La població de senglars al Montseny es duplica en 10 anys

(publicat el 3 d’octubre del 2012). Segons el Programa de seguiment del senglar que promou l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona i que fa l’empresa Minuàrtia la població de porcs senglars aquest any 2012 s’ha enfilat al massís del Montseny en una mitjana de 10 exemplars per cada 100 hectàrees al Montseny. Això significa un augment d’un 42,8% més respecte el 2011. Aquest augment representa la xifra més alta des de que se’n fa un seguiment; de fet, s’ha doblat en només 10 anys.

La població de porcs senglars aquest 2012 s’estima en uns 4.500 a tot el massís del Montseny, tenint en compte que els caçadors n’han abatut aquest any uns 1600.

Carta de un maestro extremeño mandado forzoso a un pueblo de Cataluña

1a part (30 d’agost de 2012):

Ahir (30 d’agost de 2012) vaig rebre un correu electrònic inesperat: d’un mestre jubilat extremeny! Qui era? Ni més ni menys que el senyor Lucas Lorenzo, que fou professor fa gairebé 50 anys on ara hi ha la Mongia just on ara jo faig d’informador. Quina casualitat!😀 De seguida vaig avisar a la meva mare i li vaig llegir. Ella encara se’n recordava! Fins i tot un cop que va anar a Càceres va intentar trobar-lo i jo sense saber-ho! Després de tants anys d’haver marxat del seu destí “forçat” a Sant Pere de Vilamajor, aquell jove mestre encara se’n recorda del poble, la seva gent i de com el van acollir.

El correu diu així:

Hola, Geni:

En primer te pido disculpas por no escribir en catalán, aunque después de 43 años de haberme venido de Barcelona, después de haber permanecido allí solamente 4 cursos escolares, desde el 1965 hasta 1969, que tú ni habías nacido, aún soy capaz de traducir y comprender del orden del 80 % del catalán.

Seguramente te sorprenderá que me ponga en contacto contigo, pero, como he visto que eres muy activo y quieres mucho a tu pueblo, he decidido hacerlo porque soy Maestro Nacional ( jubilado ) y cuando aprobé las oposiciones en Cáceres, pues, soy nacido en un pueblo de esta provincia: Torrecillas de la Tiesa, me mandaron forzoso a, nada menos, que a tu pueblo. En aquella época era San Pedro de Vilamajor ” carrer y braç de Barcelona”. Ya he visto que la evolución ha sido impresionante. Yo fui soltero y me hospedaba en una casa de la plaza, cerca de la iglesia y la escuela. Sólo estábamos una maestra de Cardedeu, para las niñas y yo, para los niños. En mi clase había 18 niños de 6 a 12 años, la mayor parte procedentes de las masias próximas. Te voy a detallar los componenetes de la familia en donde me hospedé. Los padres se llamaban Juan y María y tenían un hijo, el mayor Juan y dos hijas: Nuria y Carmen. Ellos tenian la centralita de teléfonos, comercio y bar y mataban un cerdo casi todos los jueves del año, para hacerlo butifarra y llevarla a vender a Barcelona, sobre todo a los veraneantes y visitantes que se desplazaban hasta San Pere de Vilamayor, a coger caracoles, setas y otras cosas. Estando yo allí inauguraron una cafetería con habitaciones para dormir en la planta de arriba. También vivía el padre de la señora María, ya muy mayor y que preparaba las setas con ron de maravillas y se fumaba caliqueños sin parar. Si alguno de los familiares que te comento estuvieran viviendo en ese pueblo, me gustaría que en alguna visita que hicieras, les comentaras que aún les recuerdo con mucho cariño y sigo muy agradecido de lo bien que me trataron todos.

He utilizado este medio porque no he sido capaz de hacer un comentario a través de tu blog ni en facebook. Perdona otra vez por haberme extendido tanto y recibe un cordial y afectuoso saludo de

Lucas Cerezo Mendoza. Adeu y bona nit.

Lucas Cerezo Mendoza.

