El Manso Comas
El propietari del mas a principis del segle xx fou Josep Comas i Masferrer (1842-1908), un industrial adinerat barceloní. Fou també dirigent del partit liberal al Principat de Catalunya. El 1871, per Reial Decret del primer govern del rei Amadeu de Savoia, fou nomenat diputat a les Corts Espanyoles. El 1872, amb el canvi polític, es presentà a les eleccions pel partit liberal forjant una llarga carrera política. Fou regidor de la Ciutat de Barcelona, diputat a les Corts Generals Espanyoles entre el 1884 i 1898, senador per Barcelona (1899-1902) i senador vitalici a partir del 1905. També fou elegit president de la Diputació de Barcelona el 1894, on es caracteritzà per defensar els interessos liberals i crear una comissió per aconseguir un concert econòmic que afavorís la recaptació d’impostos de la Diputació. El 1896 dimití del càrrec per motius de salut.
Els darrers anys de la seva vida, aproximadament entre el 1900 i 1905, decidí construir-se una torre d’estiueig a la seva masia de Llinars del Vallès. Per tirar endavant aquesta obra contractà els serveis del gran arquitecte valencià Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924). L’encàrrec consistia en una torre d’estiueig envoltada d’un jardí que també inclogués l’antiga masia de can Bordoi, la reconstrucció de la vella capella de Sant Cristòfol, la construcció d’unes cavallerisses per atendre els cavalls del cansament del llarg viatge des de Barcelona o de les caceres pels boscos de la finca, un colomar, una instal·lació de mines d’aigua que alimentessin un dipòsit i unes pallisses i corts per al bestiar de la masoveria.
El jove arquitecte, que tot just començava la seva carrera, s’havia titulat el 1892 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i centraria posteriorment la seva obra a Sant Just Desvern, justament el districte electoral de Josep Comas; i també a Barcelona i la Garriga. Marcel·lià Coquillat era un arquitecte situat entre el noucentisme i el modernisme. En aquella època, paral·lelament a aquest encàrrec, construïa la casa Josefina Bonet a la mansana de la Discordia de Barcelona. També hi trobem la casa Lleó Morera, la casa Ametller o la casa Batlló.
Malgrat hi hagi una certa tendència a incloure el Manso Comas dins l’estil noucentista, el cert és que hi podem veure per tot arreu influències o, fins i tot, decoracions i dissenys clarament modernistes. Ens trobem, doncs, en presència d’un projecte entre dos estils. Coquillat projectà l’edifici com una planta rectangular d’on sobresurten volums en forma de galeries vidriades i que s’estructura al voltant d’una escala central i d’un eix pel costat més llarg (de nord-oest a sud-est).
La casa té una planta baixa, una planta noble i una segona planta destinada a les golfes. La planta baixa està aixecada entre mig metre i un metre del terra, creant un forjat sanitari per protegir-se de la humitat del sòl i, alhora, crear més majestuositat a l’entrada principal amb una gran escala de set graons. La imatge de simetria de la casa la dóna la coberta complexa de dos creuers, cadascun amb teulades a dues vessants. Els careners i les xemeneies estan fets de ceràmica treballada amb elements decoratius. En el punt en què els careners es creuarien, al centre de la casa, hi sobresurt una torre d’una planta més, que dóna caràcter al conjunt.
Sota la torre es troba l’escala que, a més de comunicar les plantes entre sí, organitza la distribució interna de cada pis. La tipologia de l’escala és catalana de petxina, de tres trams per planta, resolts amb marbre blanc. L’estil és modernista, especialment la barana de ferro forjat amb figures florals i suaus remolins i «cops de fuet» orgànics típics d’aquest estil. El passamà és d’una còmoda i ergonòmica fusta treballada.
