Quan vaig ser tinent d’alcalde de patrimoni arquitectònic, l’Ajuntament va signar un acord urbanístic amb el Bisbat de Terrassa pel qual la masia de la Rectoria i la seva finca passava a propietat municipal. Vaig proposar al Ple denominar la sala que acolliria les sessions plenàries del consistori a la masia de “La Rectoria” com a “Sala Orila“. Els meus companys regidors i molts veïns es van estranyar de la proposta. Qui era aquest Orila? Quin nom més estrany!

He de reconèixer que és un personatge molt desconegut… L’única referència que en tenim és la seva làpida. Tot i això, és el primer vilamajorenc del qual tenim constància. Per tal de conèixer-lo millor, he cregut oportú quedar amb ell i fer-li una entrevista (anacrònica) perquè ens expliqui qui és.

Hem quedat de bon matí al pont de Vilamajor, sota l’ombra d’un immens plàtan que s’abeura a les aigües de la riera. Quan hi he arribat, ell ja m’esperava. Orila és un home gran, vell, de pell molt arrugada i d’aspecte honorable. No és gaire alt, llueix una barba canosa i blanca i un escàs però molt ben cuidat cabell. Porta un hàbit senzill però sense cap estrip i, per cinturó, una corda lligada amb un doble nus. Vinga, doncs! Som-hi! No sé ni per on començar…

Higini: Bon dia, mossèn. Amb quina llengua m’he d’adreçar a vós?

Orila: Escric en llengua llatina i és amb aquesta en què s’oficiaven les misses fins que vaig tenir 21 anys. El 813, el Concili de Tours va establir que es féssin les misses en lingua rústica perquè ens entenguessin els feligresos, ja que llur parlar s’havia distanciat molt de la lingua pròpiament dita, el llatí. Els vilamajorencs d’aleshores parlaven allò que ara vosaltres anomeneu “romanç”, una espècie de protocatalà. Però parla’m en català modern, que també l’entenc.

Higini: Orila o Oril·la?

Orila: Els meus pares em batejaren amb el nom d’Orila. Un nom visigot força bonic, no et sembla?

Higini: Sí, sí, clar… Sabíeu que sou el primer vilamajorenc conegut?

Orila: Això, fill meu, no és pas mèrit meu, sinó més aviat demèrit vostre. Et puc assegurar que tinc l’esglesiola plena de feligresos i que quan vaig néixer, el 792 d.C., Vilamajor ja hi havia gent, cases velles… La meva esglesiola era molt antiga i, per cert, necessita unes bones reparacions [riu].

Higini: Vareu néixer l’any 792, vau viure 80 anys i morir l’any 872. Com és que a la vostra làpida diu que vau morir l’any DCCCCX (910)?

Orila: Vosaltres, els moderns, seguiu el calendari gregorià, que estableix l’any del naixement de Jesucrist com l’any en què s’inicia el còmput dels anys. D’acord amb aquest calendari, és cert que vaig néixer al 792 dC i morir el 872 dC. Però quan jo vivia a Vilamajor, aquest calendari encara no havia estat inventat. Ens regíem per l’era hispànica, que s’inicià el vostre 38 abans de Jesucrist coincidint amb la pacificació de la Península Ibèrica per l’emperador romà August. Per això, el vostre 872 dC. és el meu 910 de l’era hispànica, l’era “de la Pau”. Com pots veure, teníem molts calendaris! Per aquella època també començàvem a guiar-nos pels regnats dels reis de França… El picapedrer, però, va registrar la data de la meva mort d’acord amb l’era hispànica.

Higini: Us heu fixat com ha canviat Vilamajor? El nucli de La Força us deu costar de reconèixer, oi?