Evidentment, li he contestat de seguida, li he dit que encara el recordaven i enyoraven i que sí coneixia la gent que el va acollir, la fonda de can Pau era avui un restaurant i els ho faria saber.

💡 Si algú de vosaltres recorda al professor Lucas Cerezo, el va tenir de professor o sap d’algú que li va fer de mestre, us pregaria que li féssiu saber que ell encara us recorda amb estima.🙂

Només per coses com aquesta, ja val la pena dedicar hores i hores en aquest bloc!😉

2a part (18 de setembre de 2012):

Molts ja haureu llegit la carta que el professor Lucas Cerezo Mendoza em va escriure. Doncs bé, aquí teniu un nou correu on adjunta una fotografia d’ell i alguns dels seus alumnes per veure si algú es reconeix a la fotografia.🙂 A veure si els reconeixem tots? Què me’n dieu?

 

Hola, Geni:

De nuevo entro en contacto contigo a través de tu email, esperando no molestarte ni robarte mucho de tu preciado tiempo. Si es así te pido disculpas.

El tema es que ,haciendo un poco de memoria, yo tenía la sospecha de poseer fotografías con mis alumnos en los cuatro pueblos de Barcelona en los que tuve la suerte de ejercer mi profesión y buscando en el baul de los recuerdos han aparecido y gracias a las nuevas tecnologias las hemos metido en esta otra maleta, desde donde poderlas enviar a cualquier parte del mundo.

Me he permitido enviártela para que se la enseñes a tu madre para ver si reconoce a alguno de los que en ella posamos. Lo peor de todo es que el fotógrafo debía ser principiante y a algunos de los alumnos los ha partido la cara.

Por mi parte no hay ningún inconveniente en que se publique donde se estime oportuno. Espero que si alguno de mis exalumnos se reconocen en la foto, les haga tanta ilusión como a mí me ha hecho verlos a todos. La pena que tengo es no recordar los nombres y apellidos de todos ellos. Como anécdota, comentar que a algunos de los pequeños tuve que extraerles alguno de los dientes de leche, a petición de ellos, porque cuando uno de esos “peques” se acercó a mi mesa del colegio diciéndome que le hacía mal un dent y le tenía casi suelto, al tocale yo con los dedos para consolarle, el diente se cayó y luego, a los que se les empezaba a mover alguno, querían que yo fuera el dentista. Y alguno más tuve que sacar, para no decepcionarles en mi aventura odontológica. De los mayores tengo un especial recuerdo del “traductor”, porque los más pequeños no hablaban castellano y yo no había tenido tiempo de aprender el catalán.

Muchas gracias Geni por tu paciencia con mis recuerdos y nostalgias de vuestra querida y apreciada tierra, a la que siempre he defendido, porque mis esfuerzos profesionales se vieron siempre correspondidos, tanto por los alumnos, sus padres y las autoridades de la época, pues, el Ayuntamiento de entonces tuvo conmigo una deferencia y estima, que no olvidaré y, si tengo ocasión, no dudaré en comentarlo.

Recuerdos para todos de un extremeño que os estima.

Gracias.

 

Lucas Cerezo Mendoza

PD. Señor Lucas Cerezo, han sido muchísimos los vecinos que me han comentado que le recuerdan con afecto y cómo les ha gustado que usted todavía se acuerde de ellos. Paciencia? Ninguna! Al contrario. Le estoy muy agradecido por ponerse en contacto conmigo y compartir parte de la historia de nuestro pueblo. Reciba un cordial saludo. 🙂

 

3a part: el ressò

 

