Sis anys demanant pluja

L’aplec a Sant Elies és la festa més arrelada de Vilamajor — més, fins i tot, que la mateixa festa major de l’estiu. Probablement no tenim a la contrada una festa amb tanta tradició com aquesta, que compta, a més, amb la seva pròpia llegenda: fa més de sis segles, Vilamajor i tota la contrada patia una forta sequera que faria perdre tota la collita. A la sequera, la va seguir la fam i la crisi econòmica. La crisi econòmica es va transformar en crisi social, amb robatoris, inseguretat i desesperació. Les males condicions higièniques van portar, al cap de poc, una nova garrotada a la moral de la gent: una epidèmia de còlera que va produir molts morts. Els vius, per altra banda, eren pobres i afamats. Vaja… un desastre…

La desesperació va fer reunir el poble en assemblea a l’església de Sant Pere. Un grup de prohoms del poble aniria al monestir de Santa Fe per demanar consell a l’abat. El batlle, acompanyat d’insignes vilamajorencs, s’enfilà cap al monestir i un cop allà van explicar els seus temors i fer les respectives súpliques al pare abat. Després d’uns minuts de silenci, els mirà fixament i els digué que amb fe podrien canviar la seva sort, i els encomanà a Sant Elies, qui podia propiciar unes bones pluges per a recuperar les collites. Les pregàries foren escoltades i en senyal d’agraïment els vilamajorencs (i veïns de tos els pobles de la contrada) construïren una capella dalt del turó que es trobava entre el Cortès i el Terrer.

L’agraïment i la devoció fou enorme, tant que les visites al turó es feien tres cops l’any: a la primavera cada 25 d’abril (Sant Marc), a l’estiu cada 20 de juliol (Sant Elies) i a la tardor cada 15 d’octubre (Santa Teresa). La devoció saltà fronteres i vingueren pagesos del Montseny, de Tagamanent, de Fogars, de Cànoves, de Marata, de Granollers, de Cardedeu, de Palautordera, de Sant Celoni i de Mollet. Al final, convingueren que amb tres pregaries a l’any no n’hi havia prou i que s’havien de fer cada dia. Així que al segle XVII engrandiren la capella, la convertiren en una ermita i li adossaren un habitatge per a un ermità que seria alimentat per tots els veïns a canvi de les seves pregàries.

Amb les pluges, la sequera i les epidèmies s’oblidaren i, amb el temps, també el motiu de tant agraïment. L’ermità cada vegada rebia menys visites, menys almoines i menys pa. L’aplec de l’estiu, el que se celebrava cada 20 de juliol, se suspengué amb l’argument que hi havia massa feina al camp. Al cap de poc, també es perdé l’aplec del 15 d’octubre fins que només es conservà el de primavera. El 1914, el darrer ermità abandonà l’ermita i l’edifici s’abandonà. L’aplec, cada vegada més oblidat, només ressorgia si parava de ploure. Però la memòria continuava sent curta. En plena guerra civil, a l’estiu de 1936, un grup d’exaltats s’enfilà al turó i enderrocà l’ermita, però aquest fet, en comptes de sentenciar una tradició centenària, la va revifar. Els veïns la reconstruïren amb més bona voluntat que encert arquitectònic. La festa de l’aplec es recuperà amb força i ha mantingut l’esperit fins avui.

Què et trobaràs si puges a l’ermita? Des que es va enderrocar el campanar d’espadanya, la imatge del temple és com la d’una petita masia. En destaca l’absis posterior i el portal dovellat amb un gravat indesxifrable a la clau amb les figures, probablement dels tres sants —Elies, Marc i Teresa—, i una roda de foc -símbol de Sant Elies-. A la dreta de la capella encara hi ha la casa que havia estat de l’ermità, avui emprada com a refugi improvisat d’excursionistes. Si no hi has pujat mai, el que més et sorprendrà és la bellesa de l’indret i, sobretot, les seves vistes. Actualment l’aplec es desenvolupa al voltant de l’esplanada de davant de l’ermita i, també, a sota l’alzinar de dalt del turó on hi ha una torre de guaita d’incendis forestals. Antigament, però, després de la missa, els veïns dinaven prop de les fonts de les Planes i del Cortès.