avinguda amunt fins a arribar a l’ermita.

Presidint el turó, veiem un alt obelisc de maó coronat per una estrella que es va erigir el 1962, obra dels arquitectes Joan Bergós i Eugeni Rosich. Dos anys més tard, van afegir un pòrtic a l’ermita que també havien rehabilitat, ja que l’ermita havia estat fortament afectada per la Guerra Civil espanyola. La història del temple ha estat convulsa. L’edifici original s’alçà entre el 1919 i el 1935, però fou de seguida fet malbé durant la guerra.

Però, i abans del 1919? Què hi havia en aquest turó? Un document del 1526 informa que al cim del Puig de Bellver de Sant Celoni hi havia una antiga ermita dedicada a la Mare de Déu del Puig de Bellver. Més tard, entre el 1582 i el 1618, s’hi va establir una comunitat de monjos caputxins, els quals acabarien traslladant-se a un convent que havien construït a baix al poble, abandonant, així, l’ermita. Diuen que el 1687 la Mare de Déu del Puig va salvar la vila d’una plaga de llagostes, i els celonins, en etern agraïment, la veneren com la seva patrona. D’aquells temps pretèrits no ens ha arribat cap rastre de l’ermita caputxina, però gairebé podem endevinar el motiu pel qual se la va batejar amb el nom de «Bellver»: les vistes són meravelloses! El turó, fent honor al seu nom, domina la vila de Sant Celoni i el Pertegàs, i d’allà es divisa el Montseny, Campins i Mosqueroles i fins i tot els turons de l’Home, de Morou, de Sant Elies i del Samon, així com també el Montnegre, el Corredor, l’Alt Vallès i el riu Tordera.

Tornem a la plaça del Comte del Montseny i des d’allà agafem el passeig dels Esports que ens portarà, de dret, cap a la Rectoria Vella. La Rectoria és una immensa masia gòtica del segle XV. Actualment és la seu de l’àrea de cultura de Sant Celoni i sempre té magnífiques exposicions per visitar. Just al davant, al jardí, trobem l’església de Sant Martí de Pertegàs, la primigènia de la vila. Agafa el nom d’un petit afluent del riu Tordera que hi passa molt a prop: el torrent del Pertegàs.

Aquest temple romànic ja surt documentat el 1031. Sí, fa gairebé mil anys! L’edifici d’aquella època era més senzill. Amb el creixement del nombre de feligresos, va caldre un nou temple que el bisbe Berenguer consagrà el 1106. Amb l’augment de la població de Sant Celoni, el 1369 va caldre ampliar-la de nou. El 1630, es va decidir que calia un temple encara més gran i que ja no valia la pena engrandir més aquest, així que es començà a construir una església més gran i cèntrica: Sant Martí de Sant Celoni. Amb el temps, Sant Martí de Pertegàs s’anà abandonant i el segle XIX ja estava mig enrunada. Alguns celonins, en veure el temple en tan mal estat, no se’n van poder estar i van decidir transformar en capella el que quedava de la nau i dedicar-la a Sant Erasme, i així és com ha arribat als nostres dies.

Per trobar el darrer temple que ens queda haurem d’anar el que antigament es considerava les afores de la vila. Tal com us vaig explicar a la revista d’aquí número 29, de juny del 2014, la por als contagis feia que a l’edat mitjana els hospitals com aquest s’allunyessin dels nuclis habitats. Hem de pensar que en aquella època els hospitals no eren un lloc on es curava els malalts, sinó un lloc on se’ls apartava dels seus veïns per evitar els contagis. A Sant Celoni hi havia un hospital conegut com «Casa de Sant Nicolau» que tenia una capella, actualment dedicada a Sant Ponç. Som-hi!

Continuem la nostra ruta baixant pel passeig de la Rectoria Vella. Passem per davant l’Escorxador, que actualment acull la biblioteca. Al final del passeig, entrarem pel carrer de Sant Joan i passarem davant la plaça del bestiar fins a trobar el carrer Major. Allà, girem a l’esquerra i tirem avall fins al final del carrer Major, on es creuen l’avinguda de Sant Ponç i el carrer de Ramon Berenguer IV. Enmig de la plaça Rafael Ferrer, on hi havia hagut l’antic hospital –avui enderrocat–, hi trobem la capella de Sant Pons. És petita, d’una sola nau, i, com moltes capelles romàniques, té un absis circular. Sant Ponç continua presentant-nos moltes incògnites: quan es va canviar la seva devoció de Sant Nicolau a Sant Ponç? No ho sabem. Quan es va construir? Tampoc no ho sabem. Els murs de la capella presenten característiques preromàniques; alguns estudiosos la daten cap al segle XII però no la trobem documentada fins el 1338.

Per tancar el cercle, seguim altre cop pel carrer Major fins a l’església parroquial de Sant Martí de Sant Celoni. El procés de construcció d’aquest temple fou llarg. El 1634 es va posar la primera pedra de la nova església, però aviat les guerres, els disturbis i un fort contagi de pesta negra va reduir tràgicament la població. Com a conseqüència, es van aturar les obres. Es va haver d’esperar uns cinquanta anys, fins el 1680, perquè es reprengués la construcció. Va caldre vint-i-tres anys més per enllestir l’obra i els interiors, i, finalment, el bisbe Benet de Sala va poder consagrar la nova església parroquial de Sant Celoni.

Amb aquesta ruta hem conegut el patrimoni religiós i urbà de Sant Celoni: una ermita (de la Mare de Déu del Puig de Bellver), una esglesiola (de Sant Martí de Pertegàs), una capella (de Sant Ponç) i una església (de Sant Martí de Sant Celoni), però passejant segur que us haureu fixat que la vila amaga molts més tresors per descobrir: torres medievals, edificis modernistes… però això ens ho reservem per a una altra ruta.

Així, doncs, recordeu: no amagueu les botes gaire lluny perquè ben aviat tornarem a buscar més racons d’aquí. A punt?

Bona ruta!

El millor: Conèixer 4 temples en una sola ruta

El pitjor: No és tan paisatgística com estem acostumats

Ruta urbana

Habemus arquitectum!

Ja sóc arquitecte!

Feia set anys que havia aprovat totes les assignatures de la carrera d’arquitectura i només faltava presentar el projecte final. I el temps anava passant i la idea d’acabar es feia més lluny. Finalment vaig fer el pas. Era o ara o mai. Així que em vaig matricular i el passat 11 de juliol vaig presentar el projecte: “Nou Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor – Rehabilitació de la masia de can Derrocada” i vaig aprovar! Ara ja sí, sóc arquitecte!

Vull agrair a tots aquells que m’heu ajudat a fer el pas perquè no ha estat fàcil. De debò, moltes gràcies! Ara m’he pogut treure una espina clavada i tancar una etapa. Tancar-ne una per obrir-ne d’altres perquè ara tinc més temps per iniciar nous projectes i si m’hi vols acompanyar, hi seràs benvingut.

Salut! 🙂

 

Per fi ja puc arrencar de la paret el meu arquitectòmetre…

Com es veu a l’arquitecte vist per…

Com es veu a l'arquitecte vist per...