Bona nit y bona hora a tutom veins de San Pere de Vilamajor:
He leido vuestros mensajes en catalán y me sorprendo de ser capaz de entender la mayor parte de lo que decís. Os agradezco, de veras, vuestros comentarios relativos a mi estancia en vuestro bonito pueblo de gentes muy agradables.
Rosa Filbá tiene razón en las dos cosas que dice sobre los nombres de dos personas: la Maestra, que se llamaba Clara Milins Olivé, que ahora creo que era de Montmeló y el nombre de la hija mayor de can Pau que, efectivamente, es Montse. Espero que disculpe la confusión, pero, es que son muchos los años transcurridos. Me gustaría saber si viven sus padres y como se encuentran y que alguien les transmitieran un afectuoso saludo de mi parte.
Carme, te prometo contar algunas anécdotas del colegio que espero no molesten a mis ex-alumnos. Yo las recuerdo con un inmenso cariño,pues, fueron los primero de mi larga vida profesional.
Adeuxiau. ” Tendréis que ser comprensivos con mi escritura en catalán. Si me ayudais es possible que llegue a escribir bien esso que diu: setse jusjet de justjat, menchan fecha d´un panjat” ¿ A que no está bien escrito ? ¡ Todo se andará, si Deu vol !

Lucas Cerezo Mendoza

no sé enviar-la al teu blog, per tant la penjo aqui, mira crec que només es l’any següent a l’altra i aqui estem tots junts, nens i nenes,. La Senyoreta Clara es dalt de tot entre la Milagros i la Nuria, totes dues amb el cabell llarg. Jo soc la nena mes petitona amb dues cuetes a baix de tot al mig. je,je, quins records….. per cert es a l’escala de l’esglesia, just davant de la Mongia.

Rosa Filbà

Hola: ¿Alguno de los de la foto podría llamarse JOAN ICART CLOST? Varios de los apellidos empiezan a volver a ser familiares para mí. Sigo buscando en el baul por si apareciera alguna relación de los alumnos de la escuela. Lo veo dificil, pero… Saludos.

Lucas Lorenzo

Si Sr. Lucas. El niño rubio que esta en la segunda foto y la quarta fila de abajo; justo encima de la niña con la diadema blanca🙂

Higini Herrero

Sr. Cerezo, que ilusión hace ver que después de tantos años usted todavía recuerda nuestro querido pueblo.
Le diré que la Señorita Clara murió hace unos años en Montmeló, pueblo donde vivía y donde tenía a toda su familia.
La Sra. María de Can Pau, murió hace un mes o quizá un poco más, pero su marido Joan todavía vive, Can Pau sigue siendo un restaurante. Ahora son el hijo mayor y su hijo quien lo regenta.
Yo nací en el 63, por tanto no puede conocerle ya que empecé a ir al colegio, donde ahora se encuentra “LA MONGIA”, (por cierto nuestro amigo Higini trabaja y hace una gran labor en este local) empecé digo en el 66 con tres años, pero le aseguro que me hubiera gustado mucho tenerle de profesor. Creo recordar que en casa se hablaba de usted alguna vez, mi padre José Filbà y mi abuela Maria Ignasi contaban siempre “batallitas” que ahora recuerdo con gran cariño y muchas veces hablaban de los maestros que habían pasado por Sant Pere, así que seguro que ellos lo conocieron a usted.
Encantada de poder comunicarme después de tantos años y a tanta distancia, reciba un fuerte abrazo.
Mª ROSA

Ma Rosa

Hola, Mª Rosa: Te agradezco tus amables palabras hacia mi persona sin conocerme. al igual que la información sobre el fallecimiento de dos mujeres a las que yo apreciaba muchísimo. También a mí me hubiera encantado haber tenido una alumna tan simpática y agradable como demuestras ser tú. La distancia que nos separa es, redondeando, de mil kilómetros. Resulta qu empezaste a asistir al cole el año que yo marché de san Pere de Vilamajor, pues, lo hice a últimos del mes de junio de 1966. El curso siguiente estuve en Castellfollit del Boix; el siguiente, en Caldes de Montbuy y el último, en Castellfollt del Riubregós. desde allí pedí traslado para Extremadura, en contra de la voluntad, tanto de los padres de mis alumnos, como de las autoridades, pero, es que yo amo a mi tierra al menos tanto, como vosotros a la vuestra y, a mi juicio eso es buenísimo, lo que no se contradice con que, cuando tenemos que relacionarnos, lo hagamos con buenos modales y ayudándonos en todo lo que podamos. Seguro que te he contado otra ” batallita ” como las de tu padre y abuela, pero, es que los mayores somos así. Espero que sepas disculpar mi “rollo” y si lo deseas, podemos seguir en contacto. Hasta otra.

