La desconeguda torre del comunidor de Vilamajor

Tothom a Sant Pere de Vilamajor coneixia la Font Ferrussa: una font medicinal d’aigua rogenca amb grans quantitats de ferro que s’utilitzava com a xarop contra l’anèmia. Parada obligatòria quan s’anava a Sant Elies o a Santa Susanna, es féu famosa arreu de la comarca i fou obra d’estudi de científics com Tomàs Balvey. El gran interès que despertà aquest fascinant broll d’aigua rogenca eclipsà la seva germana petita, la Font del Ferro, que encara brolla amagada entre alzinars sota la Font Borrell.

Doncs, amb la torre del comunidor ha passat una cosa semblant. La majestuositat de la Torre Roja ha eclipsat la torre del comunidor, l’autèntica torre de l’església de Sant Pere. La imatge que tenim de l’església de Sant Pere és un tot “Església-Torre Roja” però són dos edificis diferents, separats i amb història, funcions, estils i èpoques diferents. Un és un temple religiós del segle XVI mentre que l’altre és un edifici militar del segle XII.

De la Torre Roja molt se n’ha parlat i se’n parlarà. Però avui voldria girar el focus cap a aquesta altra torre: el comunidor. El 1580, quan només s’havien replantejat on anirien els murs de la nova església de Sant Pere, es va decidir convertir la torre del castell -Torre Roja- en campanar. Modificaren les finestres superiors per encabir-hi les campanes. Així doncs, el mestre d’obres de la nova església, el mataroní Joan Salvador, exposà que no calia construir-ne cap de nou però proposava fer-hi  un comunidor en forma de torre per donar majestuositat al nou temple.

Normalment els comunidors es feien prop de l’església amb un senzill cobert que consistia en una teulada amb quatre vessants, suportat per quatre columnes i obert als quatre costats, com el famós comunidor de la costa del Montseny. La funció del comunidor era permetre col·locar el rector de la parròquia en un lloc obert, amb visió als quatre punts cardinals, però protegit de l’aigua de la pluja per poder comunir les tempestes i les pedregades.

A Sant Pere de Vilamajor, el comunidor es va alçar a la cantonada de l’església, en forma de torre d’uns vint metres d’alçada i de planta rectangular (quatre per cinc metres) i finestres i cantoneres amb carreus de granit. Només s’hi pot accedir des de l’interior de l’església a través d’un portal situat dalt del cor que dóna a una petita estança situada sobre la pica baptismal del pis inferior. L’estança està il·luminada per una finestra encarada a cal Ferrer. A través d’una escala de cargol va comunicant els diversos pisos: una petita estança amb finestra a la façana principal, l’accés al sotacoberta de l’església i, finalment, el darrer pis, el comunidor pròpiament dit.

El darrer pis té una finestra a cada façana per poder controlar tots els punts cardinals i, a les cantonades interiors, hi ha semiencastats uns petits recipients ceràmics per l’aigua beneïda. La coberta, inaccessible, és d’un sol pendent i, com la Torre Roja, està rematada amb merlets de maó, un a cada cantonada i un de central a les cares estretes de la torre.

La torre de l’església de Sant Pere, és a dir, el comunidor, es construí amb una força pròpia, amb l’objectiu de donar una talaia al temple. Sense competir amb el campanar, podria perfectament haver pres aquesta funció amb unes finestres més grans. Però com la Font del Ferro, el comunidor de Vilamajor no pot competir amb la seva germana gran. És massa gran. No només és una torre. Com la Font Ferrussa, la Torre Roja també és un símbol.