Orila: Allò que tu dius “La Força”, jo no ho vaig arribar a conèixer fortificat ni amb muralles, ni altes torres… Encara no li dèiem La Força. La Vilamajor que recordo era aquí mateix però ha canviat moltíssim. La casa on vivia era petita, al centre, al costat de l’esglesiola. Els preveres que m’han succeït, [riu] deuen haver viscut força millor amb una masia tan gran com la Rectoria… i teniu una església que sembla una catedral! Em vaig equivocar de segle… [riu] he, he, he…

Higini: Però suposo que éreu una persona important i vivíeu raonablement bé per haver arribat als 80 anys a la seva època…

Orila: [rumia uns moments la resposta] Vaig ser ordenat prevere pel monsenyor, el bisbe. Com a prevere, presideixo la celebració de l’eucaristia quan és celebrada per més clergues i, per tant, és cert que era un prohom de Vilamajor. La comunitat eclesiàstica de Vilamajor era, en certa manera, força important: monjos, domers… La comunitat, i jo al capdavant, estava directa i estretament implicada en la vida social, legal, econòmica i religiosa de la Vila, però sempre he portat una vida austera. Però, exceptuant les èpoques de dejú, no he patit fam. Gana, en alguna ocasió, però fam, gràcies a Déu, no.

Higini: Com era la vostra parròquia?

Orila: Era una de les grans parròquies del Vallès. Comprenia a més de  la Vila Magore (Sant Pere), 6 viles més: la Vila Brucarias (Brugueres), la Vila de Cannes (Canyes), la Vila Rasa (el Pla de Sant Antoni), la Vila Goma (Vilanova de Vilamajor), la Vila Riffa (Sant Jaume de Rifà) i Alcozi (Alfou). La parròquia estava molt més deshabitada que no pas ara i no tant seca! Vilarasa, per exemple, era un erm humit que, pel que he vist, s’han ben assecat. Que no us plou? La riera baixava plena i amb peixos! I teniem molts aiguamolls i camps de lli. He vist que els llinars s’han tornat camps de cereals i boscos. Teniu molt de bosc, pocs camps i feixes i moltes cases…

Higini: La seva esglesiola, de la que tant parleu, no s’ha conservat. Com era?

Orila: No era com aquesta gran església gòticorenaixentista que teniu avui! Era una petita i vella esglesiola d’estil més tosc, preromànic. No m’estranya que no s’hagi conservat. Era molt vella i el sostre estava força malmès. Abans de morir, havia comentat amb el bisbe la necessitat de fer una nova església. Però no va poder ser.

Higini: Bé, al final sí que es va fer la nova església encara que vós no la vau poder veure…

Orila: La meva esglesiola, molt més vella que jo, no va durar gaire més d’ençà de la meva mort. Els meus successors van tirar endavant les obres de la nova església: més gran que la meva i feta amb el nou estil que dominava a Europa: el romànic. La van fer allà mateix. Les obres de la nova església van acabar cap el 930 i va ser consagrada pel bisbe. Va ser, més endavant, l’església del castell. He de dir que el clergue a qui tocà patir el trastorn de les obres no tingué prou cura de l’arxiu parroquial, que es perdé. Un desastre! En tots els anys de servei a la comunitat no vaig perdre cap pergamí… L’any 950, el nou rector, anomenat Ervigi, va haver de preguntar als vilamajorencs, un per un, quines terres eren de l’església i quines no… Quina vergonya!

Higini: Aquesta requesta feta pel diaca Ervigi a Vilamajor encara es conserva!

Orila: Encara bo! Cinc llargs segles i un terratrèmol van tirar a terra aquesta segona església i se’n va fer, el 1600, una altra de nova, d’estil gòticorenaixentista, la tercera, la catedral del Vallès, aquesta tant immensa que teniu avui! Quina meravella!

Higini: On era exactament la vella església?

Orila: Allà mateix. A tocar del campanar. Durant uns anys, van conviure les dues.

Higini: Moltes gràcies, Orila. Una cosa més… Ara que teniu més temps lliure, no us agradaria participar en un nou projecte que estem preparant?

Orila: Ja en parlarem. Per cert, Higini, gràcies pel detall per posar el nom a la Sala. Ves-te’n amb pau.

Et convido a fer un viatge molt especial. Farem un recorregut a través del temps pel poble que m’ha vist néixer: La Força de Vilamajor. Agafa’t a la cadira perquè anirem molt depressa! Recorrerem 2000 anys en només tres minuts! Corda’t el cinturó i endavant!