Lucas Lorenzo Mendoza

Señor Lucas, mi madre ha ido a Can Pau y les ha hablado de su escrito. Al señor Joan le ha echo mucha ilusión que aún se acuerde de ellos despues de tanto tiempo. El aún le recuerda a usted jugando allí al futbolín. Le envia muchos abrazos.

Higini Herrero

Hola, Gene: Agradece a tu madre, en mi nombre, la deferencia que ha tenido de informar en can Pau, sobre mi escrito recordándolos a ellos y a todo el pueblo. Me ha entristecido la noticia que me da Mª Rosa de que la Sª María falleció no hace mucho tiempo. Seguramente que ya tenía bastantes año, lo que pasa es que yo la veía como entre los 45-50 años que debería tener cuando yo estuve allí y resulta que ya han pasado otros tantos. Te ruego, si puedes, me envies un emaill de alguno de los hijos/as para trasladarles mi pésame portan triste pérdida. El tiempo vuela y no hay forma de poderlo detener. Saludos.

Lucas Lorenzo Mendoza

Reconeixeu algú?

Higini Herrero

tinc ajuda i ja se uns

cuñaos i famlia d’ells Bartolo, Quim, Joan Manel i el Mena apart de estar el famos Illa de l’ajuntament

Albert Climent

Albert, hi ha familia teva i algún company de feina meu, em sembla.

jaja, per això ho dic, en Mena l’he conegut, un m’ha semblat en Bartolo i l’Illa, en Joan Manel i el Quim, no els he conegut, torno a mirar.

Isabel Filbà

crec que heu de reconeixer els dos de can vidal, en Josep de cal fuster, en Joan Bruguera,els Icart, els de can Ribas,ryc…..

també acabo de reconeixer en Josep de Can Tomàs.

Rosa Filbà

emocionat i no em toca de aprop

Joan Esquius

a mi si que en toca perque el meu pare era extremeny

Josep Manel Caceres

Entrenyable, emotiva i emocionant!
Gràcies per compartir,😉
Un petonet.

Esther Cervelló

quina gràcia, jo a ell no el puc recordar perquè encara no anava a l’escola, però a la professora que estava amb ell si, crec que era la senyoreta Clara, que havia estat de mestra a les Franqueses abans de venir a Sant Pere, era molt amiga de la familia i de la meva familia de les Franqueses. També em fa gràcia que les filles de can Pau crec que es diuen Carmen i Montse, no Nuria.

Rosa Filbà

Història amb MAJÚSCULES.

Antonio Mora Vergés

Pell de gallina! A veure si ens ve a fer una visita i ens explica més anècdotes d’aquella época.

Carme

EN RECONEC UNS QUANTS, EN BARTOLO I EL SEU GERMÀ EN JOAQUIM, EN MENA, EN JOAN I EN JOSEP SAFONS, DE CAN VIDAL, EL DE CAN MONGOL,NO RECORDO COM ES DIU, EL GERMÀ DE L’OLGA BOIX, CREC QUE ELS MES PETITS SON EN JOSEP BARO DE CAL FUSTER I EN JOAN MANEL DE CAN PARÀS, EN MANOLO CONTRERES (EL TEU COSI), LA VERITAT ES QUE FA MOLTA GRACIA. BUSCARÉ ALGUNA FOTO QUE TINC JO AMB NENES I LA PENJARÉ, POTSER EL SENYOR CEREZO EN RECONEIX ALGUNA.

Rosa

quina història més curiosa! internet ens apropa i fa retrobaments amb gent increibles. me mare a traves dl facebook, va escriure a la pagina del seu poble de petita, San Jose del Valle a andalusia xq si trobava algu q conegues. va poder contactar amb la seva millor amiga de la infància i altres amics i coneguts. gent que havia perdut el contacte desde petita, hi ha històries molt maques que donen un sentit humà en aquest món boig i fart de tanta tecnologia.

Sara Monrabà

Les bruixes de Vilamajor també es pentinen quan plou i fa sol?

