Recordo que de petit mai m’havien hagut de perseguir per dutxar-me abans d’anar a dormir. M’agradava. Els diumenges eren especials. Un ritual. Posava el tap, omplia la banyera d’aigua ben calenta i, lentament, m’hi submergia… hores i hores… enfonsava les ampolles buides de sabó -grans transatlàntics-, desfeia els rotlles de cartró -barques que naufragaven-, dibuixava en el baf de les rajoles -una pissarra perfecta-, feia curses de gotes per la paret -sempre guanyava la meva-…

La meva mare, de tant en tant, treia el cap i deixava anar un: “No t’hi estiguis tanta estona!”. Seguit de l’obligat i poc sincer: “ara surto, ara surto”.

Un dia, horroritzat, vaig veure’m les mans i vaig sortir del bany corrent plorant i cridant: “Mare! Mare! M’he fet vell!”