L’estructura de la casa és de parets mestres i embigats de fusta. Només algunes bigues dels aiguavés de la coberta són metàl·liques. Les parets perimètriques i la que separa la zona noble de la de servei tenen 45 cm de gruix, mentre que la resta de parets mestres són de 15 cm. Els envans separadors no estructurals tenen entre 4 i 6 cm. Les parets inclouen exquisits arrambadors a les parts baixes, alguns d’estucat, d’altres de rajola fent dissenys colorits propis de l’època. Les parts altes de les parets presenten algunes decoracions amb esgrafiats. El sostres de les zones nobles mostren un embigat treballat de fusta formant un conjunt de gran valor, especialment les parts pintades amb dissenys florals.
Alguns terres de la planta baixa estan revestits amb peces de 20×20 cm de marbre blanc mentre d’altres presenten per mosaics formats per petites peces de marbre d’1×1 cm, a l’estil dels marbres romans, que formen dibuixos colorits. En canvi, a les zones menys nobles, com les golfes, hi trobem terres de parquet de fusta.
A la planta baixa s’hi accedeix per unes escalinates adossades a la façana principal (la més estreta i orientada a sud-est). Tota la façana principal de la planta baixa és una triple galeria amb tancaments de vidre transparent i motius acolorits de postals bucòliques i rurals, amb cases, vaques pasturant, rius i ponts, i, també, escenes de cacera. La central és un pre-vestíbul des d’on s’accedeix, a banda i banda, a les galeries. Des de cadascuna de les galeries s’accedeix a una sala noble. La de la dreta dóna llum al menjador principal que, alhora, comunica amb una sala d’estar que té una galeria pròpia que dóna a la façana nord-est. La sala d’estar també té una petita estança quadrada amb una llar de foc. Des del menjador també surt un passadís fins a la façana posterior on hi ha la cuina. En canvi, des de la galeria de l’esquerra s’accedeix a la sala del billar i, des d’aquesta, als lavabos i a la biblioteca, també dotada d’una galeria orientada a la façana sud-oest, però molt més petita.
Seguint l’eix central, des del pre-vestíbul, s’accedeix al vestíbul principal on hi ha l’escala que organitza tota la casa. Rere l’escala hi ha el vestíbul secundari que dóna accés a la biblioteca, al passadís i al pre-vestíbul del darrere. Aquest pre-vestíbul distribueix la zona del servei: una habitació, l’accés a la cuina i una entrada de servei per la façana posterior.
La planta noble és més petita que la planta baixa ja que la zona del servei i els sortints de les galeries inferiors es converteixen en balcons o grans terrasses de les diverses habitacions. Al voltant de l’escala hi ha un passadís que dóna accés als serveis i a les habitacions: tres de principals a la façana sud-est i tres més a la façana nord-oest.
La planta superior (les golfes) té la mateixa superfície que la planta noble però aquí els espais són molt més grans i les inclinacions dels sostres i el jocs d’encontres de les bigues de la coberta donen una gran plasticitat al conjunt. Els acabats d’aquesta planta no estan tan treballats com a les plantes inferiors.
Finalment, l’escala ens porta a la torre central. El terra del pis de la torre té una triple claraboia trepitjable que dóna llum a l’ull de l’escala. La torre està oberta als quatre punts cardinals amb tres finestrals per banda amb un petit balconet. Un dels elements més singulars de la casa, a més de la torre mateixa, són les magnífiques vistes al Castell Vell del Far, al mar Mediterrani i a la costa de Mataró i Argentona, a la serra del Montnegre-Corredor, al poble de Llinars i al mateix Vallès, així com al Baix Montseny i al turó de l’Home.
En quant a elements exteriors, la torre té una teulada a quatre vents amb una mica d’ondulació a la part baixa que podria semblar una teulada imperial però sense ser-ho realment. La teulada està coronada per un penell de ferro forjat. A les quatre cantonades hi ha una garita de muralla, molt decorada, acabada amb una coberta cònica i amb finestres petites o espiralls d’arc trevolat que recorden l’estil neogòtic. Són completament decoratives ja que no es pot accedir al seu interior.
Comentaris recents