Diu la cançó popular que si plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Quines bruixes? En tenim a Vilamajor? Hi ha llegendes de bruixes que venien de Cànoves, travessaven la carena de Palestrins i venien a Sant Pere de Vilamajor a fer les seves malifetes i si les descobrien fugien en forma de gat negre. Eren dones malèfiques? O només pobres trementinaires que sabien les propietats medicinals de les plantes i fruits silvestres? Hi havien bruixes a Vilamajor? Què en sabem? Encara hi són?

El que sí sabem són dues coses:

a) Els vilamajorencs han tingut por de les bruixes i dels seus maleficis. La por que una bruixa t’assequés una font, t’infectés les aigües del pou, et propiciés una mala collita o una malaltia al bestiar… era present en la seva vida quotidiana. A més dels precs a Déu, a la Verge i als Sants, i havia altres mètodes més terrenals que et permetia tenir-les lluny de casa: la primera opció per privar que entressin a la masia era pintar les portes i les finestres amb blavet, un tint d’un color blau-lilós que encara trobem en més d’una masia, com can Gras d’Amunt, per exemple. L’altra opció era clavar una flor de carlina seca a la porta. Les carlines neixen als prats de les parts altes de la muntanya com el turó de la Cova.

b) Els vilamajorencs les han perseguit i torturat. Si alguna dona sabia massa o feia mala espina sempre es podia denunciar a les autoritats. Als arxius de l’arquebisbat de Barcelona encara es conserva documentació del segle XVII de l’interrogatori a una dona de seixanta anys de Sant Pere de Vilamajor que va ser arrestada i portada al castell de Fluvià per ser interrogada. Primer, evidentment, refusà les acusacions de bruixeria i es declarà innocent. Després de ser vexada i torturada, detallà amb fils i senyals les seves relacions carnals amb el diable però les exagerà tant perquè paressin la tortura que no se la van creure i la van cremar per mentidera…

La llegenda del pou del diable de Vilamajor (Montseny)

Fa molts i molts anys, al veïnat de Santa Susanna de Vilamajor hi havia una masia on hi vivia una família que subsistia amb un petit hort, el bestiar, el que donava el bosc i poca cosa més. Eren els Besa. Els hiverns a dalt de la muntanya eren molt més durs que a la plana i, a més, quan quedava tot nevat, els corriols es feien intransitables i s’havien de recloure dins de la masia sense pràcticament moure’s de la llar de foc.

Sense adonar-se’n, l’hivern havia arribat. La dona d’en Besa li preguntar per enèsima vegada si ja havia fet el pou de glaç ja que feia setmanes que no en parlava. L’ambient es podia tallar amb un ganivet. Silenci. De cop, en Besa grunyia, s’aixecava de la taula i, o bé canviava de tema, o sortia a buscar fusta o qualsevol altra excusa per acabar amb la conversa.

La seva muller estava preocupada. Aquell any era fred i havia de nevar molt. Es preveia molt de gel. Sense el pou no podrien emmagatzemar-lo i quan arribés el bon temps no tindrien res per baixar al poble de Sant Pere, no podrien vendre el gel per les neveres, per les carnisseries o per la tartana de Granollers. Sense el pou no hi hauria diners i sense diners no podrien passar un altre any tant dolent.

Les excuses d’en Besa eren moltes i molt variades. Mai la mateixa. “D’on vols que tregui tanta pedra?”. “Com vols que ho faci tot jo sol?”. “Com vols que cavi un forat tant profund si tot és roca viva?”, “Com vols que faci una obra tant grossa si l’hivern ja és aquí…”

La muller d’en Besa, amb llàgrimes els ulls, va sortir de casa i va córrer muntanya amunt, cap a la fageda del turó d’en Cuc. I de plorar se’n va fer un tip. La visió dels fills passant gana un altre any era massa per ella i el seu marit cada vegada estava més apagat. Més difuminat. Més acabat. L’hivern era aquí, començava a nevar i el rebost era i seguiria ben buit. Enmig d’aquella desesperació, la dona va demanar al mateix diable que si li feia el pou aquella mateixa nit li prometia que ni els seus fills ni el mateix diable no passaria mai gana. El silenci fou la resposta. Mig gelada, baixà muntanya avall i tornà a casa.