I tu, ja els has visitat tots 10?

A la riera de Vilamajor, sota el pont d’accés al castell de Vilamajor, se senten els crits i rialles de la canalla que juga amb l’aigua. Són els infants Pere, Ramon, Ramon Berenguer, Sanç i Dolça, que esperen que la seva mare, la reina Peronella, torni del mercat de Sant Celoni i que el seu pare, el comte Ramon Berenguer, torni de Barcelona. Passen molts dies corrent pels camps i boscos que volten el castell de Vilamajor, el qual no para de rebre nobles, cavallers i amics dels seus pares que s’aturen a descansar i a dormir a mig trajecte de Barcelona a Girona.

A la Cort se’n va parlar molt del matrimoni dels seus pares. El rei d’Aragó, Ramir, fart de la política, volia retirar-se en un monestir. Va casar la seva única filla, la regina Peronella, de només un any d’edat amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer, que en tenia vint-i-tres. El contracte nupcial es signà a Barbastre el dia de Santa Susanna, l’onze d’agost de 1136; tot i que les esposalles no se celebrarien fins el 1150 a Lleida.

Quan va morir el comte Ramon Berenguer IV, l’infant Ramon, per seguir la tradició aragonesa, fou anomenat Alfons i fou coronat comte de Barcelona el 24 de febrer de 1163. Uns mesos més tard, la seva mare renuncià al tron en favor del seu fill, que fou coronat rei d’Aragó el 11 de novembre del mateix any. Fins a la majoria d’edat, al 1173, el regne estaria governat per una regència de magnats catalans i aragonesos. A partir de llavors, el rei Alfons I de Catalunya i II d’Aragó governaria fins el dia de la seva mort a Perpinyà, el 25 d’abril de 1196, dia de Sant Marc.

Els altres germans -amb l’excepció de l’infant Pere, que va morir amb només deu anys el 1167- van rebre també part dels títols del seu pare: l’infant Ramon Berenguer de Barcelona (1158-1181) fou comte de Cerdanya i de Provença; la infanta Dolça de Barcelona (1160-1198) es casà el 1175 amb el rei Sanç I de Portugal; i l’infant Sanç de Barcelona (?-1223) fou comte de Cerdanya, de Provença i de Rosselló. També hi havia un cinquè germà que el seu pare tingué fora del matrimoni: Guillem Berenguer de Barcelona (?-1212), que fou arquebisbe de Narbona.

Però el rei Alfons va arribar a néixer al Castell de Vilamajor? L’Enciclopèdia Catalana ho situa a Sant Pere de Vilamajor però hi ha un interrogant, ja que no hi ha cap escrit que indiqui el lloc ni la data del seu naixement. A què es deu l’interrogant? Es deu a que no hi ha unanimitat entre els historiadors. Uns diuen que nasqué el 1152, d’altres el 1157, uns altres que fou a Òsca (Aragó), d’altres a Sant Pere de Vilamajor (Catalunya)… El que sí sabem és que el pare, Ramon Berenguer IV, en el seu testament situa el naixement del seu fill apud Barcinonem (prop de Barcelona).

Què ha estat aquest soroll? No ho sé! Corre! Corre! Allà dalt! A Terra Blanca! Ho heu vist? Ostres! Fum! S’està cremant el bosc! Avisa a tothom! Era un avió! Ha caigut més amunt de les Tres Termes! Al sot? Sí, a la vessant de ponent! A l’altra banda de can Pairana! Venia de Palau! Que portin aigua! Anem a veure-ho! No pot haver sobreviscut ningú! Era un avió de guerra! Vine! Anem a veure-ho! Vine! Vine!

Des de l’accident de l’avió durant la Guerra Civil espanyola, el Sot on neix la riera de Vallserena, entre les Tres Termes i Terra Blanca, s’ha conegut com el Sot de l’avió o el Sot dels Socarrats.

renta anys més tard, el 3 de juliol de 1970, fora del terme municipal de Sant Pere de Vilamajor però sí a l’àrea del Montseny, a la vessant nord de les Agudes, en el terme municipal d’Arbúcies, es produí un altre accident aeri. En aquest cas, un avió de passatgers provinent de Manchester en direcció Barcelona s’estimbà contra el massís sense deixar cap supervivent. Aquesta, però, ja és una altra història.