L’endemà el seu marit entrà bramant a casa: -Hi ha un pou enorme a la fageda! Hi ha un pou! És un miracle! És immens, tant profund que no he vist el fons! Hi podriem guardar tot el gel de la muntanya i no ens faltaria espai! Ho veus dona? La providència ens somriu! Estem salvats!!! Aquella aparició canvià a en Besa completament. S’inflà d’energies i es passà tot l’hivern compactant la neu, fent-ne blocs i omplint el pou de gel, el Pou d’en Besa. A primers de març el pou era ple de gel. Molts veïns estaven encuriosits de com en Besa, tot sol, tenia de cop i volta el pou de glaç més gran del Montseny. I uns mesos més tard, el gel estava venut, el rebost estava curull i el mas dels Besa passà a ser un dels més importants de la contrada.

Però arribà el dia que el diable es va voler cobrar la seva feina. De cop i volta, els Besa van començar a trobar a faltar bestiar. Primer una ovella, després un porc, uns dies més tard el boc, una altra ovella… Les bèsties dels Besa se sentien atrets pel pou, s’enfilaven muntanya amunt i s’hi llençaven. Quan hi arribava en Besa només en trobava els ossos. El dia de Santa Susanna, la vaca més lletera va desaparèixer. En Besa no s’ho va pensar dos cops i va córrer cap amunt. Encara sentia els brams de l’animal que venien de dins el pou. Amb un magall, en Besa començà a descalçar la paret del pou per poder fer una rampa amb la runa per tal que la vaca pogués sortir. Quan ja tenia bona part de la paret a terra, el diable allargà la mà i vaca i Besa foren engollits pou endins. Tots els veïns es van posar a buscar-los però només van trobar el pou mig enrunat i les poques restes al fons.

Des d’aleshores mai més es va tornar a fer servir i quedà abandonat. Aneu en compte no us hi aventureu sols perquè els veïns diuen que el pou encara s’empassa les bèsties… i els muntaners…

Les castanyedes de Vilamajor

Els percentatges corresponen a la totalitat del municipi de Sant Pere de Vilamajor:

Alzinars de terra baixa 480 ha 13,8%

Alzinars muntanyencs 1015 ha 29,2%

Castanyedes, acidòfiles, de la muntanya mitjana i de terra baixa 36 ha 1,0%

Fagedes 63 ha 1,8%

Pinedes de pi blanc amb sotabosc de màquies o garrigues 200 ha 5,8%

Pinedes de pi pinyer, sovint amb sotabosc de brolles 429 ha 12,4%

Vernedes amb ortiga morta 51 ha 1,5%

Boscos mixts d’alzina i roures 14,07 ha 0,405%

Boscos mixts d’alzina i pins 0,09 ha 0,003%

Cingles i penyals silicis de muntanya 2,29 ha 0,066%

Freixenedes de terra baixa 0,01 ha 0,000%

Ginebredes (matollars o bosquines) de la muntanya mitjana 3,14 ha 0,090%

Landes de bruguerola (Calluna vulgaris), acidòfiles 9,22 ha 0,265%

Omedes de terra baixa 3,59 ha 0,103%

Suredes amb sotabosc de brolla acidòfila 0,10 ha 0,003%

A Catalunya la distribució del castanyer és molt localitzada. El trobem bàsicament a la zona nord-est de Catalunya (Guilleries-Montseny, Corredor-Montnegre, Empordà i Garrotxa), on les condicions climatològiques i edàfiques li són més favorables. A Catalunya el castanyer és present en 28.500 hectàrees i és dominant en 12.200, concentrades sobretot a la comarca de la Selva (8.800 hectàrees i 13,5 milions de peus) i a Osona (quasi 2 milions més de peus), a la zona límit amb la Selva. Es troba, però, a totes les Comarques Gironines i també a Osona, al Vallès Oriental, al Maresme i a les muntanyes de Prades.

El terme municipal de Sant Pere de Vilamajor ocupa 3.474 hectàrees de les quals un 64%, 2.307 hectàrees, estan ocupades per boscos i hàbitats d’interès comunitari. La resta són prats, camps de conreu i zones urbanitzades. Només un 1% del territori de Sant Pere de Vilamajor, 36 hectàrees, està ocupat per castanyedes. Les més importants són: la del Terrer, la del Samont, la del Vilaró, la de Cal Tard-Suros, la de la Corbatera i la de la Nou.

A la carena de ponent del coll de Palestrins, dins ja del terme municipal de Cànoves, hi trobem el degà dels castanyers catalans: el castanyer d’en Cuc.

Proposta de nou blasonament de l’escut de Sant Antoni de Vilamajor

Les comunitats i les societats ens definim segons una sèrie d’elements comuns, com la història, un passat mític, la cultura popular, la llengua, les tradicions, els rituals, i també els símbols. Una senyera és un símbol, per exemple. Un vestit de noces també és un símbol. La roba negra encara és símbol del dol, un colom blanc pot significar la pau… I en un altre nivell, tot salvaguardant les distàncies, podríem dir que els colors blau i grana simbolitzen el Barça mentre que el blanc representa el Real Madrid. Us imagineu un partit de futbol en el qual els dos equips duguessin la mateixa roba, exactament amb els mateixos colors? Seria un caos. Nosaltres, des de les grades, no sabríem distingir els jugadors, però és que fins i tot ells amb prou feines s’entendrien enmig de la confusió. Sort que el futbol tan sols és un esport i ningú en surt ferit (en principi…), però imagineu-vos ara aquesta confusió en plena batalla militar durant l’Època Medieval, fa cosa de 900 anys. Milers d’homes amb la cara mig coberta esgrimint armes a tort i a dret, cossos agònics escampats pertot arreu… Si tots anessin d’igual, com podrien saber qui atacar, de qui defensar-se, quins soldats caiguts havien de rescatar i quins s’havien de rematar? Conscients de la importància d’identificar-se els uns i els altres, els soldats medievals es van inventar els escuts d’armes. Els dibuixos o “senyals” que es plasmaven als escuts van guanyar importància i es van començar a fixar. Representaven una casa, un regne, un senyor, i en passar de generació en generació també representaven un llinatge. S’havien convertit en símbols. L’estudi i l’elaboració d’aquests símbols va guanyar en complexitat i es va convertir en una autèntica ciència: l’heràldica.
Avui dia no hi ha poble, vila o ciutat que no tingui el seu escut, símbol personal i intransferible de la seva individualitat. L’actual de Llinars, per exemple, té un corb (perquè el municipi de Llinars havia estat propietat dels comtes de Corbera) i un feix de lli, ja que aquest era el tipus de conreu més comú del poble (en efecte, “Llinars” significa ‘camps de lli’).
Cardedeu, per la seva banda, va recuperar un escut antic en què es veu un card i les quatre barres, indicant que havia pertangut als comtes de Barcelona.

A Sant Pere, per descomptat, també en tenim un, però no sempre ha estat el mateix. Fins fa cosa de deu anys el que s’imprimia als nostres segells representava l’escut del Vaticà, amb la tiara i les dues claus, en referència a Sant Pere, el primer papa del cristianisme. Fa uns quinze anys, aquest que us escriu es va preguntar per què l’escut municipal no s’adequava a la normativa vigent i encara feia servir l’escut del Vaticà, de manera que es va adreçar a l’Ajuntament, va parlar amb en Joan Icart, aleshores alcalde, i va rebre com a resposta que aquesta no era una prioritat i que el tema estava encallat.

Tot seguit em vaig oferir a fer una proposta d’actualització de l’escut i a acompanyar l’alcalde a defensar-la davant del conseller heràldic de la Generalitat. I així va ser: vaig llegir i rellegir la Llei i el Reglament, vaig posar-me en contacte amb altres municipis que també es diuen Sant Pere… i finalment vaig marxar, acompanyat per l’alcalde, a Barcelona amb una proposta sota el braç. D’aquí sorgí l’actual escut de Sant Pere de Vilamajor, amb la clau de Sant Pere orientada cap al cel i, a sota, la creu de Sant Jordi, que indicava que el nostre municipi havia estat carrer i braç de Barcelona, i les quatre barres, símbol de la pertinença del poble als comtes de Barcelona.