Durant revetlla de Sant Joan del 2009, a dos quarts d’onze del matí, una avioneta va caure davant de la façana de can Soriano de Sant Pere de Vilamajor. Malauradament, tant el pilot com el copilot no van poder sobreviure sobreviure a l’accident.

L’avioneta havia sortit de l’aeròdrom de Sabadell per a realitzar pràctiques de vol. Quan l’avió era sobre can Soriano, a la part sud del terme de Sant Pere de Vilamajor, el motor de l’avioneta s’ha aturat i ha caigut en picat a sis metres de la façana de la casa, moment en què ha explotat el dipòsit de combustible causant un petit incendi. Set dotacions dels bombers l’han extingit de seguida. Encara es desconeixen els motius del tràgic accident.

Els veïns s’han queixat reiteradament que molts avions sobrevolen la zona a molt baixa altura, gairebé tocant els arbres; paren el motor per planar i fer piruetes i després el tornen a encendre.

Més informació:

• Vídeo telenotícies TV3
• Diari AVUI
• Diari LA VANGUARDIA
• Diari EL PAÍS
• Diari EL PERIÓDICO
• Telenoticies.cat
• Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

Som l’any del Senyor de 1228. La notícia corre com la pólvora. Una esquadra de moros de l’illa de Mallorca ha capturat dues embarcacions catalanes i el rei Jaume ha demanat al walí Abu Yahya una reparació.

Tot indica que Abu Yahya respondrà, aconsellat pels genovesos, amb el silenci. El rei té l’oportunitat d’or per matar tres pardals d’un tret. Si aconsegueix que les Corts Catalanes aprovin i financiïn la conquesta de Mallorca podrà guanyar territoris, aconseguir la seguretat contra els pirates moros necessària pel comerç marítim i, de passada, guanyar el prestigi davant la noblesa catalana que el jove monarca necessita. Finalment, a les Corts s’acorda la conquesta i com es repartirà: la meitat per al rei i l’altra per als nobles.

El 5 de setembre de 1229 salpa dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona una flota de 150 vaixells que en paraules del propi rei en Jaume: “tota la mar sembla blanca de les veles”. Els homes de Vilamajor, com a vila de domini reial, acompanya les tropes catalanes cap a Mallorca. El que semblava una travessia senzilla, sense atacs moros, acaba amb una forta tempesta que dispersa les naus abans d’arribar a l’illa. Això farà que no arribin totes juntes. Alguns nobles arribaran sols el dia 6 i seran atacats i morts per les primeres defenses mores. La resta de vaixells catalans arribaran entre els dies 7 i 10. De moment, cap altre atac moro. Tot sembla tranquil. A la fi, el rei ordena avançar cap a Portopí.

Les poques habilitats militars del walí Abu Yahya fa que els moros es repleguin a les muntanyes i es tanquin a la ciutat emmurallada de Palma. El 2 d’octubre es dóna l’ordre d’assaltar la ciutat però Palma resisteix. El setge s’allarga fins el 31 de desembre de 1229, quan els moros fugen cap la serra de Tramuntana i de Llevant. L’ocupació i pacificació de l’illa s’allargarà encara un parell d’anys. .

El 1232 es repartiran les terres illenques d’acord amb allò pactat a les Corts Catalanes. Al mapa: (blau: la meitat dels nobles – quadribarrat: la meitat del rei). El rei donà part de les finques que li pertocaven a les ciutats que l’havien ajudat: Barcelona, Tarragona, Marsella, Lleida, Girona, Besalú, Vilafranca, Montblanc, Cervera, Prades, Caldes, Piera, Tàrrega, Vilamajor i Argelès. A Vilamajor li correspongueren vint-i-vuit finques anomenades cavalleries tant al pla com a muntanya.