Després d’aquesta aventura no us estranyareu que em fixi en els escuts dels altres pobles. De fet, tot aquest escrit venia a raó de l’escut d’un poble veí: el de Sant Antoni de Vilamajor. L’actual escut ha estat aprovat el 31 de gener de 1981, i tot i que és correcte des del punt de vista heràldic, sempre he cregut que dóna poc valor al símbol principal, la clau de Tau (és a dir, la creu invertida) de Sant Antoni. Un espai tan reduït fa que la Tau es vegi desproporcionalment petita i la campana, que amb prou feines es percep, sembla un puntet… Però això es podria corregir amb un senzill canvi de blasonament, i el moment no podria ser més oportú, coincidint amb el canvi de categoria de poble a vila al passar dels 5000 habitants. Per tot això goso fer la següent proposta:
.

Blasonament oficial de l’escut de Sant Antoni de Vilamajor:

Escut caironat truncat i semipartit: 1r. d’argent, una creu de sant Antoni patent i concavada de gules carregada d’una campaneta d’or sobre el peu; 2n. d’argent, una creu plena de gules; 3r. d’or, 4 pals de gules. Per timbre una corona mural de poble.

 

Proposta de nou blasonament de l’escut de Sant Antoni de Vilamajor:

Escut caironat: d’argent, una creu de sant Antoni patent i concavada de gules carregada d’una campaneta d’or sobre el peu; el peu partit: 1r d’argent, una creu plena de gules; 2n d’or, quatre pals de gules. Per timbre, una corona mural de vila.

 

 Justificació:

Amb la nova proposta s’aprofita per actualitzar l’escut municipal de Sant Antoni de Vilamajor un cop superat el llindar dels 5000 habitants passant de categoria de poble a vila. Per tant, proposo actualitzar el timbre amb una corona mural de vila (cinc torres en comptes de tres). Aprofitant el canvi, també proposo un canvi lleu de blasonament que manté tots els símbols però sent més fidel a l’esperit del Reglament de Símbols Locals de Catalunya donant més importància al símbol propi del municipi sense prescindir de les armes de Barcelona que commemoren el títol de Carrer i Braç concedit el 1384.

Què fem amb tots els elements que tenen l’escut antic? Aquest canvi tindria cost econòmic?

No. El canvi és només un procés administratiu. Com a molt es podria haver d’abonar el cost del segell de goma de l’Ajuntament: uns 30-40 euros. La resta d’elements que tenen l’escut amb la corona de poble (rètols, plaques de carrers, cotxes municipals, uniformes) no cal canviar-los ja que només indiquen que han estat fets en el període de l’escut amb corona de poble (1981-2017). Seria, doncs, un element històric que permetria datar-los. A mesura que el consistori encarregués nova papereria o fes noves actuacions hi posaria l’escut nou indicant que ha estat realitzat amb posterioritat del canvi de categoria municipal. Així, doncs, el canvi d’escut no suposaria pràcticament cap cost econòmic.

En què consistiria aquest procés administratiu?

El procés és relativament llarg i requereix consens al plenari municipal (dues terceres parts). La proposta, aprovada prèviament pel Ple, s’envia a la Generalitat per tal que s’hi pronunciï el conseller heràldic i l’Institut d’Estudis Catalans. Un cop la Generalitat dóna el vist-i-plau a la proposta, cal que sigui aprovada de nou del Ple de l’Ajuntament. Finalment, el Departament d’Administracions Públiques de la Generalitat aprova inscriure el nou escut al registre de Símbols Locals i el canvi és oficial un cop publicat al Diari Oficial de la Generalitat.

R

S'actualitza l'escut a la categoria de vila i s'adapta millor als reglament de símbols de Catalunya.

R

No té cap cost econòmic pel municipi.

Potser t'interessarà: